Josep Pastells

Hauria volgut parlar abans d’unes quantes pel·lícules, però la manca de temps em recomana fer-ho ara, molt breument, de les últimes que he vist al cinema: Grassos, de Daniel Sánchez Arévalo, i Maleïts bastards, de Quentin Tarantino.

Començaré per la de Tarantino. M’ha decebut una mica. I no pas perquè capgiri la història (els jueus assassinen nazis, Hitler no se suïcida), ni tampoc per la hipertròfia de violència i nihilisme o per les inevitables referències destinades a recordar-nos cada dos per tres que el director és molt culte i beu del millor cinema. Amb tot això ja hi comptava i, per tant, no podia molestar-me.

Tarantino decep

El que no m’esperava, però, era una fotografia tan mediocre, unes escenes tan descompensades, unes bromes tan forçades ni uns actors que en pocs moments es fan creïbles. El primer Tarantino, el gran Tarantino, era tot un mestre en l’art de barrejar l’humà i el grotesc, l’emoció real i l’autoconsciència pulp. A Maleïts bastards aquest gran Tarantino només apareix molt de tant en tant, en alguna escena aïllada que de cap manera salva un film que, per molt que vulgui transmetre la idea que l’art, el cinema, és l’únic mitjà per acabar amb la maldat, que la revenja també pot convertir-se en un espectacle, arrossega des del segon capítol una càrrega massa feixuga, una falta de credibilitat tan absoluta que només els incondicionals del director gosaran dir que aquesta pel·lícula disparatada, excessiva i estrident és la seva obra mestra. Això no vol dir, ni molt menys, que sigui una mala pel·lícula. Té moments bons, divertits i fins i tot genials, però la manca de versemblança, sobretot al final, és massa gran, impròpia d’un director del nivell de Tarantino.

Nou encert de Sánchez Arévalo

Passem dels bastards als grassos. Azuloscurocasinegro va irrompre fa tres anys amb molta força al cinema hispànic i s’esperava molt del nou film de Daniel Sánchez Arévalo, Grassos. Aquí no puc parlar de decepció, sinó de confirmació. A  mig camí dels gustos del públic i de la crítica, aquesta comèdia social conté bones dosis d’amargura i, en general, es fa creïble des del primer moment. Gens convencional, allunyada dels típics i previsibles arguments de la gran majoria de les comèdies que s’estrenen darrerament, fuig de les caricatures i dels retrats estereotipats per mostrar-nos gent que d’una manera o altra viu turmentada pel seu excés de pes. Les cinc històries paral·leles són massa irregulars i algunes es fan una mica pesades, però, en conjunt, la pel·lícula és més que recomanable i confirma que Sánchez Arévalo va pel bon camí.

No, no vull parlar pas de la Inés i de mi, sinó de la novel·la The feast of love, que Charles Baxter (Minneapolis, 1947) va publicar l’any 2000 i que ara fa set anys, gràcies a la traducció d’Ernest Riera, vaig poder llegir en català.

Poques novel·les m’han agradat tant com aquesta. En molts moments resulta hilarant i en d’altres, irremeiablement trista. És plena de personatges plens de vida que, units per les sinuositats de l’amor, formen una mena de mosaic que escriu la força més irresistible de la vida.

Les raons del cor

Quan la va publicar La Magrana i alguns crítics van afirmar que es tractava d’un gran descobriment, que era el tipus de novel·la que no ens importaria tornar a començar un cop llegit: penetrant, veraç, carregada de matisos, vaig pensar que, com de costum, exageraven. Una tarda d’estiu, però, la vaig fullejar a la Llibreria 22 de Girona i vaig intuir que m’agradaria. La vaig comprar i aquella mateixa nit no vaig parar de llegir-la fins acabar les 284 pàgines. Em va semblar un llibre molt enginyós, carregat de delicadesa i violència, de salvació i destrucció, ple d’observacions exquisides sobre les inexplicables raons del cor.

Ideal per fer l’amor

L’endemà mateix em vaig sentir obligat a fer-ne propaganda i, quan vaig tenir l’oportunitat, li vaig llegir a la Inés, traduint al castellà la traducció d’Ernest Riera al català. Aquest cop vam trigar tres o quatre nits, la millor prova que El festí de l’amor també és un llibre molt recomanable quan estàs fent l’amor. No paràvem de riure, però alguna vegada també vam plorar i tota l’estona vam tenir la impressió que estàvem llegint una novel·la molt especial i que la nostra vida, o almenys aquell moment de la nostra vida, també era molt especial.

Ideal per al desamor

Poc després, la desfeta sentimental d’un bon amic que constantment es preguntava per què?, per què? em va semblar raó suficient per deixar-li el llibre. “No et donarà cap solució, però potser t’ajudarà a entendre que no cal que t’esforcis a entendre res. I a més riuràs”, li vaig dir. “Dubto que res ni ningú em faci riure durant uns quants anys”, va dir ell. Però al cap de menys d’una setmana ja m’estava trucant per dir-me que era un llibre molt bo, que sí que havia rigut i que gràcies pel regal. Li vaig haver d’aclarir immediatament que no era cap regal, que me l’havia de tornar. Quasi mai em fixo en si la gent em torna o no els llibres que els deixo (em consta que no ho fan quasi mai), però El festí de l’amor és diferent.

Una novel·la per conservar

Des de llavors la novel·la ha passat per les mans de mitja dotzena d’amics i amigues que, inevitablement, han intentat quedar-se-la i m’han obligat a reclamar-la amb certa contundència. Al final, molts l’han acabat comprant. En el meu cas, puc dir que aquest mateix estiu, set anys després descobrir-la, l’he tornat a llegir i m’ha agradat tant o més que la primera vegada.

Les semiximpleries de Kierkegaard

Només un petit tast, per acabar i potser, si no l’heu llegit, animar-vos a buscar el llibre. Un dels personatges és un professor de filosofia que veu passejar un veí que es diu Bradley amb un gos que també es diu Bradley. Després de preguntar-se quina mena d’home posaria el seu mateix nom al seu gos i assabentar-se que la seva segona dona l’ha abandonat per un altre home, decideix parlar-li de Kierkegaard. “Solitari, excèntric i embogit, Kierkegaard es capficava contínuament sobre el mode en què podia pensar-se, o era possible de pensar, sobre dos inconeguts: Déu i l’amor. Per al pobre Kierkegaard, aquests dos eren els temes més irresistibles de tots. El tenien lligat amb unes corretges que el torturaven. Sobre els dos immensos temes dels quals mai no se’n pot saber res del cert i que per tant exigirien més aviat silenci, Déu i l’amor, Kierkegaard, un solter, afirmava ser-ne especialment expert. L’homenatge de Kierkegaard a tots dos tòpics va ser una verbositat múltiple. Va escriure unes semiximpleries intrincadament belles i, per tant, es va convertir en un heroi de la classe intel·lectual”.

Quasi sempre corro sol, però de tant en tant tinc l’oportunitat de fer-ho acompanyat. Ahir, per exemple, vaig compartir entrenament amb un amic gironí que segur que s’identificarà sense problemes amb el títol del post.

El bessó és un múscul bàsic per a qualsevol atleta, i més encara per als corredors. En aquest sentit, els bessons ben formats i desenvolupats, aptes per recórrer grans distàncies o realitzar esforços explosius, són una de les principals característiques dels amants del running.

Bessó, bessons i bessona

Imaginem-nos per un moment un atleta de bessons ben formats que alhora pot ser qualificat, tot ell, de bessó. I és que té un germà, de nom Albert, d’exactament la mateixa edat i característiques físiques molt similars, quasi idèntiques. Contemplem també la possibilitat que aquest atleta bessó de bessons ben formats estigui casat amb una bessona, de nom Montse.

Identifiquem-lo ja: Josep Maria Falgueras

Situem-nos ara en la més estricta de les realitats: l’atleta bessó de bessons ben formats i casat amb una bessona existeix. I és amic meu. I viu a Girona, treballa a Girona i corre a Girona. El seu nom? Josep Maria Falgueras. 46 anys, prim, morè, cada cop més fibrós i amb uns bessons més definits.

Esforços i recompenses

Per alguna cosa surt a córrer cada dia. Mitja hora a bon ritme, amb pujades i baixades, mantenint-se fidel a la filosofia que diu que cada esforç té la seva recompensa. I quines són les recompenses de les seves gambades i esbufecs? Moltes, però en podríem destacar sobretot dues: un físic cada cop més afinat i una ment més atenta i desperta.

Un magnífic exemple

De fet, en Josep Maria és un magnífic exemple dels beneficis que provoca la pràctica del running. Conec pocs atletes aficionats tan entusiastes i disposats al sacrifici, tan compromesos i humils, tan conscients que, per tòpic que soni, la ment i el cos són indestriables. Per tot plegat, ànims i endavant, company!

Parlo de la novel·la curta L’Assassina, escrita per Aléxandros Papadiamandis ara fa cent sis  anys. I em refereixo, per descomptat, a la traducció realitzada per Toni Góngora, editada ara fa uns mesos per El Tall. Circula pel mercat una altra traducció recent al català, però la bona, creieu-me, és la de Góngora. Si us animeu a comprar-la (a l’Espai Mallorca de Barcelona, per exemple) és molt probable que la llegiu d’una tirada, que us quedeu enganxats al seient i a la història de la Frangogiannú.

Ja a la primera pàgina d’aquesta magnífica novel·la, una petita joia de la literatura grega moderna, Papadiamandis resumeix en quatre línies la història de la protagonista: “Quan era petita servia els pares. Quan es casà es convertí en esclava del marit -i no obstant això, per raó del seu tarannà i de la feblesa d’ell, a la vegada n’esdevingué tutora. Quan va tenir fills, es convertí en la seva criada. Quan els fills tingueren fills, es convertí de bell nou en minyona dels néts”.

La planta de l’esterilitat

No és, certament, una vida massa engrescadora. Per això, quan la Khadula, o la Frangogiannú, arriba als seixanta anys i, a l’inici de la novel·la, fa una mena de balanç de la seva existència a l’illa, li vénen al cap pensaments d’aquesta mena: “Quin servei se’ls pot fer als pobres? El favor més gran que se’ls podia fer seria donar-los la planta de l’esterilitat”.

No dur més infeliços al món

És una idea que va prenent forma al seu cervell i acaba convertint-se en una mena d’obsessió. En un altre passatge de l’obra, per exemple, quan sent ressonar la petita campana del monestir “amb un so dolç, humil i monòton, que desperta els ecos de la muntanya i fa vibrar la brisa suau”, pensa: “Com eren de feliços aquests homes, que ben aviat, a la joventut, com per inspiració divina, havien decidit que el millor que podien fer era no dur més infeliços al món”.

Casaments, dots i penalitats

I parlar d’infeliços a Skiathos (l’illa on va néixer Papadamandis, l’illa que va inspirar bona part de la seva obra) equival a parlar de pobres i, sobretot, de dones. I és que “cada família al veïnat, al barri i al poble, tenia de dues a tres filles. Algunes en tenien quatre altres cinc. Una mare tenia sis filles i cap fill, una en tenia set i un fill, que semblava predestinat a ser un inútil”. Si hi afegim la necessitat de casar-les, de proveir-les de dots que obligaven les famílies, les mares, a patir tota mena de penalitats, és fins a cert punt comprensible que la Frangogiannú acabi pensant que ja n’hi ha prou de guanyar-se la glòria del cel i decideixi que ha de fer alguna cosa per evitar tant dolor i patiment. Llavors, ja ho haureu deduït, fa mèrits per rebre el qualificatiu que dóna títol a la novel·la.

Entre la justícia divina i la humana

La protagonista, acostumada a córrer amb els peus esquinçats i ensangonats per les ortigues i les espines, va néixer a la costa nord, “vora el mar salvatge i blau, a l’antiga Ciutadella construïda damunt una roca gegantina batuda pel mar”. Podríem dir que és un element més de la natura i, com a tal, acaba tornant a la natura mentre els efectes de les seves accions la situen entre la justícia divina i la humana.

Un estrany cas de bellesa literària

No és estrany, per tant, que la novel·la estigui plena de poesia, de prosa poètica, si voleu, però també de ràfegues de lucidesa, comentaris plens d’ironia i diàlegs gens forçats, naturals, que demostren que l’autor sabia molt bé de què parlava. Les descripcions acurades i un coneixement exhaustiu de la matèria més vulgar del melodrama confús de l’existència humana són altres dels trets distintius d’una obra que ens recorda que, també en literatura, la bellesa és més aviat una excepció.

I una traducció impecable, és clar

Però l’esforç de Papadiamandis, el talent i el treball necessaris per escriure L’Assassina, haurien servit de ben poc, almenys per als lectors en català, si Toni Góngora no hagués decidit traduir la novel·la guiant-se en tot moment pel respecte a la versió original i pel gust per les construccions ben fetes, deixant-se seduir per la voluptuositat de les formes obtingudes amb paciència i intel·ligència, amb amor per la llengua.