Josep Pastells

Inventari de sensacions

Frustració

calligraphy

Asseguda al seu despatx, embolcallat per la llum que taca lleument un grapat de fulls estesos sobre la taula, tres o quatre llibres i una foto dels arrossars de Shenzhen, Xoi s’adona de la impossibilitat d’oferir tots els detalls de la narració sense que aquesta perdi el sentit. Si fos pintora i només hagués de reproduir els arrossars seria més senzill, pensa amb la mirada fixa en les persianes mal tancades que deixen passar els raigs del sol. En pintura, els detalls mantenen tot el sentit, però en literatura l’excés de paraules et porta a no veure res. Actua com la boirina del temps que desdibuixa episodis del passat que abans recordaves amb precisió, lamenta Xoi. Ara ja no mira les persianes, sinó un foli ple de paraules ratllades, de frases escrites i reescrites a la recerca de la forma precisa. És fàcil desanimar-se, ho sap des de fa anys, però també sap que la força de l’escriptura rau en la voluntat, en la tenacitat pròpia dels bous que llauren camps de terra granítica o dels salmons que viatgen contracorrent. Xoi abandona un moment el despatx per anar a la cuina. Frega una nou contra la paret; només pel plaer de sentir-ne el so. Els petits plaers són els autèntics plaers, conclou. Contemplar la pluja, l’esclat dels cirerers, els canvis de tonalitat dels ocres i els verds a la primavera o el sol que llueix després de setmanes de tempestes. Quan torna al despatx, ho fa amb amb la força de les onades, amb l’esperit de les fogueres i el vent. Té molt clar el que vol: que qualsevol persona que obri el seu pròxim llibre, aquest que escriu des de fa set anys, quedi paralitzada, farcida i arrebossada pel vigor del relat. Provocar delectació, sí, però també introduir-se en la consciència i les entranyes dels lectors, clavar-los al cor una espina que ja no es puguin treure mai més. Voldria desfer els fils de la memòria, fingir que ha viscut totes les vides possibles, que coneix fins el darrer àtom del planeta i pot mesurar la llargària de l’aire i la profunditat de la nit. Res no li agradaria més que guarir totes les ferides del món, saltar fins a la lluna i proclamar als quatre vents que l’únic que val la pena és emmirallar-se a l’aigua, sentir les mans que t’acaronen, petonejar els núvols i somiar. Llàstima que sempre que té una imatge nítida, quan creu que ja l’ha capturat i podrà retenir-la sense dificultats, se li acaba desfent cada cop que intenta plasmar-la sobre el paper. Xoi comença a pensar que pateix alguna mena d’incapacitat per expressar el que voldria expressar. És com si entre ella i els fulls hi hagués un exèrcit d’espectres, presències tan vives i amenaçadores com la mort. Sempre que experimenta aquests temors se sent minúscula, insignificant, però al final acaba pensant que l’espai és infinit i encara li queda molt de temps, que només es tracta de centrar la mirada en un full, agafar el llapis amb la mà i donar-li inèrcia. Com ara, quan comença a escriure, amb una ràbia incontenible, sobre l’espectacle de la vida que neix i reneix a cada instant, sobre la paciència infinita per edificar somni sobre somni amb pedres que són paraules i rajoles que són silencis. Omple fulls amb l’obstinació de qui s’hi deixa l’ànima, sense presses però amb l’ànsia de qui sap que les seves mans estan condemnades a escriure amb el frenesí d’un torrent carregat d’aigua ferotge que anirà a parar al mar per tornar al cel, d’aigua que es passarà tota la santa vida elevant-se i descendint, emborratxant-se d’anades i vingudes que són poemes, de pedres que són llum. Xoi escriu tres o quatre hores i, després, rellegeix el que ha escrit. Primer en silenci i després en veu alta. Ho rellegeix dues, tres, quatre vegades. I a continuació, amb un gest mecànic, agafa tots els fulls, en fa una bola compacta i la llença a la paperera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari