Josep Pastells

Inventari de sensacions

La boira de l’oblit

Estàs massa acostumat als colors de la tardor. Quan balles sense música t’espantes en fer-se la llum. El que tu busques no és la realitat, sinó el que aquesta, vagament, et recorda. És possible que el cec sigui un mirall.

La boira de l’oblit et domina. Les pulsions de la memòria jo no ordenen el teu caos. Arrossegues massa pes sobre una esquena de fusta.

Et podreixes, estàs mig sord i sovint delires com un gat boig. El gest i la veu et serveixen de ben poc: no escriure seria el més assenyat. Però de vegades, en mig del silenci, continues llegint els contes de Borges.

Un tros d’utopia

Josep Pla, per a molts el prosista més important de la llengua catalana juntament amb Ramon Llull, pensava que “per arribar a escriure alguna cosa que tingui un cert sentit, cal haver escrit moltíssim. Escriure moltíssim no és cap sacrifici, més aviat és un plaer sobretot si hom té alguna cosa a dir, per poca cosa que hom digui. La literatura no tindria cap sentit si no fos pel plaer que produeix escriure. No crec que hi hagi res més eficaç contra el tedi”.

Bé, jo puc dir que m’ho he passat força bé escrivint això que segueix, que no és necessàriament divertit i porta com a títol Un tros d’utopia:

El cor et crida, bramant,
perquè vagis a la terra promesa.
Omple la maleta: ara viuràs,
per fi sabran qui ets.
Un tros d’utopia t’espera.
No tinguis por de caure.
Només et cal el DNI,
un grapat d’euros
i alguna adreça escrita a la mà.
Veus signes d’optimisme a l’horitzó,
a l’ànima, al cap i al cor.
Llàstima que els teus somnis
estiguin fent la migdiada.

 

L’amant desesperat

Llarg i humit alè que permet que cremi la pedra, que es transformi en destral o matxet, en banyes furioses que em recorden que la nit no és meva, que ni el millor dels rapsodes podria encomanar-te el que sento per tu. Passió satisfeta només a mitges, conscient que després dels orgasmes ve la buidor, la certesa que amb prou feines sé insinuar una mirada que pretén ser indiferent quan en realitat em sento morir. Pensaments clandestins que em duen al límit del precipici, en un vertigen negre cobert de runes i d’espasmes que ho donarien tot per un petó dolç.

Nena trista o deessa de la calma. M’és igual. Fuma, fuma tranquil·la, que el tren és ben a prop de l’estació del fàstic, de la fredor d’una mirada més blava que mai. Ets parenta del vent gelat, de fets tràgics que em marcaran el destí entre les corbes del teu cos.

 

Escenes d’aeroport

Girona, set de la tarda. Un nen d’amb prou feines dos anys observa un avió que s’enlaira. Després, molt seriós, li pregunta al seu pare on és el sol. Amb el canvi d’hora ja és fosc, Guillem, no hi ha sol, li respon el pare mentre l’agafa a coll. Vinga, papa, porta el sol!, li demana el fill. Això és impossible, Guillem, com vols que et porti el sol? No pots? No, no puc. El nen comença a plorar de forma incontrolable.

El mateix aeroport, una mica després. La cua per agafar la targeta d’embarcament no és massa llarga, però ja fa estona que una dona rossa bloqueja el taulell. No sento què diu, però sembla que discuteixi amb la treballadora de Ryanair. Al final se’n va remugant alguna cosa. L’altra, li direm Mafalda, crida: Esperi, senyora, esperi! Quan ja ha caminat quatre o cinc metres la rossa es gira. Què passa, que vostè mai no s’equivoca?, li pregunta Mafalda. La rossa avança tres o quatre metres i, ben indignada, diu: Sí que m’equivoco, però sóc mil vegades més simpàtica que tu. Mai no havia vist una cara tan desagradable. Mafalda s’aixeca de la cadira i respon: Serà que no he tingut la sort de ser tan maca com tu. La rossa dubta uns segons i després se’n va remugant alguna cosa. La gent de la cua, que ara ja és força llarga, riu i comenta la jugada. Mafalda rep el següent passatger amb un somriure tan ampli com la nit.

Als Peregrine Clyde-Browne que em llegeixin

Em vaig partir el pit llegint les seves aventures a ‘Una princeseta amb problemes’, de Thom Sharpe, però mai no m’havia adonat que, de fet, el món és ple de gent com Peregrine Clyde-Browne. No sé si el recordareu: un noi molt fort i prou espavilat que només tenia un petit problema: s’ho prenia tot literalment. Per exemple, si li deien “has begut oli” responia “no, no n’he begut pas” o, per posar un cas més bèstia, si algú comentava “es bo cremar els ponts”, el primer que feia era anar a buscar benzina per calar foc al pont més pròxim.

En el cas que m’ocupa, el meu bloc, n’hi ha més d’un i d’una que tendeixen a agafar-s’ho tot literalment; és a dir, sempre pensen que el que escriu sóc jo i tot el que li succeeix m’ha succeït a mi. No importa que el protagonista de la història es digui Pancracius, o que parli “d’un home qualsevol”, perquè sempre donen per fet que estic explicant anècdotes que he viscut personalment. No sembla importar-los que quan vull explicar coses meves, quan sóc jo i només jo el que explica alguna història o dóna alguna opinió, ho faig sense embuts perquè quedi ben clar, llevat potser dels casos, excepcionals, en què intento fer una prosa breu i poètica on es transmet un estat d’ànim que no necessàriament ha de ser el meu. En fi, suposo que tant se val. Si algun Peregrine Clyde-Browne em llegeix pensarà “sí, sí, segur!” i continuarà deduint que sóc l’únic protagonista de tot plegat. I en realitat no té tanta importància, no? M’agrada que em llegeixin i he d’acceptar que el que passi després amb els textos, les possibles respostes o interpretacions, ja no són cosa meva, sinó dels lectors.

La cosa encara es complica més amb els llibres de ficció, perquè si bé és cert que més d’una vegada he recorregut a episodis autobiogràfics, també ho és que mai amb la literalitat que s’imagina molta gent. En qualsevol cas, estem parlant dels quatre gats que em coneixen i m’identifiquen amb els personatges, perquè la resta, quatre o com a molt cinc gats més, només es fixen en si la història els interessa o no, que al capdavall és el que m’interessa a mi. Que els interessi, vull dir. I si una cosa tinc assegurada amb els Peregrinelectors és que em llegeixen amb ganes, que ja és molt.

En resum: tant si sou Peregrins com no, el meu únic objectiu és que passeu una estona distreta, si pot ser agradable, sempre que llegiu el meu bloc. I ja sé que avui no he explicat res interessant, però m’interessava fer-ho; o no fer-ho, entengueu el que volgueu.

Quatre pelacanyes orgullosos

Cyrano de Bergerac, aficionat als viatges imaginaris, els diàlegs filosòfics i la ficció científica, no era precisament un home diplomàtic, sinó més aviat un provocador capaç d’escriure un volum en què incloïa cartes injurioses adreçades als seus antics amics i a personatges contemporanis. Tot en un estil burlesc i barroc, agradable de llegir. Segur que més d’un tindria ganes de seguir l’exemple, però el risc d’acabar als tribunals és massa elevat i tot acostuma a limitar-se al terreny de les xafarderies, a les reunions més o menys reduïdes en què pots esplaiar-te a gust criticant qui et plagui perquè saps, o almenys això et penses, que cap de les teves paraules sortirà d’aquest cercle restringit.

Parlo de Cyrano perquè ahir, tot fullejant el seu Viatge a la lluna, un relat del 1675, vaig poder llegir una definició que em va fer gràcia: “L’univers és infinit i la terra només un punt on ens arrosseguem quatre pelacanyes orgullosos”. No és que em senti especialment identificat amb aquesta frase, però sí que em vénen al cap quatre o cinc (o alguns més) individus d’aquestes característiques. Podria començar a escriure’ls cartes, però ara que ho penso potser serà millor llegir Cyrano. No recordava que fos tan divertit.

No vull més paraules

Avui no, que potser farien nosa. Prefereixo que ulls i llavis, silenciosos, et mostrin el que ens falta i sobra, els enormes espais de cel per on encara no hem volat, la duresa de la terra on potser caurem. Suposo que es tracta d’això, al capdavall: venir i anar-se’n dolçament, sense cap més so que el batec del cors; venir i anar-se’n com l’aigua de les ones en el refugi dels teus ulls.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Poesia a Sant Cugat, una tardor més

Ja va per la vuitena edició i s’està consolidant com una cita literària de referència. Em refereixo al Festival de Poesia de Sant Cugat, que es va iniciar ahir i s’allargarà fins diumenge. A més d’homenatjar Feliu Formosa, que serà l’eix d’un espectacle poètic i teatral concebut per Oriol Broggi, el festival celebra el centenari d’Agustí Bartra i ofereix exposicions, lectures a les llibreries i als bars, tallers a la biblioteca, poesia al carrer, sessions especials per als nens… Un devessall d’activitats al voltant de la poesia, del llenguatge i la seva potència visual. Perquè qualsevol poesia és visual, qualsevol poesia és sonora i qualsevol poema és un espectacle lingüístic. Estètica, sí, però també ètica i reflexió teòrica, equilibri i construcció. Emocions projectades a través d’eines sensorials, promeses i misteris que potser ens ajuden a ser una mica millors.

(Podeu trobar l’agenda del festival a www.poesia.santcugat.cat)

Nostàlgia

La Creueta, un dia d’agost. Un home tecleja frenèticament l’ordinador portàtil, però no aconsegueix passar de les dues ratlles. Cada cop que hi arriba, llegeix amb veu alta el que acaba d’escriure i, després de dubtar uns segons, ho esborra tot. Porta tres hores tancat a l’antic menjador de la casa, una masia de més de cinc segles amb tantes habitacions que s’hi podria muntar un hostal. El seu fill està ben entretingut amb la play i els pares han anat a la platja. A Sant Pol, sempre van a Sant Pol. Deu ser la parella que fa més anys que es banyen junts en aquesta platja. L’estiu és la seva estació preferida, no hi ha dubte. Un estiu que, en el seu cas, comença al maig i s’allarga fins a l’octubre. Sempre els ha envejat, als seus pares. No només per la manera d’allargar l’estiu, hi ha moltes més coses. La més desconcertant de totes és que continuen semblant feliços. Discuteixen sovint, això és evident, però d’una forma tan entranyable que ja es veu que les discussions acabaran bé. Però el que més el sorprèn és que continuïn enamorats. La seva felicitat no està feta de renúncies ni és producte de l’esforç d’adaptar-se l’un a l’altre, sinó que neix de l’amor. Un amor autèntic que s’eleva per damunt dels problemes derivats de conviure tant de temps junts, tantes hores diàries, pràcticament totes, durant més de cinquanta-cinc anys. L’home que intenta escriure ni que sigui una sola frase amb cara i ulls mentre el seu fill juga a la play i els pares es banyen a Sant Pol pensa que si vol emular-los li caldrà arribar als cent anys, però de seguida es treu la idea del cap perquè, tot i que ell i la seva parella estan enamorats des de fa set anys llargs, ella sempre li repeteix que l’amor no és etern, que tard o d’hora se n’anirà. Ell replica amb l’exemple dels seus pares, però ella li diu que es tracta d’un cas excepcional i que més val acceptar que tot s’acaba i l’amor també.

A tots ens passarà, escriu llavors l’home. Un dia qualsevol, en un moment que considerem exactament igual que qualsevol altre i tinguem el cap ocupat en qualsevol de les coses en què acostumem a pensar quan pensem que tot continua igual, un cop sec del destí ens farà saber que tot s’ha acabat, afegeix abans de llegir-ho tres vegades en veu alta. Com que no s’acaba de creure que li agradi, surt un moment de l’antic menjador per dir-li alguna cosa al seu fill i després s’ho torna a llegir. Tanca els ulls una bona estona i s’ho llegeix una vegada més. És exactament el que volia dir, pensa mentre desa el document. Tanca l’ordinador i li pregunta al seu fill si li ve de gust anar una estona amb bici, que ell té ganes de córrer una mica. Va, som-hi, li respon amb l’entusiasme propi dels onze anys. Deu minuts després ja enfilen el carrer major en direcció a Quart pel carril bici que du a Sant Feliu de Guíxols. A l’altura de Can Sitjes, però, agafen el camí que ressegueix el poblat ibèric i s’enfila fins a l’estadi del GEiEG. És el tram més dur, però el superen sense majors complicacions. Ara ja baixen per l’estadi del Girona CF, ple d’operaris que el posen a punt per al retorn a Segona A després de quaranta-quatre anys. L’home que corre mentre el seu fill va en bici hi havia vist molts partits, en aquest camp de Montilivi, però mai de Segona A. Quan ell va néixer l’equip encara jugava a Vistalegre i feia dos anys que havia baixat de categoria. Ara li agradaria tornar-hi, al camp, però viu molt lluny de Girona i serà complicat. A més, hi ha decisions incompatibles amb la nostàlgia i el sentimentalisme, pensa abans de dir en veu alta que amb prou feines queda un quilòmetre i mig per completar la volta sencera. Acaben de passar pel quarter de la guàrdia civil i, en arribar al final de la recta, li pregunta al seu fill si sap que allà hi havia Cal Tarlà, la casa dels seus avantpassats. Sí, papa, m’ho has dit com cinc-centes vegades, li respon en un to burleta molt propi de la família. Deu ser que em faig gran, però encara sóc capaç de córrer sis quilòmetres a bon ritme, fins i tot de guanyar a un marrec amb bici, el repta sense preveure’n les conseqüències. El seu fill es posa a pedalar com un boig i, com ja hauria d’haver-se imaginat, és incapaç de seguir-lo. Quan finalment arriba a la masia, l’està esperant amb un somriure de pam i el cronòmetre a la mà. Un minut i quinze segons més que jo, un autèntic desastre, l’informa abans d’esclafir a riure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Advertències als adolescents: l’atzucac de l’educació

Llegeixo que la UE adverteix als adolescents que si no abaixen el volum del seu MP3 podrien acabar patint una pèrdua permanent de l’audició, sobretot si escolten música a tot drap més de cinc hores a la setmana. Un estudi científic sol·licitat per la Comissió Europea critica el concepte d’oci sorollós dels joves i, a més dels MP3, parla dels efectes nocius dels mòbils.

Molt bé. I calia convocar a un grup de científics per arribar a aquestes conclusions? Qualsevol que convisqui amb adolescents (i parlo amb coneixement de causa, perquè la Rebeca ja té catorze anys) sap que fer-los entendre o, més ben dit, complir les normes elementals és tan impossible com educar sense cridar. Que el volum dels MP3 i els mòbils està massa alt ho sap qualsevol que es passegi pel carrer o pel metro, però ja posats a parlar de decibels hauríem d’afegir a la llista la televisió, la ràdio, els equips de música convencionals, internet i, per descomptat, la seva forma de comunicar-se, sovint a base de crits, i moltes altres qüestions relacionades amb la neteja, l’ordre i la higiene.

I de debò ens pensem que això és nou o recent? Fem memòria, sisplau. Segur que hi ha un munt de persones que en aquesta etapa de la vida s’han comportat amb un seny poc comú, però la immensa majoria dels adolescents són això, adolescents, i la mateixa paraula ja diu que no tenen cap intenció de fer cas de les recomanacions o les ordres dels adults, que tenen molt clar que les normes han estat creades per incomplir-les i que si cedeixen davant dels càstigs és només per reincidir amb més força quan l’autoritat hagi baixat la guàrdia.

Tot té límits, però. És veritat que l’obediència de vegades sembla una quimera i de vegades no hi ha cap més remei que encadenar càstig rere càstig per fer-los entendre qui mana, però el que de debò és innegociable és el respecte, perquè quan et falten al respecte ja és quasi impossible redreçar la situació i aquesta pot complicar-se fins extrems insospitats.

De tota manera, sense deixar de lluitar en tot moment contra el desordre i els incompliments, de tant en tant és inevitable deixar-se dur per la resignació i pensar: “són adolescents, ja canviaran!”. No és cap bestiesa, perquè en conec uns quants que a vuitè d’EGB (quan jo tenia catorze anys, ja en fa vint-i-vuit) anaven a les excursions de l’escola amb cantimplores de garnatxa i, llluny de fer cas de les advertències i amonestacions dels professors, els escarnien i ridiculitzaven, i després han estat ciutadans i pares exemplars, d’aquells que posen el crit al cel si el seu fill té massa alt el volum del MP3.

Panorama

La tensió de l’univers, la fictícia unitat dels polítics, l’abast exacte d’uns llavis, el fantasma fugaç de l’amor… Tots podríem escriure les nostres memòries, plenes de queixes i alegries, de res i de tot. Qualsevol cantonada amaga arbres nus i aixecar la vista al cel pot resultar massa melancòlic si cremes etapes verges d’home saturat. És d’un groguenc blavós, una mica com els ulls del despit quan, amb una ràbia ferotge, decideix que ja en té prou, que les fragàncies eternes no existeixen i les paraules no són res més que lletres i més lletres. Desitjar, repetir, obviar, rebutjar. Potser sí que ho farem tot, però ara vull dormir. Després ja parlarem d’estimar. I somiarem.

Maniàtics, ineptes i, per postres, quarantins

No em refereixo pas als polítics que ens governen (ben mirat, molts superen la barrera dels cinquanta), sinó als protagonistes de l’última pel·lícula dels germans Cohen: Cremar després de llegir. George Clooney, Brad Pitt, John Malkovich, Tilda Swinton, Frances McDormand i Richard Jenkins participen en aquesta comèdia negra sobre la farsa i l’estupidesa, un thriller que aplega un grup de personatges de mitjana edat (un terme que en aquesta onada de llenguatge políticament correcte que arriba a les nostres platges des de fa temps sona una mica millor que el de quarantins, per altra banda horrible) immersos en plena crisi existencial. L’estrenen avui i, amb una mica de sort, podré veure-la aquest vespre. Amb els germans Cohen em passa com amb Woody Allen: tinc la necessitat de veure totes les seves pel·lícules, ni que sigui pel temor de perdre’m alguna escena memorable que sovint no sóc capaç de detectar. El cas és que els Cohen acostumen a fer-me riure. Els personatges grotescos, les caricatures de diferents tipologies d’inútils i perdedors, de maniàtics i extravagants que posen de manifest la seva ineptitud en moure’s en universos que els queden grans, m’atrauen quasi amb tanta força com la carn a la brasa amb allioli o el Cap de Creus a trenc d’alba. A veure què.

Parlant de quarantins, i ja deixant el terreny de la comèdia, em resulta inevitable referir-me a la mort (el suïcidi) de l’actriu coreana Choi Jin-sil. Eterna adolescent, no va poder suportar els rumors que la culpaven indirectament de la mort (el suïcidi) del també actor Ahn Jae-hwan, que va treure’s la vida en no poder fer front als deutes adquirits amb un grup de persones, entre elles Choi, que li havien deixat diners. Farta de suportar notícies falses, un allau d’informacions més emparentades amb la difamació que amb la realitat, la bonica i vital actriu coreana es va penjar després de demanar-li a la seva mare que tingués cura dels seus fills.

L’àngel i el dimoni de Khalil Gibran

Després de mantenir ahir al vespre una interessant discussió amb uns amics que m’asseguraven que el terme “boig” està mal emprat, que el correcte és parlar de “trastornat mental” perquè la paraula boig en sí mateixa no concreta res (semblaven convençuts que trastornat mental sí que concreta molt), rellegeixo alguns fragments del llibre El boig del filòsof libanès Khalil Gibran (1883-1931). D’entre l’enormitat d’idees interessants i quasi antagòniques, m’agradaria reproduir aquí un apunt molt curt, El nou plaer, que pot servir per satiritzar discussions casolanes o d’abast planetari:

“Ahir vaig descobrir un nou plaer i, mentre l’assaboria per primera vegada, van arribar a casa un àngel i un dimoni. En trobar-se a la porta van començar a discutir sobre el plaer que acabava de descobrir. Un d’ells cridava: És un pecat! I l’altre assegurava, en el mateix to: És una virtut!”.

Tot té dues o més cares, no hi ha dubte. Ahir a la nit, a les escales d’un local nocturn molt conegut, vaig veure una noia asseguda entre dos homes. Mentre una de les seves galtes empal·lidia, l’altra es ruboritzava.

Cinquanta-quatre anys de l’any cinquanta-quatre

(Amb motiu de l’aniversari dels meus pares: Joan Pastells Clota i Roser Mascort Clota)

Ja fa quatre anys que va fer mig segle
i tot fa suposar que heu inventat un món
només vostre, on els estius duren nou mesos
i l’hivern és tan curt que ni teniu temps
de trobar a faltar el gust de la sal a la pell.

Porteu tant de temps junts (jo us hi he vist tota la vida)
que construir-vos un recés de pau al voltant
era una conseqüència lògica de l’amor foll,
dels sentiments d’uns cosins fets marit i muller
pel desig de la carn i amb la bula papal.

Perquè resulta que (miracle!) us continueu estimant
i heu après que ser només un fa mal,
sobretot quan confronteu els llavis i la passió reneix
per sobre d’una pila d’anys que continua creixent
amb les ales esteses de la confiança i el respecte.

Meravellós espectacle, sí senyor: dos avis de mirada febril
que desborden d’alegria per haver-se conegut
i empenyen dies i victòries amb la certesa que anar a poc a poc
és la millor prova que han sabut adaptar-se a la música del vent,
als aires d’un paradís terrenal que du el nom de l’altre.

Es pot saber per què Salvador Oliva no ha rebut encara el Premi Nacional de Poesia?

Una prèvia que no té res a veure amb el títol d’aquest post: el 7 d’octubre, és a dir, ahir, era el sant de la meva mare (Roser), que a més celebrava el cinquanta-quatrè aniversari de casats amb el meu pare (Joan). No vaig pensar-hi en tot el dia fins que, cap a les nou de la nit, un missatge de la meva germana (Marta) em recordava la importància de la data. Quan finalment els vaig trucar, tenia la sensació d’estar molt allunyat de la realitat, massa pendent potser dels mons de ficció -que de vegades són o em semblen tant o més reals que els reals- en què estic ficat i capficat aquests dies. Tot i que l’ensopegada ja no tenia remei (els pares van adonar-se perfectament que me n’havia oblidat i també devien intuir que si me’n vaig recordar a última hora va ser gràcies a la Marta), he pensat que hauria d’arreglar-ho dedicant-los un post. No pas aquest, sinó un que escriuré d’aquí a unes hores.

 I és que ara, com ja heu pogut deduir pel títol, vull parlar un moment de Salvador Oliva, el poeta i traductor banyolí que, per culpa de la meva estimada Inés i de la meva desconnexió del món real, durant unes hores he cregut que acabava de rebre el Premi Nacional de Poesia.

 La conversa (ahir a la nit, al llit) va anar més o menys així:

 – Has sentit que un poeta català molt conegut ha guanyat el Premi Nacional    de Poesia?
– Un poeta català?, quin poeta? -vaig preguntar.
– No recordo el nom. Un de molt bo i prestigiós, segons diu tothom.
– Ah, deu ser Salvador Oliva -vaig dir immediatament, quasi sense pensar.
– Sí, aquest, Salvador Oliva.

 Li vaig dir que ho celebrava perquè el coneixia una mica d’anys enrere i bla bla bla. Quan aquest matí m’he desvetllat, m’he posat a escriure com un boig un post sobre aquest tema, però abans de penjar-lo se m’ha acudit mirar què en deien els diaris. Davant la meva sorpresa, el premiat no era Salvador Oliva, sinó Joan Margarit. Indignadíssim amb la Inés però sobretot amb el jurat, no ja amb el d’aquest any sinó amb els dels darrers anys, la meva primera reacció ha estat esborrar el que havia escrit, però passats uns minuts, amb el cap més fred, penso que millor que no, que publicaré el que havia escrit quan creia que Salvador Oliva havia guanyat el Premi Nacional de Poesia.

Em saltaré els preàmbuls per enllaçar amb: …un reconeixement molt merescut que engrandeix encara més el prestigi d’una de les personalitats més rellevants de la vida cultural del nostre país i, per extensió, d’Espanya, Europa i el món. No voldria quedar-me curt en parlar del gran Oliva, però el que ara m’interessa més és recordar l’època en què, mogut pels dubtes i les compulsions pròpies d’un aspirant a escriptor, vaig intentar aproximar-m’hi amb l’objectiu d’aprendre alguna cosa. Parlo de catorze o quinze anys enrere. La veritat és que em va rebre i tractar amb molta simpatia i generositat però, vist amb perspectiva, he d’admetre que el meu paper va ser ben poc galdós, perquè actuava com si ell tingués algun secret, alguna fórmula màgica, i cap dels seus consells, sempre molt encertats, acabava de deixar-me satisfet. Un incís. En aquella època, que va coincidir més o menys amb la meva decisió de presentar-me al Premi Casero de Girona (no el vaig poder guanyar fins vuit anys després), Oliva no va ser la meva única víctima. Sense desmerèixer els meus amics escriptors Gerard Bagué i Miquel Aguirre, l’objectiu era aconseguir l’opinió de noms il·lustres de la literatura gironina i per aquest motiu, i més o menys en aquest ordre, vaig acostar-me a Antoni Puigverd, Josep Maria Fonalleras, J.N. Santaeulàlia, Miquel Pairolí, Jaume Reixach i Vicenç Pagès. Encara creia, pobre idiota, que algú em podria explicar com es fa per ser un bon escriptor, però entre tots, amb més o menys paciència segons els casos, em van donar a entendre que encara em faltava molt i que, en tot cas, mai no deixaria de ser una mena de nàufrag que, com tots, ha de cercar la manera de tirar endavant com bonament pugui i sense esperar gaire ajut de ningú.

El primer cop que vaig veure Salvador Oliva va ser a la Universitat de Girona, on era i encara és catedràtic de filologia catalana. Amb el fotògraf banyolí Josep Curto, vam presentar-nos al seu despatx per fer-li una petita entrevista que jo aprofitaria per escriure un retrat literari i presentar-lo als premis Recull de Blanes. Va ser interesantíssim i crec que va quedar prou bé. Però tot i que aquell any només s’hi van presentar tres obres, no va guanyar. Després vaig saber que qui va decantar la votació -de fet va dir que si guanyava aquell retrat es retirava com a jurat del premi- va ser Àlex Susanna. L’any següent vaig quedar finalista amb un retrat del meu avi, Josep Mascort (diputat d’ERC al Congrés durant la segona república), i al cap de dos vaig poder guanyar el premi amb una aproximació a Joan Triadú. M’estic enrotllant massa i volia parlar una mica més de Salvador Oliva, perdoneu.

 Per no fer-me pesat, només recordaré dos moments que van tenir certa gràcia.

1) Ell acabava de sortir de la piscina al Club Natació Banyoles i jo, que m’havia transformat en una espècie de perseguidor, segur que en un pesat, m’hi vaig acostar amb un original sota el braç. Encara xop i només vestit amb el banyador, ell es va llegir unes quantes pàgines assegut en una cadira de plàstic sobre la gespa. “És fluid, és fluid”, va comentar. Després vam estar parlant una estona més i en acomiadar-nos, quan ja m’havia donat milers de consells i jo no acabava de treure’n l’entrellat, li vaig fer una pregunta especialment estúpida que encara ara em ressona a les orelles: “I ara què faig?”. En arronsar-se d’espatlles, però, ja va indicar-me d’alguna manera el camí a seguir.

2) Després que l’any anterior m’haguessin superat Miquel Aguirre (guanyador) i Miquel Molina (finalista), el primer any d’aquest segle vaig obtenir el Premi Cafè 1929 de novel·la amb Rere el mirall. No semblava que el portaveu del jurat, Jordi Puntí, estigués gens entusiasmat amb la meva obra, i jo vaig acabar de rematar un acte que no devia durar ni mig minut dient “No entenc per què me l’heu donat”, o alguna parida per l’estil. Confiava que, com havien fet l’any anterior amb Aguirre, els membres del jurat m’acollirien a la seva taula, però o la meva intervenció no els havia fet gaire gràcia o no els feia gaire gràcia jo mateix, de manera que, en acostar-me a la taula i veure el somriure salvador d’Oliva, em vaig ajupir davant seu (no penseu coses estranyes) per preguntar-li què li havia semblat la novel·la, que com podia millorar-la abans que es publiqués. Em va llegir en veu alta la primera línia i tot seguit em va preguntar: “Segur que no pots dir-ho d’una altra manera, sense posar el primer que et passa pel cap?”. Com sempre, tenia raó. Vam parlar una miqueta més, però quan ja em feien mal els genolls i ningú del jurat semblava especialment interessat en que m’assegués a xerrar amb ells, vaig aixecar-me per anar a celebrar el premi amb els meus amics.

En fi, després de tot aquest rotllo només em queda repetir el que diu el títol: es pot saber per què Salvador Oliva no ha rebut encara el Premi Nacional de Poesia?