Penjada l’esperança
neixen flors
quasi per inèrcia.
Les meves mans,
i també les teves,
es mouen a les palpentes,
entre ombres i oblits.
Sempre cecs en la ignorància,
les nostres paraules
són com el cant del gall.
Per llegir els meus textos
espereu asseguts;
segur que us cansareu
abans que els pengi.
No cal que dissimuleu;
conec la hipocresia i els hipòcrites.
M’és ben igual.
Continuaré escrivint
en sentir calfreds
que deriven en paraules
lligades a l’empremta desèrtica de la pols.
Podríem dir que les paraules s’ajunten
en un cor de veus dissonants,
o també, més exactament,
que tots volen parlar
però la veu es perd.
Les raons?
No interessa a ningú,
excepte, potser,
a l’oïda del silenci.
Hauria pogut ser una simple trobada
en girar la cantonada la memòria del desig.
Però va ser més, molt més.
Vas dir que em buscaves.
I jo estava nu i expectant.
Les paraules que flotaven a l’aire
eren com melodies del temps
que transcorria
mentre la nit queia sobre la ciutat.
És inútil preguntar quan arriba la vida, quan torna.
Només sé que l’excés de compassió acostuma a corrompre els cors,
indueix a sospitar que s’ha nascut massa tard o massa d’hora, fora de lloc.
Però ara sé que ets més a prop,
que vindràs per dur-me alguna cosa
que s’assembla a la vida.