Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (101)

Quan et ve de gust escriure més, les circumstàncies semblen aliar-se per impedir-ho, t’obliguen a desoir els consells dels experts i vessar el primer que et passa pel cap en una pantalla d’ordinador oberta quasi de foma clandestina, en un bloc que t’entestes a renovar de dilluns a divendres tot i saber que el nombre de lectors no arriba, ni de bon tros, al centenar. Però, per absurda que sembli la insistència, a pesar que moltes vegades no saps què dir ni com expressar el que vols dir si és que tens alguna cosa a dir, sempre acabes pensant que potser hi ha algú, en algun racó del planeta, que espera els teus escrits com un costum adquirit. I llavors escrius el que sigui, per exemple:

Res com la lluita oberta
dels cossos.
Res és més dolç
que la teva boca
i el domini de l’amor
en l’alquimia del petó.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.