El món és cada cop més petit, però no sabem res de nosaltres: el que vivim mor cap endins
Fins quan estarem instal.lats en l’esperança dels que no esperen res?
Sospira la nit entre les fulles, teus i per a tu són els sons que la foscor em clava amb el seu ventre agut
La veu que recita parla a l’univers amb les portes obertes. Ho porta tot al punt on el poema segueix a l’espera
Una tarda freda d’hivern
al costat d’una finestra.
Esperes,
però què esperes?
Potser una trucada?
L’ombra d’una persona?
Els ulls d’algú?
Uns braços?
Una mirada?
O potser res?
Només esperes.
El que esperes
no ho saps ni tu.
Ens vam trobar fa pocs mesos al carrer de Santa Clara de Girona i vas aturar-te a saludar-me, amb l’amabilitat de sempre. No feies bona cara, però ni vaig sospitar que estiguessis greument malalt. Ara llegeixo que no hi ets i em vénen ganes de plorar, perquè les poques estones que vam coincidir van ser intenses i memorables.
Per això et dedico un petit text, per si pots llegir-lo allà on siguis:
Sorprèn viure de sobte l’absència
i adonar-se que no et veuré més,
haver de dir-te d’aquesta forma tan estranya
que mai no et vaig dir com t’estimava,
saber del cert que ja no hi ets
a pesar que sempre hi seràs,
i deixar d’escriure bajanades a raig
per afegir, simplement, que feia dies
que no estava tan trist, ferit, trencat
i desitjar-te, això sí,
molta sort en aquest darrer viatge
M’aturo davant del mirall per mirar-me als ulls. Amb atenció i silenci, fixant-me bé en els detalls. I no entenc res
He descobert que les coses
s’encenen, que la síl.laba
del silenci és la paraula.
Sento que em gronxa el fred
que es despulla i tremola
en la sorra d’un signe.
No t’enganyis: l’amor és possible. Tant li fa que tu no el sentis. Hi ha testimonis que afirmen haver embogit
Quan sorgeix l’emoció de l’infinit? Quan dos miralls s’enfronten i s’obliguen a reflectir-se indefinidament
Néixer a la paraula és com morir. L’eco d’un crit és l’ensurt d’haver-lo fet amb la nua evocació de veus més fondes
Sóc vulnerable a les paraules negres,
al principi mortal dels silencis,
a la boira dels dies.
I molt vulnerable a les rutines
d’éssers inerts i perplexos,
però encara més als camins
que m’atrapen sense sortida.
La veu, una mirada, un gest,
una sola paraula mai dita,
la pinzellada lírica, un avió gris
que s’enlaira als aeroports,
aquell cos que gemega de plaer,
una mà que s’abraça a la teva ombra,
un cor que tremola al mateix ritme,
un temps
que resulta ser el teu.
El fracàs genera l’alegria dels enemics i de molts que es diuen amics; els simpàtics fracassats són la riota de tothom