Ella no imagina el negoci muntat a la seva costa, encara que bé podria suposar-se'l quan, de vegades, a l'aigua, hi troba bosses de plàstic, ninots i altres coses com la figura d'un infantil dinosaure de color verd -de vegades- o lila -d'altres vegades- amb una mirada somrient al costat del seu nom en lluïdes lletres vermelles:Glenny.

Glenny ignora que és la protagonista d'unes quantes llegendes, de moltes fotografies -totes falses-, d'infinits objectes amb el seu nom: ninots de peluix i de ceràmica, imants, samarretes, adhesius, bosses, gots, gorres...

Glenny sap que ha de romandre oculta per continuar vivint com viu, sense córrer riscos, sense dependre de ningú. El fons del gran llac té moltíssims racons i forats i ombres on amagar-se i passar desapercebuda. Moltes vegades ha vist bussos, submarins i aparells molt rars rondant per les aigües, buscant, i ha sentit la temptació de fer-los alguna broma, o espantar-los, o tocar-los per l'esquena, o girar al seu voltant i ocultar-se ràpidament; però ha resistit, s'ha limitat a veure'ls passar i, si de cas, seguir-los amb moltíssima cautela.

Glenny viu sola al llac. El llac també viu sol, tot i que la seva aigua circula des del nord fins al sud gràcies a dues obertures que els homes van fer ja fa molts anys. L'anomenen canal i serveix per comunicar el mar del nord amb el mar del sud; així, els vaixells que volen anar d'un mar a l'altre poden travessar el gran llac i estalviar-se una marrada força llarga.

'En el gran lago' es el títol original d'un conte de Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) publicat en versió bilingüe per l'editorial Alfasur i adreçat a nens de més de deu anys. La traducció a l'anglès ha anat a càrrec de Beatriz Bejarano del Palacio i les il·lustracions són de Fernando Ferro. A partir d'avui aniré traduint-lo al català en petites dosis, una cada setmana.

Els escriptors frustrats han perdut bona part de la seva trempera literària i agrairien de tot cor que algú comercialitzés una píndola capaç d'aixecar-los la moral. Al cap i a la fi, la seva frustració és perfectament comparable amb els problemes d'erecció de molts mascles del planeta, resolts en molts casos amb dosis de viagra que els converteixen en autèntics sementals. La crua realitat, però, és que deixant de banda l'enorme quantitat de fàrmacs i pastilles fabricats per pal·liar els efectes dels estats d'ànim més oposats a la felicitat i a l'alegria de viure, que potser alleugereixen però no acaben de resoldre res, els escriptors frustrats no disposen ara mateix de cap píndola capaç de proporcionar-los les satisfaccions que tant anhelen.

El món és ple d'escriptors frustrats. Tot i que els motius de frustració poden ser tan amplis com el nombre d'escriptors, sembla evident que, sigui quina sigui l'ambició literària o personal de cadascú, sempre obeeixen a la impossibilitat de fer alguna cosa de manera satisfactòria, d'acomplir les intencions declarades o d'assolir els objectius previstos. Podríem trobar milions d'exemples de reptes que acaben en fracassos, però aquests fracassos són tan personals i intransferibles que qualsevol d'ells ens permetria obrir un amplíssim ventall d'interpretacions.

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l'autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S'endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l'estil, sense pensar que la relació entre qui signa l'obra i els personatges pugui anar més enllà d'una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l'autor del llibre, especialment si es tracta d'un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

L'últim capítol de l'apartat dedicat als desenganys parla de Xoi, una escriptora xinesa que es pren molt seriosament la seva feina.

Un escriptor canadenc, Michel Carrière, descobreix els perills que comporta esbrinar com ha anat la deliberació d'un premi que no has guanyat.

En aquesta ocasió el desenganyat és Eugenio García, un home de trenta-set anys que es veu obligat a dedicar bona part del seu temps a escriure blogs.

Gilles Blanc és un poeta francès que, després de guanyar un premi molt prestigiós, es disposa a llegir la crítica del seu poemari a Le Monde.

No tenia previst interrompre la sèrie Viagra per a escriptors frustrats, però quan ahir vaig sentir que el rei Joan Carles (per cert, no li hauríem de dir Juan Carlos si convenim que el nom de Carod és Josep Lluís aquí i a la Xina?) destacava la qualitat de la sanitat pública catalana i madrilenya, em va començar a entrar la mala llet i vull deixar escrits dos, no, tres apunts molt breus.

El desengany d'avui es produeix en una fira del llibre. Un escriptor  de cognom Mató fa tot el possible per vendre un assaig on reflexiona sobre els perills de la globalització.

Com que no vull penjar textos massa llargs, avui només parlaré d'un altre tipus de desengany literari  que, això sí, és força freqüent. És només un exemple del que pot succeir quan presentes un llibre.

Ara que aviat farà dos mesos que vaig començar a desgranar aquest petit assaig, m'adono que la  decisió de fer-ho ininterrumpudament, sense intercalar-hi cap altre tema, m'impedeix parlar de qüestions que confio tractar més endavant. Tinc pendents, per exemple, les felicitacions, per motius ben diversos, als amics Gerard Bagué, Josep Duran i Josep Anton Fernández. Mentrestant, penjo un tercer  cas de desengany ben literari: les errades d'edició.

Tot i que hi ha escriptors als quals podem qualificar de frustrats crònics i altres que de cap manera s'ajusten a aquesta definició, és del tot impossible trobar-ne algun que mai no s'hagi endut un desengany relacionat amb la seva activitat literària. En les deu històries que us presentaré (avui en penjo només  dues) els noms i els escenaris no es corresponen amb la realitat, però els fets són completament verídics i, en conjunt, crec que ofereixen un mosaic força heterogeni de les causes de la frustració literària.

El caràcter de cada escriptor i les experiències que acumula al llarg de la vida, el que podríem resumir com l'herència i l'ambient, incideixen d'una manera directa en la forma de viure les situacions que poden fer-lo sentir impotent i conduir-lo a la frustració. Però la veritat és que cada persona és diferent i les mateixes situacions que per a determinats autors poden tenir una lectura positiva que els ajudi a enriquir-se i perfeccionar-se, en altres poden provocar reflexions negatives i desvaloradores amb efectes clarament destructius. En qualsevol cas, cada escriptor té una forma de sentir i d'actuar pròpia i peculiar que en certa forma el fan únic i irrepetible. Per aquest motiu, qualsevol intent de classificar-los en diferents tipus presenta força dificultats.

Qualsevol escriptor pot ser víctima de la impotència literària, entesa com la falta de poder per fer alguna cosa. L'èxit de vendes, les bones crítiques o la popularitat de l'autor no garanteixen de cap manera que aquest no se senti impotent i, per tant, frustrat davant la impossibilitat d'aconseguir el que pretén. Cadascú es fixa els seus propis objectius, que tant si semblen senzills d'assolir com si són molt elevats es converteixen en una mena de llistó que si no arriba a ser franquejat pot provocar diferents graus de frustració, tan variables com el nivell d'exigència de l'escriptor o la intensitat amb què viu la seva carrera literària. És obvi que ningú no té una disposició d'ànim prou estable per no caure en canvis d'humor més o menys justificats en funció de les circumstàncies, però també resulta indiscutible que la majoria dels escriptors es troben sotmesos a conflictes interns que interfereixen en la seva capacitat per ser més productius o, sovint, els impedeixen ser més feliços.