Josep Pastells

Ella no imagina el negoci muntat a la seva costa, encara que bé podria suposar-se’l quan, de vegades, a l’aigua, hi troba bosses de plàstic, ninots i altres coses com la figura d’un infantil dinosaure de color verd -de vegades- o lila -d’altres vegades- amb una mirada somrient al costat del seu nom en lluïdes lletres vermelles:Glenny.

Però en aquestes ocasions pot més el disgust per la brutícia que les persones deixen al seu pas que la possible alegria per saber-se tan famosa. En aquestes ocasions desitjaria emergir majestuosa i cridar, rugir, a les persones: “!No embrutiu tant!”.

Glenny ignora que és la protagonista d’unes quantes llegendes, de moltes fotografies -totes falses-, d’infinits objectes amb el seu nom: ninots de peluix i de ceràmica, imants, samarretes, adhesius, bosses, gots, gorres…

Tot un món gira al seu voltant en la superfície del gran llac, als pobles i ciutats on arriben les onades de turistes cada mes per escrutar la seva aigua plomissa, i navegar-lo, i circumval·lar-lo, amb el somriure als rostres davant la possibilitat, tan remota com ingènua, de veure aparèixer al cap, o el llom o la cua del monstre legendari.

Glenny sap que ha de romandre oculta per continuar vivint com viu, sense córrer riscos, sense dependre de ningú. El fons del gran llac té moltíssims racons i forats i ombres on amagar-se i passar desapercebuda. Moltes vegades ha vist bussos, submarins i aparells molt rars rondant per les aigües, buscant, i ha sentit la temptació de fer-los alguna broma, o espantar-los, o tocar-los per l’esquena, o girar al seu voltant i ocultar-se ràpidament; però ha resistit, s’ha limitat a veure’ls passar i, si de cas, seguir-los amb moltíssima cautela.

De vegades, en les cèl·lules tan sensibles de la seva pell, nota curiosos impulsos, com ones diminutes, ultrasons, que li provoquen pessigolles, però els evita sense entretenir-se. Sap que són les persones, entestades a trobar-la, i s’ha convertit en tota una experta esquivant-les de seguida que les sent o, fins i tot, les intueix.

Glenny viu sola al llac. El llac també viu sol, tot i que la seva aigua circula des del nord fins al sud gràcies a dues obertures que els homes van fer ja fa molts anys. L’anomenen canal i serveix per comunicar el mar del nord amb el mar del sud; així, els vaixells que volen anar d’un mar a l’altre poden travessar el gran llac i estalviar-se una marrada força llarga.

Glenny sap que les persones són molt curioses. Sap que gràcies a aquesta curiositat han descobert i inventat un munt de coses, bones i dolentes, però moltes. També sap que porten molt de temps entossudits a creure en ella. Les persones també són molt crèdules, sembla que necessiten creure en coses, éssers, que no veuen-senten-toquen-oloren-mengen per quedar-se a gust. Són estranyes les persones.