Josep Pastells

Acabo de fullejar un llibre interessant de Lofti el Ghandouri: ‘El despido interior’. Ve a dir que, per a molts, el treball s’ha convertit en una presó. Que, vist des d’una perspectiva empresarial, la resignació laboral i la desídia cap a la feina atempten contra la productivitat i els resultats de les companyies. Cadascú és responsable de la seva actitud, això no ho discutirem, però penso que la falta de compromís amb l’empresa és sovint una conseqüència de veure la feina com un procés mecànic en què la possibilitat de creativitat i d’aportació personal es redueixen a la mínima expressió.

En el meu cas, he descobert els múltiples avantatges de córrer. Sents certa llibertat (no absoluta, mai absoluta) i pots deixar lliure el pensament, una de les poques coses que mai no ens podran arrabassar.

Jo també t’estimo (5)

I és que abans d’aparèixer l’Agnès m’havia despertat milers de vegades al costat de la persona equivocada. Per comoditat, per evitar afers dolorosos o per una falsa cohe­rència que sovint em feia morir de pena. Tant se val, perquè l’Agnès va canviar-ho tot. No només vaig assumir que fins llavors no havia fet res més que perdre el temps i que en el terreny amorós m’havia limitat a xocar una vegada rere l’altra amb accions il.lògiques derivades d’errors del passat, sinó que també vaig entendre que havia arribat l’hora de ser honesta amb el que sentia i no permetre altres pells i petons que els que desitgés de debò. Sí, amb l’Agnès vaig començar a sentir-me lliure. L’estimava a ella, només a ella, n’estava convençuda.

La causa és el principi de l’efecte. Aquesta és una mena de llei, que no per òbvia deixa de ser inqüestionable, que governa tots els processos de l’existència. Partint d’aquesta evidència, podríem llançar un consell vital tan bo com difícil de seguir: convé aturar-se a cada pas del camí i procurar aprendre dels errors comesos. O dit d’una altra manera: és aconsellable cercar un equilibri entre el que donem i el que rebem.

Em fa malt el taló esquerre. No és que em senti Aquiles, però aquestes molèsties em treuen les ganes de córrer. He de fer-ho amb molt de compte i trepitjant d’una forma més estranya que de costum. Confio que sigui un fenomen passatger i que ben aviat pugui tornar a lliscar (és un dir) sobre els prats i l’asfalt.

Jo també t’estimo (4)

No parlo només de literatura. Parlo de no avergonyir-me de les llàgrimes i tenir la certesa que, per fugaços que fossin aquells instants, al costat de l’Agnès podia volar, atrapar fragments vitals per injectarme’ls a les venes i gaudir d’imatges, paraules i moments que em fessin costat quan només tingués ganes de fugir. Parlo d’un amor immens, boig i fascinant. D’un fenomen que em projectava molt per sobre del que estava acostumada, potser perquè ja m’havia fet a la idea que l’única opció al meu abast eren els succedanis.

A curt termini. Massa sovint centrem les nostres accions i estratègies en el futur més immediat, en el dia a dia.  I si tenim temps de pensar-ho arribem a la conclusió que fem el correcte, que és el que toca. Massa sovint actuem com una empresa sotmesa a l’imparable procés de globalització econòmica, a la hipervelocitat i l’estrès que deixen poc o cap marge a la reflexió. Però seria interessant aturar-nos de tant en tant, preguntar-nos cap on anem, concloure que si no tenim temps per reflexionar sobre el que estem fent és perquè, potser, hi ha alguna cosa que no rutlla.

Jo també t’estimo (3)

 El cas és que tenia molt clar que no podia estimar dues persones al mateix temps, que només en podia estimar una. Un ésser concret que ja feia massa temps que havia deixat de ser l’Octavi i que començava a ser l’Agnès. Tot i que amb prou feines coneixia les seves entranyes i emocions –de fet no tenia ni la més remota idea dels motius que em feien sentir que el meu amor seria seu per sempre més– estava convençuda d’haver conegut una persona plena de dolçor i emoció, una persona que, per incomprensible que resultés el meu salt al lesbianisme als quaranta anys, em feia descobrir una porció de realitat per la qual podia lliscar sense cridar massa l’atenció per lliurar-me a moments sobrenaturals que m’allunyaven de l’existència més prosaica.

Com resumir la història de la Roma antiga en menys d?un foli? Com fer-ho sense renunciar a l?essencial i als matisos? Una opció seria recórrer a la teoria del catedràtic de la UAB Joan Gómez Pallarès, qui afirma que l’obra d?Horaci pot ser llegida com un passeig virtual pels temples on ?habitaven? els déus romans. Però qualsevol elecció o selecció té els seus desavantatges i, en fi, el millor és no donar-hi més voltes i agafar qualsevol camí, millor si és poc fressat, amb coherència i ganes de fer-ho bé. Un encàrrec és un encàrrec, i em temo que el que més es valora en els reportatges són les imatges, no pas els textos. O pitjor encara: la gent només mira les fotos! En fi, serà qüestió de posar-s?hi. Avui em toca córrer vuit quilòmetres amb el sistema Fartlek, inventat als anys 30 del segle passat pels suecs Gösta Holmeg i Gösta Olander. Es basa en els canvis de ritme, que han de ser tan freqüents com es pugui, sense deixar de córrer en cap moment. Per exemple. Començar al meu ritme habitual, de cinc minuts per quilòmetre, i al cap de deu minuts passar a quatre minuts per quilòmetre durant cinc minuts o fins que aguanti, tornar als cinc minuts per quilòmetre durant cinc minuts més, augmentar de nou el ritme… Les variacions són infinites, però hauria de procurar ser una mica metòdic i fregar sempre el límit. L?objectiu, com sempre, és millorar la resistència i el rendiment.

Jo també t?estimo (2)

Llàstima que a mesura que anava fent proves ?primer a casa i després, quan ja m?hi vaig poder reincorporar, a la feina? també anava constatant que tot era producte d?una mena de bogeria momentània que, això sí, cada dia perdia una mica de força. Fins que vaig haver d?admetre que m?havia quedat sense poders figurats, sense teories ni suposicions que alimentessin les meves ganes de fer alguna cosa memorable. Per sort, el meu absurd desencís va coincidir amb una inesperada plenitud física que em transpor­tava vint anys enrere (quan n?acabava de complir vint i encara somiava amb ser una escriptora d?èxit) i amb l?arribada a la feina de l?Agnès, una noia més jove que jo, d?uns trenta o així, que de seguida va requerir totes les meves atencions. No perquè ella m?ho demanés, no, sinó perquè des del primer moment vaig saber que acabava d?enamorar-me?n, com també vaig preveure ?erròniament? que mai no li ho diria i que optaria per aferrar-me al món conegut, al marit que no estimava, les hipoteques, els convenciona­lismes de l?estatus i la filla adolescent que anava pel mal camí i encara hi aniria més si decidia separar-me del seu pare.

Per fi he tornat a escriure! No és que sigui cap gran notícia per a la humanitat, però sí per a mi, que feia massa temps que no em ficava en el paper de narrador. Tot i que vint dies enrere ja vaig anunciar una cosa semblant, he d’admetre que fins aquest cap de setmana no havia escrit pràcticament res. Ara sí, ara ja puc dir que almenys he començat, que és el primer pas per acabar alguna cosa. De moment, gràcies a la col.laboració d’Antoni Rigol -que va tenir l’amabilitat d’explicar-me una anècdota viscuda en una marató-, he  pogut crear un conte que serà, o això espero, l’inici d’una sèrie de relats sobre temes similars.

 D’altra banda, a partir d’avui i durant uns dies canviaré una miqueta el contingut d’aquest bloc. Temps enrere vaig escriure (tot i que la narradora és una dona) una mena de relat amb notes al marge, ‘Jo també t’estimo’. No era res de l’altre món, però em ve de gust reproduir-lo aquí, a petites porcions. Per tant, dedicaré el text superior als comentaris habituals, siguin sobre l’entrenament i la vida quotidiana o les clàssiques aportacions pseudointel.lectuals, i l’inferior a aquesta narració que acabo d’esmentar. Per cert, avui em toca descans, perquè ahir vaig córrer vint quilòmetres.

Jo també t’estimo (1)

Tots podem estar a prop de la bogeria. Jo també. No serà fácil explicar-ho, però crec que tot va començar aquell dia, quan per fi vaig llevar-me després d’haver passat una setmana sencera al llit, posseïda pel deliri d’una febre que ni sé com vaig agafar. Pri­mer em sentia capaç de saber el lloc exacte on es trovaba tothom en cada moment, a Palma o a qualsevol racó del món, però al cap d’uns minuts, quan la simple observació de la gent que passava per davant de la finestra em feia entendre que allò era im­possible, em vaig convèncer que en realitat només era capaç de fer anar enrere el temps. Sí, em creia preparada per resoldre enigmes històrics, retrobar-me amb persones cone­gudes que ja havien mort o espiar el pare i la mare el dia que es van enamorar, per posar només tres exemples del que podia aconseguir amb la meva capacitat de passejar-me pel passat i esbrinar com eren els morts abans de morir, conèixer-los quan encara vivien.

‘Geografías humanas: Namaste’07’. Aquest és el títol de l’exposició que aquest vespre inaugura Juan Yuste, un dels grans exploradors de l’ànima humana o, més ben dit, de les múltiples ramificacions de les persones independentment de la seva raça, sexe, edat i color o de la part del planeta on visquin. Com definir Yuste? Podríem dir que són 190 centímetres de pur múscul carregats d’intel.lecte, o muntanyes de sensibilitat al servei de la música, la literatura i tot el que tingui a veure amb la diversió carregada de lucidesa. Però Yuste també és cultura, resistència, riure i emoció. Ja sabem que el ritme que imposa la nostra societat convida a les presses, al pensament únic, a córrer sense gaudir del paisatge… És una pena que ens deixem endur per aquest corrent; és una pena que no siguem com Juan Yuste.

L’exposició: són fotografies captades aquest estiu al desert indi del Thar, a l’altiplà tibetà i al Nepal. Són imatges que demostren que les persones, si anem pel món amb els ulls i les orelles ben obertes, podem reconèixe’ns, relacionar-nos, escoltar-nos, dubtar i enriquir-nos. La cultura, la sensibilitat i la diversió no tenen per què ser incompatibles. Si un cop dit (escrit) això no queda clar que Juan Yuste és un bon amic, m’afanyo a aclarir que sí, ho és. I no només això: és company de copes (infreqüents però memorables), de cops (boxístics, demolidors) i d’editorial; de fet, és l’amo de Lobohombre i m’ha publicat una novel.la: ‘Héroes flacos’. Per què escric en castellà?, em pregunten de vegades. Potser seria millor preguntar-me: per què visc a Getafe? Però aquesta seria una altra història, avui volia parlar de llops, és a dir, d’en Juan, potser de mi mateix.

Pensament sensorial contra la violència masclista. L’amic Peter Fernaud m’informa de l’obra ‘Kieu. Història de l’aigua’, una producció teatral que pretén conscienciar sobre la violència que molts homes exerceixen sobre les seves dones o parelles. Imatges, espais, músiques i cops d’ull audiovisuals: tots els camins són eficaços quan l’objectiu s’ho val. La representació explica les peripècies de Thuy Kieu, que es ven en matrimoni per ajudar la seva família. Un drama quotidià que viuen moltes dones que són esclavitzades i explotades sexualment.

Avui he procurat anar al que hauria de ser el ritme de cursa, però em costa trobar-lo. La primera volta al circuit de quatre quilòmetres l’he fet en 19 minuts i 13 segons; la segona, justament en dos minuts més. Total: vuit quilòmetres en 40 minuts i 26 segons. Una pena des del punt de vista del temps, però el que m’interessa és adaptar-me a aquest ritme, poc més de cinc minuts per quilòmetre. Prefereixo anar com un dièsel, a un ritme constant, que córrer massa ràpid al principi per quedar-me sense forces al final. Sempre amb la vista posada a la marató, és clar.

-¿ Me das un cigarro? ?m?ha preguntat una dona aquest migdia quan sortia cap el gimnàs.

 La veu venia del darrere. Em pensava que era la dona de sempre, una velleta que no està massa bé del cap i sovint recull burilles pel carrer. Però no, era una altra. Més jove. Grassa i amb ulleres.

 – No fumo ?he respost abans d?accelerar el pas.- Es por el psiquiatra. Siempre me dice que hable mucho con la gente, que sea amable y cariñosa ? m?ha informat tot cridant abans d?entrar en un bar.

Per què prenem per boig a qualsevol desconegut que ens interpel.la pel carrer? Per què ens resulta estrany o directament intolerable que se?ns acosti algú que ens diu que vol ser amic nostre? Suposo que hi ha certes convencions que cal respectar i, per sobre de tot, sempre preval el dret de cadascú a fer el que li plagui sempre que no emprenyi ningú i, per tant, el dret a que no t?emprenyin. Però tot i així de vegades em pregunto què passaria si de tant en tant anéssim més enllà dels prejudicis, si ens deixéssim anar i, per exemple, donéssim conversa (que no cigarretes) a la dona grassa a qui el psiquiatra ha recomanat que sigui simpàtica amb tothom. El més lògic és que tinguéssim la sensació immediata d?estar perdent el temps, però de debò funciona la lògica en aquest món?

Per fi plou, almenys en aquest racó del centre del regne on passo la major part de les hores. La sequera era i continua essent molt forta, però cauen quatre gotes i la gent ja es queixa. ?Quina merda de temps!?, diuen, com si fossin completament aliens a la manca d?aigua, a la perspectiva d?un desert que s?obre camí en totes les direccions.

He sortit a córrer per celebrar-ho. Em tocava fer esprints i he seguit el programa al peu de la lletra. Sis de dos-cents metres, amb un minut i mig de descans entre sèrie i sèrie. Com que no feia tanta fred com ahir, he sortit del gimnàs amb pantalons curts i samarreta de màniga curta. No m?importava encreuar-me amb persones que anaven abrigades de dalt a baix, amb anoracs, bufandes caputxes i paraigües, i menys encara que em miressin astorades. Gaudia del lliscar de l?aigua sobre les ulleres, de la proximitat d?una natura que es manifestava amb més força que de costum, o almenys d?una manera més salvatge. En acabar el segon esprint, mentre esbufegava com un senglar completament xop, se m?han quedat mirant dues àvies que anaven amb gavardina i paraigües. Primer devien pensar que em passava alguna cosa; després, en veure?m consultar els batecs al pulsòmetre,  simplement que era boig. Tant se val. M?he sentit millor que els últims dies i encara m?esperava una sauna, la promesa d?una relaxació quasi absoluta que em fes pensar en la possibilitat d?una vida diferent.

L?Eva Pallarès, una actriu de Tarragona que es va donar a conèixer al gran públic amb la pel.lícula ?AzulOscuroCasiNegro?, presenta aquest dimecres a Madrid el curtmetratge ?Tutoría?. A més d?escriure?n el guió i d?interpretar-lo juntament amb Carlos Blanco, l?ha codirigit amb José Carlos Ruiz. El protagonista, un madur professor d?institut, acudeix com tantes altres vegades a un prostíbul de luxe on tria com acompanyant una noia que no és una prostituta més, sinó una antiga alumna. El plantejament em sembla molt interessant i faré tot el possible per anar-hi.

Avui no aniré a córrer. Toca descans i crec que merescut, perquè ahir, que era a la Creueta, em vaig polir prop de vint quilòmetres per la ruta del Carrilet. Anava quasi completament de negre (gorro, pantalons, samarreta i guants) i al principi tenia la sensació de ser un element discordant amb el paisatge, una idea que se?m va treure del cap en veure passar els grupets de ciclistes multicolors. No vaig anar massa ràpid, però sí que vaig acabar amb bones sensacions i, el més important, quasi no tinc molèsties físiques.

De què em ve, el costum de menjar llaminadures al cinema? Suposo que de la golafreria diguem-ne genètica i del costum, de la repetició d’un ritual al llarg dels anys. No hi fa res que les dues bosses (una de gominoles i l’altra de xocolata) i l’ampolla de coca-cola que compro em costin més que la pròpia entrada, perquè ja ho veig com una necessitat que va més enllà de la tradició. Potser és perquè així la qualitat o falta de qualitat de la pel.lícula no és tan determinant i m’asseguro una satisfacció que, per molt que em diguin que no és gens sana, em reconforta fins a l’extrem que aquest hàbit forma part, pel cap baix, del llistat dels meus quinze preferits.

Un dels altres hàbits, que podria considerar-se més recent (hi ha antece­dents històrics, però ens hauríem de remuntar quinze o vint anys enrere), és el de córrer. Les persones que ho fan ja saben de què parlo. Pot donar la sensació que en algun moment pateixes, que arribes al límit de les teves forces, però en acabar et sents pletòric, satisfet, amb ganes de viure.

Un company de feina està preocupat perquè acaben de presentar un projecte per fer un petit aeroport al poble on viu, una mena d?aeròdrom per a executius, força a prop de Madrid però en plena natura. Tem que les avionetes passin por sobre de casa seva i trenquin la placidesa d?una llar on, segons afirma, és fàcil escoltar el cant de les granotes.

Aquest matí, per raons que no vénen el cas, he arribat molt d?hora a la redacció. No hi havia ningú, però tampoc es pot dir que hi hagués silenci. La fressa dels aparells (ordinadors, escàners, fotocopiadora…) i la que provenia del carrer (cotxes i, sobretot, operaris i trepants de l?obra del costat) conformaven un so tan coral com polifònic que, segur que el meu company hi estaria d?acord, no deixaria sentir ja no el cant d?una granota, sinó el mugit d?un bou. A partir d?avui, mentre corri intentaré fer un exercici addicional: escoltar els sons que m?envolten, a veure si puc distingir algun ocell entre el brogit del trànsit.

Hi ha dies en què, deixant de banda les convencions socials i oblidant per uns segons l?amenaça que representa el Codi Penal, et vénen ganes de sacsejar amb totes les teves forces aquell locutor que no deixa de dir bestieses, aquell company de feina que sempre et ve amb romanços o, per ser més concrets, el cap que primer et diu una cosa, al cap d?una estona justament la contrària i poc després una tercera que tan sols pot ser el principi d?un reguitzell de contradiccions que et duen al límit de la paciència.

Per això em va bé córrer. Per sentir-me lliure, per projectar els pensaments lluny, molt lluny, per sentir que encara faig coses que depenen només de mi. Avui toca fer deu quilòmetres? Donc deu quilòmetres. El ritme i el recorregut també els decideixo jo. Tant se val que plogui o faci sol, que nevi o pedregui. Puc córrer fins que tingui forces, fins que en senti la necessitat, fins que em vingui de gust. I per grans que siguin els límits, per infinites que siguin les obligacions, sempre trobaré aquell moment de pau en què pugui pensar, ni que sigui mentida, que tot té sentit.

La torticoli va desaparèixer el dissabte per deixar pas a un fort refredat. Sembla que m?és impossible estar en plenes condicions físiques, però em consola pensar que si algun dia no tinc cap molèstia i puc respirar amb normalitat tindré moltes possibilitats de millorar el meu rendiment. Tampoc no em queixo. Diumenge al matí vaig córrer setze quilòmetres en vuitanta-sis minuts. Admeto que vaig acabar molt cansat, però feia un grapat d?anys que no corria una distància com aquesta. Només és el principi, ja ho sé. Puc permetre?m anar una mica més lent, però he de començar a visualitzar la distància màgica: 42.195 metres.

No faré el salt a la mitja marató fins al gener, però confio que abans ja hauré corregut aquesta distància en solitari. Si aconsegueixo fer-la sense acabar mort, començaré a veure clar que sóc capaç de fer el doble. Tot són hipòtesis i especulacions, ja ho sé, però és que no puc evitar anticipar-me a uns entrenaments que, per força, han de ser graduals. Un cop admès que al principi vaig equivocar-me d?estratègia -que no m?interessava anar més ràpid, sinó agafar més fons-, l?únic que em cal és paciència i, evidentment, voluntat. Més d?un cop em desmoralitzo quan, en qualsevol d?aquests rodatges que faig ara, no porto ni deu minuts corrent, ja em sento cansat i penso que el gran dia hauré de córrer, anant bé, un màxim de 239 minuts, però crec que si vaig superant  aquests dubtes (més físics que mentals) també m?aniré enfortint. L?objectiu, ja ho sabia des del principi, era quasi una proesa per algú amb la meva constitució, però ja vaig descobrint que, com en tants d?altres aspectes de la vida, el més important és el treball.

Avui m’he llevat amb el cap tort. Vull dir que no podia, ni puc, girar-lo a la dreta. Tinc torticoli, vaja. Si m’estic quiet no em fa mal, pero si intento moure’l veig les estrelles. Ben a poc a poc encara, però qualsevol moviment brusc equival a un cop de puny de Holyfield o, potser, a una canonada (tennística) de Del Potro. Per tant, m’he de moure amb molt de compte, el que em confereix, amb més claredat que de costum, l’aspecte d’un robot. Fa un parell d’hores m’he pres un antiinflamatori que m’ha fet un cert efecte, però no sé si estaré en condicions de córrer.

Crec que sí, que la orientació del meu coll no hauria d’interferir en una acció tan simple com la d’acumular gambades. Fins i tot és possible que, si no estic massa capficat en els meus pensaments, em fixi en aspectes del paisatge que fins ara m’havien passat desapercebuts. No ho heu provat mai? Nedar, conduir o esquiar mirant només cap a un costat pot ser una bona forma de canviar la perspectiva. Poc saludable? Segur. Arriscat? També.