Josep Pastells

Mar i muntanya, molt de sol. Tòpics que es repeteixen, paraules que fan tard. Ve de gust creuar el cel com un llampec i aturar-se. Mirar. Escriure.

He creuat una plaça que porto a la memòria. I he sentit, culpable, la innocència en els ulls de Praga a l’estiu. Perdre’t? Impossible. Temps perdut? Potser sí, però en mirar-te totes les hores són una ofrena al foc d’una mirada verda i gelosa, que em diu, o això crec entendre, que la millor manera de viure és l’un dins de l’altre.