Va haver-hi un temps, ho recordo amb nostàlgia, en què un viatge amb tu era una ruta segura cap a l’infern
Rere la cantonada de cada dia, camins lentíssims cap a un pressentiment
En el meu somni sense sostre, els planetes sense gent es desfan en tempestes
Fa sol. M’agradaria veure el mar i sacsejar-me els dubtes
Tot és negre, tot és blanc; la vida és un cicló sense illes
Si la paciència és la mare de la ciència, qui és l’experiència? L’àvia, potser?
El gos lladrava: ella estava a punt de sortir i nosaltres, disposats a udolar sense treva
Com un rellotger veterà, sense presses, s’ha fet vell sabent l’hora exacta de tots els seus records
Queda’t amb mi, va dir ell, però ella ja pensava en el silenci dels cargols
No puc aturar-me: camino pels somnis a mig fer
Un bri d’esperança enmig del caos
Son a hores intempestives