Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (85)

De vegades, sense esperar-ho, reps regals que t’alegren un matí que feia tota la fila de convertir-se en una absoluta pèrdua de temps per culpa del polític de torn. M’ha passat avui. Gràcies a una companya de feina, m’he trobat entre les mans amb un llibre de Donald Spoto sobre Hitchcock que m’ha permès gaudir d’una bona lectura les dues hores llargues que ens hem passat a la luxosa sala d’espera d’un luxós despatx. Tenia quasi cinc-centes pàgines, però la lectura en diagonal fa meravelles i m’he assabentat d’un munt de coses sobre Hitch. En destacaria, per sobre de tot, la seva forma d’associar el món de la llum, l’ordre i la vitalitat amb el món de la foscor, el caos, la bogeria i la mort. Dos mons que, pel que sembla, no només no considerava excloents, sinó que deixaven entreveure les pors, siluetes i dimonis de la seva pròpia ànima.

 

Aquest migdia encara m’ha quedat temps per anar al gimnàs: bíceps i tríceps, sèries llargues amb poc pes. I després sauna, una magnífica ocasió per suar i gaudir com un porc mentre sents que la ment i el cos es relaxen amb harmonia.

Jo també t’estimo (40)

 

Va confessar-me que era el germà de l’Agnès, i que havia estat ell qui, aprofitant un viatge al Japó, m’havia enviat la postal. La seva germana li havia donat una adreça i un text perquè me l’enviés. Tenien una lletra molt semblant, però tot i això va esforçar-se a imitar-la perquè jo no notés la diferència.

 

–Però per què? Per què? On és ara? –vaig cridar.


La resposta, quasi un xiuxiueig, no era cap de les que havia contemplat en les meves hipòtesis, però podria dir-se que es tractava d’una bifurcació maligna, de les pitjors. L’Agnès patia una malaltia terminal. L’últim dia que la vaig veure sí que havia anat al metge, però no era per un mal d’esquena. En confirmar els seus pitjors temors va decidir que jo no havia de saber-ne res. No volia que patís.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (84)

Neurocultura, dones angleses, set penjats, pudor i dignitat, una antologia de poetes perses, religions assassines… L’oferta literària és tan extensa com inabastable, però gairebé sempre que entro en una llibreria acabo comprant algun volum que molt possiblement trigaré força a llegir, si és que me l’acabo llegint. La muntanya de llibres cada cop es fa més grossa, però sempre em queda el consol que algun dia, amb sort, tindré molt més temps per llegir. Mentrestant, intento aprofitar bé els pocs minuts lliures que em deixen la feina, la família, l’esport i l’escriptura, encara que aquesta última activitat és més cerebral que real, ho confesso.

 

Aquest matí he sortit a córrer a dos quarts de vuit, com ahir. Al principi em fa moltíssima mandra, em sento com si encara estigués al llit i somiés que corro, però poc a poc vaig prenent consciència de les meves gambades i podria afirmar-se que al cap de mitja hora ja em sento bé, quasi pletòric.

Jo també t’estimo (39)

 

 Mentre hi anàvem va preguntar-me si necessitava diners o atenció mèdica. Li vaig dir que només volia saber on era l’Agnès. Vam entrar al pis, petit i ple de llibres i caixes pertot arreu. Em va preguntar si volia dutxar-me i li vaig dir que no. El cor havia començat a bategar-me a mil per hora en descobrir sobre una tauleta una foto de l’Agnès, somrient i abraçada amb el mateix noi que m’havia dut allà i m’observava amb les faccions desencaixades. Era una imatge de feia temps, però la vaig reconèixer immediatament.

–Parla, sisplau, parla –vaig demanar-li, quasi exigir-li, mentre em feia gestos perquè m’assegués al sofà.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (83)

Em fan mal el genoll i el colze, però no és artritis, ni tampoc una conseqüència de la mitja marató de diumenge. Simplement he caigut. Una altra vegada, sí. Aquest matí, quan ja em faltava poc per completar la sessió d’una hora de carrera contínua, he demostrat de nou que la meva malaptesa no té límits. Sense saber com ni per què, m’he trobat estirat al terra. Per sort, sense testimonis, o això crec. A pesar que he tingut en compte el consell que els meus pares em repetien sovint quan era un nen i he posat els palmells de les dues mans, l’impacte ha estat prou prou contundent. El genoll i el colze dret, com deia, són els principals perjudicats. El primer presenta ara un forat de la mida d’una pilota de tennis, tenyit d’un taronja fosc, quasi negre, per efecte de l’iode. Al segon no s’hi pot trobar cap indici de la patacada, però moviments tan senzills com canviar de marxa el cotxe o ensabonar-me les mans s’han convertit en accions doloroses i, tanmateix, inevitables.

Jo també t’estimo (38)

 

Vaig intentar resumir-li la història. Parlava massa ràpid, però crec que no em vaig deixar res important. Només volia que em digués on era l’Agnès. Quan vaig arribar a l’episodi de la postal va començar a plorar. Primer dissimuladament, després amb mocs i tot. Continuàvem sense moure’ns d’aquell pam de carrer. Va faltar poc perquè ens abracéssim, però quan ja semblava impossible que deixés de sanglotar va dir-me:

–Així que la postal era per a tu. Ho sento, ho sento molt…

No entenia res. Em va demanar que el seguís.

–Visc prop d’aquí. Al carrer Sant Roc.

 
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (82)

La mitja marató de Getafe em va permetre comprovar que vaig pel bon camí, però també que encara em falta molt per assolir l’objectiu. Una hora i trenta-nou minuts per fer els 21.097 metres equival a un ritme aproximat de 4’42’’ per quilòmetre, que extrapolat a la marató seria més que suficient per baixar de les quatre hores. Ara bé, cal tenir en compte que a Madrid hi ha moltes pujades, que la distància serà el doble i que, lògicament, les forces aniran minvant. Ja ahir, quan anava pel quilòmetre divuit o dinou, se’m va començar a fer molt dur, però en cap moment vaig pujar dels cinc minuts per quilòmetre, un ritme que seria perfecte per afrontar la marató amb una mica de marge. El que començo a tenir clar és que amb vista als 42 quilòmetres i 195 metres serà millor dosificar-se des del principi, anar a un ritme més lent que el d’ahir (5’10’ o fins i tot 5’20’’ seria perfecte) i, si queden forces, incrementar-lo a mesura que avanci la cursa, encara que ja començo a intuir que mantenir-lo seria tot un èxit.

 

D’entrada, he decidit reprogramar els entrenaments. En lloc de sis sessions setmanals en faré quatre, però més intenses. Falten tres mesos i encara em queda temps per millorar una miqueta. M’aniria molt bé perdre un parell de quilos, però crec que em serà molt difícil baixar dels 87. Tothom em diu que estic molt prim, però deu ser perquè no m’han comparat amb els kenyans que ahir van quedar primer i segon de la mitja marató (en una hora, dos minuts i cinquanta segons, a 2’58” el quilòmetre!), que no devien passar dels 50 quilos. Ah, per cert, continuo en la línia de quedar per la meitat del pilot, de manera que la posició final (1.440!) no és tan escandalosament desastrosa com podria semblar a primera vista.

Jo també t’estimo (37)

 

No va caldre. Perquè un dia, quan passava per Dalt Murada com una ànima en pena, vaig descobrir que potser no estava tan boja. Era ell, n’estava segura. Alt i morè, amb els cabells arrissats i la mateixa camisa lila de mesos enrere. Semblava distret, capficat, trist. Anava tot sol amb un diari a la mà i en veure que m’hi acostava amb un excés d’entusiasme i quasi l’envestia va fer cara d’espantat. Devia pensar que volia diners, perquè va apartar-se molt ràpid fent que no amb el cap. Si hagués continuat caminant a aquell ritme m’hauria estat impossible seguir-lo, però es va aturar en sec quan li vaig dir:

–Et vaig veure amb l’Agnès.

–Perdò?

–Ja m’has sentit. Us vaig veure junts. Portaves la mateixa camisa. Eres tu.

–I tu de què la coneixes? –va preguntar-me mentre s’acostava. Tenia els ulls humits i em mirava amb curiositat.

Un repte, potser un destí (81)

Com que aquest cap de setmana toca reposar, almenys fins diumenge al matí, intentaré anar al teatre per veure alguna de les dues comèdies dirigides per Josep Maria Mestres que s’han estrenat aquesta setmana a Madrid. Per una banda, Silencio, vivimos, una obra inspirada en guions televisius d’Adolfo Marsillach que tracta temes com la infidelitat i el divorci, i per l’altra, Baraka!, una peça d’humor negríssim de l’holandesa Maria Goos. M’interessa més aquesta última, però veurem si hi ha entrades.

 

M’ha arribar una nota de premsa de l’organització de la marató de Getafe. Expliquen que és un circuit “ràpid i suau, ideal per fer bones marques”. Afirmen també que els primers corredors arribaran a dos quarts de dotze (la prova comença una hora abans i, per tant, equivaldria a anar més ràpid que l’etíop Haile Gebrselassie, rècord del món de marató), però el que més m’inquieta és que diguin que els últims atletes creuaran la línia d’arribada a dos quarts d’una, dues hores després de la sortida. No és que no em vegi capaç de fer la mitja marató en dues hores; de fet, el meu objectiu és baixar d’1’45’’. El que no m’esperava és que el nivell fos tan alt, és a dir, que em deixessin tan poc marge, que em condemnessin sense remissió a formar part del pilot dels perdedors.

Jo també t’estimo (36)

 

Al final vaig decidir-me. Sortir al carrer era una forma com qualsevol altra de continuar podrint-me. Amb un vestit blanc cada cop més brut, els cabells rapats i l’única missió de sotjar tots els rostres que es creuaven amb mi. Per si de cas. Ja no par­la­va absolutament amb ningú, excepte si se m’acostava la policia o algun treballador social. Sempre els deia el mateix: que tenia casa i diners, que només sortia a passejar. I si insistien acabava mostrant-los el carnet de periodista, tot i que suposo que era pràcticament impossible reconèixer-me en aquella fotografia. Havia canviat tant que feia por, suposo. Però m’era igual. Continuaria caminant pels carrers de Palma fins que ja no em quedessin forces. I després, abans de traspassar, cridaria el seu nom totes les vegades que em fos possible.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (80)

L’altre dia vaig veure Els crims d’Oxford, d’Àlex de la Iglesia, un film inspirat en una novel.la de Guillermo Martinez que reuneix actors com John Hurt, Elijah Wood i Leonor Watling. A més d’intrigues i assassinats, podem trobar-hi matemàtiques i filosofia, però per sobre de tot s’hi detecta la voluntat de fer una pel.lícula de gènere en què s’explica una història d’iniciació. No té res a veure amb els anteriors treballs del director i, per al meu gust, els encaixos argumentals són massa forçats, però està ben feta i permet passar una estona entretinguda.


Després del càstig d’ahir al vespre, aquest migdia m’he limitat a córrer quatre quilòmetres a bon ritme, un concepte que per a mi equival a quatre minuts i mig per quilòmetre. Ara ja reposaré fins al diumenge, és a dir, fins a la mitja marató.

Jo també t’estimo (35)

 

L’Agnès presidia els meus pensaments dia i nit, nit i dia. Em masturbava pensant en ella. Em bufetejava pensant en ella. Em tallava els cabells pensant en ella. Qualsevol acció era per ella. Respirava per ella. Volia matar-me per ella, però continuava vivint per ella. Ella, ella, ella… Sempre ella. Se’m feia impossible imaginar-me que no tornaria a veure-la mai més, que el buit en què s’havia convertit la meva vida no feia res més que expandir-se amb la seva absència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (79)

No és que la literatura hagi desaparegut o s’estigui retirant, afirma el catedràtic Germán Gullón. El que passa és que en l’actual societat de consum els ciutadans dediquen molt temps a l’oci i els llibres entretinguts han cobert una demanda. La gran literatura, els anomenats clàssics, interessen avui més que mai i continuaran sent el centre d’interès per als qui desitgin entendre millor l’ésser humà i no només divertir-se amb els personatges prototípics de les novel.les de misteri, sosté Gullón. Pel que fa als blocs com a nous exponents d’una crítica amateur, considera que són un espai on brollen les veus dels nosaltres, però adverteix que acaben sent un producte cultural efímer que s’autoconsumeix quasi en la mateixa lectura. Quasi, diu. Encara sort.

Petit apunt atlètic. Aquest matí m’ha fet mandra córrer els deu quilòmetres establerts al pla que intento seguir fil per randa. He pensat fer-ho al migdia després d’una rapidíssima sessió de pesos al gimnàs, però quan anava a posar-me les vambes he descobert que m’havia deixat els mitjons. Com a càstig, hauré de córrer al vespre.

Jo també t’estimo (34)

 

Tornava a tenir ganes de morir-me. Per deixar de patir. Per oblidar-ho tot. Només menjava galetes, cada cop més seques, i bevia aigua de l’aixeta. Em pixava i cagava a sobre i trigava hores o dies a netejar-me. No sentia pudor, ni quasi dolor. Intentava imaginar-me com un vegetal, com un mineral, però tot era inútil.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (78)

El fotògraf ocasional rep l’encàrrec de captar la imatge d’un grup de cooperativistes indignats amb l’ajuntament. Aquest matí es reuneixen amb el regidor d’Urbanisme per veure si poden recuperar els pisos que tot sembla indicar que han perdut per culpa d’una estafa massiva. Sap que estan molt emprenyats i, per pura lògica, li pregunta al seu cap si prefereix que faci les fotos des de lluny, amb certa discreció.

 

– No, no. T’hi acostes i t’identifiques com a periodista. I també vull que els demanis algun telèfon, per si podem trucar-los després de la reunió.

– Vols dir que…

– Limitat’t a fer el que t’he dit –li etziba el cap.

 

Quan arriba a la plaça de l’ajuntament, el fotògraf ocasional veu un grupet de quatre o cinc persones que, molt possiblement, són cooperativistes. No es decideix a acostar-s’hi fins al cap d’uns minuts, quan els grupets ja han crescut fins a reunir més de trenta persones. El fotògraf ocasional, tímid per naturalesa, s’hi acosta amb prevenció. L’enorme càmera que du a les mans anuncia les seves intencions. Nota que el miren amb desconfiança, però després de respirar a fons unes quants vegades decideix atansar-se a un dels grupets.

 

– Bon dia, vinc a fer fotos pel diari –anuncia amb to neutre.

 

Li diuen que no volen que els facin fotos. S’acosta a un altre grupet i es repeteix l’escena. I a un altre. I a un altre. Res a fer. De sobte, recorda les paraules del cap (els telèfons!) i repeteix l’operació. No, no i no. “Si ens interessa ja ens posarem en contacte amb vosaltres”, li diuen. Amb el cap cot, el fotògraf ocasional es dirigeix cap el seu cotxe per tornar al diari. Quan ja ha deixat enrere la cantonada, la sensació de fracàs dóna pas a un pensament rebel: "per què no els puc fer fotos, si he vingut aquí a fer fotos?" Animat per la seva inesperada decisió, el fotògraf ocasional treu el cap per la cantonada. El grup de cooperativistes ha crescut de tal manera que deuen ser més de cent. Agafa la càmera, enfoca i pitja el botonet. Masa lluny. “Amb una càmera més bona, encara, però amb aquesta que duc difícilment puc fer una bona foto”, pensa, cada cop més ficat en el paper d’un fotògraf clandestí, d’un paparazzi, d’algú capaç de fer una petita malifeta. Una furgoneta de premsa que s’acaba d’aturar davant del quiosc de la plaça de l’ajuntament l’ajuda a decidir-se. Amb tot el sigil de què és capaç, s’aproxima a la furgoneta i treu una mica el cap per fer una foto. I dues o tres més. Crescut per la situació, treu tot el cos per captar una foto encara millor. Perfecte, es diu a ell mateix. Fins que sent una veu de tro que el treu d’aquell èxtasi fotogràfic.

 

– Fill de puta! –crida un dels cooperativistes.

 

Amb el temps just per veure un grup de gent que corre cap a ell, el fotògraf ocasional decideix esprintar. En girar la cantonada se sent com un lladre perseguit per un exèrcit de ciutadans honrats, com un delinqüent sorprès in fraganti. Ignorava que pogués córrer a tanta velocitat, i també que fos capaç d’empentar altres vianants, creuar el carrer sense fixar-se en el trànsit, pujar al seu cotxe, arrencar amb brusquedat i arribar al diari en un temps rècord. Amb el cor a mil per hora, el fotògraf ocasional es dirigeix al despatx del cap per explicar-li la seva proesa entre esbufecs. “Bon treball, nano”, li diu el cap. Fins que observen les fotos robades als cooperativistes i s’adonen que totes, absolutament totes, estan desenfocades.

El fotògraf ocasional, transformat de nou en redactor anònim, emprèn el camí del lavabo amb l’inequívoca intenció de plorar.

   

Jo també t’estimo (33)

 

Vaig passar uns quants dies convençuda que els petits símptomes de bogeria s’havien amplificat de tal forma que tot eren projeccions dels meus desitjos, que mai no havia arribat a veure-la. Però la postal amb la seva lletra era de debò. “Jo també t’estimo”, “Jo també t’estimo”, continuava repetint-me en la meva habitació de clausura. Després de pagar un mes per avançat, m’hi vaig tancar amb la intenció de no sortir-ne en molt de temps, potser mai.

  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (77)

Tot i que en principi havia pensat córrer la marató de París el 13 d’abril, raons que no vénen al cas m’obliguen a canviar de plans i hauré de córrer la de Madrid el 27 del mateix mes. No és un canvi que em faci massa gràcia, sobretot perquè el recorregut acostuma a tenir moltes pujades i, per tant, no sembla el més indicat per a una primera marató. El rècord de la prova, que supera les dues hores i onze minuts, ja dóna una idea de la seva dificultat, però serà qüestió d’assumir-ho i presentar-se a la sortida al passeig de Recoletos amb la intenció d’arribar al Retiro el més sencer possible. Arribar. Aquest ha de ser el meu únic objectiu. Si pot ser, m’agradaria baixar de les quatre hores, però ara mateix ho veig difícil i no tinc ni idea de com reaccionarà el meu cos quan ja porti trenta-tres o trenta-quatre quilòmetres i me’n faltin vuit de pujada fins a la meta. De moment, a continuar entrenant. I aquest cap de setmana, amb la mitja marató, ja començaré a tenir una miqueta clar com em sento després d’haver corregut vint-i-un quilòmetres en competició.

Jo també t’estimo (32)

 

Quan finalment vaig sortir de la banyera em vaig despullar. Ho necessitava. En començar a pessigar-me els mugrons, sempre pensant que qui ho feia era l’Agnès, el mòbil va sonar de nou. Era el detectiu, que em va citar al bar de sempre. Va venir a dir-me, en resum, que s’havia gastat tots els diners però només havia pogut confirmar que l’Agnès no vivia a l’illa. El molt inútil no la trovaba enlloc. S’havia evaporat com un fantasma.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (76)

Som el que arribem a dir-nos, sí, però també el que aconseguim callar i mantenim com una promesa o un misteri.

Jo també t’estimo (31)

 

No sé quant de temps va passar fins que vaig rebre la trucada del detectiu, podrien ser hores o setmanes. El que sí recordo és que va coincidir amb el moment en què la primera llum del matí entrava per una escletxa de la finestra. Llavors em vaig arrossegar fins el lavabo i vaig entrar vestida a la banyera. De què us estranyeu? L’aigua freda va començar a calmar-me i al cap d’una estona vaig recordar que estava esperant una trucada i que el mòbil havia sonat tres o quatre vegades, o això creia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (75)

Aquest matí m’he tallat el dit mentre tallava pernil. Primer ni me n’he adonat, però al cap d’uns segons, quan ja havia preparat l’entrepà, la mà tacada de sang m’ha permès localitzar la ferida. No molt profunda però sí allargada, en una zona on deuen confluir moltes venes petites. Com que no parava de rajar, he optat per embenar-me el dit després de desinfectar-me la ferida amb tintura de iode. Minuts abans, en afaitar-me, també m’havia fet un petit tall just sota el nas, però pràcticament no rajava i no he tornat a pensar-hi fins al migdia, quan el plàtan que menjava s’ha tenyit de vermell. Distret per alguna trucada telefònica, la meva extraordinària habilitat amb les mans deu haver propiciat que el plàtan impactés amb la ferida en lloc d’introduir-se a la boca. Se suposa que els plàtans són tous, però aquest ha estat capaç d’obrir-me la lleu ferida que m’havia fet el matí i, a continuació, fer-me perdre uns quants centilitres més de sang. Per sort, al lavabo hi havia iode, i també apòsits.

Jo també t’estimo (30)

 

No descarto que aquest relat us deixi una falsa sensació de fets vertiginosos, però la veritat és que va ser a l’inrevés: els esdeveniments es dilataven, sotmesos a una espera insaciable que allargava de forma inhumana els minuts, les hores i els dies. Mentre esperava notícies del detectiu vaig tancar-me en una pensió prop de la catedral. Tenia una habitació molt petita, però se m’havia fet infinitament gran i per més que em movia no podia arribar als extrems. Ja no parlava amb ningú. Menjava poc i malament.

Un repte, potser un destí (74)

S’acosta la recta final de la mitja marató. Sense comptar el dia d’avui, en queden deu per a la cursa de Getafe. D’aquí a la cita, que serà un test força valuós per començar a treure conclusions amb vista a la marató, no faré cap rodatge de més de dotze quilòmetres, amb l’objectiu de reservar forces i fer un bon temps. Per a mi, això equivaldria a baixar d’una hora i quaranta-cinc minuts, si pot ser d’1’42”, encara millor.

 

A pesar de la notable pèrdua de musculatura que he experimentat els darrers mesos, encara mantinc un mínim de força. Avui, abans d’anar a córrer, tocava entrenar el pit i, per començar, press de banca. En arribar a la sala de pesos he vist que ja hi havia discos col.locats a la barra, fins a sumar setanta quilos. Assequible, he pensat. Res a veure, certament, amb el que aixecava mesos enrere. Sense dubtar-ho, he començat a fer repeticions, fins a completar-ne dotze en quatre sèries. Després, una mica de press inclinat, amb cinquanta quilos, flexions al terra i quatre sèries de pull-over amb vint quilos. Quan ja baixava les escales per anar al vestidor a canviar-me les ulleres (algun dia explicaré per què em canvio les ulleres abans de córrer) m’ha aturat en Ralph, que en proporció està fortet però no deu pesar ni setanta quilos.

 

– Avui has fet una cosa que no m’ha agradat –em diu.

– Què? –pregunto.

– Només d’arribar has escalfat amb el mateix pes que jo havia deixat al banc; és a dir, m’has deixat en ridícul davant tothom.

– Perdona, no en tenia ni idea. No tornarà a passar –asseguro entre rialles -. De tota manera, tampoc no he pujat d’aquest pes –afegeixo, sense cap necessitat.

– Ja, però segur que si n’hi trobes més també l’aixeques –em recrimina amb un to que em fa dubtar si continua parlant en broma, si en algun moment havia parlat en broma.

– No pateixis, Ralph –dic a la fi -. La propera vegada que aixequi algun pes i siguis al gimnàs et preguntaré si faig bé o caldria que escalfés amb menys quilos. T’ho preguntaré sempre –afegeixo.

 M’agradaria veure-li la cara per esbrinar què pensa, però ja s’ha girat per encaminar-se cap a la màquina de dorsals. Quan torno de córrer ja no hi és, però decideixo que el pròxim dia faré el que li he promès. No se sap mai.

Jo també t’estimo (29)

 

Necessitava que algú m’ajudés, però ja feia massa temps que havia abandonat el diari i no em veia amb cor de parlar amb cap antic company. Tampoc em quedaven amics, i dels parents no en volia saber res, potser perquè ells no volien saber res de mi. Em quedava el detectiu, és clar. Vaig haver de vendre el pis i, després de ficar un grapat de bitllets de cent euros en un maletí, el vaig citar en el mateix bar del carrer Almudaina. Tot i que en cap moment va deixar d’escoltar-me amb una ganyota d’escepticisme, em va assegurar que faria tot el possible per localitzar l’Agnès.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (73)

Tinc un amic poeta que ja supera el mig segle de vida i parla de l’ocàs de la nostra civilització, d’una època en què els que aspiren (aspirem?) a escriure són (som?) com illes que han de fer-se a la idea que obtenir algun reconeixement és molt difícil i que si l’obtens no significa pràcticament res en una època on imperen la rapidesa, la falta de concentració i els best sellers que gairebé ni cal digerir. El meu amic poeta defensa, per descomptat, l’escriptura en solitari, però també l’allunyament de cenacles i capelletes, la necessitat de forjar (o com a mínim intentar-ho) una obra cada cop més sòlida a partir de la coherència i el treball. Algun dia parlaré més extensament del meu amic, però ara només vull recordar el que em va passar ahir al vespre, quan vaig anar a casa seva per dur-li la meva última novel.la. Feia més d’un any que no hi anava i recordava que tenia un gosset, però quan em va obrir la porta vaig comprovar que ara en té dos.

 

-Passa, passa –va dir-me en veure que vacil.lava davant els lladrucs amenaçadors.

– Segur? No fan res? –vaig preguntar.

– Aquest és inofensiu –va assegurar-me -. I aquest altre… aquest altre també –va afegir.

 Som-hi. Entro a la casa i els gossos continuen assetjant-me. No només em mostren la dentadura, sinó que s’acosten fins a fregar-me els pantalons.

– Seu, seu –m’indica quan ja hem arribat a la saleta.


El gossos han embogit. Lladrucs i grunyits, mirades d’odi. O això em sembla, perquè el meu amic em diu:


– Tranquil, no mosseguen.


Mentre m’ho està dient, un dels gossos, el més gros, que s’assembla molt a un dòberman, em mossega amb fúria les sabates.

– Vols dir que no?

– No fan res, no fan res –insisteix -. Maria! –crida de sobte.


La Maria és la seva dona i apareix al cap de mig minut, temps suficient perquè la tibantor entre el gos gros i jo hagi crescut fins al punt que m’estic plantejant donar-li un cop de puny al morro. Em frenen les seves dents, grosses i allargades, i la certesa que si no el mato d’un sol cop es llançarà al meu coll.


– Te’ls podries endur, sisplau?


Quan els gossos ja han desaparegut amb la cua entre cames, el meu amic poeta em diu:

– Ens fan molta companyia, però de vegades són una mica pesats. Això sí, mai no han mossegat ningú.

– No, si ja es veu que només volen jugar –afirmo. Després, dissimuladament, comprovo els danys soferts per les sabates.

      

Jo també t’estimo (28)

 

Vaig resseguir tota l’avinguda un parell de vegades. I res. Mentiria si digués que la desesperació creixia, perquè el simple fet de veure-la ja va ser una gran alegria, però la crua realitat era que la meva confusió continuava creixent. L’Agnès no només m’havia abandonat, sinó que també m’havia enganyat amb la postal. Per què em deia que també m’estimava si encara vivia, o com a mínim passejava, per Palma i en cap moment havia donat senyals de vida? I qui era, aquell noi morè amb qui passejava? I per què havia volgut fer-me creure que era al Japó? Per desfer-se de mi? Perquè l’oblidés? A partir d’aquell dia, mentre caminava com una boja per l’avinguda on l’havia vist, no deixava de fer-me aquestes i moltes altres preguntes. Però no vaig tornar a veure-la, ni a ella ni al noi que l’acompanyava.

Un repte, potser un destí (72)

El matí ha estat més caòtic que de costum. Canvis i més canvis, sorpreses de darrera hora i, per sobre de tot, la sensació que de vegades la vida és com un vodevil. En el pitjor dels moments possibles, quan tenia set o vuit afers urgents entre mans i no em quedava temps per a res, ha sonat el mòbil.

 

– Digui?

– Bon dia. És el propietari del telèfon 649……? –m’ha preguntat una veu femenina molt dolça, amb un lleuger accent brasiler.

­– Sí, qui és?

– Truco de Movistar. Em podria dir el seu nom?

– Per què el vol?

– Per tenir un tracte més cordial –ha respost amb una veu que ja començava a assemblar-se sospitosament a la d’una línia eròtica.

– No tinc temps per tenir cap mena de tracte –he penjat amb certa sequedat.

 

Després, immers de nou en les urgències de la feina, no he tingut ni temps de pensar en la trucadeta, però ara l’explico per acabar preguntant-me: per què ens ho han de controlar tot i en tot moment?, arribarà un moment en què tothom sabrà com et dius, on ets i què fas a cada instant?

Jo també t’estimo (27)

 

Era ella, segur. Petita i rossenca, amb aquell vestit blau que tant m’agradava treure-li quan ens lliuràvem als nostres jocs amorosos. Estava molt més prima, això sí, i també em va semblar que més pàl.lida que de costum. Caminava tranquil.lament per l’Avinguda Argentina, agafada del braç d’un noi alt i morè, amb els cabells arrissats, que duia una camisa lila molt cridanera. La impressió va ser tan forta que quan vaig aconseguir, a base de crits, que el conductor aturés l’autobús, l’Agnès ja no hi era.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (71)

Ja m’he acostumat a una rutina d’entrenaments que, més o menys, em permet fer entre cinquanta i seixanta quilòmetres setmanals. Res excessiu, el que recomanen els experts als que volem acabar la marató en quatre horetes o un pèl menys. Amb tot, el meu únic i gran objectiu és acabar-la sense deixar de córrer. Deixant de banda tres sessions de pesos molt lleugeres, el que faig es podria resumir així:


Dimarts: sèries; 6 x 800 ó 4 x 1.500 metres

Dimecres: Vuit quilòmetres

Dijous: Dotze

Divendres: Vuit
Dissabte: Set
Diumenge: rodatge llarg; aquest cap de setmana toquen vint-i-quatre quilòmetres
Dilluns: Descans 


Res a veure amb el que fan els maratonians de debò, que fàcilment superen els 100 ó 120 quilòmetres setmanals, però a mi ja em va bé. Fins i tot és possible que quan faci la mitja marató (27 de gener) decideixi donar un nou impuls als entrenaments i ser una miqueta més ambiciós, potser arribar als setanta quilòmetres setmanals per preparar la marató d’abril. Ja ho veurem. Només són especulacions d’algú que continua esbufegant quan només fa quatre-cents metres que corre.

Jo també t’estimo (26)

 

Quan tots els elements objectius m’empenyien a la destrucció definitiva, quan ja només pensava en la mort, va passar una cosa que va aturar-ho tot. Feia dies que ni menjava ni tenia ganes de viure, però cada cop que arribava al moll, prop de la duana, era incapaç de reunir el valor necessari per llançar-me a l’aigua. Fins que un vespre, quan acabava de pujar a un autobús perquè em tornés al meu pis del carrer Goethe després d’haver-me passat tot el sant dia mirant el mar.. aquell vespre, dic, la vaig veure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari