Josep Pastells

Inventari de sensacions

Arxiu de la categoria: General

Frustració

calligraphy

Asseguda al seu despatx, embolcallat per la llum que taca lleument un grapat de fulls estesos sobre la taula, tres o quatre llibres i una foto dels arrossars de Shenzhen, Xoi s’adona de la impossibilitat d’oferir tots els detalls de la narració sense que aquesta perdi el sentit. Si fos pintora i només hagués de reproduir els arrossars seria més senzill, pensa amb la mirada fixa en les persianes mal tancades que deixen passar els raigs del sol. En pintura, els detalls mantenen tot el sentit, però en literatura l’excés de paraules et porta a no veure res. Actua com la boirina del temps que desdibuixa episodis del passat que abans recordaves amb precisió, lamenta Xoi. Ara ja no mira les persianes, sinó un foli ple de paraules ratllades, de frases escrites i reescrites a la recerca de la forma precisa. És fàcil desanimar-se, ho sap des de fa anys, però també sap que la força de l’escriptura rau en la voluntat, en la tenacitat pròpia dels bous que llauren camps de terra granítica o dels salmons que viatgen contracorrent. Xoi abandona un moment el despatx per anar a la cuina. Frega una nou contra la paret; només pel plaer de sentir-ne el so. Els petits plaers són els autèntics plaers, conclou. Contemplar la pluja, l’esclat dels cirerers, els canvis de tonalitat dels ocres i els verds a la primavera o el sol que llueix després de setmanes de tempestes. Quan torna al despatx, ho fa amb amb la força de les onades, amb l’esperit de les fogueres i el vent. Té molt clar el que vol: que qualsevol persona que obri el seu pròxim llibre, aquest que escriu des de fa set anys, quedi paralitzada, farcida i arrebossada pel vigor del relat. Provocar delectació, sí, però també introduir-se en la consciència i les entranyes dels lectors, clavar-los al cor una espina que ja no es puguin treure mai més. Voldria desfer els fils de la memòria, fingir que ha viscut totes les vides possibles, que coneix fins el darrer àtom del planeta i pot mesurar la llargària de l’aire i la profunditat de la nit. Res no li agradaria més que guarir totes les ferides del món, saltar fins a la lluna i proclamar als quatre vents que l’únic que val la pena és emmirallar-se a l’aigua, sentir les mans que t’acaronen, petonejar els núvols i somiar. Llàstima que sempre que té una imatge nítida, quan creu que ja l’ha capturat i podrà retenir-la sense dificultats, se li acaba desfent cada cop que intenta plasmar-la sobre el paper. Xoi comença a pensar que pateix alguna mena d’incapacitat per expressar el que voldria expressar. És com si entre ella i els fulls hi hagués un exèrcit d’espectres, presències tan vives i amenaçadores com la mort. Sempre que experimenta aquests temors se sent minúscula, insignificant, però al final acaba pensant que l’espai és infinit i encara li queda molt de temps, que només es tracta de centrar la mirada en un full, agafar el llapis amb la mà i donar-li inèrcia. Com ara, quan comença a escriure, amb una ràbia incontenible, sobre l’espectacle de la vida que neix i reneix a cada instant, sobre la paciència infinita per edificar somni sobre somni amb pedres que són paraules i rajoles que són silencis. Omple fulls amb l’obstinació de qui s’hi deixa l’ànima, sense presses però amb l’ànsia de qui sap que les seves mans estan condemnades a escriure amb el frenesí d’un torrent carregat d’aigua ferotge que anirà a parar al mar per tornar al cel, d’aigua que es passarà tota la santa vida elevant-se i descendint, emborratxant-se d’anades i vingudes que són poemes, de pedres que són llum. Xoi escriu tres o quatre hores i, després, rellegeix el que ha escrit. Primer en silenci i després en veu alta. Ho rellegeix dues, tres, quatre vegades. I a continuació, amb un gest mecànic, agafa tots els fulls, en fa una bola compacta i la llença a la paperera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Retorciments emocionals

Josep-Pastells

Damià Bardera ha publicat a Núvol una ressenya del meu darrer llibre, Cacic de fireta. Acabo de recordar que fa molt que no escric en aquest bloc i he decidit fer-ho encara que només sigui per donar pas al text del salvatge Bardera. Ah, la foto me la va fer el meu amic Sixt Viñas.

 

Josep Pastells. Retorciments emocionals

Josep Pastells (Girona, 1966) acaba de publicar el seu onzè llibre, Cacic de fireta (Pagès, 2014), obra que va merèixer el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerusa 2014, un fet destacable perquè entre el jurat hi havia escriptors de la talla de Pep Coll, autor de l’extraordinària novel·la Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013).

Pastells és un autor irregular, enginyós i polifacètic que se sent més còmode en la mitja distància de les novel·les breus (o en els relats més o menys llargs), que en les novel·les de més de cent cinquanta pàgines. De la seva trajectòria literària, destacaríem les novel·les Witxi (Llibres de l’Índex, 2002), una petita joia, i Pell de cilici (Empúries, 2003), a més dels llibres de relats Vides lascives (Bromera, 2012) i Simpático fracasado (Alfasur, 2006), en detriment de novel·les com ara Vida i miracles d’Odell Kraus (Empúries, 2010), obra guardonada amb el premi Marian Vayreda 2010.

Costa detectar un estil propi en les obres de l’autor, tan diferents entre elles, tan camaleòniques, però l’estil hi és. I encara diria més: en la mesura que Pastells s’allunya de la seva veu pròpia i fa «experiments narratius», les seves novel·les perden força, intensitat i interès. És el que passa en la quarta part de Cacic de fireta, titulada «Testimonis previs al desenllaç», una professió de veus poc justificada, tal vegada inclosa per cenyir la novel·la als requeriments de les bases del premi a què optava.

Això no obstant ––un detall menor al capdavall––, Cacic de fireta és una obra de bon llegir, amena, àgil i de to inequívocament irònic, burleta, i força desesperançat. En la contracoberta podem llegir-hi que es tracta d’una sàtira de la degradació del món laboral i del paper del periodisme quan s’ha de vendre als interessos dels poderosos. És cert, però a la novel·la hi ha «alguna cosa més». Hi ha, per exemple, una burla de totes les pseudofilosofies de l’optimisme ––amb regust empresarial–– que ens ronden en l’actualitat. Per exemple, en el capítol «La gran oportunitat», un títol irònic, el narrador i alhora protagonista es diu a ell mateix: «no oblidis mai que la pitjor bancarrota és el desànim, que l’error més gran és donar-se per vençut». Potser si s’hagués donat per vençut, les coses no haurien anat a mal borràs i la sang no hauria arribat al riu…

Hi ha també una crítica no només al món periodístic i a l’amateurisme que l’envolta i el conforma ––un món que l’autor coneix bé––, sinó al llenguatge periodístic en si, tan semblant al llenguatge dels discursos polítics, buit i opac alhora, sense cap referent «real». Cal tenir en compte que l’obra no se situa ni en unes coordenades d’espai-temps concretes, ni tampoc en unes coordenades socioculturals clares i/o inequívoques, i per tant, la crítica burleta ––o satírica, si es vol–– no és una crítica d’arrel marxista-realista adaptada al segle xxi, sinó que es tracta més aviat d’una crítica psicologista passada pel sedàs de les emocions.

De fet, no és gens estrany que sigui així, atès que en el nucli de la veu narrativa de Pastells no hi trobem els ecos d’un realisme social, o els d’una crítica militant, ideològica, sinó que el seu discurs literari està (con)format per individus amb una sexualitat hipertrofiada, morbosament introvertits, gimnasos de disseny, conductes lascives, gestos degradants, personatges fracassats, covards i acomplexats, trets esquizoides, accions sociopàtiques, infidelitats conjugals i divorcis, una amalgama que conflueix en el retorciment emocional i en la venjança íntima i autodestructiva, sobretot en la venjança, un dels gran temes de l’autor.

Ara bé, es tractarà sempre d’una venjança per la qual s’acabarà pagant un preu alt, molt alt, potser excessiu. A Cacic de fireta, víctima i botxí representaran els seus rols d’una manera estereotipada, talment titelles, empesos en tot moment per les pròpies passions i emocions, fins al desenllaç final, fins a les darreres conseqüències, tal com ja passava a Witxi. I és precisament en el desenvolupament d’aquesta tortura emocional a dues bandes ––més que no pas en la crítica al món del periodisme o en el retrat psicològic del cacic de fireta, un personatge potser massa extravagant––, on rau bona part de l’encert d’aquesta peça literària.

                                                                                                       

Publicat dins de General | Deixa un comentari