Josep Pastells

Inventari de sensacions

Dos dies amb moto (II)

Publicat el 29 de maig de 2009 per giusepe

Després de l’interessant debat (o intercanvi d’impressions o com vulgueu dir-li) d’ahir entre un lector enfurismat i un altre més assossegat, penjo la segona part de la crònica d’en Moi sobre la seva sortida del mes d’abril.

 Dia 2

Dimarts 28. Sona el despertador a les 06:30. M em fa saber que ha pogut dormir perquè estava molt cansat: els meus ronquets i els de C no li deixaven aclucar els ulls (ara entenc per què es queixa la meva dona). A les 07:00 estem esmorzant al bufet de l’hotel. S no baixa i decideix tornar cap a casa amb LL, que tampoc ens va acompanyar de tornada. Només en quedem set. Això vol dir menys esperes i més gas. L’espatlla dreta em fa un mal insuportable. Només penso en pujar a la burra per escalfar el cos i no sentir-la més.

Dolor al braç

A les 07:30 ens acomiadem de LL i S. Plovineja, però comencem sense paravents. Ahir el portàvem tots posat i no vam haver de fer-lo servir. Els camins estan plens de rocs, fissures i pedrotes. El meu braç se’n ressenteix de seguida i he d’afluixar el ritme. Li dic a M que em passi, que ja els atraparé. Llanars, Camprodon, Colònia Estevanell, La Ral, Sant Pau de Segúries, la Collada del Capsacosta, amunt en direcció el Puig de Castelltallat, per baixar després la Collada de Sentigosa direcció al Coll de Canes.

Plou, però anem bé

Se’m fa etern, però ja tinc l’espatlla calenta i els muscles del braç ardent, o sigui que el dolor és menor o, millor dit, sofrible. Plou força i ens posem la part de dalt del paravents. Però anem molt bé de temps i decidim parar a dinar a Rupit. Després, Puig Sec, Vallfogona del Ripollès, en direcció al Castell de Milanys, voltant pel final de la Serra de Santa Magdalena, en direcció la Creu de l’Arc.

Fangueres perilloses

El paisatge és impressionant tot i que encara plou una mica. Passem per unes fangueres que s’engolirien les motos si les travesséssim just pel mig. Les motos estan colgades de fang, igual que les nostres cames i les botes, però com que continua plovent i de tant en tant passem per algun riu acaben quedant prou netes. Abans d’endinsar-nos al parc natural que travessa en direcció Vidrà posem benzina. En aquest moment M punxa la roda del darrera en el millor lloc. Al costat de la benzinera hi ha un taller, de manera que podem canviar la roda molt còmodament.

Surrealisme i bona companyia

Després de posar benzina i beure aigua, seguim camí de Vidrà. L’entorn és meravellós. En algun punt gosaria dir que fins i tot surrealista. Després de Vidrà enfilem camí de Sant Pere de Torelló, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas en direcció la Salut, passant per la vora de la Serra de Pruit, en direcció Rupit. A Rupit plou força i decidim aturar-nos a dinar a una fonda típica del lloc. Bon dinar (menú), bon beure i bona companyia, que es pot demanar més? Doncs això, truco a la meva dona per donar-li notícies que tots estem bé.

A tota llet

Segons el GPS de C, anem amb una hora d’avantatge sobre el previst, o sigui que anem a tota llet per aquestes muntanyes que Deu ens ha posat a l’abast! Després de dinar ens posem el paravents complert, ja que plou molt. En sortir de Rupit comença a pedregar, i no pas dos minuts. Estem sentint el sorollet de les pedres al casc almenys durant 10/12 minuts. El terreny està fangós a més no poder, el que més m’agrada a mi en condicions normals (el braç em fa tant de mal que ja no el sento). Seguim en direcció a Can Toni Gros, tornant cap a San Joan de Fàbregues, en direcció al pantà de Susqueda, que voregem completament en direcció a Sant Miquel del Ter.

Millor no pensar-hi

La baixada és terrorífica. Una petita errada i el pantà engoliria la moto en qualsevol gir, això després d’arrossegar-nos pels penya-segats. Millor no pensar-hi. Trenquem a baix del pantà en direcció a Osor, un xic abans d’arribar al Pasteral, passant per la Mare de Deu del Coll i arribant finalment a Osor. Seguim a Santa Creu d’Horta, Castanyet i finalment Santa Coloma de Farners, on posem benzina de nou i berenem.

Sensacions sensacionals

Les pistes que seguim els darrers 70 quilòmetres són molt ràpides, tant que en alguns llocs passem amb facilitat dels cent quilòmetres per hora, tot això enllaçant corbes obertes i tancades a tota velocitat, fent derrapar sempre la roda del darrera i fent arrapar al terra la del davant. Les sensacions que se senten al cim de la moto en aquests moments són molt difícils de transmetre.

El TAV i el Barça

Després d’una estona, seguim l’eix transversal per pistes de terra direcció Brunyola i Vilobí d’Onyar. Les obres del TAV són una vergonya, ho destrueixen tot sense pietat. I després diuen de nosaltres, el motoristes… vergonya els hauria de fer. Franciac, Sant Andreu de Salou, Mont-Roig, Serinyà, passant pels afores de Cassà de la Selva, entrant a les Gavarres a Sant Cebrià de Lledó direcció La Bisbal d’Empordà i passant pels voltants de Sant Pol. Per fer més via, passem pel recte per trialeres, que acaba de destrossar-nos a tots una mica. El que compta és arribar de tornada a Palafrugell per poder veure el Barça-Chelsea, que acaba tal i com ha començat: 0-0. En total, 240/245 quilòmetres a afegir als del dia anterior.

 

Dia 3

Les agulletes són insofribles. En una de les pistes se’m va deixar anar la ma dreta del puny del gas per una embranzida de la moto que va fer-me regirar el dit gros i tocar amb les costelles el manillar, quedant per unes dècimes penjant pel davant de la moto. Crec que en aquell moment se’m va aparèixer la Verge i no vaig caure de miracle, però les seqüeles hi són. Tinc super inflat el muscle que fa moure el lligaments dels dits i, a més, em fa molt de mal (com sempre) l’espatlla dreta. Algú es preguntarà si hauria estat capaç de seguir. Estic segur que, després de mitja hora al cim de la moto, la concentració és tan gran que no importa el mal que et facin les articulacions o qualsevol part del cos. La moto pot més que tot això.

Dos dies amb moto (I)

Publicat el 28 de maig de 2009 per giusepe

Un relat en primera persona escrit pel meu amic Moi. Com que és força llarg, ocuparà el bloc d’avui i el de demà. A més, servirà per inaugurar la secció Va d’Enduro, un petit homenatge als amants de les motos que, com en Moi, gaudeixen del paisatge i respecten la natura.

Diumenge 26

Plou amb força. A la tarda em truca P, que és amb el seu fill participant a una mànega de MX. Esverat per l’esdeveniment em diu “porta el paravents, que ens mullarem de debò”.

Dilluns 27

Sona el despertador a les 05:30. D’un salt vaig cap al bany i després de dutxar-me vaig a la cuina per veure el 3/24 mentre esmorzo. L’home del temps comenta que aquest dilluns no marca pluja, únicament tempestes al Pirineu més oriental (allà per on hem de passar). Després de fer-li un petó a la meva filla (està ben adormida, la pobra) i acomiadar-me de la meva dona, agafo la furgo, carrego la burra i cap a Palafrugell. Hem quedat a les 08:00 per sortir des de la benzinera.

Una bona colla

Arribo a can P. sobre les 07:15. M’estava esperant. Sóc el primer en arribar. Em començo a vestir de guerrer i després baixo la burra de la furgo. Mentrestant arriba M i més tard S, C i LL. Fetes les presentacions, enfilem cap a la benzinera i allà ens esperen X, J pare i J fill. Un cop plenes de suc les burres, ens dirigim cap el punt de trobada, on ens esperen una colla de set més que només pujaran fins a Llanars i tornaran l’endemà amb furgoneta.

Nivell de bojos

Primer surten els set. El seu nivell és de bojos, tots van amb el gallet enroscat al màxim i no hi ha qui els segueixi. Després sortim nosaltres. La consigna és fer guàrdies als encreuaments (com és habitual) amb un guia amb el track gravat al seu GPS i un de final de cua que sempre serà el mateix per si algú es perd o pren mal. Tots superen els 50, excepte jo i J fill. Pel que pugui passar, em poso tot just davant del que tanca el grup per anar veient com va tot.

Vistes precioses

Sortim de Palafrugell direcció Torrent. Pistes fàcils i amb molt de gas. Sant Feliu de Boada (preciós el paisatge), passant pels voltants de Peratallada (també preciós) direcció als afores del poblat ibèric d’Ullastret, Serra d’Aró, Fonolleres, Sant Iscle d’Empordà, Verges, La Tallada, Jafre, Colomers, Vilopriu i primera parada al cim d’una petita serralada per veure des d’allà tot el golf de Roses amb les Medes de testimoni.

Condicions ideals

El dia és perfecte, el cel blau i corre un xic d’aire fresc. El terreny està perfecte per les pluges dels dies anteriors. Fins al moment tot molt bé. Ja tenim una mica calents els muscles i les perspectives són molt bones. Després de fer alguna foto baixem en direcció a Ventalló, Vila-Robau, Sant Miquel de Fluvià, passant pel costat de Garrigàs, Pontós, Caselles i pels afores del Castell de Navata. Parem a posar gasolina per seguir després camí de Cabanelles i Lladó, sempre amb els gas molt obert.

La moto pesa una tona

Comencem a pujar per caminois. S, que estrenava moto, ha topat una estona abans amb un tronc a la seva mà esquerre que l’ha deixat un xic tocat. No ha caigut, però el cop ha estat molt fort. Enfilem muntanyes amunt, entre arbres i corriols. Sempre de pujada. Puc assegurar que la moto en aquest moments sembla que pesi mitja tona en comptes de 125 quilos, que és el que sol pesar una 4 temps d’enduro. Començo a estar cansat i amb ganes d’arribar al punt de trobada per dinar. Estic a punt d’anar per terra en una corba amb molta sorra, però el pneumàtic davanter fa la seva feina i marxa el just per no caure.

Un indret màgic

En arribar al Molí d’en Robert, la calma s’apodera de tots nosaltres. L’indret és màgic. Han obert per nosaltres. Allà veiem J i C, que ens fan l’assistència: porten les maletes per poder-nos canviar en arribar. Amanides, embotits, carn a la brasa, bon vi, postres, cafès… i C es banya vestit a la gorga que forma un doll d’aigua. L’aigua deu estar glaçada; el rierol s’alimenta del desglaç de la neu que ve del Pirineu.

Molt de gas

Tornem direcció Lladó, però per l’altra cara de la muntanya que ens ha portat fins al Molí de Can Robert. Cistella ens rep i ens divideix per portar-nos a Vilarig (preciós el poble), ja que uns quants volen anar a fer una trialera un xic dura. Jo me n’abstinc i vaig amb J pare i M. En ser només tres el ritme és molt elevat. Com li foten al gas aquest parell d’avis!, penso. M. està a punt de fer els 60 i no me’l trec del cim ni un moment tot i el gas que arribo a fotre. Terrades i finalment Sant Llorenç de la Muga, punt on ens retrobem amb els altres sis que han anat a fer l’animal a la trialera.

Noves caigudes

Trigaven molt, massa. Havia passat alguna cosa. No contestaven al mòbil i el grup que ens precedia tampoc apareixia. Un 4X4 dels forestals va passar per davant nostre sense dir-nos res. Millor, vam pensar. Al cap de 30 minuts d’espera vam començar a sentir rugir el motors de les 4T que s’acostaven. S havia tornar a caure, però aquest cop dues vegades. La primera sense conseqüències (li va caure la moto al cim i no es podia aixecar), però la segona li va arrencar el peu esquerre de l’estrep del canvi. Li feia molt de mal, però com que estava en calent vam seguir direcció Maçanet de Cabrenys.

Salt a França

Direcció els Vilars, Tapís i tot d’una, sense res que ho indiqui, saltem a França direcció Costoja. Per aquí varen desfilar alguns dels republicans que fugien de la dictadura. Si els arbres i les pedres parlessin!! El primer poblet francès és Costoja (Coustouges), després Vila-roja (Villeroge) direcció Serrallonga (Serrallongue), baixant en direcció cap a Can Guillaume (Can Guillamon) i La Menera (Lamanère) en direcció al Puig de Montfalgars, fent el cim del Coll d’Ares (impressionants les vistes des d’allà dalt). Reparem una punxada a la roda del darrere d’un del grup davanter.

Prats verds, boscos frondosos

Sembla que S està bé. El terreny collonut, els camins en perfecte estat i de moment la pluja no fa acte de presència, però ve darrera nostre. Després d’aquesta petita aturada tornem a entrar a territori català direcció Molló, trencant cap a Font Rubí. Els prats verds, els boscos frondosos i els caminois fan del paisatge una postal indescriptible. Després de l’esforç arribem a Camprodon, on tornem a posar benzina per l’endemà poder sortir a primera hora. Arribem a Llanars, on farem nit.

Sopar a El Grèvol

Entranyable el sopar a l’Hotel El Grèvol. La tarda nit discorre sense adonar-nos-en, suposo que per la bona companyia i l’amena xerrada. La gent del grup explica vivències del món de l’enduro, barrejades amb anècdotes viscudes a la muntanya. Tots estimem les motos, però encara més la muntanya. No entenc l’obsessió de les dones, entre elles la meva, d’anar sempre a la platja a posar-se morenes. La pau i tranquil·litat de la muntanya i el seu paisatge és incomparable. En total hem recorregut uns 185/190 quilòmetres.

 

Els gossos no són delinqüents

Publicat el 27 de maig de 2009 per giusepe

Les ordenances municipals són les que són i a Madrid no permeten deslligar els gossos en parcs públics. Ja fa tres anys que està prohibit, però fins fa poc no multaven els propietaris que gosaven deixar-los anar. Ara sí que ho fan, amb sancions que poden arribar als 300 euros.

“Jo no sóc cap delinqüent”, resava la pancarta que duia penjada la Xena, una gossa pastor alemany de mirada més humana que la de molts humans, el dilluns passat al Retiro. Com ella, altres gossos i els seus corresponents propietaris (o hauria de dir-ho a l’inrevés?) protestaven contra les sancions imposades pels agents del parc.

Tots els factors

Els vigilants afirmen que es limiten a aplicar l’ordenança municipal, però els gossos (o són els propietaris?) es queixen d’haver d’anar sempre amb la corretja posada. Imagino que volen pressionar l’Ajuntament perquè modifiqui l’ordenança, però suposo que, en aprovar-la, les autoritats municipals ja havien estudiat a fons tots els factors que entren en joc quan un gos, o un munt de gossos, corren deslligats pels parcs.

Drets compatibles

Per una banda tenim el dret dels propietaris a passejar els seus gossos, però també hem de tenir en compte el dret de les altres persones a passejar tranquil·lament sense ser molestades pels gossos. A mi, per exemple, només em molesten els gossos que em mosseguen o fan veure que volen mossegar-me, però hi ha gent que no suporta que la llepin o la freguin, ni que sigui amb bones intencions. En qualsevol cas, el dret dels propietaris a passejar els seus gossos no sembla incompatible amb el dret de les altres persones a passejar tranquil·lament sense ser molestades pels gossos.

Drets incompatibles

El problema apareix si tenim en compte els drets dels gossos. Des del meu punt de vista, haurien de poder passejar sense corretja, estar deslligats ni que sigui uns minuts al dia, desfogar-se corrent tant com vulguin i olorant tot el que vulguin. Però potser el parc del Retiro no és el lloc més adequat per fer-ho, ni tampoc cap altre lloc on pugui passar-hi gent que pugui ser molestada pels gossos. Anar tot el dia amb la corretja deu ser força molest, però encara molesta més que et mosseguin sense cap provocació prèvia. Són casos aïllats, ja ho sé, però les autoritats bé han de prevenir-los. Per tant, des d’aquest punt de vista, el presumpte dret dels gossos a passejar sense corretja és incompatible amb el dret de les persones a passejar sense ser  molestades pels gossos.

Perden els gossos

Té solució? Podria tenir-ne, però tot el que se m’acudeix és poc pràctic, em temo. Que els vagin a passejar a un bosc on no hi hagi ningú, que es faci un seguiment exhaustiu de cada gos per acreditar si molesta o no molesta la gent que passeja, que cada propietari demostri que, a més de preocupar-se pel seu gos, sap com impedir que molesti la gent… Massa complicat, no? A Madrid no hi ha boscos i a moltes altres ciutats tampoc; els consistoris no tenen mitjans ni ganes de fer un seguiment exhaustiu de cada gos ni menys encara de controlar què fan o deixen de fer els propietaris. En un món ideal potser es podrien combinar tots els interessos, però aquí, en principi, manem els humans o, millor dit, el sentit pràctic dels humans. I, en el cas que ens ocupa, manen els ajuntaments que redacten les ordenances. I per molt que la Xena posi la mirada trista i el seu propietari lamenti la falta d’humanitat d’una norma que obliga a mantenir sempre lligats els gossos, trobar una solució que satisfaci tothom em sembla tan complicat com no veure el Barça-Manchester.

Addicció a internet

Publicat el 25 de maig de 2009 per giusepe

 

No és cap novetat, però ahir Francesc Bracero en parlava a La Vanguardia i em van cridar l’atenció els resultats d’un informe publicat aquest mateix mes per la firma de seguretat informàtica Symantec, amb entrevistes a 9.000 persones de dotze països: els nens es passen una mitjana de trenta-nou hores mensuals connectats a internet, el doble del que es pensen els pares.

 

Trenta-nou hores? Només?, vaig pensar d’immediat. Em surt una mitjana aproximada d’hora i quart diària, 75 minuts, però el cas que conec més de prop, una adolescent de quasi quinze anys, deixa molt curta aquesta xifra. Tampoc no ho tinc cronometrat, però juraria que, de mitjana, passa de les dues hores diàries. És massa temps? Com sempre, depèn de l’ús que en faci. Si en dediqués més de la meitat a estudiar, o almenys a cercar informacions necessàries per fer els treballs que li demanen a l’institut, no em semblaria gens malament. I crec sincerament que això és el que fa. Admeto, però, que és molt difícil de controlar. I, ja en general, sempre que el comportament del noi o la noia en qüestió sigui correcte i les notes puguin considerar-se acceptables, no sóc partidari d’un seguiment exhaustiu de les seves incursions a la xarxa.

Llibertat i responsabilitat

No pot ser que els pares no sàpiguen quines pàgines visiten els seus fills a internet”, criden algunes veus. Quan jo tenia quinze anys no disposava d’accés a internet, però els meus pares tampoc no sabien què estava fent les vint-i-quatre hores del dia. Es refiaven del que els explicava i, en general, em deixaven tranquil. D’alguna manera, confiaven en mi i em donaven a entendre que jo era responsable dels meus actes i que ells estaven convençuts que no els decebria. Si ho vaig fer o no ja és una altra història, però sempre els he estat agraït per la llibertat que em van donar.

Més de dues hores diàries

Connectar-se dues hores diàries a internet pot considerar-se una addicció? Si és així, jo també sóc addicte a la xarxa. Que la faci servir, sobretot, per treballar no sé si és o no una bona excusa, però que m’hi passo més de dues hores diàries és una realitat.

Aprendre i relacionar-nos

De tota manera, llegeixo que la majoria dels afectats per la patologia són adolescents que acostumen a patir un trastorn de conducta o afectiu associat, com timidesa o baixa autoestima, tenen dificultats de relació i troben en les noves tecnologies un refugi perfecte. Això em tranquil·litza almenys per quatre motius: 1) No sóc cap adolescent; 2) Els adolescents que conec no són tímids ni tenen l’autoestima baixa; 3) Ni ells ni jo tenim dificultats per relacionar-nos; 4) Ni ells ni jo veiem internet com un refugi, sinó més aviat com una forma d’aprendre i millorar.

‘Carmo’: una ‘road movie’ per camins massa fressats

Publicat el 22 de maig de 2009 per giusepe

La primera pel·lícula del director brasiler Murilo Pasta, protagonitzada per Mariana Loureiro i Fele Martínez, és d’aquelles que quan llegeixes de què va l’argument de seguida et vénen ganes de veure-la, sobretot si t’agraden les històries de submons fronterers plens de caos, energia i delinqüents.

El principi del film, ple d’adrenalina, sembla confirmar que per una vegada has tingut sort i, efectivament, Carmo és una bona història, ben explicada i capaç de mantenir la teva atenció tota l’estona. La trobada entre un contrabandista amb cadira de rodes (Martínez) i una noia que no acaba de saber què vol però sí sap que vol fugir de casa seva (Loureiro) no et fa canviar immediatament d’opinió, però de seguida t’adones que el guió no està a l’altura del potencial dels personatges i comença a embrancar-se amb solucions gens sorprenents i, per tant, previsibles i avorrides.

Expectatives destrossades

El pitjor de tot, amb molta diferència, són les enigmàtiques i incomprensibles aparicions de  la dona que remena les cireres al territori fronterer (Paca Gabaldón) i el dibuix, més ben dit, les caricatures dels malvats de torn, que en cap moment es fan creïbles i destrossen totes les expectatives inicials.

Protagonisme i artificis

Llavors és quan comences a preguntar-te per què Murilo Pasta no fuig més sovint d’uns excessos i despropòsits que quasi et fan oblidar que algunes escenes, precisament les despullades del seu afany de protagonisme i de qualsevol artifici estilístic, són tan netes i clares que no t’importaria veure-les tres o quatre vegades.

Es va desinflant

La pel·lícula decep i t’obliga a resumir-la dient que és com una road movie que promet molt i es va desinflant a mesura que els personatges, en realitat el director, segueixen camins massa fressats.

Mares de més de 60 anys

Publicat el 21 de maig de 2009 per giusepe

És un tema recurrent, ja ho sé, però no deixa de sorprendre’m cada cop que en tinc notícia. Ara es tracta de l’empresària britànica Elizabeth Munro, que tindrà el seu primer fill poc abans de complir els 67 anys. Munro, que dirigeix una fàbrica de plàstic a Suffolk, es va quedar embarassada després de rebre un tractament de fertilització assistida, amb l’òvul d’una donant.

“La meva edat física no importa, ni tampoc el que pensi la gent”, ha afirmat Munro en una entrevista a The Daily Mirror. “No he de defensar el que he fet. És  una cosa entre el meu fill i jo, ningú més”, ha afegit.

Activa i en forma

També ha declarat que “estic més en forma que la meitat de les dones joves que treballen a la meva fàbrica” i que viu un moment de plenitud professional: “Em sento més activa que mai, amb més força que mai”.

Pletòrica

Tot això em sembla molt bé i tampoc no pot descartar-se que Munro continuï sentint-se pletòrica fins als cent anys o més. Si arribés a aquesta edat en plena forma el seu fill ja en tindria 34 i, tècnicament, podríem considerar-lo desmamat.

Però no és massa gran?

De tota manera, no puc evitar pensar que és massa gran per tenir un fill. Digueu-me retrògrad, si voleu, però és el primer pensament que em va venir al cap en llegir la notícia i, sincerament, no he canviat d’opinió.

No és un pèl massa tard?

Diuen que Munro ha prioritzat sempre la seva carrera, la seva empresa, i que fins ara no s’havia adonat que volia un nen. Un pèl tard, no? No hauria pogut pensar-hi, no sé, vint o trenta anys abans? Sembla que no, que la necessitat ha sorgit ara i ja no hi ha marxa enrere.

Xifres i sensacions

Però per molts plantejaments ètics (és moral, tenir un fill a una edat tan avançada?) o judicis de valor (és egoista, aquesta dona?) que ens puguem fer, l’única realitat és que, si tot va bé, quan el nen d’Elizabeth Munro tingui deu anys la seva mare estarà a punt de fer-ne 77. I quan sigui major d’edat, ella ja superarà els 84. Només són xifres, ja ho sé, l’important és com se senti Munro.

Benedetti és el Barça i Gamoneda l’Alcoyano?

Publicat el 20 de maig de 2009 per giusepe

Chus Visor, l’editor de bona part dels llibres de poemes de Mario Benedetti, va recórrer a aquesta comparació per defensar l’autor uruguaià, que va morir tres dies enrere, de les crítiques d’Antonio Gamoneda, guanyador del Premio Cervantes l’any 2006. Gamoneda, gens partidari “del llenguatge de la comunicació col·loquial i de la paraula merament informativa”, havia qualificat Benedetti de “poeta menor”. 

“L’obra de Benedetti no s’inclou dins de la veritable modalitat essencial del pensament poètic”, va deixar anar Gamoneda quan el cadàver de l’escriptor uruguaià encara no s’havia refredat. Vés a saber què deu ser això de la “veritable modalitat essencial del pensament poètic”, però si el que ho diu ho fa per remarcar que ell sí que és un autèntic poeta ja ens deixa clar d’entrada que és un d’aquells poetes que no entén ningú.

No puc comparar

De tota manera, com que no sóc cap entès en poesia, ignoro si Gamoneda és millor poeta que Benedetti o si en realitat és “un poeta de segona divisió”, com afirmava ahir Chus Visor. L’únic que sé és que m’he llegit uns quants llibres de Benedetti i que gairebé sempre m’han agradat. En canvi, no n’he llegit cap de Gamoneda i, per tant, no puc aclarir si comparat amb l’autor d’Inventario és com l’Alcoyano davant del Barça.

Que parli Benedetti

Fa uns mesos, per cert, vaig comprar el llibre Vivir adrede, on Benedetti, potser sense saber-ho, responia d’alguna forma les crítiques de Gamoneda. Tradueixo, per exemple, uns fragments de Diccionario: “Quan les paraules ingressen al diccionari les pobres estan perdudes. Si la paraula està sola, a l’aire lliure, s’aixeca en el seu significat, diu alguna cosa, s’aguanta. Però quan entra al diccionari l’ofega la munió de significats (…) A Argentina, Costa Rica, Cuba, Hondures, Uruguai i Veneçuela, al diccionari l’anomenen mataburros, potser perquè els burros són per ara analfabets. Sé que algú va projectar fa un temps editar un diccionari amb les paraules corrents, però era un volum tan reduït que ningú el va voler publicar”.

‘Migració internacional’, de Carlos Lapeña

Publicat el 19 de maig de 2009 per giusepe

Els dibuixants Fernando Ferro i Fernando Puente i els escriptors José Luis Esparcia i Carlos Lapeña van presentar fa poc a Madrid una nova publicació del seu Corrillo de diletantes, una mena de diari independent que acostuma a oferir una visió gens indulgent de la nostra societat. En aquest cas, aprofundeixen en les migracions, un fenomen que ens afecta o ens hauria d’afectar a tots.

Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) és un enamorat dels relats breus i la poesia. Escriu des de fa un grapat d’anys i ha guanyat premis tan prestigiosos com l’Ala Delta de literatura infantil. Amb el seu permís, tradueixo al català un dels textos amb què va col·laborar en el darrer Corrillo de diletantes. Si us agrada (segur que sí) ja en traduiré algun més.

Migració internacional

És el color de la meva pell? Són, potser, els meus trets? Es tracta de la meva religió, del meu sexe? O hi ha un altre motiu per tant de recel i rebuig? És pel meu país d’origen? Per la meva forma de parlar? Pel cabell? O potser tindrà alguna cosa a veure amb la meva indumentària? Serà per la meva jaqueta de cotó, els meus texans, les meves sabates transpirables? O tot plegat és provocat pels meus anells i el meu rellotge de polsera? Per les meves ulleres de sol? Pels meus diners? Pel fet que deixo poca propina? No sé, noia, quina gent més rara, hauríem hagut d’anar a Puerto Vallarta, que allà acordonen la platja de l’hotel i estem sols, m’han dit.

Els queviures de Nueva Rumasa

Publicat el 18 de maig de 2009 per giusepe

En vaig parlar fa un mes i mig amb més distància que interès, però els anuncis a doble pàgina de Nueva Rumasa continuen apareixent als diaris i ahir em van sorprendre amb un bodegón de algunos de los productos de la división alimentación que, ho confesso, m’està obligant a repetir-me mil i una vegades “no, no, no disposo de 50.000 euros per invertir”.

Es nota que els de Nueva Rumasa m’han estudiat molt a fons. Saben que la meva participació podria ser decisiva per a la bona marxa del grup empresarial i han decidit temptar-me setmana rere setmana amb propostes cada cop més temptadores.

Una pàgina meravellosa

La d’ahir era difícilment superable i m’ha fet passar una nit molt dolenta. O molt bona, depèn de com es miri. El cas és que no he pogut deixar de pensar en aquella pàgina plena de queviures i en un parell d’ocasions, trasbalsat pels meus pensaments contradictoris, per la suor freda que em recorria l’esquena i pels batecs accelerats del meu cor, m’he aixecat per agafar el diari i contemplar una de les pàgines més meravelloses que recordo en molt de temps.

Xocolata, molta xocolata

Queviures de tota mena, sí, però sobretot xocolata, molta xocolata. En forma de batuts, galetes, bombons i torrons. Xocolata amb maduixa, amb taronja i nata, amb cireres i licor. Xocolata de totes les mides i colors desplegada per una pàgina de quasi dos pams per fer-me entendre el que em perdria, el que em perdré, si no emeto els pagarés corporatius que calen per participar en una inversió tan rentable i segura com la que proposa Nueva Rumasa.

Tot el plaer del món

A la foto també hi surten flams, iogurts, ous, patates, formatges, llet i patés. Orxata, tomata, llet, olives, mató, caramels i molts queviures més. Però ells saben molt bé que a mi em perd la xocolata i per això n’han col·locat estratègicament per tota la pàgina. Tota la xocolata del món al meu abast. El màxim plaer que puc imaginar-me a canvi de només 50.000 euros.

Emissió de pagarés

Tot i que la Inés em diu que no, que ara no ens ho podem permetre i, ben mirat, podria accedir a tanta o més xocolata sense embolicar-me en cap emissió de pagarés, jo dubto que fos capaç d’aproximar-me a un desplegament tan  esplèndid, tan ben dissenyat, de rajoles, galetes, bombons i torrons. I batuts i iogurts, sense oblidar-me del mousse! Ara mateix estic fet un embolic, però em sembla que si ella no vol participar-hi ho faré pel meu compte. Només necessito un petit préstec del banc. Espero que sigui el moment oportú.

El pot petit

Publicat el 15 de maig de 2009 per giusepe

L’economia, els diaris, les empreses i les nòmines es redueixen dia rere dia arreu del món. És com si tot o quasi tot s’anés fent més petit. Ho comentava l’altre dia The New York Times, però molts ja feia temps que ho notaven. “Al pot petit hi ha la bona confitura”, ha dit sempre la meva mare. I a pesar que fins fa poc semblava una afirmació contracorrent, les circumstàncies de l’època fan que moltes empreses i comerços deixin de banda la política de “com més gran, millor” i es decantin pels productes que minven.

El sector automobilístic, per exemple, està començant a produir vehicles petits amb motors de baix consum. El Tata Nano indi, un cotxe compacte de tres metres que es ven per uns 2.000 dòlars, envaeix els carrers d’un dels països més fascinants del planeta mentre els paquets de galetes i cereals i les teules de xocolata s’empetiteixen per reduir costos i afavorir el consum.

Menys paraules

També es gasta menys paper. I sembla que fins i tot calguin menys paraules. És el domini dels SMS i els microblogs de Twitter, on 140 caràcters són més que suficients per dir qualsevol cosa. “La brevetat és l’ànima de l’enginy, no?”, es preguntava l’altre dia Biz Stone, fundador de Twitter que, pel que sembla, també llegeix Shakespeare.

Millor callar

Fins i tot les receptes de cuina es poden comprimir. Ho fa la irlandesa Maureen Evans “amb una gran riquesa, densitat i claredat”, escrivia Lawrence Downes a The Times. Amb tot això, em vénen ganes d’encongir-me, renunciar durant una temporada als donuts immensos que fa uns mesos vaig descobrir en una botiga decimonònica del Madrid dels Austries, donar la raó a la meva mare (“sí, al final és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura”) i callar, sobretot callar.

Llei francesa contra les descàrregues il·legals

Publicat el 14 de maig de 2009 per giusepe

Com és lògic, la llei dissenyada per lluitar contra les descàrregues il·legals a internet, que ben aviat entrarà en vigor, ha estat molt criticada pels internautes francesos i defensada per la major part dels músics i cineastes.

Aquesta nova llei, també anomenada norma dels tres avisos, especifica que l’internauta que sigui “interceptat” descarregant-se pel·lícules o música de forma il·legal rebrà un correu electrònic per advertir-lo. Primer avís. Si persisteix, rebrà a casa seva una carta certificada comminant-lo a abandonar la pràctica i advertint-lo que s’arrisca a quedar-se sense internet. Segon avís. Si al cap de sis mesos encara insisteix, la seva connexió a la xarxa quedarà invalidada per dos mesos. Tercer avís i primera pena. Durant aquest temps, a més, haurà de continuar pagant als operadors el servei que no podrà utilitzar. Segona pena.

Incompatible amb la UE

Si tot segueix el ritme previst pel Govern de Sarkozy, els primers talls d’internet poden produir-se d’aquí a poc més d’un any. De tota manera, fa una setmana el Parlament Europeu va votar en contra de qualsevol tall d’internet que no obeeixi a una resolució judicial. La UE considera que l’accés a la xarxa és un dret fonamental i prohibeix que es talli per una decisió administrativa.

Claus per sortejar-la

No sé com acabarà la previsible batalla jurídica entre França i la UE, ni tampoc acabo d’imaginar-me què passarà si, efectivament, al cap d’un any comencen a tallar internet a tothom que practiqui descàrregues il·legals, que deu ser un percentatge força elevat dels internautes francesos. Només sé que els internautes més experimentats ja han advertit que la llei serà inútil, que hi ha claus per sortejar-la i baixar-se de la xarxa material il·legal sense cap risc.

La píndola, el PP i l’estat de les autonomies

Publicat el 13 de maig de 2009 per giusepe

Píndola postcoital sense recepta i a vint euros.
Quin despropòsit!, brama el PP a pesar
que els que realment hi entenen (clíniques,
científics, grups de planificació familiar)
lloen la mesura: evitarà embarassos no desitjats
i avortaments, reduirà els drames familiars.

Nova Llei d’Educació de Catalunya: PSC, CiU i ERC 
volen blindar el model d’immersió lingüística,
defensar la nostra llengua, ajudar-la a surar.
Quina bestiesa!, exclama el PP; discriminació,
suspens en qualitat i en llibertat, afegeix
en to catastròfic, completament desconsolat.

És com si hagués tornat Aznar, constata Artur Mas,
que potser encara no ha llegit l’últim best seller
de l’ideòleg popular, España puede salir de la crisis,
una reivindicació del llegat del PP, un compendi
de frases tan il·lustratives com les que afirmen
que les polítiques econòmiques socialistes
i els estatuts d’autonomia han debilitat l’Estat.
Fora píndoles postcoitals i fora el català, podria
afegir, ja posats, l’home de les dues mil abdominals
(diàries, no ho oblideu mai), l’atleta optimista
i reivindicatiu que mai no va arribar a marxar.

Sentir el toreig és un do?

Publicat el 12 de maig de 2009 per giusepe

Ahir al vespre, quan finalment vaig poder fullejar amb una certa calma el diari, en aquest cas El País, i acabava de llegir les declaracions en què l’escriptor britànic Martin Amis afirmava que en certa forma caldria agrair a ETA (“va assassinar Carrero Blanco, l’home que havia de reemplaçar Franco”) que Espanya sigui una monarquia constitucional, vaig fixar-me sense voler en el títol que encapçalava la informació de la Feria de San Isidro. “Sentir el toreo es un don”. Hauria hagut de deixar-ho córrer, ja ho sé, però la curiositat va poder més i em va dur a l’estat d’indignació que avui em fa parlar d’aquest tema.

Tradueixo el primer paràgraf, signat per Antonio Lorca:

Sentir el toreig és un do, que deia el mestre Vidal. Es pot aprendre la tècnica, la col·locació i els terrenys; es pot aprendre a torejar; es pot guanyar en il·lusió i motivació, es poden arribar a conèixer els misteris de la lídia… Però amic, no es pot aprendre a sentir. Es pot ser un lluitador o un artista: es pot ser un professional honest o estar tocat pel pessic, però s’ha de sentir. Es neix o no es neix torero. I així ho ha confirmat el mateix Curro Romero: “No tinc cap mèrit, vaig néixer així”.


I em faig unes quantes preguntes:

1) Néixer com? Predisposat genèticament a matar toros?

2) Sentir què? Un gran plaer en matar públicament animals innocents?

3) Un artista en quina disciplina?, la de fer patir fins a la mort éssers vius que es dessagnen?

No són preguntes que no m’hagués formulat abans, però intento oblidar-les perquè l’únic que aconsegueixo es que em bulli la sang. Potser hauria hagut d’evitar que els ulls m’anessin de la secció de cultura a la de tauromàquia, però és que estan de costat i em va cridar l’atenció el vermell de la capa, les dues banderilles clavades al llom del toro, la sang sobre la sorra, el públic de fons…

Artistes de la sang

Sentir el toreig és un do? Si entenem per do l’habilitat per fer una cosa ben feta, suposo que sí. En saben molt, de fer patir un toro i anar-li clavant banderilles i després la pica per compensar la desigualtat entre l’home i la bèstia (mereix realment aquest nom, en aquest contex?). Si a més ho senten, transmeten una il·lusió desbordant i es nota que han nascut per viure aquest tipus d’emocions, que duen a la sang la necessitat de fer rajar més sang, haurem d’admetre que en aquest terreny són uns artistes, i tant que sí.

“Són animals”

El pitjor de tot plegat és que molta gent no dóna cap importància al dolor dels toros. Fa uns anys, en una conversa amb unes companyes de feina a Madrid (no sé com vaig ficar-m’hi, perquè tinc per norma no parlar de llengua, política, toros o futbol) vaig confessar que  no suportava veure’ls patir i la resposta, acompanyada de gestos d’incredulitat, va ser (tradueixo):

“Els toros no pateixen. Són animals”.

La vergonya

Publicat el 11 de maig de 2009 per giusepe

Un nen peruà de caràcter difícil i passat gens agradable va de família en família perquè totes acaben rebutjant-lo. Ara viu amb una parella espanyola en règim d’acollida, però quan arriba el moment de decidir si l’adopten tenen molts dubtes i es plantegen tornar-lo. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula La vergüenza, escrita i dirigida per David Planell. Té qualitat, interessa i emociona, però em temo que durarà ben poc a la cartellera.

De vegades em pregunto per què m’obligo a escriure aquest bloc quasi cada dia, de dilluns a divendres, si molt sovint he de fer-ho d’una esgarrapada, tal com raja, quasi sense temps per pensar el que escric i menys encara per repassar-ho. Desconec la resposta, però sí que detecto certa tendència a complicar-me la vida, com ara per exemple amb aquest preàmbul sense sentit que m’està robant temps per parlar del film de Planell.

No n’hi ha prou

O potser sí que té un cert sentit i em permet introduir el tema de les persones que adopten nens sense pensar si tindran temps per tenir-ne cura. No és precisament el cas de la parella que protagonitza la pel·lícula (Natalia Mateo i Alberto San Juan), però sí de molta gent que no és conscient d’on es fica fins que ja és massa tard. A La vergonya (si em permeteu que catalanitzi el títol) els pares estimen moltíssim el fill adoptiu i li dediquen tot el temps del món, però a pesar d’això descobreixen que no n’hi ha prou, que si no fan alguna cosa més l’adopció i la mateixa relació desembocaran en el riu del fracàs, en l’oceà de la vergonya. Ufff, és el que passa en escriure a corre-cuita: surten metàfores massa vistes, massa grandiloqüents. Val, val, deixo de flagel·lar-me, vaig al gra.

Lleugera i profunda

És un drama, però en moltes escenes m’ha fet riure amb ganes. Aprofundeix amb molt d’encert en la vida de parella, és intensa i poc sentimentaloide (quasi un miracle), parla sense embuts dels conflictes conjugals, dels petits enganys que ajuden a mantenir les relacions, de la necessitat d’aprendre dels errors. La pel·lícula té moltes més virtuts: entreté i fa pensar, es eficaç i natural, lleugera i alhora profunda, directa i gens pretensiosa. Una petita meravella, en resum.

La millor feina del món

Publicat el 8 de maig de 2009 per giusepe

Tot i que encara falta una mica per a l’estiu, la feina que acaba d’aconseguir el britànic Ben Southall em remet directament a l’estació més calenta de l’any. Després d’imposar-se en un esgotador procés de selecció en què han participat més de 35.000 candidats, Southall farà de guarda en una paradisíaca illa australiana. I aquesta és la millor feina del món?, us preguntareu. Potser no, d’acord, però s’assembla força a la que visualitzo en els meus millors somnis.

D’entrada, Southall cobrarà 74.000 euros i viurà en una cabana al costat de la platja, amb tres dormitoris, piscina i un camp de golf. Obligacions? Sí, és clar que sí: bussejar per aigües cristal·lines, explorar els racons més recòndits de l’illa (situada a l’estat de Queensland) i relatar les seves experiències quotidianes en un blog. L’objectiu no és cap altre que vendre les excel·lències de l’indret, que sembla que rep menys visitants a conseqüència de la crisi. En el vídeo de presentació que va haver d’enviar per aspirar a aquesta feina, Southall deia: “Els que em coneixen ja saben que sóc aventurer i energètic i que estic guillat. El més important a la meva vida és tenir una feina excitant que em faci feliç”. T’envejo, Ben, t’envejo de debò.