Josep Pastells

No és que sigui exactament un mal dia, però el teu orgull s’encèn i voldries trencar d’una vegada per totes amb els milions de persones que fan exactament el mateix que tu. Però és quasi impossible, i més per a tu. Acabes deduint-ho al cap d’unes quantes setmanes de reflexió. I després et deixes anar: passen els mesos, els anys i acabes perdent la batalla, però només te n’adones quan ja és massa tard fins i tot per mirar enrere. Però te n’adones i, mirant-te al mirall, trist i envellit, entens que la teva veritat s’ha projectat en la mentida dels altres. I a l’inrevés.

S’havia acostumat a viure en una ficció permanent: preferia l’engany de la memòria a l’enganyosa realitat

Des de la història encara no totalment escrita

d’aquell instant efímer i concret,

vull rememorar de nou

tot el que em va fer tremolar i sentir:

la bellesa del teu cos,

la tendresa dels llavis,

les espurnes dels ulls

i

després

l’agonia de veure’t marxar.

Quan menys t’ho esperes, insospitadament, un blocaire amic et regala uns textos plens de poesia. Gràcies, Ricard!

Som el que arribem a dir-nos, sí, però també el que aconseguim callar i mantenim com una promesa o un misteri

He passat per amors viscosos i odis inconstants,

amistats absurdes i buits perplexos.

He viscut abandonaments recurrents,

temps coexistents i malalties immortals.

També he vist famílies només aparents,

sols gens lluminosos, nàusees evitables,

cossos incorporis i boques sense llengua.

La llista de contradiccions (aparents)

seria ben llarga, però acabaré dient

que vinc del costat del desert, de la set intuïtiva,

que em deixo commoure per l’aigua i la gent,

que sé dir que sí, però també que no.

I si el temps s’aturés? Segurament el final, astorat, no sabria què fer

Arriba un moment a la vida en què, per fi, sentim que respirem amb naturalitat. Benvingut, .cat!