Potser no hi ha penombra, només un eco absolut, una veu tancada per les ombres de l’ànima que ens fa existir
Un poema no es pot
escriure si no torno
a recollir les llàgrimes
vessades on
els meus ulls són el rellotge de sorra
de l’eternitat.
Jo,
tan solitari,
una mica més i seré univers.
No pararia, i em convé parar. La Inés m’ha convençut per tornar a París, per intentar trobar-hi el regust de l’eternitat que habita en les entranyes del temps. Perquè el meu temps s’atura en ella; en els seus ulls verds-blaus, que semblen dir-me: queda’t amb mi.
I començo a pensar que és cert. Que, amb ella, les escenes més quotidianes s’inscriuen sempre en un àmbit més ampli, més dens.
I, ja definitivament, arribo a la conclusió que, per molt que filòsofs, poetes i científics insisteixin que tot és efímer, continuaré confiant en l’eternitat del nostre amor. Per sempre.
La realitat és un termòmetre, un gronxador sorprenent que grata la pell de l’incendi
Voldria insinuar el perfil del que se’ns escapa fos i arrossegat per un torrent de fressa
L’obra de l’escriptor búlgar ve a ser una terrible i tràgica denúncia. La denúncia contra la megalomania dels arquitectes d’una utopia que s’aixeca amenaçadora i s’expandeix al ritme d’una intervenció militar contra l’individu, contra l’ésser humà.
En realitat, Pavlov parla d’una tempesta sense trons, submergida en l’imperceptible dolor de moltes persones aixafades per un sistema que les converteix en ciment per als fonaments de les seves abstractes i absurdes construccions socials. Com a Babilònia, a Egipte, a la Xina, a Roma o a Nova York. Com ara.
On queden la riquesa dels sentits, les insinuacions vigoroses i la llibertat per anomenar les coses?
És com una confessió que s’esprem fins a l’última gota. Tots els abismes i tota la tendresa, qualsevol carícia o distanciament irònic s’acompleixen dins la mateixa paraula:
Com dibuixar amb una veu
allò que no veu cap orella?
Missatge de caminant
Ràbia que flueix, addicció serena, ironia a dojo i prou expectatives per assolir una plàcida malenconia. La literatura és això
… i la crítica es dedica a insta.lar-los on considera adient. De vegades fins i tot sembla que el sistema rutlla i que és possible viure tranquil.lament en aquesta petita i afable república de les lletres. No importa que de tant en tant hi hagin polèmiques: és normal. Però pot passar que en un moment determinat surtin veus discordants que van per lliure, tant en l’escriptura com en la crítica.
Algunes d’aquestes veus ja fa temps que són entre nosaltres. No hi fa res que algunes s’hagin adaptat a les normes del mercat i d’altres ni tan sols tinguin lloc a l’aparador. L’important és que existeixen i que, si hi tenim algun interès, podem trobar-les. En un terreny tan subjectiu i relliscós com el literari, que és del que parlo avui sense tenir gens clar per què m’enrotllo tant, quasi prefereixo no donar noms, no pas perquè els ignorats puguin ofendre’s (al capdavall jo no sóc ningú i aquest bloc no el llegeix ni Déu), sinó perquè la llista seria massa llarga i parlaria d’escriptors i escriptores molt diferents, tant per edat com per la seva proposta estètica. És obvi que algun dia m’agradaria referir-me a tots (n’ hi ha uns quants, per exemple, de les comarques gironines), però si acabo fent-ho serà en un tipus de publicació molt diferent. Per ara, i ja acabo, només vull dir que si sortim dels camins més fressats -o si en passar-hi ens esforcem a canviar la nostra perspectiva- és força probable que descobrim gent que escriu molt seriosament, és a dir, que ha assumit una responsabilitat amb els seus conflictes i amb l’art d’escriure.