Josep Pastells

T’odio siguis on siguis.
Odio els teus ulls,
els teus llavis,
el record i l’oblit.
Odio que sempre
siguis tan feliç,
que cada sessió de sexe
sembli la primera
però també l’última.
Odio que siguis tan maca
i també tot el que toques,
tot el que tens, tot el que ets.
Odio aquest somriure deliciós
quan m’escorro a la teva boca.
I t’odio, amor meu,
perquè no puc
deixar d’estimar-te.

Feia uns quants anys que no em regalaven una panera de Nadal. Ahir al migdia la Inés em va trucar per dir-me que n’acabàvem de rebre una d’El Corte Inglés, cortesia del diari on treballo. Més que una panera era un paquet enorme, capaç d’encabir un parell d’esquís, un fusell amb mira telescòpica o les peces d’un avet artificial i gegantí. Però el que vull destacar ara no és el contingut de la panera, sinó els noms que algú havia escrit a la targeta: Josua Pastel.

Estic força acostumat a veure el meu nom i primer cognom mal escrits, però mai no m’havia trobat amb una combinació tan reeixida: Josua Pastel. Ben mirat, no sona tan malament i s’assembla força al meu nom real pronunciat per la majoria de la gent que m’envolta, madrilenys d’orígens ben diversos. Josep encara ho saben dir força bé, però Pastells, la fricativa palatal  de la ll de Pastells, no la sap dir ningú o quasi ningú. Ben dita, és clar.

Cognom variable

Per tant, no és tan estrany que qui va escriure la targeta a mà posés Pastel en lloc de Pastells. També és habitual que escriguin Pastels o Pastell. Alguna vegada, els canvis són una mica més profunds: Kastel, Mastells, Partell, Castell, Bartell, Pastills… Mai no m’he entretingut a guardar els papers amb el meu cognom mal escrit, i és una pena perquè ara m’hauria vingut bé per completar aquest post.

Aquí i a la Xina

Més d’una vegada he estat temptat d’imitar Josep Lluís Carod-Rovira quan, en un programa televisiu en què algú el va anomenar José Luis, va replicar “jo em dic Josep Lluís aquí i a la Xina”. També és cert que, de viva veu, ningú no m’ha canviat mai el nom. Però sí que ho han fet, i moltes vegades, per escrit. Jose, José, Jusep, Yusé, Joseph, Jossep, Yushep… En fi, suposo que el nom no fa la cosa; o sí?

El teu sexe és un cercle perfecte,
tancat, concèntric: no en vull sortir.
Reclamo els paisatges del teu cos,
plens de mars i marees, de turons suaus,
de vents i tramuntanes que, inevitablement,
generen minuts de luxúria sense fre.
Vull que gemeguis molta estona,
no importa que allà fora tot siguin ombres
ni que s’enfonsi el món.
I m’és igual que la història s’embruti
o que ens duguem vint anys.
Aquesta intimitat d’hivern és tan sincera
com la carn que ens atrapa i uneix.
T’he pervertit, sí, i exiliats a l’infern
acabarem de transgredir les lleis de l’univers.