Satisfacció i patiment
Vam tenir sort i ahir al matí quasi no va ploure. Feia força fred, això sí, i un vent que en moments puntuals resultava força empipador. Però els prop de tres mil participants a la marató de Donosti vam poder gaudir d’unes vistes inoblidables (monte Igeldo, la Concha, pont de la Zurriola…) mentre sentíem el calor i l’afecte d’un públic que desafiava les adversitats climatològiques per animar els corredors. “Oso ona!” i “Aupa!” eren els crits més freqüents durant tot el recorregut, però sobretot quan t’aproximaves als últims metres a l’estadi d’Anoeta. I al final vaig assolir el meu objectiu: 3h 38′ 35”, quatre minuts i dinou segons menys que a la marató de l’u de març a Barcelona, a una mitjana de 5’11” per quilòmetre.
El guanyador absolut va ser Rafael Iglesias (2h 10′ 44”) i en categoria femenina es va imposar María José Pueyo (2h 36′ 28”). Pel que fa als amics gironins amb qui havíem dinat (tapes i cervesa) el dia abans, tots van aconseguir grans marques. En Pau Montoya, com sempre, va ser el més ràpid, en aquesta ocasió amb 3h 18′, mentre que Santi Sapena i el debutant Ramon Huguet em van avançar cap al quilòmetre 35 i no va haver-hi forma humana de seguir-los. Al final van aturar el cronòmetre en unes meritòries 3h 33′.
Flat i sobrecàrregues
Deixant de banda la satisfacció que representa acabar la meva tercera marató i millorar una vegada més la meva humil marca, la veritat és que ahir vaig patir molt. Moltíssim. Després de seguir al globus de 3h 30” fins ben bé al quilòmetre 32, vaig entendre que em seria impossible mantenir el ritme de 5′ per quilòmetre i vaig començar a afluixar. Poc després de la mitja marató em va aparèixer un principi de flat que em va acompanyar uns deu quilòmetres, però quan per fi em va deixar en pau em vaig adonar que estava sobrecarregadíssim dels bessons.
Esforç i dolor
Cada gambada representava un esforç massa gran. Era com si l’asfalt hagués adquirit de cop i volta una duresa molt superior a l’habitual, com si cada impacte sobre el terra fos un cop demolidor que disminuïa a gran velocitat la resistència de les meves cames. Amb els bessons a punt d’esclatar, vaig estar a punt d’aturar-me més d’una vegada, però entre els crits d’ànim del públic i la visió de la Inés esperant-me a l’estadi vaig ser capaç de seguir corrent i, amb més dolor que emoció, arribar a la línia de meta per batre el meu millor resultat.
Prou de maratons
La conclusió és clara: les maratons em fan patir massa i, després de fer-ne tres en un any i mig, el millor que puc fer és admetre que la distància em supera, que no estic fet per córrer 42.195 metres i que valdrà més que em centri en distàncies més curtes; deu quilòmetres, potser mitges maratons.