Josep Pastells

Vam tenir sort i ahir al matí quasi no va ploure. Feia força fred, això sí, i un vent que en moments puntuals resultava força empipador. Però els prop de tres mil participants a la marató de Donosti vam poder gaudir d’unes vistes inoblidables (monte Igeldo, la Concha, pont de la Zurriola…) mentre sentíem el calor i l’afecte d’un públic que desafiava les adversitats climatològiques per animar els corredors. “Oso ona!” i “Aupa!” eren els crits més freqüents durant tot el recorregut, però sobretot quan t’aproximaves als últims metres a l’estadi d’Anoeta. I al final vaig assolir el meu objectiu: 3h 38′ 35”, quatre minuts i dinou segons menys que a la marató de l’u de març a Barcelona, a una mitjana de 5’11” per quilòmetre.

El guanyador absolut va ser Rafael Iglesias (2h 10′ 44”) i en categoria femenina es va imposar María José Pueyo (2h 36′ 28”). Pel que fa als amics gironins amb qui havíem dinat (tapes i cervesa) el dia abans, tots van aconseguir grans marques. En Pau Montoya, com sempre, va ser el més ràpid, en aquesta ocasió amb 3h 18′, mentre que Santi Sapena i el debutant Ramon Huguet em van avançar cap al quilòmetre 35 i no va haver-hi forma humana de seguir-los. Al final van aturar el cronòmetre en unes meritòries 3h 33′.

Flat i sobrecàrregues

Deixant de banda la satisfacció que representa acabar la meva tercera marató i millorar una vegada més la meva humil marca, la veritat és que ahir vaig patir molt. Moltíssim. Després de seguir al globus de 3h 30” fins ben bé al quilòmetre 32, vaig entendre que em seria impossible mantenir el ritme de 5′ per quilòmetre i vaig començar a afluixar. Poc després de la mitja marató em va aparèixer un principi de flat que em va acompanyar uns deu quilòmetres, però quan per fi em va deixar en pau em vaig adonar que estava sobrecarregadíssim dels bessons.

Esforç i dolor

Cada gambada representava un esforç massa gran. Era com si l’asfalt hagués adquirit de cop i volta una duresa molt superior a l’habitual, com si cada impacte sobre el terra fos un cop demolidor que disminuïa a gran velocitat la resistència de les meves cames. Amb els bessons a punt d’esclatar, vaig estar a punt d’aturar-me més d’una vegada, però entre els crits d’ànim del públic i la visió de la Inés esperant-me a l’estadi vaig ser capaç de seguir corrent i, amb més dolor que emoció, arribar a la línia de meta per batre el meu millor resultat.

Prou de maratons

La conclusió és clara: les maratons em fan patir massa i, després de fer-ne tres en un any i mig, el millor que puc fer és admetre que la distància em supera, que no estic fet per córrer 42.195 metres i que valdrà més que em centri en distàncies més curtes; deu quilòmetres, potser mitges maratons.

Et recordaré sempre així,
com una flor de càlids ovaris
i mirada sensual,
com una dona que vol jugar
a ser nena,
plena de colors
que m’acceleren la trempera
i accentuen una luxúria
obsessiva i transgressora.
De vegades et busco defectes
per fer-te més humana,
però sempre acabo adonant-me
que l’únic que tens sóc jo.

Tot i que aquesta vegada no podré assistir-hi, em ve de gust recomanar-vos el pròxim recital poètic del meu amic Pedro Fernaud. Si algú que llegeixi aquest bloc es troba demà al vespre a Madrid sense saber què fer (ja m’imagino que si ja és prou complicat que algú llegeixi aquest bloc encara ho serà més que es trobi a Madrid un dijous al vespre i sense cap pla definit, però deixeu-me que ho intenti), li recomano que a dos quarts de nou es presenti al Café Oeste-Celeste (número 18 del carrer Buenavista, metro Lavapiés i Antonio Martín) i es deixi envair per una allau de sensacions poètiques i vitals.

Segur que valdrà la pena. En Peter llegirà alguns poemes nous (darrerament es dedica molt als haikús) i altres d’antics i, de ben segur, en dedicarà algun a tots els presents, llevat que siguin multitud i li resulti materialment impossible tenir un detall amb tothom. En qualsevol cas, estic segur que la immensa majoria dels assistents sortiran del local amb la sensació d’haver viscut una gran vetllada; el poeta madrileny és tot un expert en l’art d’aconseguir que tothom se senti protagonista. Com s’ho fa? Per a mi continua sent un misteri, però suposo que té relació amb la seva facilitat per recordar i millorar una realitat que ens homogeneïtza més del que imaginem.

Estil propi

Ja fa algun temps que Fernaud exhibeix un estil propi que, al meu parer, es basa en la creença que tota obra literària és un exercici d’eliminació i no pas d’afegiment. Amb el seu permís, reprodueixo algunes de les últimes creacions que es poden trobar al bloc Misteriosas en la playa:

Prosa pop

Salón fantasmal.
Dispersión belleza.
Perfume, azul.

¿Me das una galleta?

Es frío amable.
Hace cuerpo bonito.
Besa ya al hambre.

Fire hair blues

Preciosa y nuda.
Dialéctica de espejos.
Des(control) creando.

Málaga

Desierto de agua.
Copos de sol y música.
Chicas pintadas.

We are beautiful, we are doomed

Por favor, agua.
Corazón ninguna parte.
Y con dignidad.

Moratalaz. Vuit de novembre. Dos quarts d’onze del matí. Participo en la XXXIII edició de la mitja marató, que aquest any ha escollit com a lema Si la crisi et persegueix, surt corrent. El recorregut combina pujades i baixades i m’hi sento prou còmode. Tot i que als últims quilòmetres afluixo una mica (no em queda més remei), en aturar el cronòmetre a l’arribada veig que marca 1h 36 minuts, el meu rècord de l’edat madura.

Després de prendre’m el brou que ens donen a la meta i fer uns quants estiraments, sento que altres corredors comenten que també han fet la seva millor marca. Algú diu que el recorregut no està ben mesurat, que falten metres. Algú altre apunta que com a mínim en falten quatre-cents. Els comentaris em deceben una mica, però de seguida penso que, en el meu cas, 400 metres equivaldrien a menys de dos minuts i que amb 1h 38′ també hauria assolit la meva millor marca des que vaig tornar a córrer passats els quaranta anys. A més, l’anterior referent eren els 99 minuts de la mitja de Getafe, una prova molt més planera que la de Moratalaz.

Test de 2 x 6.000

El cas és que falten només tres setmanes per a la marató de Donosti i començo a pensar que potser estic un pèl millor que al mes de març, quan vaig córrer la de Barcelona en 3h 42′. El meu únic objectiu és rebaixar aquest registre. Si pogués baixar de 3h 40′ estaria molt satisfet. Ara, però, em convé seguir amb el mateix ritme d’entrenaments (quatre dies a la setmana) fins al dia 18, quan faré un test de 2 x 6.000 que m’ajudarà a esbrinar el meu estat real de forma. Es tracta de córrer els primers sis quilòmetres al mateix ritme que penso dur a la marató (5’10”) i els segons el més ràpid que pugui. Després, amb l’ajut d’una taula popularitzada per Rodrigo Gavela, la diferència entre els dos temps em dirà si estic preparat per assolir el meu objectiu.

Morir equival a no veure’t,
no escoltar-te, no tenir-te.
Morir és que no m’estimis
ni em desitgis, deixar de sentir
l’olor del teu cos, veure llums
diferents a la teva o sospitar
que sense tu sóc gegantinament petit.
I el teu gest d’aquest matí (ignorar
els meus ulls plorosos) m’ha matat
mentre et buscava fugint de la mort.