Rere la pena sempre hi ha esperança,
resorgeix l’alegria
i continuen brollant els versos.
I és un lloc on cadascú és lliure, on l’art i la literatura poden ser el remei contra tots els mals, una llar on escoltar i ser escoltats.
però tots coneixem microclimes que semblen estimular la concentració de gent interessant, llocs amb la màgia precisa per reunir éssers humans que valguin la pena. I ara ja no sé si podré sobreviure lluny de Bakhtapur, Siding i Pokara, en una realitat que no contingui aquells ulls foscos i oblics, portadors de mirades, silencis i complicitats que res tenen a veure amb el caos que m’envolta.
Vomiten paraules de llum i fúria,
també d’odi i temor
però, sobretot,
de pura façana.
Tots ells, quan criden,
no fan res més
que mostrar
les llengües de foc.
Has tornat a deixar el llum encès
sense preveure la sorpresa dels meus ulls.
Ho has fet, n’estic segur,
amb la maquinària fidel que és el costum,
sense adonar-te que em despertaves
i m’empenyies a escriure’t això.
Avui portaves el silenci al gest i la mirada;
malgrat moure’t al ritme d’un bon dia,
et cremava el secret diari dels olors perduts.
Confio que a la nit tornis a sentir-te bé,
lliure com l’horitzó,
resistint-te
com sempre
al pes de la rutina.