Josep Pastells

Tots tenim una història particular que, per senzilla que sigui en aparença, segur que conté algun canvi irracional, algun viratge insòlit, més d’un dubte. Tots, he dit? Potser és massa categòric. Segur que hi ha algú, possiblement milions de persones, que només es regeixen pel seny i les línies rectes, que sempre estan convençudes de fer el que cal fer…

Començo de nou. 

Si ja has superat els quaranta anys, és fàcil que en algun moment t’hagis posat reflexiu i hagis acabat preguntant-te què has fet de la teva vida. Resulta difícil parlar d’això sense adoptar un to pseudofilosòfic fronterer amb el ridícul o amb el to alliçonador d’un llibre d’autoajuda, però no m’importa. Avui em sento més enllà de l’irrisori i puc fer-me aquesta pregunta. Fins i tot em puc permetre una resposta encara més tòpica, que certifica que estic definitivament desvagat: el temps se’n va; la vida o, siguem clars, els moments de plaer (qualsevol forma de plaer) s’escapen sense remei i seria bo que aprofitéssim al màxim el temps que ens queda.

Afers de tot tipus m’impedeixen escriure al bloc amb la freqüència i dedicació que m’agradaria, potser perquè cada cop estic més convençut que l’únic que tenim és el present, aquest precís instant. I el cas és que ara mateix sento la necessitat d’escriure que aquest cel tan blau, el sol tebi, l’aire suau que m’acaricia la pell… totes aquestes sensacions fan que em senti instal.lat en una terra plàcida que ignora els maldecaps. És com una onada de felicitat que, ben mirat, no crec que sigui provocada per res concret o explicable. Recordo haver-la sentit altres vegades: a Praga, a la vora d’un Moldova ple d’ànecs i garces; a París, en tornar amb la Inés a unes golfes amb xemeneia després de passejar pels carrers nevats, o també corrent tot sol per camins de terra de les Gavarres. És una felicitat que no ve del pensament, sinó de més endins, com un esclat còsmic que em confirma que sóc aigua i foc, arbre i núvol, terra i ocell. 

Bategar és sinònim de viure, però també ho és tancar els ulls en plena abraçada, petonejar el que queda d’un somni o rebre aquest estiu com si fos el primer. La realitat és tan àmplia com els pensaments; hi tenen cabuda records mig oblidats, deliris inventats i projectes tan improductius com engrescadors. Bategar és pràctic, molt pràctic. Et sents viu, real, capaç de mantenir-te dins l’acte de la vida.

Definim agonia com el “període de transició entre la vida i la mort” i, sovint, emprem aquest terme com a metàfora. En sentit estricte, allargar l’agonia equival a impedir que la naturalesa segueixi el seu camí, a retardar per mètodes artificials la mort d’una persona, però també pot significar, per posar un parell d’exemples, que Renfe manté uns vagons obsolets fins que, literalment, cauen a trossos, o que un equip de futbol lluita amb totes les seves forces per mantenir la categoria quan el calendari i la lògica més elemental, que no les matemàtiques, diuen que acabarà baixant. En general, anomenem agonia qualsevol procés que condueix al final d’alguna cosa: una relació, una feina…

Fer esperar algú és una de les millors maneres de desmoralitzar-lo. Trigar a respondre (sobretot si l’interlocutor està molt pendent de la resposta, si sent que la necessita per viure) és un mètode molt efectiu si el que pretens és desanimar l’altre, ja que l’absència de notícies pot ser encara més angoixant que la mateixa notícia. Hi ha poques coses més desesperants que esperar l’inevitable sense estar completament segur que és inevitable, mantenir l’esperança fins a l’últim moment perquè saps que després, quan la informació que necessites et sigui revelada, només et quedarà l’opció de canviar de parella, de feina, de vida… Només, he dit? Tenir opcions és tenir-ho quasi tot. Mentre l’agonia sigui metafòrica i no et dugui de debò a la mort, tot tindrà solució. És el que sempre diu la meva mare: “Tot té solució, menys la mort”. Si els agònics del món fossin conscients dels efectes benèfics d’enlairar-se per damunt dels problemes i veure-ho tot des d’una perspectiva més elevada, amb més claredat i, suposant que existís, objectivitat, de ben segur que l’agonia seria més lleu, perquè acceptar la fi és el primer pas per iniciar un altre projecte. Ufff! Tot això sona a rotllo pseudofilosòfic, a consells de llibre barat d’autoajuda, a les recomanacions de la tieta Gertrudis (no teniu cap tieta que es digui Gertrudis?) quan et veu  deprimit. Però són els perills de posar-se a escriure sense un pla definit, amb l’única voluntat de parlar d’algun tema que et toca de prop sense arribar a parlar-ne directament, no per por ni prevenció, sinó perquè tens la seguretat que les teves paraules sonarien massa enèrgiques i categòriques, potser un pèl irreverents.

Endavant, sempre endavant. Sense aturar-me ni pensar més del compte en coses que no depenen de mi. M’agradaria menjar-me el món, arraconar el dolor i la tristesa per centrar-me en els teus llavis de sal i mel, pensar que la vida pot reduir-se a una trobada màgica a la vora del mar, amb els peus nus i totes les possibilitats al nostre abast.