Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

1 d'agost de 2010
0 comentaris

Escapada al Pirineu (i 3: pujada al Carretón)

El segon dia d’estada a les altures aragoneses el dedico a pujar al Monte Larrón. El que sembla una petita caminada es transforma en una ascensió que dura dues hores i mitja. És un camí que va pujant en zig-zag, amb un itinerari molt ben indicat amb dues ratlles, blanca i groga. A pesar de ser els colors vaticans, arriba un moment que renego en arameu com es diu vulgarment: estic rendit de tant caminar quan un senyor gran, que va una mica més endavant que jo, diu que només falten tres quarts d’hora pel cim…

En l’ascens no falten alguns elements d’interès. En primer lloc, paral·lel al camí es troben les restes d’un antic funicular, anomenat Carretón de Ip (a la imatge), usat pels treballadors durant la construcció d’una central hidroelèctrica. Es conserva una vagoneta a l’estació superior, i fins i tot part del cable. El senyor que em precedeix, que sembla que està molt assabentat de tot, explica que fa uns anys van considerar la idea de restaurar-lo per a usos turístics. Quan l’autoritat autonòmica del moment va veure l’alçada i la inclinació de la instal·lació, va desistir. És el que tenen els polítics: a l’últim moment, es desdiuen de les seves promeses i intencions. Res de nou que no sapiguem.

L’altre punt d’interès de l’ascensió és un búnquer, que forma part del sistema defensiu construït a la postguerra, per temor a una invasió europea que, desgraciadament, mai no es va produir.

Arribo al Monte Larrón, altura 2.131 metres. Mentre rosego unes galetes i bec aigua, contemplo les vistes. A una banda, la vall de Canfranc i la Peña Blanca; a l’altra, la Canal d’Ip. Si em sobressin temps i forces, encara podria arribar-me a l’embassament d’Ip, que és a uns 5 quilòmetres. Però no. M’espera la baixada, que pot ser més fatigosa que la pujada.

L’endemà torno ja cap a Tarragona. Les tiretes (allò que tothom anomena agujetes) a les cames no són el millor aliat per fer tres-cents o quatre-cents quilòmetres en cotxe. Prudentment paro a Barbastre, on em passejo pel centre de la població, bec un refresc i entro a una pastisseria a comprar “Pastel ruso”. M’havien parlat d’aquestes postres típiques de la zona. La dependenta m’explica que es tracta d’un pastís que s’ha de mantenir sempre fresc de nevera, de manera que em desaconsella la seva compra, tenint en compte que vaig a Tarragona i la temperatura d’avui és criminalment alta. Ha estat molt honrada per la seva part.

Una última aturada en una àrea de servei de l’autopista em reserva una sorpresa. M’hi trobo l’Ernest, un conegut. Està vist que el món és un mocador i que no pots desconnectar mai del tot. Què hi farem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!