Les aigües turbulentes

El Parc Nacional de Timanfaya (a la foto) delimita una important part de l’illa de Lanzarote, la que va patir erupcions volcàniques els segles XVIII i XIX. No fa tant, doncs. Avui és un impressionant i desolador paisatge, àrid, més lunar que terrestre, que es pot recórrer en unes guaguas de color salmó, per evitar al màxim l’impacte visual. Els cotxes no hi poden entrar, afortunadament. A pocs metres sota terra, la natura continua fent de les seves perquè l’escalfor és considerable: tanta, que la palla que introdueixen per una escletxa s’encén amb facilitat i l’aigua que tiren en uns tubs es transforma en vapor. El foc subterrani també té aplicacions pràctiques: serveix per rostir, literalment, les cuixes de pollastre que es serveixen al restaurant del Parc.

A prop de Timanfaya hi ha el denominat Echadero de camells. Per un mòdic preu, els turistes, de dos en dos, s’enfilen a banda i banda dels animals i poden fer una curta excursió per la zona. Curiosament, la persona més pesada s’ha de seure a la dreta; tinc la meva teoria al respecte, que m’agradaria compartir amb gent que conegui el tema. Després d’alguns dubtes (és coneguda la meva aversió a molts animals, racionals inclosos), decideixo pujar-hi. L’experiència es salda amb un agreujament de la meva tendinitis, degut als esforços que s’han de fer per conservar l’equilibri al pujar i baixar i al fer el recorregut en els incomodíssims seients metàlics del camell.

La jornada es completa amb més punts d’interès: El Hervidero, les Salinas del Janubio i el poblet d’El Golfo (dinar a base de parrillada de peix, quesillo i xupito de ronmiel). Passo la tarda prenent el sol a la platja del Congrio. Mínima presència humana. Relax total. Això és vida.

[continuarà]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!