Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

29 de juliol de 2010
1 comentari

Escapada al Pirineu (2: el dia de la marmota)

Ens havíem quedat a l’estació superior del trenet d’Artouste. Baixo del vehicle i el camí em porta fins l’embassament del mateix nom. Aquest no el va inaugurar Franco, per desgràcia dels meus desconeguts companys de viatge. Es tracta d’un agradable indret que convida a oblidar-se de tot i contemplar el paisatge que el rodeja.

De tornada amb el tren té lloc un d’aquells fets en què penses “llàstima de càmara o de gravadora, per penjar al Youtube”: en una de les parades que fa al tren esperant el que ve en sentit contrari, se’ns acosta un animalet (em sembla que és una marmota, però no n’estic segur, sóc de ciutat) que contempla quiet i encuriosit els passatgers. Un d’aquests li tira una madalena, que l’animal atrapa amb agilitat i immediatament la devora amb els seus incisius. No cal dir que l’escena és celebrada per la concurrència.

He de confessar que el viatge que he fet a Artouste no és el primer. El vaig realitzar fa alguns anys però es va mig esgarrar. Una vegada arribat a l’estació superior va començar a ploure a bots i a barrals, fet que va determinar la suspensió del servei ferroviari per unes hores. Va ser tota una aventura: centenars de viatgers ens vam haver d’estar drets i amuntegats en una mena de tendal, esperant que amainés i el servei tornés a funcionar amb seguretat. Cal imaginar-se l’escena: gent gran, criatures, de totes les edats, de totes les procedències geogràfiques, amb totes les indumentàries possibles, xancles, impermeables, entrepans, ampolles d’aigua, gossos, plors, nervis…  Per no oblidar-ho.

Tornem al 2010. Dino tardíssim a Artouste. Les estovalles de paper ofereixen, com és bastant habitual, informació al turista, en aquest cas de la Vallée d’Ossan, que és on ens trobem. En un raconet del rectangle, una llegenda em crida especialment l’atenció: “Hera deu hromatge (Foire aux fromages)”. És una fira que es fa a la població de Laruns (a la imatge). Ja no n’era conscient: estic a Occitània, a la vella, entranyable, però també oblidada Occitània. Doncas ai uèi un remembre per tu.

[continuarà]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!