Titerogakaet és el nom guanche que rep l’illa de Lanzarote, on he passat una setmana de vacances. Aquí va la crònica del més interessant o curiós que hi he trobat.
L’avió que enllaça els aeroports de Gran Canària i Lanzarote és d’hèlices i tarda només quaranta minuts, el temps just d’asseure’s, cordar-se el cinturó i menjar-se la bossa de cacahuets que donen (sí, sí, donen, no com altres companyies que et neguen fins el bon dia). Arribo al campament-base, Puerto del Carmen, megaconcentració d’hotels, apartaments, restaurants, botigues i llocs d’oci, tot adreçat casi exclusivament al turisme britànic, alemany i escandinau, que es deixa caure disciplinadament a aquestes terres, delerós d’un sol subtropical que els deixa, pobres, vermells com a tomàquets.
Són els mateixos turistes que em trobo en la primera visita d’interès, el mercat dominical de Teguise, la primitiva capital de l’illa. Són centenars de parades venent tot tipus de productes, des d’artesania a roba, des de fruita a pedres volcàniques. En un lloc ofereixen les “autèntiques” pulseres de Sara Carbonero i en un altre el Dulce de Transilvania (el preferido de los vampiros).
Una gran plaça sembla més aviat l’Oktoberfest: taules i taules plenes de gent consumint, devorant diria jo, salsitxes, hamburgueses i cervesa. Les pissarres dels bars estan escrites exclusivament en anglès i alemany. M’hauré equivocat de lloc? Potser també m’he equivocat d’època, perquè una placa senyala que estic al carrer José Antonio mentre una cantant interpreta Yesterday i el rellotge del campanar de l’església (a la foto) va mitja hora endarrerit.
Dino a la població veïna de Caleta de Famara, paradís de windsurfistes. Mentre menjo unes gambes, la televisió informa de la mort de José Antonio Labordeta. Una gran pèrdua per la cultura, per Aragó i per la gent de bé. Un gran home, que va tenir el privilegi de verbalitzar, en un moment memorable, el desig de milions de persones: engegar a la merda la dreta espanyola. El millor homenatge a Labordeta, la primera estrofa de la seva cançó més famosa:
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.
I això és Lanzarote: una terra que posa llibertat, un paisatge d’indescriptible bellesa, de terres negres, casetes blanques i un espectacular cel blau. Continuo la visita amb el monument al Camperol, de César Manrique, i un recorregut per la Geria, la zona vinícola de l’illa, amb les seves característiques plantacions de vinya protegides del vent per semicercles de pedra volcànica. Una de les bodegues es diu El Grifo, però no per l’aixeta sinó per l’animal fantàstic. Compro una ampolla de malvasia, a veure què tal.
[continuarà]
Dissabte, 2 d’octubre: Jornada de visibilitat LGTB “Catalunya sense armaris”. A la plaça del Pallol, de Reus, durant tot el dia, a partir de les 11 hores.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!