El dia més llarg. 1 Octubre

El que hem viscut avui, no ho oblidarem mai. L’estat ha embrutat el referèndum com va embrutar el Parlament el 6 i 7 de setembre. No tenen arguments, només ho saben fer lleig.

L’1 d’octubre ja va començar divendres a mitjanit, quan voluntaris van personar-se davant el local de votació per impedir que les forces de seguretat precintessin el local i no es pugués votar diumenge. No era exclusiu del nostre poble, clar, per tota Catalunya es van organitzar jornades als centres de votació per tal que no els tanquessin. Famílies senceres feien torns de quatre hores viscudes entre anécdotes, companyonia i solidaritat. Dissabte s’hi va anar afegint més gent, però ha estat avui a les 5 del matí quan hi han arribat més de 100 persones. Corria la brama que els Mossos havien de passat a precintar el local cap a les 6 i havíem de ser molts. Quan hi he anat, m’he trobat a dues ex-alumnes que tornaven de festa, després farien cap a votar i s’hi han estat tot el dia. La gent jove es mereix un 10 avui, han estat al peu del canó com els primers.

Quan he arribat ja havien organitzat la primera tanda de cafès, tes i pastes per anar mostegant alguna cosa durant l’espera. No feia fred, per sort. El nostre local de votació és al centre mateix de la població i durant tot el dia a partir de les 9 hi havia previstes activitats festives.

A les 6,30 han vingut el Mossos a comprovar quants érem. Gairebé uns dos-cents. Entre ells, asseguts dignament, tres venerables republicans que esperaven votar a primera hora. Homes que havien viscut la foscor de la dictadura i que feien el gest de defensar el col·legi per a què tothom pugués votar. Emocionant veure’ls tossudament alçats amb els cossos fragils mentre les urnes i material de votació han entrat al col·legi al voltant de les 7.

A les 8 han entrat els presidents i vocals de mesa, i els suplents, enmig d’una gran ovació, igual que havia passat amb les urnes i paperetes. Què emocionant poder exercir el dret a vot en una qüestió tan cabdal per al nostre futur.

A les 9 han obert les portes i s’ha decidit deixar votar primer als ancians que esperaven torn des de feia més d’un parell d’hores. I s’ha format una cua llarguíssima. Alguns han trigat tres hores a votar. El sistema informàtic no funcionava sempre i això feia que el procés fos lent. La cua tenia uns dos-cents metres de llarg i un gruix de tres o quatre persones. Fal·lera per votar! Tothom tenia paciència per la llarga espera. Mentrestant, fora, els nens jugaven, alguns feien partides d’escacs i altres miraven notícies. I sí, hem vist la brutalitat policial i la violència emprada contra pacífics ciutadans desarmats que només volien exercir el seu dret a vot. Les imatges feien molta por i hem tingut més convenciment encara que ens calia ser molts. Per sort, érem molts.

Les hores passaven, lentes. Hem tingut una falsa alarma d’aparició de la Guàrdia Civil i hem hagut de desalotjar el local. En 15 minuts ha tornat tot a la normalitat. I així ha anat durant tot el dia. Cap a les 12 ma mare m’ha trucat feliç perquè havia votat. Estava molt neguitosa pel que havia vist a la televisió i volia exercir el seu dret quan abans millor. Jo era fora del local comprovant la llargària de la cua que em semblava increïble. Mai n’havia vist una així.

A les dues s’ha tornat a reactivar la cua que no ha afluixat en tot el dia. Les urnes han fet la funció perfectament, i sí, molts ens hem fet la fotografia conscients del moment històric. Mentrestant, ens arribaven imatges d’una crueltat esgarrifosa. Si un estat perpetra això contra els seus integrants és que no és el nostre estat. Homes armats fins a les dents atacant a gent pacífica i desarmada amb una violència impròpia del s. XXI. A migdia la mare ho ha dit: “això no pot ser que estigui passant ara, és massa gros”.

Incrèduls, nerviosos, amb mal cos, hem continuat atenent a la gent que venia a votar, hem continuat organitzant-nos per a què fos una jornada festiva, dins del possible. Hores lentes que han estat de calma tensa a partir de les 6 quan ens han anunciat que la Policía havia entrat al poble del costat i s’havien endut una urna. Protegim el vot! S’ha sentit. I sí, la gent havia votat, però no marxava a casa, només la gent molt gran. La resta, hem estat allí, mirant notícies provant de no espantar-nos. Un ha decidit posar un tractor a l’entrada del carrer i a l’altra banda contenedors. En aquell tros de carrer només hi havia gent i un graller (Ferran) que ha decidit fer música per calmar els ànims. Hem cantat els segadors i hem acabat amb crits de “ja hem votat” i “independència”. Hi havia gent de tots els racons del poble, de totes les edats, famílies senceres. Els mirava i em preguntava com podia ser que algú armat ataqués a gent pacífica, cívica que només volia exercir un dret fonamental. A migdia algú ha portat síndries i melons per a fer més plàcida l’espera. Germanor.

I a les 7 els bombers han vingut amb el camió per posar-lo també de barrera. Han estat aclamats amb els crits de “no passaran”. Quina bestiesa haver de protegir-nos de les forces que (suposadament) ens han de protegir. Pel whatsapp corrien notícies com la pòlvora: que venen, que són a l’entrada del poble, que és imminent… El carrer era ple, a la plaça els nens jugàven aliens (hi havia un pla d’evacuació previst per a ells), i la resta anàvem fent corrúa comentant la jugada. Mal cos en teníem tots, però uns s’ho prenien més bé que altres.

I han arribat les 8. Hora màgica de tancar el col·legi. Urnes i vots salvats, calia fer el recompte. Ho havíem aconseguit!

Puc dir que m’he sentit molt orgullosa de la gent del meu poble. Tanta gent tan implicada, tan solidària, tanta gent defensant el punt de votació, dignament, pacíficament, solidàriament. Cap incident, només germanor i tensió per les notícies que arribàven que han posat aigua al vi.

I orgull del meu país, que ha demostrat fermesa, valentia i serenor davant aquest exercici de violència gratuïta.

Tot just ara s’ha publicat el primer resultat provisional del referèndum: guanya el Sí per un 90% dels vots que s’han pogut comptat, amb 400 punts que han estat assaltats per les forces d’ocupació. Més de 2,2 milions de vots emesos en total.

Un país digne, un govern digne. Sí, president, “Ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent‘.

Actualització: 155 vídeos de la repressió viscuda a Catalunya l’1 d’octubre.

Actualització: balanç de les càrregues policials 1 d’octubre: 1066 ferits, 23 d’ells més grans de 79 anys i dos menors d’11

4 pensaments a “El dia més llarg. 1 Octubre

  1. Un relat emocionant, Mònica, i molt semblant al que narraria jo des del meu col•legi a Vilanova i la Geltrú, amb gent compromesa a estar-s’hi tot el dia, molts moments sota la pluja, per protegir els nostres vots, gent gran, molt gran! amb cadira de rodes, amb muletes, damnats per 40 anys de franquisme i 40 anys més d’engany, amb aquella il•lusió als ulls que els connectava amb un anhel que ve de lluny; amb famílies joves amb nens petits, com molts dels meus amics, matrimonis de mitjana edat, d’origen andalús, tant se val, que ja han trencat amb l’estat espanyol i ningú els ha de dir si poden votar o no; i vam notar a la pell la paranoia que s’escampa quan l’alcaldessa ens diu que hi pot haver infiltrats a la cua, de la (maleïda sigui per sempre) Policía Nacional, que podrien col•lar-se fins la sala de votació i requisar-nos les urnes; i com, quan comencem a tenir notícia del que ha passat a Sant Julià de Ramis, la gent nova que arriba a la cua per votar ja té a la mirada la ràbia continguda pel que ha vist a la televisío, uns fets que durem a la memòria per tota la vida; i com li dic a una família que ja ha votat que no ens deixin sols i que si poden que tornin a fer pinya quan puguin i gairebé em salten les llàgrimes perquè allò és molt gros; i la senyora d’edat que arriba amb un sobre gravat a mà amb una creu, com si fos el recordatori d’un funeral, i els diu als membres de la mesa que a dins hi ha el vot del seu difunt marit, que l’hi va deixar abans de morir pel dia que es votés la Independència, i li diuen, esclar, que comptarà com a vot nul, però deixem que el fiqui a l’urna, amb llàgrimes als ulls. Vaig aplaudir aquella dona, que em va mirar i ho va agrair, perquè aquest fet, simbòlic però no inútil, ens connecta amb allò que som, que hem sigut i que volem ser.
    I més tard, el terror que s’escampa quan en un col•legi pròxim (a Vilanova n’hi ha 22) els Mossos els han alertat que la (maleïda sigui per sempre) Guardia Civil està a punt d’arribar, i cerquem vies de fuga i amagatall per les urnes. I després de revisar els racons de l’edifici, el Conservatori-Escola de Música, em trobo en un petit pati del darrera, enfilat en una escala de mà de quatre metres d’altura sobre el motor de la cal•lefacció que ja en fa dos, mentre un senyor ja jubilat que acabo de conèixer a fora (té la dona discapacitada en cadira de rodes i l’hem ajudat a entrar obrint la fulla gran de la porta, que només obrim en aquests casos i els dels carrets dels nens petits), aferra l’escala que no rellisqui des de sota, entre el motor i la tàpia, perquè jo miri si és viable saltar la tàpia per amagar-hi les urnes quan vinguin. I la pressió de l’escala fa que li caigui part de l’arrebossat de la tàpia al cap, però no importa –em diu- perquè és més important salvar els vots ja emesos. Però aquella no és una bona via, en fem una altra (pla B) al l’altell del labavo que mena al dipòsit d’aigua calenta i encara una altra a l’altra banda de l’edifici (pla C), a través de l’auditori.
    I les hores del migdia, quan la pinya davant la porta és més minsa i som més vulnerables, però hi són, i fan torns per anar a buscar entrepans i beguda, i mantanir-se alerta als caps del carrer per si vénen ells. I ja a la tarda, quan comença a arribar més i més gent, que ja ha votat al matí i s’afageix als que hi ha estat tot el dia i alguns tota la nit; i la mare jove que arriba amb dos fills menuts, tots tres amb clavells a les mans. Però aquest cop els clavells no són per les forces d’ocupació, són pels que defensen el col•legi electoral.
    I com cap a les cinc, s’escampen per la xarxa de Telegram del DRV (Defensors del Referèndum a Vilanova i la Geltrú) algunes indicacions per tancar ja els col•legis i traslladar la votació a la plaça de la Vil•la abans que els violents uniformats apareguin. Però el nostre RA (representant de l’administració) aguanta ferm i ens diu que tancarem a les 8 en punt, com està estipulat a la Llei del Referèndum. I al final tothom ho fa així i resulta que aquestes indicacions eren falses com un bitllet de set euros, escampades pels infiltrats a les nostres xarxes. Va passar moltes vegades ahir: algú posa a la xarxa de whatsapp que li ha piulat per twiter algú altre suposadament dels nostres que al col•legi tal tenen ja la Guardia Civil a la porta, o policía secreta a la cua, o neonazis acostant-se. I el nostre home o dona en el col•legi tal contesta: desmenteixo aquesta informació, aquí tot Ok!
    I quan s’apropa l’hora de tancar, la més crítica perquè si vénen ara ens roben gairebé tots els vots emesos, i el nostre “cap” de resistència passiva, lluitador bregat que ha anat d’un col•legi a l’altre tot el dia, ens diu com hem d’actuar si ara vénen ells, amb les mans obertes i alçades a l’alçada del pit, ensenyant els palmells desarmats a l’enemic, fent una cadena densa, una persona aferrada al costat de l’altra perquè no passin, o almenys (a aquestes alçades ja hem vist que s’obren pas igualment a cops de porra, ja hem sentit el testimoni esgarrifós de la noia a qui ni han trencat els dits d’una mà un per un i l’han vexada al terra) doni temps a uns quants d’entrar dins del Conservatori i assegurar la porta principal, i amb la gent que hi haurà dins del pati aporxat, fer el mateix, amb les mans obertes i alçades, per donar temps als membres de les meses, dins a la sala de votació també tancada, de salvar les urnes a través del pla A, B, C o D segons convingui.
    I al final les 8 del vespre. Hem aguantat tota la jornada prevista i ens tanquem a la sala de votació a fer l’escrutini. Membres de les meses, representants de l’administració, apoderats i quinze o vint testimonis dels que han aguantat. L’aplicatiu, que segons tinc entès ha anat funcionant a batzegades tot el dia perquè la Guardia Civil l’ha estat intentant bloquejar tot el dia, ja funciona i a la meva mesa s’acaben invalidant 4 vots per irregularitat en el DNI: no apareix en el cens. Probablement corresponen a gent empadronada fora de Catalunya que ha vingut a votar igualment. No sabem què hauran pogut votar (impossible saber-ho) ni si la intenció era honorable (visc a fora però vull votar igualment) o espúria (visc a fora i vull comprovar si això és una pantomima i em deixen votar) però els descomptem de l’opció més nombrosa, el Sí. Igualment, el Sí arrasa amb un 89%, amb percentatges similars a tot arreu. Aplaudiments finals entre la gent que estem present i comiat amb la gent que hem conegut i amb qui hem estat resistint la por tot el dia. És un alleujament i una alegria agredolça. Trist per (ara ja ho sabem) les 893 persones que han patit en els seus cossos la violència policial però sobretot pel terror que han infringit en mil·lions de persones. Quan arribo a casa i ho veig a la tele, la tristor es transforma en ràbia. Em tornen a saltar les llàgrimes. I reconec (sempre és bo reconèixer els sentiments) que els odio intensament. Odio les forces d’ocupació espanyoles a Catalunya i a tothom qui els dóna suport i justifica el terror d’ahir. Amb el temps, espero que aquest odi deixi pas al menyspreu i a la indiferència. No tinc ganes de celebrar, encara, el que va aconseguir i resistir ahir el poble de Catalunya, i penso, com tu, que aquest poble s’ha guanyat sobradament el dret a esdevenir un estat independent. Quan hi hagi la declaració d’Independència, ho celebraré moltíssim, ja ho saps, amb l’acumulació de les impressions de la jornada d’ahir, dels darrers set anys, de tota la vida i el record, com un mentor que t’acompanya en aquest fil invisible de la memòria, del pare. De moment, aquest matí del dia 2, només sento ràbia i ganes de plorar..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *