Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: General

Del 23 al dia 2. Sant Jordi, groc. Sis mesos.

0
Publicat el 8 de maig de 2018

Passen els dies volant i ja hem passat la setmana de Sant Jordi. Enguany, Sant Jordi ha estat diferent. Com sempre una festa, sí, però pensant en els que no hi poden ser, en les persones dignes i valentes que són a presó i a l’exili. No deixes de pensar en ells ni un moment. Són lluny de casa, dels seus. I arriba el dia que tot fa olor de roses i llibres, el dia que sempre és una festa, que sempre ha de ser una festa, a pesar dels temps que estem vivint.

De sempre la rosa principal de la diada és la roja, però enguany també hi ha estat la groga, revindicativa.

La revista Time explica per què les roses grogues converteixen Sant Jordi en un acte reivindicatiu. I sí, reivindiquem, però el mateix dia coneixem aquesta notícia: La fiscalia denuncia nou professors de Sant Andreu de la Barca per haver parlat de la repressió de l’1-O a classe. El mateix dia que més de 200 persones donen suport al regidor del nas de pallasso Jordi Pesarrodona als jutjats de Manresa.

Mentrestant, a Madrid encara continuen amb la polèmica sobre qui va pagar l’1-Octubre. Montoro ho té clar: “Montoro insisteix al Congrés espanyol que l’1-O no es va pagar amb diners públics“.

Passen els dies. No hi ha govern, encara. Junqueras insisteix des de la presó que cal formanar-lo el més aviat possible.

(més…)

Dia 10. 100 dies

0

Ja fa 100 dies que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn són a la presó d’Estremera, i 117 que hi són els Jordis a Soto del Real. Cent dies i cent nits. Els que han vist al vicepresident diuen que està bé, més prim i més fort, i continua amb les conviccions intactes i més força que mai.

Mentrestant, han passat moltes coses en aquests cent dies: la república ha tornat a guanyar les eleccions, per exemple, i ara estem amb el tràmit de formar govern. Seria un tràmit normal si no estessim visquent una situació tan extraordinària. Puigdemont president, Junqueras vicepresident i a partir d’aquí la resta de consellers. I a continuar construint la república. Però no estem en situació normal, prou que ho sabem; líders presos o a l’exili, un nou president del Parlament a qui van amençar el dia abans del ple d’investidura del president (El PP adverteix Torrent: “Té dos fills i sap què l’espera”). Així doncs, dimarts 30 no es va celebrar el ple d’investidura: Torrent ajorna el debat d’investidura fins que pugui ser “efectiu i amb garanties”. El dia abans “Puigdemont havia demanat empara a Torrent per poder acudir a la investidura“. Torrent va anunciar que el posposava a les 10 del matí (s’havia de celebrar a les 3 de la tarda). Fora del Parlament hi havia molta gent esperant que aparegués Puigdemont per a fer la investidura. Res d’això no es va produir, i a partir d’aquí foc creuat entre JxC, PDeCAT, CUP i ERC. Des de Madrid exigint un altre candidat i des de JxC i la CUP exigint que fos Puigdemont. Torrent, a tot això, dient que l’únic candidat és Puidemont, perquè és l’únic que té els suports necessaris, i que s’està buscant la manera d’investir-lo amb garanties.

A 100 dies val la pena escoltar l’entrevista a FAQS a Laura Rosel amb els familiars dels 4 presos. Una radiografia de sentiments i de lluita pacífica. Beatriz Talegón, advocada i periodista manxega que no és independentista, però és demòcrata, va fer una petició molt clara a les famílies dels presos: que ho expliquin en castellà perquè, segons ella, “Los medios de comunicación en España manipulan la información hasta el punto de que la mayoría de los españoles piensan que los Jordis subieron al coche a liarla y no a dispersar la manifestación”. Si ho expliquen veuran que “son gente de paz, de diálogo y están en prisión por motivos políticos y para ser silenciados”.

Recomanable article de Jordi Basté: Cien días de soledad (preventiva).

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia 18. Zoido i els 86 milions d’euros (i la Gürtel)

0

Dijous, Zoido compareixia al Senat per explicar l’1 d’octubre. I diu que l’operatiu per desmuntar-lo va costar 87 milions d’euros. Recordem que l’operatiu no va trobar cap urna abans de l’1 d’octubre, va causar un total de 1066 ferits durant l’1 d’octubre i van estar-se fins després de Cap d’Any, “vigilant”.

En el seu discurs, defensa l’actuació policial dient que va ser “proporcionada” (aquí la coparteixença). Un senador basc recorda a Zoido com els agents orinaven sobre la gent a Calella l’1-O. I aquí podeu veure els vídeos que desmenteixen les afirmacions de Zoido sobre l’1-O.

Mentrestant, la premsa obre portades mirant a una altra banda:

Una dada numèrica, de les moltes que s’han fet aquests dies arran dels 87 M€.

De fet, va costar més de 87 M€ tota la repressió a Catalunya, perquè el Ministre Margallo ha estat molt actiu viatjant a diversos països (més d’un i més de dos cops), per tal d’avortar els possibles recolzaments a la causa catalana. Per exemple, “Espanya va evitar un pronunciament de Letònia a favor del procés amb una ajuda militar de 63 milions d’euros“. I n’hi ha més encara: La prensa esconde en las portadas los pactos secretos de Margallo. De fet, Margallo reconeix “Los ‘sobornos’ de Margallo para parar la independencia de Catalunya.

Per cert, corre un altre vídeo 1-O, per si encara algú vol tenir una altra visió del que va passar: Els periodistes de Sky News narren com els va impactar la brutalitat de la policia espanyola. No us el perdeu, és colpidor.

(més…)

Dia 17. L’hora de la política

0

Des del 21D Arrimadas s’autoproclamava la guanyadora de les eleccions obviant que el bloc independentista té 70 escons i l’unionista 57, els comuns (ni sí, ni no), 9 (veure apunt anterior), total, 135 diputats. Albiol li va dir que l’alegria li duraria 5 minuts. La majoria parlamentària és a 68 escons, així doncs, la República compta amb més nombre d’escons (70) que el bloc monàrquic (57). Per triar un President/a del Parlament o de la Generalitat cal majoria absoluta en primera volta o més vots positius que negatius en segona volta, que s’ha de produir dos dies després.

Roger Torrent dirigint-se a votar. Via El País.

Respectant la majoria de la voluntat del poble català, tant el president del Parlament com el de la Generalitat han de ser del bloc guanyador. La qüestió és que amb cinc diputats a Bèlgica i tres a la presó, el bloc independentista (només) té 62 diputats. Els dies anteriors a l’elecció del president i la mesa del Parlament, Ciutadans i PP van acusar als comuns (CeC) que serien els culpables que hi hagués un president independendista perquè depenia d’ells (Los comuns resisten la presión de Arrimadas y Albiol para que Ciutadans presida el Parlament). Ells (CeC) havien dit per activa i per passiva que s’abstindrien en la votació. És a dir, el plantejament de PP i Cs era que com que els independentistes de l’exili i de la presó no poden votar (obro parèntesi: el jutge Llarena va deixar aquesta possibilitat oberta als tres diputats a la presó, com s’ha explicat en un apunt anterior), s’obria la possibilitat que el bloc del 155 i CeC sumats (57+9= 66), superarien als 65 dels independentistes (62+3 a la presó amb permís de delegar el vot). És a dir, per a què ens entenguem, no els interessa la voluntat del poble expressada a les urnes que vol, clarament, restituir el govern anterior i continuar construint la República; volen guanyar, sigui com sigui.

(més…)

Dia 15. Cas Palau

0

Després de nou anys d’instrucció, dilluns 15 s’esperava la sentència del Cas Palau (Palau de la Música). Finalment, arriba: La sentència del cas Palau: presó per a Millet, Montull i Osàcar i condemna a CDC a retornar 6 milions al Palau. Per cert, Els corruptes reben condemnes, però els corruptors, no: La justícia no toca Ferrovial.

La setmana anterior, Mas anunciava per sorpresa que feia un altre pas al costat i deixava la presidència del PDECAT. Ho explicava en el context que ara era un bon moment després de les eleccions del 21D i que JxCat havia d’eixamplar la base social i ell podia ser percebut com una rèmora del passat. A ningú se li va escapar que faltaven quatre dies per sortir la sentència del cas Palau. Mentrestant, Marta Pascal nega que la sentència tingui res a veure amb PDeCAT (El PDeCAT, sobre la sentència del ‘cas Palau’: “Té a veure amb CDC”). Mas critica la ‘duresa’ de la sentència del cas Palau i diu que hi recorreran en contra. Encara que no tothom hi està d’acord en això que diu Mas:

És un bon moment per recordar que ERC, partit en què tinc l’orgull de militar des de fa més de vint anys, no té un sol cas de corrupció en els seus 86 anys d’història. Ni un. No ens hauríem de cansar de repertir-ho! I és així com volem la República que estem construint!

Millet i Aznar. Foto: Público

Mentrestant, els Jordis i en Quim tornaven a declarar, però es rebutjava deixar-los en llibertat. Igual que a Junqueras. El Suprem denega el trasllat de Junqueras a una presó catalana i li prohibeix d’assistir als plens en una decisió sense precedents. Llarena no deixa anar els presos polítics al parlament perquè tenen massa suport social. 

El cas és que he votat a Junqueras i vull que sigui ell qui em representi. Com jo, hi ha 935.860 persones més que esperem que ens pugui representar a la cambra. Els nostres presos estan Pitjor que els presos d’ETA (no us perdeu aquest article de José Antich), que sí que van poder anar a la cambra a representar als seus votants.

(més…)

Dia 5. Injustícia

0
Publicat el 7 de gener de 2018

Oriol Junqueras és a la presó des del dia 2 de novembre. Havia estat citat 36 hores abans. Després de cinc minuts de declaració ell i la resta de citats, tots membres del govern, van entrar a la presó. Mentrestant els que van marxar a Brussel·les a denunciar-ho internacionalment, també eren citats, però no van comparèixer i es va cursar una ordre de detenció internacional. La justícia belga va interrogar als cinc membres del govern i va decidir que no anaven a presó, clar contrast amb la justícia espanyola. Setmanes més tard, la justícia espanyola va retirar l’euroordre i ara poden circular lliurement per tot el món, excepte entrar a l’estat on serien detinguts immediatament. El president, ho explica.

El 4 de desembre es produeix la sortida d’alguns dels empresonats, no tots. Quatre es queden a la presó: els Jordis a Soto del Real i l’Oriol Junqueras i en Quim Forn a Estremera. Després del cop, la campanya electoral més atípica i després que tornés a guanyar la República a les eleccions, citen a declarar el 4 de gener a l’Oriol i el dia 11 els tocarà a la resta. Trascendeix que “La fiscalia veu Junqueras responsable de ‘comportaments violents’ i demana que continuï a la presó“.

Mentrestant, Laura Masvidal, dona de Quim Forn, feia una crida a l’activisme pacífic: “hem callat massa temps“. I, finalment, el dia 5 surt la interlocutòria (27 pàgines), que ve a dir que Junqueras té la culpa de la violència de l’estat contra els catalans per mantenir-lo a la presó. La xarxa bull de reaccions, algunes a favor de la sentència i moltes en contra (en tindriem molts exemples, aquest és rellevant). L’advocat de Junqueras diu que la interlocutòria del Suprem és com una sentència. Es contrasten notícies.

 

En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo.”

Oriol Junqueras.

 

S’analitza la interlocutòria i comencen a sortir-ne trossos. El Suprem ‘empresona’ Nuet en un error de la interlocutòria sobre Junqueras.

(més…)

Dia 4. Temps d’espera

2
Publicat el 6 de gener de 2018

Dijous hi ha espectació perquè el vicepresident torna al TS per l’apelació i poder sortir de la presó. Els jutges s’ho prenen amb calma i no es pronunciaran fins al dia següent.

Mentrestant repassem què ha passat aquests dies.

És així, l’independentisme ha guanyat les eleccions malgrat tenir molts elements en contra, els principals líders dels partits, un a l’exili i l’altre a la presó, i els membres del govern amenaçats. Els Observadors internacionals critiquen la premsa espanyola i lloen la cobertura de TV3 el 21-D. Certament, per això es volen carregar TV3 i, de passada, la indústria del sector audiovisual català: El director de Televisió de Catalunya explica l’atac ‘a la línia de flotació de la CCMA’ que ha fet el govern espanyol.

PERCENTATGE DE TERTULIANS A CADA MITJÀ, EN FUNCIÓ DEL SEU POSICIONAMENT RESPECTE LA LEGALITAT DEL REFERÈNDUM

Amb aquesta dada s’entenen moltes coses. Ara no em sorprèn que en una trobada, fa unes setmanes, amb amics del País Valencià, em preguntèssin pel “referèndum il·legal” i vam estar discutint sobre el tema. M’explicaven els arguments calcats dels contraris al referèndum, ho sentia en estéreo com si fos una ràdio, ho tenien claríssim, però cap referència a que TC l’avalava (notícia que ells no havien vist). Amb això, el que va succeïr els dies 6 i 7 de setembre, era legal i per tant, les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum, eren legals. Votar l’1 d’octubre era legal.

Uns amics catalans que viuen a Albacete m’explicaven fa pocs dies que estan patint molt per tot el procés, perquè allà ells veuen TV3 i almenys s’informen, però la resta de canals constataven que més que informar, desinformaven, i la gent no entenia res i era molt complicat, per no dir impossible, fer-los-hi entendre.

Per això torno al principi, fins i tot tenint molts mitjans de comunicació en contra, hem guanyat tres vegades consecutives.

Per cert, just el dia abans de Pablo Iglesias digués allò de “despertar el feixisme” ho vaig sentir allà, al País Valencià. De fet, estàven empipats amb nosaltres, els catalans, per això. No vaig entendre res. En aquell moment teniem a mig govern a l’exili i a l’altre mig a la presó i em van preguntar si valia la pena, que no sabíem que són així? I vaig preguntar-los si davant les injustícies cal callar i acotar el cap o cal rebelar-se, es van mirar i no van dir res, després algú va dir que érem molt valents. No sé si som valents -vaig dir- hi ha hagut dies que hem tingut molta por, encara la tenim, però defensem allò que creiem just.

D’altra banda, coses que passen el mateix dia 4:  “Els docents de Sant Andreu de la Barca perseguits per l’1-O es defensen davant la fiscalia“. Això per debatre sobre l’1 d’octubre a classe a petició dels alumnes. Això provoca moltes reaccions, entre altres la del nostre president: “Puigdemont denuncia que les escoles catalanes no puguin debatre sobre Catalunya mentre que a les americanes sí que ho fan”.

I arribem al Castor. El TC anul·la la indemnització pel magatzem de gas del Castor. La indemnització a les empreses promotores era de 1350 milions. Però malgrat això “el Govern endossa el cost de Castor als consumidors“. “L’Executiu fixa en 96,38 milions d’euros la indemnització en els rebuts del 2018 per a l’empresa de Florentino Pérez”.

Dia 1. Tossudament alçats

0
Publicat el 1 de gener de 2018

Avui fa tres mesos de l’1 d’octubre que no oblidarem mai, i seguim tossudament alçats enmig d’unes festes que enguany tenen un regust diferent. No serà una veritable festa fins que no hi siguem tots.

Des del dia 21 de desembre tenim encara més raons. Amb el recompte del vot exterior, els resultats electorals definitius donen 2.078.710 vots a les forces independentistes. Ciutadans ha perdut un escó a Tarragona que l’ha guanyat el PP. Així, el PP continua sent la darrera força al Parlament empatada amb la CUP, però amb menys vots. Aquí trobareu els 135 diputats.

Les reaccions després del 21D han estat molt diferents: Jordi Cuixart diu ‘La majoria aclaparadora del sobiranisme demana actuar amb més generositat i sentit d’estat que mai’. Eurodiputats demanen a la UE que exigeixi a Espanya dialogar amb els independentistes (enllaç). En canvi, Rajoy no fa autocrítica pel 21-D i menysprea Puigdemont, a qui no considera interlocutor.

Tot i això, la maquinària repressora de l’estat no s’atura: un informe de la Guàrdia Civil assenyala Pep Guardiola, Lluís Llach, Anna Gabriel i Agustí Alcoberro, entre altres desenes de persones. També diu que les manifestacions de la Diada són considerades delicte de rebel·lió, posat en qüestió per molts juristes, un és aquest.

El dia 27 van ser detinguts dos regidors de la CUP de Reus encausats per l’1-O. Es produeix una gran concentració davant els jutjats per demanar l’alliberament. Al dia següent són alliberats.

I no només aquí al Principat hi ha repressió: La policia identifica dues persones a Palma per cantar nadales a favor de l’alliberament dels presos polítics i Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. Després del 21D l’estat continua aplicant el 155 i fins i tot colla encara més l’economia. 

Potser el 21D té a veure amb què els policies nacionals que vivien en vaixells, han marxat definitivament abans del 30 de desembre. El mateix dia que, al vespre, el nostre president a l’exili feia el tradicional “discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, emès des de Brussel·les el 30 de desembre de 2017“. I Junqueras fa un missatge des de la presó: ‘Actuarem seguint els valors del diàleg, la pau, la concòrdia i l’amor’.

A tot això cal afegir les negociacions per a formar la mesa del Parlament. La nova mesa del parlament estarà formada per dos membres de Cs, dos de Junts per Catalunya, dos d’ERC i un del PSC, es constituirà el proper 17 de gener. També hem vist reclamacions exòtiques amb un evident “si cola, cola”. I la Diputació Permanent aprova presentar un recurs contra l’aplicació del 155. A tot això, una menció per Anna Simó i Castelló, diputada al Parlament durant 11 anys, membre de la mesa en les dues darreres legislatures i que ja no serà diputada per decisió pròpia. Després de tants anys dedicada a la política de primer nivell canviarà el seu rumb professional. És una pèrdua i un exemple a seguir per la feinada que ha fet tots aquests anys. Ha deixat una forta petjada i se la trobarà a faltar.

Mentrestant, els partits que defensen la república volen restituir el govern cessat. Sabem que hi haurà molts entrebancs entre els consellers que són a l’exili i els que són a la presó. En els propers dies  caldrà resoldre-ho. De moment, el dia 4 anirà Junqueras al Suprem per decidir si continua empresonat. El dia 11 serà el torn dels tres restants (Cuixart, Sànchez i Forn).

Dia 21. La democràcia sempre guanya

2

Dijous 21 de desembre de 2017, una altra vegada, votem. Mariano Rajoy havia convocat eleccions en aplicació del 155. Unes eleccions fetes a mida, amb líders a la presó o a l’exili i, els que n’han sortit, sota mesures que els impedeixen parlar amb claredat. Suposo que la convocatòria va ser precipitada perquè va caure en dijous, dia laborable. No votàvem en dia laborable, també dijous, des de 1982. La seua esperança era que guanyés el bloc constitucionalista, com en diuen ells (C’s, PP i PSC) i acabar així amb el procés. La nostra que guanyés el bloc de la república (JxC, ERC i CUP).

El dia va començar amb nervis. No eren unes eleccions normals, ens ho jugàvem tot. Molts apoderats nous, més de 1000 per ERC a les Terres de l’Ebre. A Móra d’Ebre en vam tenir 10 de nous, i va anar molt bé perquè, al ser dia laborable, no tothom estava disponible totes les hores. Vam fer torns. Havíem fet formació els dies previs. Un goig ser tants. Ens esperàvem que podien fer de tot i calia estar al cas per garantir el vot.

A les 8 del matí ja érem una bona colla d’apoderats.

A Móra d’Ebre la jornada va transcórrer amb normalitat. Gentada a les 9 del matí per anar a votar, segurament aprofitant abans d’anar a la feina.Tot i el permís de 4 hores també hi ha molts autònoms. Cues a primera hora. El darrer cop que havíem votat ho havíem fet allà mateix, però en unes altres urnes, aquell 1 d’octubre que no oblidarem mai (en vaig parlar en un altre post).

Cap a les 10 van arribar molts apoderats de C’s. Una vintena. Venien de Saragossa, després es van repartir per altres pobles de la comarca. A la tarda van protagonitzar algun enfrontament verbal amb un president de mesa. No va passar res destacable, però sí que vam tenir tots més cura de l’habitual en revisar les cabines i particularment mirar si els sobres eren correctes, atès el que havia passat en altres col·legis.

Cap a la 1 la participació era al voltant del 30%, més o menys com el 27S del 2015. Però a la tarda va augmentar i vam arribar fins al 80%. Més que fa dos anys. Va venir moltíssima gent. Set meses de votació. Apoderats de diverses formacions. Tots vigilants. Potser per això, per les particularitats de la jornada (estàvem molt advertits sobre possible frau electoral), tothom va estar molt concentrat. A la meua taula els resultats van quadrar a la primera. Frec a frec ERC i JxC. C’s empatava amb PSC. A nivell nacional C’s anava agafant avantatge, però el bloc de la república sumava.

En arribar a casa em vaig trobar Arrimadas fent un discurs de victòria sense precedents (“les set postveritats d’Arrimadas”). A l’esquerra de la pantalla posava la suma d’escons per blocs. L’opció de república continua tenint majoria. Hem resistit l’embat.

A la BBC ho tenen clar.

Els mitjans internacionals se’n fan ressò. I Merkel demana que es deixi formar govern a Catalunya (reconeix la victòria de l’independentisme).

Res no serà fàcil, però “tot està pe a fer i tot és possible” (com deia el poeta).

Dia 16. Soraya i la campanya

0

A les acaballes de la campanya desembarca la primera línia del PP. A un míting a Girona a Soraya se li escapa això:

Separació de poders en entredit i el PDeCAT que decideix denunciar-ho. No sé si la denúncia tindrà gaire recorregut. (dies més tard, a les votacions, es comprova que qui està “en liquidació” a Catalunya és el PP; només tres escons per Barcelona, darrera força política al Parlament, el vídeo se li gira en contra).

Vull destacar aquesta notícia que he trobat especialment rellevant de què fa el 155 i el desconeixement tan gran que tenen del nostre país. Han destituït a tots els treballadors de les delegacions catalanes a l’estranger per estalviar-se molts diners, segons ells. En canvi tenim això: “La sorpresa dels treballadors del Ministeri d’Exteriors a les delegacions catalanes, en dues anècdotes“. diu la notícia: Segons apunta Sort, quan “els enviats del Ministerio” van arribar a la Conselleria d’Afers Exteriors, van demanar el llistat de les persones que treballaven a les delegacions de la a Generalitat a l’estranger. Quan els van facilitar la llista, un document amb uns 30 o 40 noms, van exclamar que les volien totes. Els treballadors de la conselleria els van assegurar que aquests eren tots els noms. “No se’n sabien avenir. No en tenien ni idea: realment creien que eren com les ambaixades espanyoles, amb desenes de treballadors cadascuna”, apunta el periodista.

Un cop tenien els noms a les mans, van demanar una llista detallada de les residències oficials dels delegats i dels cotxes oficials que utilitzaven. Els treballadors, segons Sort, els van dir que “se pagan la casa con su sueldo y viajan en transporte público”. Aquesta resposta va ser entomada amb cares d’estupefacció pels representants del govern espanyol.

Sort tanca el fil dient que “el Ministerio es creia les mentides dels mitjans segons les quals les Delegacions eren un cortijo d’enxufats i despilfarro, com passa amb la seva acció exterior” i afirma que “el desconeixement era total, i encara no entenen com tan poca gent ha pogut fer tant”.

D’altra banda, no vull deixar passar algunes altres declaracions desafortunades amb poc respecte pels electors independentistes. Borrell parlava de “desinfectar” i Iceta sobre Junqueras: “Es el osito que todo el mundo quiso tener”.

Dia 11. Sixena

0

Dilluns era el darrer dia que el jutge havia autoritzat per endur-se les 44 peces del Museu de Lleida que són del monestir de Sixena. El litigi fa anys que dura, recordem com va començar. A gener d’enguany va començar el judici per endur-se les obres del MNAC i més tard les del Museu de Lleida. “9 claus per entendre el litigi pels béns del monestir de Sixena“.

El jutge havia autoritzat que fos “fins i tot per la força“. Els conservadors del Museu havien advertit en diferents informes que les peces estaven molt degradades i que necessitaven unes condicions especials de conservació. Aquestes condicions es donaven al Museu de Lleida (i MNAC), amb temperatura i humitat controlades, però no es donaven al monestir, amb humitats evidents i temperatures canviants. La sentència no és ferma, recordem-ho, i s’ha executat perquè el conseller de cultura és ara Méndez de Vigo en vigor del 155. Per cert, el seu germà és directiu de l’orde religiós del monestir de Sixena, tot molt casual.

Els Mossos van acordonar la zona amb tanques el vespre anterior. Des de quarts de quatre de la matinada la Guàrdia Civil amb tècnics i transportistes van entrar al Museu per endur-se les peces. El trasllat es va fer en 10 hores. Temps rècord. Segons el director del museu calien dos dies per a fer-lo. Les peces necessiten un tracte especial per estar en un estat tan delicat. “Quadros massa tensats amb tendència a doblegar-se. Capses del revés. Peces transportades en una furgoneta no climatitzada i sense suspensió pneumàtica. Material amuntegat… «I si a sobre es traslladen amb una vibració important del camió hi pot haver sorpreses quan arribes».

Imatge de l’arribada de les obres a Sixena.

L’estat de conservació de les peces ha estat motiu de polèmica. “Aragó diu que la majoria de les obres de Sixena estan en mal estat de conservació“. Mentre Josep Giralt, director del Museu de Lleida: ‘La càrrega de les peces al camió podria haver-se fet millor’.

Dies més tard van sorgint notícies sobre la situació de les obres: “Col·loquen al costat d’un aparell d’aire condicionat una de les principals peces traslladades a Sixena”.

En fi, hi ha moltes preguntes a fer-se, com per exemple, per què el govern d’Aragó ha reclamat les obres que són a Catalunya, però no altres que estan repartides per l’estat? Les obres de Sixena repartides per l’estat espanyol que l’Aragó no reclama.

Peces de Sixena al Museu de Lleida.

Per cert, el govern de l’Aragó va denunciar que mancava una peça i dies més tard es va trobar, faltava un oli que representa una Immaculada.

Mentrestant, “el ministre té la intenció de presentar un recurs de cassació davant el Suprem per anul·lar la sentència dels béns i que aquests tornin a Lleida” i el president de l’Aragó, protesta. Un dia més tard Méndez de Vigo rectifica.

Dia 9. La democràcia sempre guanya

0

Dissabte 9 a les 18h va tenir lloc l’acte de campanya a Móra d’Ebre. Cartell de luxe que va omplir el local de la democràcia. Hi van participar el cap de llista de la demarcació, Òscar Peris, així com la número quatre, Irene Fornós, i els nostres candidats comarcals, Montserrat Perelló i Roger Herédia, a banda d’Alba Vergés i Fabián Mohedano, sempre grats d’escoltar.

Òscar Peris a Móra d’Ebre.

Òscar Peris és el nostre cap de llista per Tarragona. De Valls, on és tinent d’alcalde i regidor, i (ex)delegat del govern de Catalunya a Tarragona. Va sorprendre l’audiència per la seua energia positiva i la bateria d’accions de govern que va posar sobre la taula. La bona feina d’ERC en economia on recordava la tasca d’Oriol Junqueras, molt present durant tot l’acte.

Irene Fornós és de Bítem. Advocada i número 4 ebrenca. Ha estat coordinadora de l’ANC a les Terres de l’Ebre, actualment és coordinadora de Casa Nostra Casa Vostra a les Terres de l’Ebre. Els nostres candidats ebrencs amb possibilitats clares de sortir elegits en són dos: en Lluís Salvadó i na Irene Fornós. Necessitem gent com ells per a fer sentir la nostra veu al Parlament!

Irene Fornós: “Sóc independent i he decidit presentar-me amb Esquerra_ERC perquè és la garantia de bon govern, de democràcia i de República” #femrepública

Alba Vergés, d’Igualada i diputada la darrera legislatura. Coneix bé les Terres de l’Ebre i ha vingut a donar suport als seus candidats. Ella és la número sís per Barcelona, darrere  dels noms d’Oriol Junqueras, Marta Rovira, Raül Romeva, Carme Forcadell i Carles Mundó.

Montse Perelló és de Tivissa. És regidora, consellera comarcal d’ensenyament i professora d’ensenyament secundari a l’INS Julio Antonio de Móra d’Ebre. Va ser coordinadora territorial de joventut a les Terres de l’Ebre. En el seu parlament, va destacar la feina d’ensenyament, el dia a dia de la seua tasca de professora i el periple que la va portar fins al que és també el meu institut. L’ensenyament és fonamental per la cohesió social, per la igualtat d’oportunitats i per equilibrar el territori. Bona comunicadora, ens va emocionar amb el relat proper. L’educació té un paper fonamental i ella n’és conscient.

Com també n’és Fabián Mohedano, diputat i membre d’Avancem, el corrent procedent del PSC, de qui ja vaig parlar en un post anterior. Mohedano va recordar que té una xerrada pendent a Móra d’Ebre per explicar la reforma horària, mesura número 50 del programa electoral d’ERC per a aquestes eleccions. Esperem retrobar-lo aviat.

I, finalment, el torn de Roger Herédia, de La Torre de l’Espanyol, el nostre segon candidat de la comarca. És Mosso d’Esquadra i treballa a la policia científica. És impulsor del Banc d’ADN dels desapareguts de la Guerra Civil. En el seu parlament, va aportar dades sobre les fosses que s’han obert al territori gràcies a l’impuls del conseller Romeva. S’ha obert fosses tant de caiguts republicans com del bàndol nacional. Espanya és el segon país del món, darrere de Cambotja, en tenir morts encara a les cunetes; encara queda molta feina a fer!

El 21D ens juguem tant que ens ho juguem tot #FemRepública!

Ella em va descobrir Pedrolo

2

Dimarts al matí era un dia com qualsevol altre. Havies sortit a comprar, com sempre, amb ta germana. Les dues portaveu una vida juntes. El sol tebi de novembre havia sortit a saludar prop de migdia i el carrer era prou animat. Com sempre, feies el cigarret a l’altra banda del carrer mentre ta germana entrava a comprar a la botiga de queviures. Fumaves des de l’adolescència, em vas confessar un dia, d’amagat al lavabo de l’escola (a les monges), i potser per això sempre et posaves a un racó mig amagat per fumar, com si fessis una cosa dolenta. Després, com sempre, anàveu a fer el cafè i la pasta a la pastisseria, i cap a casa. A vegades ens trobàvem i ens preguntàvem com anava, “anar fent”. Però, aquest dimarts 28 de novembre, no vas tornar a casa, vas anar-te’n per sempre des d’aquell racó del teu cafè tan habitual.

Aquell matí, ma mare va veure de lluny dues ambulàncies i cotxes dels Mossos, però no sabia què havia passat. Prou enrenou per a un poble tranquil. Al matí següent ens ho van explicar tot anant a l’enterrament. Una mort dolça, certament. No tenim notícia que et trobessis malament, te’n vas anar i prou, a vuitanta-nou anys el teu cos va dir prou.

Erets, si em permets, de les persones que havien aportat sofisticació al poble, potser pel teu posat de dona diferent a la resta, que havia llegit molt en un temps que a les dones se’ls reservava un altre paper. Sempre vas ser una dona lliure. Una intel·lectual que tenia llum pròpia. La primera bibliotecària que recordo quan la biblioteca era al carrer Dr. Peris a sota de les oficines de la Caixa actuals. Era petita, però molt agradable. Els llibres sortien per tot arreu, i sempre eres allà, fent callar als nens o aconsellant llibres. Ajudant-los, com en la teua etapa de mestra a les escoles. El meu primer llibre de Pedrolo me’l vas recomanar tu, durant l’adolescència, i em va costar d’entendre. Encara me’n recordo de com em va frapar. Em vas dir que Pedrolo costava en segons quins llibres, i jo t’imaginava llegint-lo i entenent-lo tot amb el teu cigarret en una mà i el llibre a l’altra mentre miraves el teu jardí enorme darrere els finestrals. I un cafè, és clar.

Sempre vas ser un referent. De jove, amb el pare, havíeu fet l’examen per a ser mestres de català. Corrien els anys finals de la dictadura i es necessitava gent per ensenyar la llengua. Sempre de cultura inquieta. Sempre en defensa de la cultura catalana. Recordo bé la frase que em vas dir fa vint-i-dos anys quan fèiem el programa electoral per a l’ajuntament: “heu de fer cultura, no cultureta”. Em comentava un amic que li semblaves el més pròxim a la “gauche divine” a l’època.

També vas ajudar a “La Riuada”, la revista local, proporcionant informació i ajuda des dels inicis. Em comentaven que vas cedir-los una fotografia en blanc i negre dels primers sirgadors. La primera que es té constància. I així tantes altres coses.

No tinc fotografies a mà, però sí t’he vist en alguna pel·lícula d’aquelles de super8 que havia fet el pare. Et recordo en blanc i negre, no sé perquè. Tenies els cabells molt negres i una mica ondulats. Vas tenir una vida molt plena, segur, ajudant molt als altres. Em sembla increïble que ja no hi siguis, però, quin goig haver-te conegut! Quina sort que hi fossis durant tants anys i haver pogut gaudir del teu mestratge.

Reposa en pau, Josefina Gerona (sempre et vam dir “Girona”), potser el poble que t’ha vist nàixer et podrà dedicar algun dia un carrer o una plaça. Mentrestant, et tindrem sempre en el record.

 

Mugabe dimiteix

0

Enmig de tot el que està passant, una bona notícia que arriba d’Àfrica: “Mugabe dimiteix de la presidència de Zimbàbue“. Feia 37 anys que dirigia el país. En fa onze que hi vaig ser i vaig escriure un post que vaig publicar en un altre web i més tard el vaig reescriure (Recordant Zimbabwe). Allà hi destacava un article de Ramon Rovira sobre el país: “El futur de Zimbabwe“. En aquell moment portava 27 anys al poder i Rovira recordava això: “Als 83 anys, 27 dels quals al capdavant del poder polític, Robert Mugabe, president de Zimbabwe, ha passat de ser l’heroi de la independència del seu país a un anacronisme de l’Àfrica postcolonial. Mugabe ha situat les xifres de l’economia de Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida més baixa del món…(actualment 39 anys, segons la Vikipèdia) “.

L’alegria de la gent ha estat impressionant. Com la d’aquesta activista Emotional moment for Zimbabwe activist: ‘I’ve no words’.

Acaba una era (1980-2017). Robert Mugabe ja és història.

Robert Mugabe: From war hero to resignation as president

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia 15. Desinformació, el nou periodisme del s. XXI

0

En un moment polític trepidant com l’actual, on cada minut passen coses diverses que cal processar i païr, ens alimentem de titulars i poques vegades llegim els articles de fons. Va passar fa uns dies quan “Le Soir” titulava “Una altra solució a la independència és possible”. Quan hi ha titulars que ens grinyolen és bo anar sempre a la font. En aquest cas, Vilaweb hi va anar i va concloure això: “Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?“.

Un dia abans, Joan Tardà, també era víctima d’un titular. Sort de Vilaweb:  “Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat“.

Aquest matí al 324 han anunciat que el vicepresident Junqueras, en una carta oberta a la militància des de la presó, deia: “Junqueras reconeix ingenuïtat i apunta a Rovira com a presidenta de la Generalitat“. L’ARA també desinforma: “Junqueras assenyala Rovira com a candidata“. I només titula bé, Vilaweb: “Carta de Junqueras a la militància d’ERC: ‘Puigdemont també és el nostre candidat’“.

Un tuit d’Eduard Voltas resumeix la carta perfectament:

I bé, després de tot això, aquí podeu llegir la carta per a què en pugueu treure les vostres conclusions.

I sí, no en tenim cap dubte que les eleccions il·legítimes del 21D són, si guanyen les forces del sí (PDeCAT, ERC i CUP) per restablir el govern legítim que ja tenim (una part a Bèlgica i l’altra a la presó), per tant el president és Puigdemont i ho ha de continuar sent, i el vicepresident Junqueras, i els consellers, i ho han de continuar sent, així de senzill.

Per cert, la carta també diu que és millor anar les tres forces separades, i també ho crec. Com més ampli sigui el ventall per abastar tot l’arc, millor. Hem dit sempre que la independència és transversal, dit d’una altra manera, no és patrimoni d’un partit o d’un altre. Fem doncs que aquesta idea abasti el màxim d’espectre possible per a què sigui guanyadora. Mirem-ho d’una altra banda, les forces del 155 van per separat, abasten ideologies diferents unides per una causa. La campanya serà dura i bruta i no m’imagino que el 155 tingui tres veus fortes i potents i la República només una. Siguem tres veus fortes i clares per contrarestar tot el que vindrà. Pensem que molts mitjans de comunicació no són neutrals, ja s’ha demostrat línies amunt (i m’he deixat La Vanguardia i El Periódico volgudament, ja sabem de quin peu calcen), i la campanya de titulars pot ser terrible. Hem de continuar avançant cap a la República i com més puguem diversificar el discurs, millor. Som moltes veus diferents i aquesta és també la nostra riquesa. No anem junts, però hem d’estar units. Si estem units, som forts. I si som forts, podem guanyar; l’única manera de revertir la situació. Preparem-nos, doncs, per la campanya més important de les nostres vides. En veurem de tots colors, no ens quedem només amb els titulars. I, sobretot, cuidem-nos molt, seran setmanes difícils.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari