Mugabe dimiteix

Enmig de tot el que està passant, una bona notícia que arriba d’Àfrica: “Mugabe dimiteix de la presidència de Zimbàbue“. Feia 37 anys que dirigia el país. En fa onze que hi vaig ser i vaig escriure un post que vaig publicar en un altre web i més tard el vaig reescriure (Recordant Zimbabwe). Allà hi destacava un article de Ramon Rovira sobre el país: “El futur de Zimbabwe“. En aquell moment portava 27 anys al poder i Rovira recordava això: “Als 83 anys, 27 dels quals al capdavant del poder polític, Robert Mugabe, president de Zimbabwe, ha passat de ser l’heroi de la independència del seu país a un anacronisme de l’Àfrica postcolonial. Mugabe ha situat les xifres de l’economia de Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida més baixa del món…(actualment 39 anys, segons la Vikipèdia) “.

L’alegria de la gent ha estat impressionant. Com la d’aquesta activista Emotional moment for Zimbabwe activist: ‘I’ve no words’.

Acaba una era (1980-2017). Robert Mugabe ja és història.

Robert Mugabe: From war hero to resignation as president

 

 

Dia 15. Desinformació, el nou periodisme del s. XXI

En un moment polític trepidant com l’actual, on cada minut passen coses diverses que cal processar i païr, ens alimentem de titulars i poques vegades llegim els articles de fons. Va passar fa uns dies quan “Le Soir” titulava “Una altra solució a la independència és possible”. Quan hi ha titulars que ens grinyolen és bo anar sempre a la font. En aquest cas, Vilaweb hi va anar i va concloure això: “Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?“.

Un dia abans, Joan Tardà, també era víctima d’un titular. Sort de Vilaweb:  “Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat“.

Aquest matí al 324 han anunciat que el vicepresident Junqueras, en una carta oberta a la militància des de la presó, deia: “Junqueras reconeix ingenuïtat i apunta a Rovira com a presidenta de la Generalitat“. L’ARA també desinforma: “Junqueras assenyala Rovira com a candidata“. I només titula bé, Vilaweb: “Carta de Junqueras a la militància d’ERC: ‘Puigdemont també és el nostre candidat’“.

Un tuit d’Eduard Voltas resumeix la carta perfectament:

I bé, després de tot això, aquí podeu llegir la carta per a què en pugueu treure les vostres conclusions.

I sí, no en tenim cap dubte que les eleccions il·legítimes del 21D són, si guanyen les forces del sí (PDeCAT, ERC i CUP) per restablir el govern legítim que ja tenim (una part a Bèlgica i l’altra a la presó), per tant el president és Puigdemont i ho ha de continuar sent, i el vicepresident Junqueras, i els consellers, i ho han de continuar sent, així de senzill.

Per cert, la carta també diu que és millor anar les tres forces separades, i també ho crec. Com més ampli sigui el ventall per abastar tot l’arc, millor. Hem dit sempre que la independència és transversal, dit d’una altra manera, no és patrimoni d’un partit o d’un altre. Fem doncs que aquesta idea abasti el màxim d’espectre possible per a què sigui guanyadora. Mirem-ho d’una altra banda, les forces del 155 van per separat, abasten ideologies diferents unides per una causa. La campanya serà dura i bruta i no m’imagino que el 155 tingui tres veus fortes i potents i la República només una. Siguem tres veus fortes i clares per contrarestar tot el que vindrà. Pensem que molts mitjans de comunicació no són neutrals, ja s’ha demostrat línies amunt (i m’he deixat La Vanguardia i El Periódico volgudament, ja sabem de quin peu calcen), i la campanya de titulars pot ser terrible. Hem de continuar avançant cap a la República i com més puguem diversificar el discurs, millor. Som moltes veus diferents i aquesta és també la nostra riquesa. No anem junts, però hem d’estar units. Si estem units, som forts. I si som forts, podem guanyar; l’única manera de revertir la situació. Preparem-nos, doncs, per la campanya més important de les nostres vides. En veurem de tots colors, no ens quedem només amb els titulars. I, sobretot, cuidem-nos molt, seran setmanes difícils.

 

Dia 11: “Els carrers seran sempre nostres”

Espectacular manifestació a Barcelona. Tres quilòmetres plens de dignitat, de crits de “llibertat” i de cants diversos amb un objectiu comú: l’alliberament dels dos líders socials i els 8 membres del govern que estan empresonats de manera preventiva. Com sempre hi ha ball de xifres, però les imatges i els fets parlen per si mateixos:

Des de migdia era ja difícil trobar aparcament a la zona, i un bar o restaurant sense cua, impossible. Des de les tres es començava a notar l’afluència de gent. A les quatre ja començaven a ser riuades que anaven cap al carrer Marina a qualsevol alçada. Nosaltres hem començat des de Gran Via i volíem arribar fins al mar, però al pont ens hem quedat aturats, impossible passar endavant, massa gent. Gentada! La capçalera avançava, però no es notava cap moviment. Quiets, cridant consignes i escoltant per la ràdio els parlaments. En un moment donat, quan ja fosquejava, ens han indicat que poséssim el mòbil mirant al cel amb la llanterna engegada, feia bonic allà dins, i més tard hem trobat imatges impressionants com aquesta:

 

Trobareu més imatges de la jornada aquí i aquí. Vilaweb ha fet un magnífic seguiment en directe.

Hi ha hagut parlaments i agraïments dels consellers i líders empresonats. I també del president i consellers des de Brussel·les.

Una altra manifestació cívica i pacífica que aquesta vegada ha desbordat el carrer Marina i ha omplert els carrers adjacents. Impressionant! Ara toca omplir Brussel·les el 7 de desembre.

Pancarta a l’alçada del pont de Marina.

Dia 9: la MH Presidenta una nit a la presó

Dijous 2 de novembre la mesa del Parlament havia estat citada a declarar davant el Tribunal Suprem. Paral·lelament, el govern havia estat convocat a declarar davant l’Audiència Nacional. La mesa va aconseguir un aplaçament d’una setmana al·legant que no havien tingut temps de preparar la defensa (havien estat citats amb poc més de 24h d’antelació. Al govern no van acceptar-li l’aplaçament i ja va fer presó aquella nit.

Així que dijous 9 tornaven a Madrid a presentar-se davant l’Audiència Nacional. Des de primera hora van declarar i contestar tant les preguntes de l’advocat de la defensa com del fiscal. Els advocats defensors van canviar l’estratègia. amb l’esperança de canviar el resultat.

De primeres pintaven bastos: “La fiscalia demana presó incondicional per a Forcadell, Corominas, Guinó i Simó“. Va ser un llarg dia per a molta gent que esperava a la porta del Tribunal Suprem, pels que érem lluny, però amb el cap allà i el cor encongit i, sobretot, un dia dur per als que eren dins donant explicacions del funcionament del Parlament. La crònica de Pere Cardús: “Crònica d’una jornada d’espera i de final trist al Tribunal Suprem espanyol”.

Continua llegint

Dia 8. Vaga general

Avui m’adhereixo a la vaga convocada pel sindicat minoritari Intersindical-CSC, i a la què s’han adherit altres sindicats com la USTEC. Ahir fins a darrera hora la convocatòria estava a l’aire perquè Foment l’havia denunciat davant el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Però, finalment, sí, va prevaldre el dret a la vaga. Vaga convocada per protestar per l’empresonament de deu persones, recordem: dos líders socials (Jordi Cuixart i Jordi Sànchez), i més de mig govern de la Generalitat escollits democràticament: vicepresident Junqueras i set consellers: Bassa, Borràs, Forn, Mundó, Romeva, Rull i Turull.

S’obta que ni UGT ni CCOO hagin convocat, i això que la consellera Bassa va ser secretària general d’UGT a les comarques gironines. Van caient caretes.

Fem repàs. Des de diumenge a la nit han passat moltes coses, aquí en destaco algunes:

Continua llegint

Tristesa infinita

Dijous la jutgessa Lamela, en una decisió cada vegada més qüestionada, va posar set consellers i el vicepresident en presó preventiva sense fiança. Mig govern legítim (recordem que sorgeix del mandat de les urnes del 27 de setembre de 2015) és desposseït, primer, dels càrrecs en aplicació (polèmica) del 155 i, després, enviat a presó de manera fulminant sense tenir ni temps de preparar la defensa (com van denunciar els advocats).

Aquella tarda del 2 de novembre vaig sentir una tristesa infinita, ens havien pres el govern legítim. Alguns amics no tan polititzats van preguntar-me com estava. Com estava jo? Jo? -pensava- que en conec alguns dels que hi són, que sé que són bona gent, honesta, treballadora, lluitadora; que és terriblement injust, si jo estic així la gent que treballa colze a colze amb ells cada dia, la família, els amics, com deuen estar? És terriblement injust i som cada vegada més els que ho creiem.

Aquests dies no tinc esme de fer gaire res, penso en tots ells, els que són a la presó (i vés a saber quantes vexacions han hagut de suportar), els que són a Brussel·les i tenen ordre de detenció internacional. Penso en tots ells, sense excepció, no hi ha partidisme perquè tots són el meu govern legítim; si bé és cert que d’alguns en tinc més informació que els altres. El conseller Mundó, que va tancar la Model -cosa que semblava impossible- ferit als canells durant el trasllat, per l’emmanillat tan fort a l’esquena.

Quanta tristor aquesta misèria humana de vexar als altres, per què ens odïen?

Junqueras, ridiculitzat per agents del cos de policia. El president del meu partit i vicepresident del meu país. No tinc paraules.

Continua llegint

Comença novembre. Mig govern a la presó

Quan l’anunci d’eleccions i el posicionament dels partits encara trontolla, apareix l’ex-conseller Santi Vila (recordem que va renunciar al càrrec dijous 26 abans que divendres es proclamés la independència), per oferir-se com a candidat del PDECat mentre ataca als consellers i a Puigdemont. 

Darrera reunió del govern legítim de Catalunya amb els consellers Rull, Romeva, Mundó, Turull i el vicepresident Junqueras, al Parlament, 31 d’octubre de 2017.

Mentrestant, “El Suprem espanyol cita dijous i divendres Forcadell i els altres cinc membres de la mesa investigats“. La presidenta del Parlament ja havia desconvocat la reunió de la Mesa de dimarts i el conseller Josep Rull anunciava a twitter que havia rebut la citació per l’audiència nacional.

El novembre comença amb la citació de tots els consellers, vicepresident i president a l’Audiencia Nacional, i tots els membres sobiranistes de la mesa, al Tribunal Supremo. 

Continua llegint

Acaba octubre: mig govern a Bèlgica

Mentre la plaça Sant Jaume era una festa amb música i cants a favor de la República, a dins el Palau es reunia el govern. Segons va transcendir dies més tard, allà van decidir l’estratègia a seguir: mentre uns consellers i el vicepresident es quedaven a Catalunya, el president i altres consellers anirien a Brussel·les per internacionalitzar el conflicte; volien evitar un bany de sang si presentaven oposició no violenta a defensar la República, n’havien estat coneixedors durant aquella tarda (recordem que hi ha 10.000 policies nacional extra desplaçats a Catalunya); la repressió hagués estat més forta que la de l’1 d’octubre. Així doncs, van decidir no oposar resistència a les destitucions que venien del 155 i que anaren caient fins i tot de matinada. Mentrestant, “El gobierno disuelve el Parlament y convoca elecciones el 21 de diciembre. Desconcert a Catalunya on ningú sap com entomar-les en primer moment, fins dilluns no hi ha les primeres reaccions després de les reunions de les executives dels partits.

El cap de setmana hi va haver silenci de tots el membres només trencat per la intervenció del president dissabte a migdia, des de Girona, i pel conseller Rull que anunciava obres de millora a la xarxa viària. Cap de setmana on començaven a arribar aplicacions del 155 i el govern sense fer res. Diumenge, surt publicat un article de Junqueras “El camí que ens queda per recórrer”.

Continua llegint

Dia 27. Proclamació de la República

Arribem al divendres. Només 24h abans pensàvem que anàvem a eleccions autonòmiques i s’aplicava el 155. El gir va ser aixecar el vet a la declaració d’independència feta al Parlament el 10 d’octubre. Calia fer-ho per dignitat dels més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’octubre. El president va fer tot el possible per negociar amb l’estat la retirada del 155 si convocava eleccions, però no se’n va sortir i es va convocar el ple a les 6 de la tarda de dijous i la continuació en divendres. El ple començava a les 12h i s’havien de votar les resolucions pertinents, entre les quals aixecar el vet a a la declaració d’independència.

Va ser una matí de nervis tot esperant la votació. Intervencions dels diferents grups polítics, res de nou excepte una magnífica intervenció de Dante Fachin que va arrencar els aplaudiments dels escons de JxS i de la CUP. Una intervenció que posava un mirall davant de Cs, PP i PSC, que va ser aplaudida entusiàsticament pels companys de Podem Catalunya, va resultar indiferent pels socis d’ICV, i va provocar que la direcció de Podemos des de Madrid el rellevés del càrrec uns dies més tard. Suposo que que es declarés NO independentista, però demòcrata, tot defensant votar i que l’aplicació del 155 no faria que desapareguessin dos milions de persones (a banda d’altres veritats que podeu escoltar al vídeo), van ser massa per una direcció estatal que veu el 21D com unes autonòmiques i preveu aliances post electorals amb PSC (?), és a dir, no entenen la realitat del país, cosa preocupant en algú que es declara progressista i promou el canvi. Dante Fachin protesta, clar.

Continua llegint