Coses a dir

Aquesta setmana hi ha hagut un bon rebombori sobre l’educació a Finlàndia dient que només ensenyarà a escriure a les escoles en lletra de pal a partir del 2016. En un primer moment es va pensar que deixaven d’escriure, quan només deixaven d’aprendre a escriure amb lletra lligada, i ja hi va haver tot d’arguments a favor i en contra.

Estem a final de la primera avaluació als col·legis i instituts i, per tant, en un període extra de correccions. La bona cal·ligrafia és bàsica per entendre què estan dient els alumnes (a banda d’altres aspectes que tots coneixem). No només és important què dius sinó com ho dius i com ho escrius. La netedat i l’ordre del text és important. Indica la maduresa de l’alumne. Ningú fa la mateixa lletra a diferents edats. Tots usen lletra lligada. Alguns (pocs) fan lletra inintel·ligible. La cal·ligrafia pot reflexar moltes coses de l’interior de cadascú. Fins i tot, n’hi ha que pensen que modificant la cal·ligrafia podem canviar coses del nostre interior. Sigui com sigui, continuarem escrivint a mà, i ho podem practicar des de casa des de petits.

Tenir bona rapidesa mecanogràfica també està molt bé, perquè usem l’ordinador. Però una cosa no trau l’altra. Escriure bé tant a mà com a ordinador haurien de ser les prioritats segons les edats. Començar per la base escrita a mà i continuar més tard amb l’escriptura a ordinador em semblaria molt bé. Tot ajuda a avançar.

En uns anys veurem si aquesta decisió ha estat l’encertada. De moment, podem mirar de fer millor cal·ligrafia, que sempre va bé.

Un moment excepcional necessita un plantejament excepcional. Hi estic d’acord. I fa molts dies que li dono voltes com bona part del país. Hi ha articles per a tots els gustos, això rai. Ens agrada donar-li voltes al problema per mirar de trobar-hi solucions o, si més no, per donar la nostra opinió encara que ningú en l’hagi demanat. Una gran riquesa, sens dubte, sempre que estigui feta des del respecte, i segons com això darrer no sovinteja.

Hi ha dues coses que em ballen pel cap.

La primera. Quan Mas va proposar la llista única de país es va produir una eufòria en alguns sectors. El full de ruta de Mas era engrescador a priori perquè plantejava un horitzó cap a la independència. Tot i això, el plantejament obviava l’enorme pluralitat del país i el fet que només s’anés a defensar un punt del programa creava recel fins i tot a ma mare, que sempre diu que de política no n’entén gaire, però escolta tot el que pot. Quan va sentir la proposta de llistes separades amb paraigua comú, se’n va alegrar molt, perquè no veia clar no defensar el país que volem en les eleccions més importants de la nostra història. Li semblava que “només” defensar la independència era com anar “despullats”. Junqueras va explicar com volia que fos el país del s. XXI; va vestir tot el procés per fer-lo atractiu a tothom, i tothom s’hi pot sentir identificat.

La segona. Vària gent aquests dies defensa que el procés excepcional que vivim ha de tenir una resposta excepcional i per tant cal una llista única. Estic d’acord que cal una resposta diferent, però la llista única no és l’única excepcionalitat. Si ens aturem a pensar tampoc mai s’han fet llistes separades amb una única marca comuna que abracin una gran pluralitat d’idees, però -com a mínim- amb un punt del programa en comú, i amb representació tant de partit com de societat civil, i amb actes comuns de campanya.

Totes dues opcions són vàlides i són excepcionals, la pregunta és: quina de les dues pot tenir més suports i convèncer als que no estan convençuts?

Actualització: CIU i ERC no sumarien per tenir majoria absoluta ni amb llista única ni per separat, segons una enquesta a ‘La Vanguardia’

Fa mesos que em pregunten si votarem el 9N, i fa mesos que dic que sí, rotundament sí, perquè sempre he pensat que votaríem d’una o altra manera. L’actuació de Mas m’ha semblat impecable durant tot el procés i em va esvair els dubtes que em poguessin haver quedat d’actuacions passades poc honorables. Pensava que el consens era fort i que la voluntat del president era ferma i em va despistar la nova proposta unilateral; em va despistar tant que vaig decidir allunyar-me del soroll que escoltava arreu per no sentir disbarats. L’únic que volia sentir és que el 9N anirem a votar i em va passar com a Josep Bargalló, jo també sóc optimista de mena.

Repassava mentalment el recorregut fins aquí. Hi ha dates per a la història i el M.H. President Mas ha fet el seu paper impecable. Em va emocionar molt la signatura del decret i la pompa necessària amb la què es va fer, doncs no era un decret qualsevol. Tots els gestos eren perfectes, executats en la justa mesura i tot, pas a pas, ens abocava al 9N. I, de sobte, aquest gir inesperat m’ha sobtat, però confio que sigui només un sotrac en el camí (un sotrac, per cert, que ha obligat a posicionar-se a tothom, uns que faran el que calgui per a que això surti bé i alguns que han aprofitat per descavalcar-se del 9N).

Fa uns mesos, quan des de fora de Catalunya em preguntaven si votaríem, jo deia que sí, fos en una consulta o en unes eleccions plebiscitàries, però el 9N votaríem. Bé, ara som al cap del carrer, no m’agrada la maniobra que ha fet el president (repeteixo), però tenim el 9N i cal fer tot el necessari per a que tingui èxit. I diu que és només la primera volta, la segona seran unes plebiscitàries. Si portem uns anys de mobilitzacions espectaculars el 9N també hauria de ser espectacular i, de moment, tot apunta que sabem on som i què volem.

Queden només tres setmanes i tal com està el clima polític actual aquí pot passar de tot. De moment, hem de tenir clar que el 9N ha de ser un èxit d’organització i de participació. I hem de veure l’horitzó de les plebiscitàries. Fora bo saber quan serien i el programa que hauríem de votar. I a tot això a plaça Catalunya a les 12.30 hi ha l’acte central de l’Ara és l’hora.

Ho tenim a tocar, però ningú ens regalarà res, no podem defallir. Ara és l’hora, sí+sí.

Amb aquesta sentència em va respondre ma mare el 12 de sembre quan li vaig preguntar què li semblava la doble pregunta. Ho va dir amb entusiasme i optimisme, i em va sorprendre venint d’ella, que no havia demostrat mai aquestes conviccions. La frase m’ha romàs impresa tots aquests dies, sobretot quan em dèia que no sabia si votariem el 9N per tot el què dèia l’estat, i jo li dèia sempre que sí. I més encara després de l’11S passat. I avui s’ha convocat oficialment la consulta en signar el document el M. H. President Mas. Gran acte. Emocionant. Sobri. A l’alçada del moment històric.

He trobat a faltar, però, els representants d’ICV-IUA. Cadascú és lliure de fer el que vulgui (faltaria més), però trobo que haurien d’haver-hi estat, igual que hi van ser el 12 de desembre. No és (només) el govern, és (sobretot) la ciutadania qui empeny el govern des del 2012 i avui és la culminació que dóna, al mateix temps, el tret de sortida definitiu.

Comença el compte enrere. A partir d’ara cal esperar la reacció de Madrid (govern) que condicionarà el procés. Però ningú sap què pot passar del cert.

Sigui com sigui, Ara és l’hora! Jo ja sóc voluntària. El 4 d’octubre engega la campanya pel Sí+Sí. Ja tenim convocat el 9N, ara l’hem de guanyar! Feu-vos voluntaris!

Ja han passat tres dies de la Diada i encara em dura la pell de gallina quan recordo moments puntuals o veig vídeos del què vam fer dijous. Entrant per la Diagonal ens vam anar afegint a les colles amb música i ball, però ens vam perdre molt del què passava a la resta. La pantalla gegant ens ho retransmetia. Sensacional. Aquí hi ha un vídeo-resum fantàstic amb cançó inclosa per a fer-se una idea. Editat per l’ANC. El 9N Votarem!

Anit, el periodista José Maria Carrascal era entrevistat a La Sexta arran de la publicació d’un llibre. La primera pregunta va ser sobre el famós article que va publicar el 1978. La resposta, clara. Resumint: Catalunya no es pot saltar la legalitat vigent. Decebedor venint d’algú que passa les primaveres i les tardors a Nova York, potser no va veure la V a cap diari o com que és estiu només va llegir la premsa de Madrid. Aquí un article que diu grans veritats, potser li convindria llegir-lo.

Però bé, tornem a la Terra, ningú sap què pot passar a partir d’ara. Pere Cardús anunciava 7 passos i una hipòtesi d’ara al 9N. La tercera hipòtesi sembla que va per bon camí, però tot és tremendament incert. Dilluns haurem d’estar atents a totes les notícies. Comença el compte enrere final. Espero i desitjo que aquesta hagi estat la darrera Diada. Que sàpiguen estar a l’alçada del que va passar dijous. Una Diada inoblidable, de rècord, emotiva…sí, però espero que sigui l’última, la que tanca un cicle. La pròxima serà per celebrar la independència, no per reclamar-la.

I ho hem aconseguit! Si us dic la veritat, a mig estiu no les tenia totes per la dificultat de la fita. Comentàvem que es veia menys alegria que l’any anterior a l’hora de fer les inscripcions, que fer un mosaic era molt complicat. Però el final ha estat apoteòsic i s’ha inscrit més gent que l’any anterior. Sembla que ja hi tenim la mà trencada en això d’organitzar. Això ja és una dada, 550.000 persones inscrites amb noms, cognoms i DNI. Si van fer aflorar l’assumpte Pujol per desmotivar, l’efecte ha estat el contrari. Hi ha més ganes que mai de fer net i de tenir un País Nou.

Nosaltres hi hem arribat en autobús. Com que veníem de Terres de l’Ebre podíem triar entre el tram 1 o 2. De fet podíem triar qualsevol tram, però allà era més a prop de l’arribada i la sortida. Disciplinats ens hem anat posant a la filera que tocava. L’1, groga. Els voluntaris posaven els cartells i hem fet fileres de 4 a cada color. De fet, hem acabat una mica apretadets. Al davant, una família de Barcelona, de dos carrers més enllà d’on érem, “però l’any passat vam baixar a Camarles” ens han comunicat. I hem xerrat una estona sota el sol d’un inusual setembre calorós, més que l’any anterior. Mira que som estranys, preferir torrar-nos al sol i patir aglomeracions incòmodes en comptes d’aprofitar per anar a la platja…

A les 17.14, crits, joia, alegria i pell de gallina durant uns minuts. “Ho hem aconseguit”! Ni en els meus millors somnis podia imaginar-me una cosa així: Diagonal i Gran Via plenes de gent formant una senyera gegant. Les imatges són espectaculars! Diuen que érem uns 1.800.000, perquè els carrers eren plens, sí, però les voreres també. Potser no érem tants, però érem molts, moltíssims. Una multitud pacífica, cívica i reivindicativa que reclamava el més normal en qualsevol democràcia normal del món: poder votar!

Ara venen les reaccions posteriors, algunes esperpèntiques i notícies increïbles; però els que érem allà sabem que hem fet la manifestació més gran de la història d’Europa, i els que ho han volgut veure també ho saben, per molt que ho vulguin amagar.

Ara és l’hora de la política, el poble ja s’ha manifestat.

M’he inscrit a la V. No ha estat fàcil. Sort que tinc correus electrònics de sobres per inscriure a la gent que no en té de propi. Trobar el tram tampoc ha estat fàcil. Sort que han dit des d’ARA ÉS L’HORA que ho facilitaran en breu i també es podrà fer per telèfon. Si d’alguna cosa ens podem vantar és que els 70.000 inscrits que hi ha a hores d’ara som reals, no ficticis com en altres webs. Però en calem molts més.

Sembla que ja no queden places als autobusos. Altres anys hi he anat en vehicle propi, però enguany m’he deixat seduir per la idea que em portin. Segur que l’organització és impecable i arribarem on hem d’arribar a l’hora prevista. Però ens hem relaxat. Veig poca eufòria per la xarxa, com si ja sabéssim que sortirà tot bé (perquè fins ara ha anat sempre bé), que la V serà un èxit i que el el 9N votarem sí o sí (sí+sí per a ser més exactes), diguin el que diguin.

Hem fet tant d’esforç durant tants anys que ara veiem la meta a tocar i ens deixem anar com els corredors, esperant que l’embranzida ens faci arribar sense problemes.

Necessitem energies renovades per a fer un nou país, però ara no és moment de guardar esforços. Menys d’un mes per al dia decisiu. Si hem arribat fins aquí, ara no ens podem aturar.

Que no ens aturin!