Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Coses meues

La campanya de les nostres vides

0

Tret de sortida al Tarraco Arena de la campanya que ens portarà al Referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Avui, justament avui, Jean-Claude Juncker ha dit això:

Els mitjans internacionals se n’han fet ressò (The New York Times, però també altres), i Sala i Martín explica la seua visió sobre el fet. Mentrestant, els EUA diuen públicament que “treballaran amb l’entitat o govern que surti” del referèndum català.

Tot just avui ha trascendit que el vicepresident Junqueras ja no comunicarà cap més despesa a l’hisenda espanyola. Junqueras havia d’enviar un informe setmanal a Montoro sobre les despeses de la Generalitat per a assegurar-se que no s’invertia res en el Referèndum sota amenaça de no enviar el FLA. Un pas més de desconnexió.

A més, Ada Colau, tan criticada per la seua indefinició, ha arribat finalment a un acord per a permetre la votació a Barcelona. El mateix dia, el TSJC (Tribunal Superior de Justía de Catalunya) demana quins mitjans han publicat l’anunci del Referèndum. L’anunci el podeu trobar aquí, per si no l’heu vist.

Tot això el mateix dia que Correus demana als seus treballadors que no facin cap enviament relacionat amb l’1 d’octubre. El Govern anuncia que ja ho tenia previst i ho farà per altres vies. Igual que el web del Referèndum que va ser clausurada per ordre el jutge, i vint minuts després ja tornava a funcionar des d’un servidor situat fora del país. Un Referèndum, per cert, que té més de 47.000 voluntaris quan el govern en demanava 5.000 per a què es pogués fer. Ah, i la imputació a més de 700 alcaldes dels pocs més de 900 que hi ha al país també ha tigut ressò internacional.

Passen tantes, tantes, coses cada dia que fa un cert vertígen i no saps què pot passar demà. Això sí, “Cada hora que passa és una victòria” diu Vicent Partal. Recomanable article. Partal és expert en processos d’independència arreu del món, els ha viscut de prop i transmet la calma que ens cal en aquests moments.

Fa tres dies de la Diada i sembla que hagi passat més temps. Va ser un altre 11 de setembre massiu, festiu i alegre que a crits d'”independència” i “votarem” va fer una suma gegant al centre de la capital catalana. Va ser un èxit. I, com deia Eduard Voltas en un tuit: “Hi ha una cosa que no es diu: el carrer no afluixa malgrat que l’aposta política és cada cop + arriscada. No és el mateix omplir avui que al 2012.“. Totalment d’acord.

Després de la mani, com sempre, la premsa feia el seu ball de xifres. La resta tornavem a casa amb la sensació d’un altre 11 de setembre històric, esperant que fos l’últim d’aquesta etapa, però contents i amb piles carregades per la recta final.

I arribats aquí, ara és l’hora de fer campanya, de convèncer tothom que vagi a votar. Avui, justament, parlava amb un votant del no i m’explicava que cada vegada ho veia més difícil de votar no. Sobretot, em deia, per la manera de fer del Gobierno i l’allau d’inhabilitacions i prohibicions que gasta. No li agrada el to i, en canvi, Puigdemont el té encisat. Em reconeixia que si acabava votant no seria pensant en els pares (aragonesos), i no en els fills (catalans), i això també el feia dubtar. Així n’hi haurà molts i hem de convènce’ls amb arguments que la nova República és el país que estan esperant, que han de mirar el futur, no enrere.

Comença la campanya que molts hem estat somiant des de fa molts anys. Serà la campanya més important de les nostres vides. Arribarem a l’1 d’octubre i votarem. I hem de treballar per a què guanyi el Sí, per a que sigui una gran victòria. Sincerament, veure un naixement és un moment màgic, fem que naixi la nova República Catalana!

‘Hola, República’: el sí estrena l’anunci de la campanya

 

 

 

Setembre

0

Després d’un estiu estrany, d’un temps estrany, d’un any estrany, arriba setembre. Dos dies llarguíssims al Parlament han donat el tret de sortida al referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Hem passat a regir-nos per la llei catalana, el Tribunal Constitucional no pot impugnar res, és això el que ha aprovat el Parlament i és per això que els grups de l’oposició (llevat de CSQP), han optat per l’anomenat filibusterisme (PP, Cs i PSC). Esgotador i desesperant. Dilatant les votacions al màxim (es van acabar produint de matinada) qui sap si per esperar una resposta de l’Estat que no va arribar. Però els nostres representants s’han mantigut ferms (JxS i CUP) i, sobretot, la Presidenta del Parlament ha tingut una paciència infinita per moderar el debat contínuament boicotejat.

Mentrestant, la Guàrdia Civil ha entrat a registrar una impremta a Constantí buscant les paperetes de votació. No han trobat res, però han estat tres dies escorcollant a tothom qui sortia o entrava a l’empresa mentre esperaven l’ordre per fer-hi el registre. Dos dies després, una impremta de Marçà imprimeix 45.000 paperetes per iniciativa pròpia. I a Amposta una impremta penja un cartell dient que no estan fent paperetes perquè no els ho han demanat, sinó ho farien.

I abans d’ahir van entrar a un diari a Valls (El Vallenc), també buscant paperetes. A Valls la gent va sortir al carrer cridada per l’ANC i es van produir escenes molt curioses que han donat la volta a molts mitjans. La gent ha perdut la por i canta i balla al costat de la Guàrdia Civil. (El Vallenc i la Guàrdia Civil). Algú porta una urna, altres porten clavells i intenten donar-los als policies que no els agafen. Suposo que volen emular la famosa “revolució dels clavells”, però allà els policies no estaven al bàndol contrari. Jo prefereixo continuar dient-ne “la revolució dels somriures” que és la nostra carta de presentació. Gent pacífica que demana votar com passa a qualsevol democràcia del món. I imaginativa:

De moment, ens tocarà anar desintoxicant les informacions que donen alguns diaris. Mireu aquest titular. I ara mireu el què va passar realment. I així, moltes! Com per exemple aquests altres titulars de diaris (La Vanguardia i El Periodico) després de la visita del M.H. President a Sant Joan Despí. L’anàlisi de Contrastant,  amb un fil a twitter on ho explica molt bé, desmunta els titulars i continguts.

El pitjor és que molta gent es queda només amb els titulars i el mal ja està fet, perquè es una feinada argumentar cada vegada. D’aquestes n’hi hauran els propers dies. No n’hem de fer cas i contrastar les fonts. Ja sabem que hi ha mitjans més fiables que altres.

Avui és la Diada. Es preveu que la manifestació a Barcelona sigui multitudinària, com ha passat els darrers cinc anys. I pacífica. En cinc anys cap acte de violència, ni una paperera trencada. Res. Com sempre alertes per si hi ha provocacions i dur el mòbil per gravar el que passi. Fa un parell d’anys, per exemple, a la Diagonal, un senyor es va plantar al costat de la mani amb una bandera espanyola, per provocar. Ningú li va fer cas i es va acabar avorrint i marxant. Avui ha passat al Born, i tampoc. No tinc cap dubte que la gent continuarà actuant igual, tranquil·lament i pacífica, tal com demanava avui el President. És la Diada del Sí!

Per acabar, un record per a l’estelada que ha estat cinc anys al balcó. Ho ha aguantat tot durant cinc anys i ara li toca descansar. Està descolorida pobreta. L’he reposada per una de nova amb els colors ben vius. Ens calen aquestes energies renovades per al tram final. Tenim l’horitzó de l’1 d’octubre per votar i guanyar. El 15 comença la campanya de les nostres vides, la campanya que fa tants anys que somiem. Si en la primera setmana de setembre han passat tantes coses, a veure què ens espera. És un temps tan incert com interessant. I, sobretot, no perdem el somriure!

Bona Diada!!

Barcelona. Cambrils. (II)

0
Publicat el 26 d'agost de 2017

Avui he trobat una amiga que, inesperadament, era a Barcelona el dijous fatídic. Es va jubilar al juny, és professora de música, i li van regalar un concert al Palau de la Música precisament el 17 d’agost a les 20h. El concert es va suspendre, clar. Va estar-se a un hotelet de Via Laietana. “Va ser una nit llarga, només es sentien ambulàncies“. Al dia següent tornava a casa i “el primer que vaig fer és anar a comprar verdura a la botiga dels marroquins, d’allà en sortia ta mare. Pobra gent, no en tenen cap culpa de tot això, ells ho pateixen tant com nosaltres“.

En contrast al que m’explicava l’amiga, m’esglaien i em grinyolen alguns comentaris islamòfobs que he llegit al facebook (i que ja he deixat l’amistat), i, extranyament al que pensava, aconseguien prou “m’agrada”. No ho entenc, la veritat. L’odi no porta enlloc. Vull pensar que, probablement, és fruit d’un desconeixement de l’altre, de la por al diferent, de prejudicis que se’m fan difícils d’entendre. De gent bona i dolenta n’hi ha tot arreu, pensar que “els altres” són pitjors només pel fet de tenir una cultura diferent… No sé si això és fàcil de canviar, qui té aquestes idees, per molts arguments que els hi donis, es fa difícil que t’escoltin (com vaig comprovar), però cal intentar-ho.

Per acabar, em quedo amb aquesta imatge i el comentari que subscric de l’Anna Martínez. Reflexionem-hi, sí.

L’Imam de Rubí i el pare del xiquet mort a La Rambla de Barcelona. Podria escriure unes poques línies tot descrivint el fàstic que m’ha produït llegir els darrers dies certs comentaris arran dels atemptats, però no ho faré. Em quede amb aquesta imatge i espere que moltEs reflexionen. Amb odi, no es pot viure, l’odi no és el camí.

 

 

Barcelona. Cambrils.

0
Publicat el 22 d'agost de 2017

Ja han passat quatre dies de l’atac. Encara no me n’he fet a la idea, però a poc a poc es va assumint. He llegit molts articles, molt twitter, moltes fonts diferents per anar païnt tot el tema i mirar d’entendre què ha passat. He rebut missatges d’amics llunyants per saber si estem bé, encara que ens trobem a uns quants quilòmetres de la barbàrie hem passejat per aquell tros de Rambla moltíssimes vegades mentre va ser casa nostra durant vint anys, i qualsevol de nosaltres hi haguéssim pogut ser aquell dijous fatídic. També en aquell port de Cambrils, tan freqüentat a l’estiu.

Pensant en les Rambles, epicentre de la tragèdia, fa uns dos mesos hi passejava amb una amiga americana que venia de viatge amb els seus estudiants d’Espanyol. Va ser un retrobament molt agradable després de divuit anys sense veure’ns en persona. Passa el temps volant, però certament res no havia canviat gaire (per no di gens) entre nosaltres, llevat que ara som mares i la nostra vida laboral és més estable. I doncs, vam passejar per aquell tros de Rambla; haviem quedat al davant del Zurich, com sempre fèiem llavors. I vam girar pel centre tornant a fer les turistes de la ciutat que ens havia acollit vint anys abans. Amb els atropellaments que s’havien produït a altres ciutats europees en llocs emblemàtics no entenia perquè a les Rambles, tan transitades, tan accessibles, tan obertes, tan cosmopolites, no posaven barreres per evitar l’entrada de vehicles, es veia molt clar que allà hi hauria un objectiu cèntric i fàcil de repercusió mundial. Quan va passar el fet dijous, no vaig poder evitar pensar en aquella conversa i aquella passejada. Sabíem que tard o d’hora havia de passar, en qualsevol moment, i no entenia perquè no s’havien pres mesures. Per sort aquest article (entre altres) m’ho ha aclarit: “Les pilones no evitaran més atemptats“. Posa l’exemple de Kabul i acaba dient: “Ni les pilones, ni els blocs de formigó, ni absolutament cap barrera servirà per frenar una colla de fanàtics. Quan hi ha una fuita d’aigua, la solució no és aturar-la posant-hi obstacles, sinó anar a l’arrel del problema. Com es finança l’Estat Islàmic? Qui li dona suport? Com és possible que nois que han crescut aquí s’acabin radicalitzant? Per què se senten marginats?”. (imprescindible l’article sencer).

He evitat els mitjans sensacionalistes, no he volgut veure imatges de la tragèdia, no em cal, conec perfectament aquell tros de Rambla i prefereixo veure imatges del que ha passat després. De la immensa reacció humana. Una altra cosa són els atacs a twitter (catalanofòbia a twitter) i els mitjans de comunicació, i aquí n’hi ha hagut per a tots els gustos, alguns de molt mal gust, francament, com recordava Iu Forn. Una frase de l’article:”Però per sobre de tot, com va dir Ryszard Kapuściński i ha piulat aquest matí l’Andreu Barnils: “Per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”.“(no només per a ser bon periodista, afegeixo).

Hi ha molts articles que ajuden a entendre el què, el com i la gestió de tot plegat, però cal saber-los triar i contrastar informació. N’hi ha que són de fora que ho entenen perquè han estat seguint molt de prop la realitat catalana: Suso del Toro n’és un i diu a Dos países, dos realidades: “Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado”. Bernat Dedéu també ho diu al seu article: “Set hores d’independència” on apunta el que ha sortit per diversos mitjans, com a Público:”La Generalitat denunció la poca cooperación del gobierno de Rajoy en la lucha antiterrorista”, confirmat avui pel Ministre Zoido: “Els Mossos tindran informació de l’Europol a partir de setembre“. Antoni Bassas, analitza i diu: “Resistirem la vergonya d’un Estat que va apartar als Mossos de la coordinació internacional”?. I encara més: “La Generalitat denuncia que el govern espanyol no ha pagat els 688 milions d’euros que li deu dels Mossos“. Per cert, uns Mossos que han excel·lit en la seua feina i que han estat lloats per mitjans estrangers, així com per periodistes de prestigi: la influent periodista madrilenya María Ramírez:

Palinuro, àlies de Ramón Cotarelo, analitza a Las reacciones que comença així: “Dudo de que haya otro lugar del planeta en que un atentado como el de la Rambla provoque tal alud de respuestas inhumanas, crueles, inmorales, estúpidas o ruines. Algo deben de tener Cataluña y los catalanes para suscitar reacciones tan repugnantes y sacar lo más bajo que muchas personas llevan dentro”. I acaba dient: “¿Se entiende por qué el independentismo catalán es tan fuerte? Y más que será“. No us perdeu la resta de l’article.

Per cert, aquí només la manipulació i la mala fe han barrejat atemptat amb el procés com bé s’explica aquí: “El vídeo que muestra cómo manipularon varios medios las palabras de Puigdemont para mezclar el atentado con el soberanismo”. Un usuari de twitter se’n va adonar i va explicar-ho i a partir d’aquí diversos mitjans, mentrestant això va donar lloc a una vinyeta de Peridis absolutament horrorosa que podeu trobar en el mateix article citat.

Bé, i aquí us deixo un article que fa un resum de tot plegat: 72 hores després, recopilem, de José Antich.

I acabo amb una imatge que s’ha produït dilluns i acapararà les portades de dimarts:

 

 

 

 

 

La feina que no es veu

0

Fa dies que hi dono voltes arran de llegir diversos articles o de sentir algunes notícies a la ràdio. Hi ha molts col·lectius, molts, que fem feina que no es veu, però quan comença l’estiu és quan només se’n recorden d’un: mestres i professors, i no precisament de manera positiva la majoria de vegades…

Cert és que a l’estiu tots portem horaris diferents: els nens tenen vacances i la majoria de pares no i això obliga a fer equilibris en l’horari familiar. Fa uns dies vaig trobar aquest article d’opinió d’Héctor G. Barnés: “La mentira de los tres meses de vacaciones de los profesores y lo que de verdad oculta“. Diu, entre moltes altres coses: “El problema es que el colegio se ha convertido en una guardería que, para más inri, no ofrece sus servicios durante todo el año”. Per pensar-hi. Us recomano l’article sencer, podem encetar un debat.

Ja vaig escriure un parell de post sobre el tema de les vacances de mestres i professors en aquest mateix bloc: “Destruint mites: vacances del professorat de secundària (I) i (II)“. Sé que és un tema recurrent, però quan fas feina que no es veu és difícil d’explicar i més quan la feina afecta a un col·lectiu tan gran i tan sensible. Amb tot, sempre hi ha pares que ho veuen i ho diuen -i és d’agrair- Ramon Camats publicava fa uns dies aquest article que acaba així: “És que ens volia fer creure que els responsables vertaders dels nostres fills són els seus mestres? Sí, els mestres que n’han tingut cura, amb amor i paciència, tot el curs. Jo, per a aquests mestres no tinc pas cap retret ni demanda. Només els dic: Passeu unes bones i merescudes vacances –la meitat de les quals seran de formació i preparació de classes– i sobretot, gràcies, moltes gràcies!.

I, per acabar, destaco aquest article de Nando López que subscric plenament: Profes de instituto. Entre moltes altres coses, diu: “Pero otras veces, apenas digo nada. Solo pienso en que esos que resoplan no saben que esta profesión, con todas sus miserias y sus dificultades, es también una de las más hermosas.” #Quedadit #Hodeixoaquí

Bon estiu!

 

 

Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans

0
Publicat el 24 de juny de 2017

Comença l’estiu. Com mana la tradició hem fet fogueres des de Salces fins a Guardamar enceses amb la flama del Canigó, hem llençat petards, hem menjat caragols i coca, i hem ballat sota les estrelles. Fa calor, una calorada immensa i ve de gust estar al carrer al capvespre tot esperant la brisa refrescant. El riu baixa tranquil i assedegat fins al mar, immens i blau, que ja és càlid per a acollir-nos. No sé si continuarà aquesta calor d’agost durant molts dies, però l’estiu es preveu calent per altres coses…

Ahir, el New York Times va llençar una editorial contundent a favor que els catalans puguem votar el proper 1 d’octubre: “La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya“. Això ha provocat una série de reaccions (a favor i en contra) a les xarxes socials que cuejaran uns dies, però cap resposta oficial, de moment. Mentrestant, Le Monde, es pregunta “A favor o en contra d’una Catalunya independent?” i contraposa les opinions de Lluís Llach i Albert Boadella. El procés s’internacionalitza malgrat que alguns el considerin un “afer intern”.

En un altre ordre de coses, Vilaweb ens anuncia que: “El suport municipal al referèndum només és dubtós en 43 municipis” (dels més de 900); i anuncia que “Romeva farà una conferència sobre el referèndum a la seu de la Comissió Europea a Bratislava“. Mentrestant, a casa nostra, el pols amb l’Estat continua.

Per Sant Joan cremem el vell a la foguera i tornem a començar de nou envoltant-nos d’alegria, de flames, de vida. Estem a la recta final d’aquest procés, és hora de deixar enrere les pors i mirar el futur amb esperança. L’estiu ja és aquí, gaudim-lo i mantinguem encesa la flama. L’1 d’octubre és a la cantonada.

Mentrestant, que el foc renovador de Sant Joan ens il·lumini i encoratgi! Visca els Països Catalans!

25 de març. Al cor de les paraules

2

Vas nàixer un 25 de març de 1915 i se’m fa difícil no recordar-te cada dia, però ahir encara més. Va ser un dia atrafegat. Avui, amb més calma, et deixo un poema de Montserrat Abelló i et continuo imaginant asseguda a la vora del foc, teixint.

Mai tan lent com avui

haurà estat el matí, ple

de records, d’obsessions.

Hem obert antics calaixos

de velles calaixeres.

Una a una hem anat estirant

les robes desusades.

Aquelles que ens parlen

d’altres temps, d’altres

costums. Fins que hem trobat

un blanc llençol de lli;

de trames espesses

i fils gruixuts. Pesava.

Quantes mans d’altres

dones esmerçades

en filar i brodar

el bell llençol!

L’hem estirat amb cura

i l’hem estès damunt del llit.

Montserrat Abelló, Al cor de les paraules. Obra poètica (1963-2002)

A punt!

1

L’estelada penja del balcó. Semblava cosa d’un parell d’anys i ja en fa cinc. I l’estelada aguanta. Està un pèl descolorida. Ha patit ventades, pluges, fred, calor… però aguanta. Una mica estripada, això sí, però continua allà esperant el dia en què serà retirada. I sí, demà ens tornarem a manifestar una bona colla. Des de Móra anem al tram 33, a Tarragona. Ens hem apuntat escrupolosament, hem comprat la samarreta, hem reservat plaça a l’autobús, i a l’hora prevista anirem cap a la manifestació. Som un Poble disciplinat. Ens manifestem donant el nom, DNI, situant-nos a un lloc precís a una hora concreta, aixecant els braços alhora a un senyal… i ja fa cinc anys que ho fem d’una manera organitzada, aclaparadora, desbordant… I li posem música (“Endavant les atxes“), i li posem somriures, i li posem tota la il·lusió que li hem de posar. Potser enguany et fa més mandra perquè penses que els polítics han de fer la feina. No t’amoïnis, l’estant fent, ara ens torna a tocar a nosaltres, tornar a dir-los a ells i al món que estem A PUNT. Ha de tornar a ser una Diada festiva, històrica i reivindicativa!

Coc_j0EWEAADniPL’11 de setembre no celebrem una derrota, commemorem l’últim dia que vam ser lliures‘ deia ahir Laura Borràs al seu parlament a Tortosa. Doncs això, sortim i diem al món que estem A PUNT per a tornar-ho a ser!

 

A propòsit de la geologia (V)

0

En aquesta serie de posts hem començat parlant de riscos endògens, geodinàmica interna (a partir del terratrèmol d’Amatrice), i hem continuat desgranant diversos aspectes dels estudis de la geologia (II i III), i també hem explicat per a què serveix. Ara anem a tancar la setmana explicant els riscos geològics produïts per la geodinàmica externa.

Conceptes sobre riscos geològics: perillositat, vulnerabilitat, exposició = risc

Pont de la N II a Esparreguera després de l'aiguat de juny de 2000. Veure més imatges a Regio7.cat
Pont de la N II a Esparreguera després de l’aiguat de juny de 2000.

Riscos Geològics en tenim de dos tipus:

  1. Els exògens : riuades, inundacions, esllavissades, moviments de terra, esfondraments… són produïts per la geodinàmica externa.
  2. Anteriorment, hem parlat sobre els riscos geològics endògens, els produïts per la geodinàmica interna (terratrèmols, volcans…).

Els que ens toquen de més a prop són els exògens, a la península en tenim uns quants i desgraciats exemples:

  • 3686138
  • El 2005 es va produir un esfondrament al túnel del metro del Carmel que s’estava construint llavors. Els geòlegs van alertar del perill, però no van ser tinguts en consideració. No hi va haver morts, però la crisi política fou greu. Arran d’això es va crear l’Institut Geològic de Catalunya (ara Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya, per les retallades), amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar per a exercir les seves funcions.

En continuarem parlant de tot plegat.

 

A propòsit de la Geologia (IV)

4

Per a què serveix la Geologia? A vegades m’ho pregunten els alumnes, incrèduls de que tingui alguna utilitat pràctica. Normalment, et diuen “estudia les pedres”, així ras i curt (em poso les mans al cap!). Provar d’anar més enllà és una feina que requereix un gran esforç, no és culpa seua que siguin “analfabets geològics”.

Els geòlegs sempre intentem explicar-nos, i els dic que moltes de les coses que fan des que s’aixequen tenen a veure amb la geologia: l’aigua, per exemple, a vegades ve d’un riu (Geomorfologia), o també d’un magatzem subterrani que ha trobat algun geòleg (Hidrogeologia); els nostres mòbils contenen metalls i plàstics derivats del petroli (Geotècnia, Geologia del Petroli); el “marbre” de la cuina (que sol ser una roca ígnia actualment), és un tipus de roca ornamental (n’hi ha moltes que s’usen tant a l’interior com a l’exterior d’edificis, en làpides funeràries, obres d’art…); si escalfes la llet en un caçó metàl·lic, per exemple, i l’escalfes amb gas natural, o elèctric provinent d’una Central Nuclear que utilitza urani -mineral- al reactor, per exemple; d’un aerogenerador (les energies renovables necessiten una Ordenació del Territori), etc. Moltes coses que fem diàriament tenen a veure amb la geologia d’una o altra manera. I amb la química, clar, i amb la biologia, i amb la física… ja vaig parlar en un post anterior de la importància d’estudiar totes les ciències i de relacionar-les entre elles cosa que no aconsegueix el Batxillerat científic actual.

Però, sens dubte, la geologia és la ciència més desconeguda en tant que la menys estudiada des de petits i, en tant que la menys estudiada, la menys estimada. Aquí hi ha un petit llibre que intenta explicar-ho, amb il·lustracions senzilles i entenedores. El llibret Saps què és la Geologia? editat per l’Institut Geològic de Catalunya amb text de Gonçal Lluna i Mariona Losantos i il·lustracions de Pere Virgili, intenta donar llum a les preguntes que sovint ens fem sobre aquesta ciència d’una manera didàctica i entenedora.

geologiaPer a què serveix, la geologia?

La geologia és una de les ciències més poc conegudes. Per a què serveix la geologia? Tothom sap molt bé què es pot esperar de la medicina o la biologia. I fins i tot té una idea aproximada de les utilitats de la física, de la química o de l’astronomia.

Però, per a què serveixen la geologia i la feina dels geòlegs? Aquest llibre vol mostrar que la geologia és una de les ciències més pràctiques i que és imprescindible per a moltes coses de la nostra societat. Sense que ens n’adonem, és una de les ciències que té més a veure en la nostra vida quotidiana.

Si no us ho creieu, us ho podem demostrar ràpidament amb tant sols tres paraules: “petroli”, “terratrèmol”, “autovia”.
geologia2El llibre continua desgranant-nos les diferents vessants de la geologia en una trentena de pàgines, amb dibuixos entenedors. Estaria recomanat per a primària i potser també 1r i 2n d’ESO. Si comencem a treballar-la des de petits, serà més fàcil que l’estimem de grans; i podem començar fent sortides al camp a l’entorn més proper que segur que serà força interessant o, en el seu defecte, anar a un museu que ens doni una visió geològica de diversos indrets i ens comenci a despertar la curiositat i ens faci fer-nos preguntes, al cap i a la fi la Terra és la nostra casa i hauríem de conèixer-la des de tots els aspectes per a aprendre a no maltractar-la.

Per acabar, us recomano un article: La imprescindible labor geológica: «Las Geociencias deben tener una presencia más destacada en la Administración y en la Educación» per Rubén Esteban Pérez a Tierra y Tecnología

A propòsit de la Geologia (III)

2

No recordo ni a l’escola ni a l’Institut haver vist roques o minerals en directe. Als laboratoris hi havia biologia: plantes, esquelets, insectes… La Geologia era inexistent llavors. Fins a 3r de BUP (1r de BAT), no vaig saber que hi havia una Facultat de Geologia, ningú me n’havia parlat, però un company del curs superior va voler fer aquella carrera. Llavors a COU havies de triar entre Geologia i Química; la Biologia amb el Dibuix Tècnic. La Física no dividia amb ningú, però certament era un desastre que les quatre ciències no es poguessin cursar alhora: Física, Química, Biologia i Geologia, a banda de les Matemàtiques, haurien de ser matèries imprescindibles per a qualsevol formació científica. De fet, a qualsevol carrera de ciències es demana, ni que sigui de manera tangencial, la Física, la Química, la Biologia i la Geologia. 30 anys més tard el desastre continua, i la Geologia (anomenada ara Ciències de la Terra i del Medi Ambient), s’ha de barallar amb la Física; la Biologia amb el Dibuix Tècnic i la Química amb la Tecnologia Industrial. En un món de tecnòlegs la Geologia sempre queda de banda i és una llàstima perquè tenir uns coneixements bàsics de totes les ciències et dóna una base científica sòlida en tots els camps, a banda que et pot servir per a la Geologia Aplicada com hem vist en el post anterior.

Estudiants de Batxillerat treballant al Laboratori de Geologia amb la lupa binocular.
Estudiants de Batxillerat treballant al Laboratori de Geologia amb la lupa binocular.

D’altra banda, la Geologia, és de les quatre ciències, la que té contacte amb totes les altres. Evidentment, si et decantes per l’Enginyeria Geològica, deixes de banda la biologia, però la pots incloure si estudies Ciències del Mar. Sigui com sigui, deixar una de les ciències de banda, no és un bon negoci per als estudiants, que hauran d’esforçar-se més a la Universitat per a adquirir els nivells requerits en les matèries que no han pogut cursar al Batxillerat. Tot i això, cada vegada hi ha menys alumnes de ciències pures i més de batxillerat tecnològic. Una oferta cada vegada més diversificada que fa difícil la tria.

Per si a algú li serveix: CTMA pondera 0’2 en les PAU (igual que la Física) en els següents estudis:

  • Biologia/ Biotecnologia /
  • Biologia Ambiental/ Ciències Ambientals/
  • Bioinformàtica/ Biologia Humana/
  • Geologia /Enginyeria Geològica/
  • Enginyeria en Geoinformació i Geomàtica/
  • Ciències del Mar
  • Educació infantil
  • Educació Infantil/Ed. Primària (5 anys)
  • Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport
  • Grau Obert, Programa de
  • Disseny-Elisava
  • Enginyeria Agrària i Alimentària/ Enginyeria Agrícola/ Eng. Agroalimentària/ Eng. Agroambiental i del Paisatge
  • Enginyeria Biomèdica
  • Enginyeria de sistemes biològics
  • Enginyeria de l’Energia/ Enginyeria de Recursos Energètics i Miners/ Enginyeria Minera
  • Innovació i seguretat alimentària

Pondera 0,1 (igual que la Física), en els següents:

  • Filosofia / Economia
  • Estadística aplicada / Sociologia
  • Ciència i tecnologia dels aliments
  • Farmàcia / Nutrició humana i dietètica
  • Infermeria/ Logopèdia
  • Psicologia
  • Administració i direcció d’empreses / Dret
  • Antropologia social i cultural /Audiovisual i multimèdia
  • Ciència política i gestió pública
  • Ciències polítiques i de l’administració
  • Comptabilitat i finances
  • Comunicació audiovisual /Comunicació i indústries culturals/ Informació i documentació
  • Criminologia
  • Direcció Hotelera
  • Educació Social/ Treball social / Turisme
  • Empresa internacional / Empresa i tecnologia
  • Geografia / Geografia i ordenació del territori
  • Gestió aeronàutica
  • Pedagogia /Periodisme / Publicitat i relacions públiques

A propòsit de la Geologia (II)

0

Ara que comença un nou curs llegeixo articles sobre la influència dels professors sobre els alumnes que els poden inclinar a fer o no uns determinats estudis. La veritat sigui dita no recordo cap professor de ciències que m’influís, exceptuant el de Biologia de 3r de BUP i COU (1r i 2n de BAT actuals), bàsicament perquè fèiem Genètica al laboratori i és una especialitat que m’agrada, i treballar al laboratori m’encanta (com saben els meus alumnes).

Però la Geologia ja era dins meu des de molt abans. Era aquella matèria que tenien tots els llibres de Ciències Naturals al final del llibre i que no hi arribàvem mai, no sé si perquè no hi havia temps o perquè el professor/a de la matèria tampoc hi tenia gaire interès a arribar-hi. I així passaven els cursos i a mi m’atreia, no sé perquè, aquella part on s’explicaven volcans, terratrèmols, l’estructura de la Terra, l’Univers, els tipus de roques, la formació de muntanyes… Potser perquè era (em deien a l’escola), una defensora de les causes perdudes (jo deia causes justes encara que fossin perdudes), potser perquè de petits els iaios ens portaven cada cap de setmana al tros, i mentre ells collien olives o esporgaven, naltros corríem pel camp. Al costat del Riu Sec em preguntava com havien anat a parar totes aquelles pedres allà, arrodonides, si ara no hi havia aigua; mentrestant el meu germà s’endinsava a les coves que havien fet els soldats durant la Batalla de l’Ebre per a protegir-se. Ell ha acabat sent arqueòleg. Jo tornava amb pedres que em semblaven interessants, em construïa un mapa de la zona (sempre m’han fascinat els mapes), i feia una brúixola casolana per a orientar-me. Mentrestant, prenia notes en una llibreta d’allò que anava descobrint. Al cap i a la fi la geologia és una ciència que es pot mirar des de diferents vessants i el camp és el millor laboratori per a aprendre.

La Via Verda de la Terra Alta té uns paisatges fantàstics
La Via Verda de la Terra Alta té uns paisatges magnífics i travessa una comarca que és, geològicament parlant, molt interessant. Espinàs la va caminar tota.

Amb el temps descobreixes que la Geologia està relacionada amb totes les ciències (més avall en teniu un esquema senzill). La Geotècnia, entre altres, forma part de la Geologia Aplicada a l’Enginyeria Civil que s’ha desenvolupat en el Grau en Enginyeria Geològica que s’oferta des de fa 22 anys entre la UPC i la UB.

tema-01-ggla-geologia-7-638De la relació de les diferents ciències i la geologia en continuarem parlant en els post següents.

A propòsit de la Geologia (I)

1

Hi ha la dita que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Aquesta Santa és la protectora contra els llamps. De petita, en tronades braves on s’apagaven els llums i havíem d’encendre espelmes, ens quedàvem en silenci mentre la meua besàvia resava a la Santa. Sant Pere arrossegava caixes (els trons), i de tant en tant podia caure un llamp que, amb la protecció de la Santa, esperàvem que fos lluny…

Bé, el fet és que la Geologia és una mica així: ningú se’n recorda fins que hi ha una gran desgràcia, sigui terratrèmol, esllavissada, inundació… Ara ha passat a Itàlia, en una zona central entre Roma, Perugia i l’Adriàtic. Amatrice, 2650 habitants, és sota runes. Han mort 268 persones, hi ha molts desapareguts i continuen buscant-los. El poble era preciós abans del terratrèmol. Els experts afirmen que aquest no serà l’únic que passarà a la zona.

Aquí teniu un mapa tectònic d’Itàlia:

14046035_1303130669727900_2777815386983056433_nLa Terra té molta activitat sísmica. A casa nostra tenim l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que estudia els fenòmens sísmics. Quan succeïxen desgràcies com aquesta, surten els experts alertant de la importància de conèixer la geologia i els seus riscos: Contra los riesgos naturales, geología. El terratrèmol d’Itàlia ens recorda la necessitat de revisar la normativa espanyola per a prevenir els danys sísmics, diu Manuel Regueiro y González-Barros, President del Ilustre Colegio Oficial de Geólogos (ICOG).

Amatrice, abans i després del terratrèmol

Una anàlisi tranquil·la després del devastador terratrèmol d’Amatrice, per Antonio Aretxabala, geòleg de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Navarra

 

 

A propòsit d’aquest 18 de juliol

0

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

guerra_civilSom a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

titol_de_la_imatge_541177Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res

Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

0
Publicat el 17 de juny de 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel
Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén
Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!