Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Coses meues

XL Jocs Escolars de la Ribera d’Ebre

0
Publicat el 17 de juny de 2016

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el 40 aniversari dels Jocs Escolars de la Ribera d’Ebre. Són els més antics de Catalunya i fa goig això, la veritat. Recordo quan van començar, ens feia molta il·lusió participar també en la desfilada, ho havíem vist a la tele a les Olimpíades, i ens feia sentir importants. Clar que llavors ho férem al camp de futbol de Móra, ara, a Ascó, hi ha un estadi molt ben dotat per a totes les proves.

Desfilada dels nostres esportistes de l'escola.
Desfilada dels nostres esportistes de l’escola.

Jo hi vaig participar algunes vegades amb salt de longitud, amb escàs èxit, tot s’ha de dir. Ens ho passàvem bé entrenant fora d’hores. Els companys de martell i de curses llargues, van tenir més sort aconseguint sempre pujar al podi. Més tard, amb l’equip de bàsquet vam aconseguir la medalla d’or. Però no és important guanyar medalles, és el fet de participar-hi, de seguir unes pautes d’entrenament, de la pinya que fas amb els companys. L’esport com a vehicle d’inclusió social, també hi participen alumnes de Jeroni de Moragas, o altres alumnes amb certa discapacitat física. A banda que l’esport proporciona beneficis als estudiants, els ajuda a tenir disciplina de treball. Alumnes de la meua tutoria em comenten que fan handbol més per trobar-se amb les companyes que per competir seriosament. És un moment de joc i relax de les activitats diàries, a banda que es mouen. Fer esport, doncs, i participar en esdeveniments esportius com aquest, ajuden a tothom.

Cursa de velocitat.
Cursa de velocitat.

En fi, l’esport sempre ha estat una part important de l’escola i també de la Ribera d’Ebre on, darrerament, les noies d’handbol estan aconseguint notables èxits.

Dissabte vam veure als petits de tots els pobles carregats d’il·lusió per participar-hi, tot i la calorada immensa (la cubeta de Móra és el lloc més calorós de Catalunya). Sempre hi ha coses a millorar, això rai, però cal molta gent per a poder realitzar amb èxit tots aquests jocs. Així que, moltes felicitats a tots els que ho heu fet possible durant aquests 40 anys i que sigui per molts anys més!

Lliurament de medalles

 

 

Tornar a la Societat Cultural Obrera

0
Publicat el 13 de maig de 2016

Fa temps que em balla pel cap aquest títol des que vam saber que tindríem un espai estable dins la Societat Cultural Obrera de Móra d’Ebre. Vaig a posar-me una mica nostàlgica, bé, només una mica perquè tenim moltes ganes de mirar endavant; i és que ens fa molta il·lusió tenir un espai propi, però també que aquest espai sigui dins la Societat Cultural Obrera.  Potser perquè és un lloc amb història, té més de 100 anys, i ERC en té 85. Un espai centenari que albergarà un partit octogenari.

11731709_140844359580982_3025795846496448412_o1Un cartell que penja dalt la porta d’entrada de la travessera de Sant Pau diu “Sociedad Obrera,1903”. És un edifici al centre de la població, a tocar de la plaça de Dalt, entre el c. Isabel i la Travessera de Sant pau, al nucli antic de Móra. Per l’estructura, no em costa d’imaginar-me moltes discussions republicanes i, probablement, Martí Rouret i Bladé Desumvila, entre moltíssims altres, hi anaven a fer el cafè per trobar-se i xerrar i, sí, també parlar de política. Qui sap si d’allà va nàixer la idea de L’Ideal de l’Ebre, el diari de difusió republicana d’aquestes comarques. Eren altres temps, ara triomfa la via digital, però avui també estrenem 3a època de L’Ideal de l’Ebre en paper, una petita publicació de les notícies més rellevants i de la feina que fem tant des de l’Ajuntament com en altres àmbits. No ho podrem posar tot, però almenys podrem arribar als que no ens poden llegir per internet.

Només entrar per la porta de la travessera de Sant Pau, trobem una escala a la dreta que s’enfila ben amunt. Són escales altes amb barana de ferro. Un cop arribats al segon pis hi trobem la Biblioteca Frederica Montseny.  És una sala que els membres de la junta de l’entitat han deixat molt acollidora i ens van cedir per a fer una xerrada “Digues No a la violència masclista” el passat 27 de novembre, amb Montse Perelló, companya i professora de secundària, com a ponent.

acte 25 nov_fullAl primer pis hi ha el bar i una gran terrassa. Molt agradable i tranquil·la. Fa 25 anys era l’únic reducte de la casa on hi podies estar sense fum. ERC, llavors, no teníem local i sovint ens reuníem en aquella terrassa a l’hora del cafè, un lloc tranquil i a tocar de tot arreu. Sempre ens hi hem sentit còmodes allà i poc imaginàvem que anys més tard hi tornaríem d’una manera ocasional, primer, i cada vegada més estable, després.

Els sostres són alts, hi ha una taula de billar i l’espai és ampli, amb taules i cadires ben posades que conviden a tenir converses llargues o a jugar a jocs de taula. Momentàniament, és tancat en vies d’una remodelació, així que haureu d’esperar una mica a veure’l.

Més avall, tot just entrar i a peu de carrer, es traspassa una porta i queda un distribuïdor, allà hi ha aquesta sala que ens han cedit com a local. És una sala que ha estat moltes coses abans, perquè quan ho expliques et diuen que “ah, sí, on hi havia el club d’escacs”, “on hi havia l’escola de música”, “on hi havia l’escola de dansa”… i tantes altres coses que, de ben segur, hi han estat presents formant part de la vida cultural de Móra. Potser, també, per això ens fa tanta il·lusió ser-hi nosaltres també.

1930283_1390295384327464_671938693999685631_nVa ser en aquesta sala que ocuparem ara, on vam fer la xerrada “Ser dona avui, reflexions“, a càrrec de la companya i llevadora Carme Celma.

I avui, tindrem una altra xerrada a càrrec d’Amada Rodríguez, professora de secundària i Natàlia Gabarró, psicòloga, ambdues de LGTeBre que ens parlaran de “La diversitat afectivosexual en el món rural” a partir de les 20.30h. Aquest acte s’emmarca entorn el 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia i que serà el punt de partida d’aquesta nova etapa amb local estable.

2(1)Continuem fent camí amb cada vegada més companyes i companys que ens donen un cop de mà, amb el seu suport, amb idees o plantejant-nos dubtes i preguntes… tothom ajuda a la seua manera i ens agrada que tothom hi pugui participar i dir la seua. Un gran privilegi formar part d’aquest equip humà que t’ensenya tant, a vegades sense dir res, però treballant molt.

I també són uns artistes que habiliten espais en un tres i no res! Avui (o quan us vingui de gust), en veureu el resultat. Sempre hi sou benvinguts!

[Actualització: la nit de la inauguració em diu Jasmí Campos, veterà d’ERC, que el 1977 va refundar-se el partit a la Societat Cultural Obrera].

Els cansats fan la feina: persistirem!

0

Estem cansats, sí. No ho dic només per mi, és el que copso a l’ambient. Hi ha molts dubtes sobre si anar a votar o no i per qui fer-ho. Hem portat un ritme frenètic i ara ens trobem amb dos mesos sense acord després de “les eleccions de la nostra vida”, i un cert desencís sense veure-hi un final clar. Haguéssim volgut que fos ràpid i fàcil, però la realitat és tossuda i el país és divers. Són temps d’incertesa, però també plens d’esperança.

Fa dos nits vaig tenir la sort de poder assistir a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa organitzada per Òmnium Cultural i emesa per TV3. No és habitual trobar una nit d’aquestes característiques vora l’Ebre; de fet, la darrera vegada que això va passar fa 33 anys i jo no ho recordo. Tampoc és gens habitual que en la majoria d’agraïments hi sorgís l’oberta esperança d’assolir aviat la llibertat. Vaig trobar particularment inspirador i encoratjador el discurs del president d’Òmnium, Quim Torra (a partir de l’1:22 minuts de l’emissió de TV3 el podeu sentir íntegre),  i el fet que la gala fos a prop de casa, quedés tan rodona i s’hi respirés un ambient de gran esperança em van acabar d’aixecar els ànims.

bannerwebnsl15300 anys que hauríem pogut perdre-ho tot i, en canvi, ho tenim tot per guanyar. La voluntat i la persistència són les nostres grans armes com a poble. Ara no ens podem aturar. Endavant, sempre endavant perquè només avançant s’avança.”  Va ser un discurs llarg, però allà enmig de la gèlida i humida nit tortosina em va venir al cap la frase que escoltava sovint de petita: “Els cansats fan la feina”. Una manera de dir que has de continuar insistint fins a aconseguir allò que vols (o allò que t’han demanat que facis). Que has de persistir per molt cansat que estiguis, fins a tenir allò que desitges. I aquí em ve al cap una frase que vaig trobar de casualitat no fa massa i que em va agradar l’origen: “Donec Perficiam” que vol dir: “fins a aconseguir-ho”, i és això el que va acabar demanant la MH Carme Forcadell, presidenta del Parlament i nascuda a Xerta, fent vibrar l’auditori repetint “Fins que ens posem d’acord: Persistirem”. Un crit que aquella nit va ser unànime, ara no podem defallir!

El 20D ens hi juguem molt, també. Potser us fa mandra anar a votar en unes eleccions d’un estat al què no volem pertànyer, però per això mateix cal anar a votar, per acabar de fer la feina, per empènyer, per continuar insistint, per deixar de sentir mentides com aquesta que han estat ben respostes, clar i castellà. Els resultats del 20D s’auguren incerts i el panorama polític pot ser molt divers, ningú sap què passarà, però tothom pot intuir que omplir les urnes (altre cop), de vots independentistes ajudarà al nostre procés, segur.

Avui és Sant Llúcia, tradicionalment es posa el pessebre que es retira per la Candelera. És, també, la patrona de la vista, protectora dels ulls. Mon pare va nàixer un dia com avui de 1936, fins el 1977 no es van tornar a publicar tants llibres en català com en aquell primer any de la guerra. Ell i molts com ell van ajudar a mantenir la flama del Català en l’època de foscor. Si encara fos viu no ens perdonaria el desànim, no ens ho podem permetre, no després de tanta gent que ens ha precedit durant tants anys lluitant, en condicions molt pitjors a les nostres, per a què Catalunya tingués veu pròpia al món. I nosaltres, hereus de tota aquella gent, hem de continuar, hem d’usar la millor arma que tenim: el vot! I hem de persistir i convèncer els que encara no ho estan que Catalunya ha de fer sentir la seua veu, perquè tots sabem que després del 27S res no pot ser igual.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i ens faci veure-hi clar ara més que mai. Ho tenim a tocar i hem de continuar persistint, amb totes les eines, amb totes les forces, per molts cansats que estiguem fins a aconseguir l’anhelat somni de la llibertat! Donec Perficiam!

(els premis de la nit, per si voleu conèixer els guanyadors)

Montserrat Carulla a La Llanterna

1

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

P1110207 P1110205

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

 

 

 

Pensaments en veu alta…

0

“Tots els polítics m’han enganyat”. M’ho ha dit una amiga avui. Per a ella, el milió i mig llarg de gent que vam sortir al carrer l’11 no volíem la independència, el que volíem era un treball digne i que els polítics deixessin de robar. I m’he quedat de pasta de moniato. Tu hi vas ser? -la interpel·lo- No -respon- i m’anuncia que els polítics m’han enganyat tots, des de Felipe González fins al Pujol.  Ahh, és aquí el problema, crèia en Pujol fermament com si fos el pare de la pàtria, venerable fins a l’extrem i ara no s’ho pot arribar a creure tot el que ha confessat (i no ha dit gaire res encara). A mi no m’ha sorprés -li etzibo- i esbatana els ulls. És més -continuo- ara entenc molt bé l’etapa del “peix al cove”. Tot té una explicació i el que falta encara per saber! Cal estirar el fil i per això també ens cal un nou país…

La-V-de-la-Diada-a-su-paso-por_54414924609_53389389549_600_396

Em dol, però, que pensi que el mosaic-manifestació més inèdit i gran del món no hagi estat per demanar votar el 9N. No sé on s’informa, però no és un fenomen estrany dins del nostre país. Al contrari. I m’amoïna. Sí, m’amoïna perquè gent que es suposa que sap llegir i escriure nega la realitat o l’explica a la seua conveniència sense tenir en compte els fets objectius.

Jo hi vaig ser, i cridàvem independència -li dic-. I també hi vaig ser l’any passat, i l’altre. Tu hi érets? No -em confessa-. Llavors com pots dir el que dius?

Artur-Sant-Jaume-CRISTINA-CALDERER_ARAIMA20140927_0175_46

“Creure en els polítics” em repeteixo internament. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si vaig despotricar de Mas quan va pactar la rebaixa de l’Estatut, ara li reconec el mèrit. Ho està fent de Matrícula d’Honor. Suposo que dels errors se n’aprén (qui vol aprendre’n), i ha demostrat ser el millor president que hem tingut fins ara. El millor, sí. No he votat a cap dels presidents que hem tingut, però sempre els he tingut el respecte institucional que els hi pertoca. El MHPresident Mas, envoltat per altres polítics que saben estar a l’alçada del moment, estan escrivint pàgines brillants per a la història. Ells al capdavant i nosaltres darrere, empenyent.

signant-MAS-2

 

_GPS2087_opt

Venen dies incerts, però val la pena saber que som molts, que tenim ganes de votar el 9N i que estem carregats de raons per fer-ho.

 

 

Paciència infinita

0

Tarradellas dèia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. M’ha vingut al cap la frase en veure les manifestacions de líders unionistes intentant minimitzar la Diada. Tenim paciència infinita davant el ball de xifres, potser perquè ens sabem guanyadors morals, volem democràcia, Volem Votar.

L’any passat van dir que érem 200.000 per omplir 400Km de carretera. Val, molt bé. Enguany han dit que érem 520.000 per omplir 11km de llarg i uns 16-20 d’ample. Val, molt bé. Això vol dir que érem més del doble de l’any passat, no? Llavors no s’entèn que Alícia Sánchez Camacho digui que l’independentisme perd força. Sobretot quan la gran concentració unionista prevista a Tarragona fregava les 4000 persones (sent generosos). Ni que el país està fracturat, com proclamava la Carme Chacón. Bernat de Déu va encertar-la anit dient en una piulada que les dues manifestacions tenien un punt en comú, les dues ens havien fet somriure.

Tarragona ahir, concentració unionista:

tarragona

Tenim paciència infinita davant les provocacions. Ahir, una gran bandera espanyola era en un parterre a uns 50 metres de la via. La gent passava pel costat i ni se la mirava. No va passar res, que cadascú s’expressi com vulgui, pacíficament, clar. Van cremar una estelada al davant del monument a Rafael Casanova mentre fèien l’ofrena floral. La gent no va fer res, no va dir res. La policia se’l va emportar.

Estem tranquils, esperançats i il·lusionats. I sí, som gent pacífica, però cridem fort. I, com dèia el poeta: “No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu“.

Barcelona ahir, concentració independentista:

barcelona2014

 

Un somriure de Clicks

0
Publicat el 29 de juny de 2014
“Fa set anys, com qui no vol la cosa, van començar a reunir-se per a fer “Un somriure de Clicks””, m’ho explica la Montse, la dona de l’organitzador. “Va ser una excusa com una altra per trobar-se els amics i, de passada, posar en solfa les construccions que havien anat acumulant després d’anys d’afició i quilòmetres recorreguts”. Primer eren quatre amics, amb el temps ha anat augmentant l’exposició i ara hi ha dotze esplèndits diorames (si no em vaig descomptar).

Després de veure aquesta exposició, altres expos amb cobrament d’entrada m’han semblat ridícules i decebedores.

A banda, a fora hi ha una petita exposició de diorames fets per nens de 5 a 12 anys i jocs, i concursos… El somriure s’ha anat fent més gran i continua sent gratuït i per a tots els públics. Si voleu que us digui, us sorprendrà. És una magnífica excusa per deixar-se caure per la Llanterna de Móra d’Ebre. Si enguany us ho heu perdut, ja us podeu marcar a l’agenda la de l’any que ve.

Un somriure de Clicks al Facebook, al Twitter #somriuredeclicks i a instagram.

Ah, ho oblidava, l’organitzador de tot plegat és @xliviano. Gràcies Xavi, per l’esforç de tots aquests anys, val la pena veure-ho i per molts anys i diorames més.

Foto: un dels diorames d’enguany.

Bojos per Sant Jordi!

2
Publicat el 23 d'abril de 2014
Avui és aquell dia que no és festa, però com si ho fos. Els carrers, les places, les botigues… s’omplen de roses i llibres. Sembla que el món s’acabi i tot, encara que sigui com sempre, és diferent.

A l’escola hi haurà auques, poemes, relats, contes, vídeos… i dracs i princeses i cavallers… i fins i tot una lectura en veu alta en relleu a la biblioteca (enguany toca honorar El Petit Príncep). Els alumnes no faran classes normals i, a una hora o altra, sortirem a la plaça a triar i remenar llibres, mentre preparem els premis dels concursos. Tothom està content, encara que no sabem perquè i farem mil coses en un dia, i totes alhora. Una bogeria!

Sí, perquè avui és aquell dia de l’any en què embogim. Farem fotos, passejarem entre llibres i roses, parlarem, riurem, trobarem gent de sempre i gent que no hem vist fa molt temps… i es regalen roses (roses roges, roses fetes de plastilina amb dracs retallats en paper, roses del desert, roses de vidre, roses grans, petites, mitjanes… roses arreu!), i hi ha tants llibres que no te’ls pots acabar, i esperem que faci un bon sol que acompanyi el dia, perquè Sant Jordi s’ha de viure i veure al carrer…

Dames i cavallers, que tothom tingui un FELIÇ DIA de SANT JORDI!

Perugia, la ciutat desconeguda

0
Tornen les notícies [1 i 2] sobre Amanda Knox i Raffaele Sollecito, els dos estudiants acusats de l’assassinat de l’estudiant Erasmus britànica Meredith Kercher, l’1 de novembre del 2007, a Perugia. M’entristeix recordar, altre cop, el fet, inici de la decadència d’una de les millors ciutats d’Itàlia i convertir-la en una ciutat desconeguda fins llavors…

Perugia era (abans del 2007), una ciutat tranquil·la de centre Itàlia. A dues hores al sud de Florència, i a dues hores al nord-est de Roma. Una ciutat bellíssima que he tingut la sort de conèixer i viure-hi gràcies a l’hospitalitat dels amics. El centre és etrusc i la Università per Stranieri és una de les més reconegudes d’Itàlia pels seus cursos d’Italià per a estrangers, juntament amb la de Siena (que està a una hora al nord camí de Florència).

Va ser el setembre de 1993 el primer cop que vaig trepitjar il Corso Vanucci, el passeig central. Setembre és ja un mes fresc per una ciutat situada a gairebé 500 m. al punt més alt, amb forts desnivells que t’obliguen a pujar i baixar carrers contínuament, com totes les ciutats umbres, situades dalt de turons. L’hivern és fred. L’estiu càlid. Després de visitar-la diversos cops, finalment, m’hi vaig estar l’estiu del 2000 fent un curs d’Italià per a estrangers. Magnífica experiència que m’agradaria repetir algun dia. Dels 150.000 habitants de la ciutat (llavors), uns 30.000 érem estudiants vinguts de tot arreu que inundàvem el centre. Podies tornar a casa a qualsevol hora, l’ambient era agradable i no hi havia criminalitat, essent una de les ciutats més segures d’Itàlia. El turisme, sobretot a l’estiu amb l’Umbria Jazz, era molt important. L’Umbria Jazz és al juliol i llavors la ciutat reneix i els estudiants celebren poder sortir cada dia de festa. Crec que aquell juliol no vaig parar cap nit de la setmana a casa. Com que a Itàlia sopen aviat, quedàvem a les 9 i fins les 12, que a les 8 començaven les classes. Hi havia un matrimoni que venia a fer el curs després de 30 anys per recordar com s’havien conegut, entendridor.

Crec que les primeres estudiants Erasmus d’intercanvi entre la Facoltà di Scienze dalla Università di Perugia i la UB van recalar a ca meua a través d’un amic professor. Era el 1999 i encara no hi havia tanta fal·lera per sortir fora via Erasmus. Però un cop trencat el gel en van venir molts més, fins a ser un fet habitual. I clar, els estudiants Erasmus també van arribar a Perugia des de tot arreu i van inundar la ciutat encara més.

Els meus amics no es posen d’acord amb les causes de la degradació de l’ambient de la ciutat. Es veu que entre el 2003 i 2007, ja hi va haver casos de tràfic de droga i d’increment de la delinqüència. La inseguretat ciutadana va anar in crescendo, però el súmum va ser el cas de l’assassinat de l’estudiant britànica. Allà es va produir el punt d’inflexió, el toc d’alerta, el despertar d’una tragèdia a una ciutat on mai passava res. Els estudiants van triar altres Universitats per fer l’intercanvi Erasmus; els preus (que s’havien apujat molt inexplicablement), també hi van contribuir; i la ciutat va quedar en un estat de xoc que encara dura avui en dia. Els preus s’han abaratit, però la ciutat és més buida que mai.

Fa un parell d’estius vaig tornar a la ciutat i vaig constatar-ne la inseguretat. Els amics ja no viuen al centre, n’han fugit i només hi tornen per obligació (per feina). Vaig passejar a migdia pel Corso central i vaig trobar que no n’hi havia per tant, però a la tarda vaig sortir-ne per potes. Els amics que treballen al centre i pleguen tard, mai no tornen a casa sols, com a mínim de tres en tres i si són més, millor. Si a mi, que sóc una nouvinguda a la ciutat, em produeix tanta tristor tota aquesta situació, no em puc ni imaginar la dels meus amics.

I tot això només per l’assassinat de l’estudiant britànica? No. Allò va ser tocar fons, la punta de l’iceberg de problemes que havien anat augmentant i no s’havien solucionat a temps. Una llàstima. Trigarà a tornar a ser la Perugia que vaig conèixer i que mereixen els seus habitants o, qui sap si, potser, aquella Perugia, tornarà mai. Espero que sí!

[Foto: una de les típiques baixades, la de l’aqueducte -dic baixada perquè pujar-la a ple sol a l’estiu no és recomanable, et mantens en forma, això sí- foto de la Viquipèdia]
[Enllaç: què veure a Perugia. Malgrat tot, si hi voleu fer turisme, us agradarà]

Cinc anys!

2
Avui fas cinc anys i sembla ahir que vas nàixer. Sí, ho sé, el temps passa volant, m’ha passat volant i no és un tòpic, és cert. Deu ser la felicitat. No hi ha res comparable. Et miro i somric, em sembla increïble i tanmateix cert. Avui fas anys i em sento amb una felicitat immensa, cada any sóc més feliç al teu costat.
Per molts anys, fill! Que ho puguis gaudir amb alegria, que ho puguem gaudir plegats durant molts i molts anys.

Pell de gallina…

0
Ja fa dos dies la immensa manifestació, de la Via Catalana per la independència. Ahir el més comentat a la feina era “a quin tram et va tocar?”, i l’emocionant repic de campanes a les 17.14 que ens va posar a tots la pell de gallina. A tots! també als què no hi van poder anar per diversos motius i ho van veure des de casa. Recordant-ho, se’m tornava a eriçar tot, quanta emoció!

Abans de l’11 dormia poc pels nervis, perquè sortís bé i no hi haguessin bretolades (curiosament ja són lliures,-notícia Vilaweb– si haguessin estat catalans atacant una delegació de Madrid què hagués passat?). Després de l’11 ha estat encara pitjor perquè no dono a l’abast:
llegir notícies, comentaris, reaccions internacionals, fotografies, vídeos… Ha estat un èxit sense precedents i l’ANC ha fet una organització impecable. Avui, fins i tot llegia que algú es pensava que una organització tan bona havia de tenir un govern al darrera… era algú de fora del país, clar, que no coneix la gent d’aquí i la força de la societat civil que, a banda d’organitzats som complidors. Ho comentàvem el matí de l’11 anant cap al tram. Vam marxar aviat per no col·lapsar els accessos, vam veure el tram, vam demanar  on podíem aparcar, vam anar a dinar a prop per ser-hi a l’hora indicada, vam coincidir a la platja de l’Hospitalet de l’Infant amb auto-cars que arribaven de comarques lleidatanes… germanor. Marea groga. Estelades. I a les tres ja érem a lloc, per si de cas. I vam suportar cues llarguíssimes a la tornada, i què? eufòrics de la Diada Històrica!

Fora ens han sentit, dins (excepte algunes honroses excepcions) sembla que no. Veurem què passa, perquè alguna cosa ha de passar, no? No surten cada dia 1 milió 600 mil persones al carrer… com diu Guardiola.

La Via Catalana cap a la independència

2
Demà seré a la Via Catalana [web], molt ben acompanyada i amb els membres de l’ANC de Móra d’Ebre. Com a aperitiu, avui a la nit hi haurà una marxa de torxes per la independència. Serà la primera, com també ho va ser l’estelada amb espelmes. O quan ens vam despertar el primer dia de Festa Major amb una inundació d’estelades al carrer principal gràcies a l’ANC i la necessària col·laboració de l’Ajuntament. Hi ha estelades per tot. També alguna bandera espanyola, s’ha de dir, però moltes més estelades que fa un any, o dos, o vint… L’estelada és un símbol transitori que indica un procés, un desig, tothom n’és conscient com ja va quedar clar al 30 minuts recent: L’estelada, un símbol provisional

Encara recordo la primera vegada que vaig veure una estelada a casa. La va portar el meu pare: un clauer i una enganxina que va posar al cotxe. Ma mare estava esgarrifada per la visió d’aquella bandera i pel que li pogués passar a ell. Eren altres temps. A mi em va encuriosir. Em va explicar la història, la visualització d’un procés cap a la llibertat. Devia ser l’any 1986. A Móra, per Festa Major, alguna gent hi penjava, encara, una senyera i una bandera espanyola. A casa només penjàvem la senyera, l’estelada va venir una mica més tard, el 1993.

Aquests dies amb la moguda que hi haurà demà no deixo de pensar en el meu pare, independentista que estaria contentíssim avui de veure tanta gent, fins i tot el President Pujol, de costat de la independència. Suposo que avui li hauria de donar la raó. Ell sempre em dèia que en Pujol tenia l’estelada sota el coixí i que quan pogués la hi trauria. Bé, han hagut de passar molts anys per a fer veritat aquesta afirmació. Ell, que va militar a CDC des dels inicis (tot i què a l’Ebre no va ser primera força fins més tard, com s’explica molt bé aquí), també va acabar perdent la paciència amb la pussilanimitat de CIU i va acabar votant postures independentistes més clares (vull creure que també per la meua influència). Tot i això, com he dit abans, sempre va creure en el President Pujol. Estaria content avui, dic, de veure que ell també serà a la Via Catalana, que aposta per una Catalunya independent perquè ja no veu més marge de maniobra, i això té molt mèrit venint d’algú que va passar vint anys intentant encaixar Catalunya amb Espanya.

En fi, recordo que fa un any tenia el cuquet per anar a la gran manifestació de Barcelona. Realment va ser impressionant. Una Diada històrica. Demà ha de ser encara millor. El repte és majúscul i també emocionant. Les previsions auguren que demà es doblaran els inscrits (fins ara uns 400.000); 625 periodistes acreditats, sense comptar-hi els de TV3, tant de dins del país com internacionals; i ja s’han exhaurit les samarretes (500.000) i això que pots anar com vulguis perquè no és obligatòria portar la de la Via. Jo no la tinc, en portaré una altra de reivindicativa, groga, clar.

Que tingueu una Bona Diada!

Homòfobs

4
Publicat el 9 de juny de 2013
A França han sortit al carrer milers de persones per a protestar contra el matrimoni homosexual. No em sembla normal que al país de la Liberté, Egalité, Fraternité en comptes d’anar cap endavant vulguin tornar enrera. No em sembla normal posar-se d’aquesta manera en la llibertat d’altri. No entenc què pot perjudicar a algú que dues persones del mateix sexe es puguin casar. Mentrestant a Cannes guanya la Palma d’Or “La vida d’Adèle”, amb una història lèsbica; i una mica més enllà, trascendeix que dues dones paquistaneses s’han casat fa pocs dies

Avui a Rolland Garros, el rovell de l’ou del tennis mundial, també han sortit espontanis a protestar contra el matrimoni homosexual aprofitant l’aparador. Em fa certa vergonya veure’n les imatges, tan seriosos que semblaven els francesos, però també em produeix neguit: quin tipus de persones creuen que tenen la veritat absoluta per a imposar-la als altres? Per què pensen que tenen la raó?… França semblava un país avançat i els fets demostren el contrari o potser és un fet puntual o un moment puntual… sigui com sigui, és preocupant.

Tèxtil: comerç just?

0
Publicat el 1 de maig de 2013
Les notícies sobre les morts a la fàbrica de Bangla Desh m’han trasbalsat, però encara més el que s’ha sabut de les precàries condicions de treball dels treballadors del tèxtil en aquell país asiàtic en concret. És cert que fa anys que se’n parla, però ara tenim l’evidència davant els nostres ulls. Miquel Carrillo ho explica molt bé al seu recomanable article: Les injustícies del nostre armari: “Bangla Desh, amb els costos laborals més baixos del món: salaris al voltant de 30 euros mensuals, quan una família necessita un mínim de 50 euros per sobreviure. Jornades habituals de més de 12 hores, penalitzacions de tres dies sense cobrar per cada jornada de feina perduda… “. No sé vosaltres, a mi se’m regira l’estómac. I continua: “les empreses del tèxtil s’han adaptat a la perfecció i han demostrat una mobilitat extraordinària que les ha dut a implantar els seus centres de producció arreu del món, del Marroc al Sud-est Asiàtic. Només en aquest sector, entre el 2008 i el 2010, aquesta reestructuració ha costat 15.000 llocs de feina a Catalunya.“… i podríem continuar.
Són xifres que ens haurien de fer reflexionar, sobretot un dia com avui, que reivindiquem drets socials i laborals, aquí i arreu…

Un amic, que treballa fa més de 30 anys en el sector tèxtil, ha trobat feina en una petitíssima empresa familiar que sobreviu sense comprar el material a Àsia, oferint qualitat al millor preu possible. Malauradament no és l’habitual, però els clients aprecien que el material és bo i durador enfront d’altres més barats i de dubtosa qualitat (lo barat és car). Potser ens hauríem de mirar més què comprem i on ho comprem.

A Catalunya, des de 1997, el SETEM és l’ONG que dóna a conèixer el comerç just en la roba. També fa difusió de notícies d’actualitat i denuncia empreses que fan aquesta pressió insuportable als treballadors: A la fàbrica de Bangla Desh recentment accidentada una sèrie d’empreses ja han reconegut la producció en aquestes fàbriques Primark (Regne Unit/Irlanda), Bon Marche (Regne Unit), Joe Fresh (Loblaws, Canadà), El Corte Inglés (Espanya) i Mango (Espanya). També es van trobar etiquetes de Benetton entre les restes de la fàbrica que estan sent identificades. Segurament moltes altres empreses que encara no coneixem, per això és tan important la tasca de SETEM de difusió i denúncia. Quan compreu comerç just, no us fixeu en el preu, penseu que la persona que l’ha fet pot guanyar-se la vida sense ser víctima d’una explotació aberrant.

I, com diu Miquel Carrillo: Penseu un moment en això, també, quan us poseu la disfressa de consumidors. Obriu els ulls, trieu bé i feu que les injustícies surtin del vostre armari”.

Un altre article d’interés sobre aquest tema: “El cost de la roba barata”.
Recomanable: “Potser és millor comprar una samarreta menys a l’any“. Article de Auri Garcia Morera.
Intermón-Oxfam. Comerç Just.
FAIRTRADE: comerç just de roba.

Feliç Sant Jordi i Setmana Cultural

0
Publicat el 23 d'abril de 2013
Del 12 d’abril al 5 de maig es celebra la Setmana Cultural a Móra d’Ebre, enguany dedicada a Josep Gibert i Clols, paleontòleg i doctor en Ciències Geològiques. Josep Gibert és conegut i reconegut paleontòleg, que va destacar en el descobriment d’un nou homínid a la Sierra de Baza al què va anomenar Home d’Orce. Durant molts anys el va acompanyar la polèmica, però finalment se li va reconèixer el mèrit després de molts esforços. La mare era de Valls, suposo que per això hi va nàixer, però el pare era de Móra i hi va passar aquí els primers anys de vida i fins que va marxar a estudiar fora quan era adolescent. El coneixem pel nom de “el fill de la farinera”.

Aquí podeu trobar tots els actes que es fan avui a Móra d’Ebre.

Que tingueu un Feliç Sant Jordi!