Ara que comença un nou curs llegeixo articles sobre la influència dels professors sobre els alumnes que els poden inclinar a fer o no uns determinats estudis. La veritat sigui dita no recordo cap professor de ciències que m’influís, exceptuant el de Biologia de 3r de BUP i COU (1r i 2n de BAT actuals), bàsicament perquè fèiem Genètica al laboratori i és una especialitat que m’agrada, i treballar al laboratori m’encanta (com saben els meus alumnes).

Però la Geologia ja era dins meu des de molt abans. Era aquella matèria que tenien tots els llibres de Ciències Naturals al final del llibre i que no hi arribàvem mai, no sé si perquè no hi havia temps o perquè el professor/a de la matèria tampoc hi tenia gaire interès a arribar-hi. I així passaven els cursos i a mi m’atreia, no sé perquè, aquella part on s’explicaven volcans, terratrèmols, l’estructura de la Terra, l’Univers, els tipus de roques, la formació de muntanyes… Potser perquè era (em deien a l’escola), una defensora de les causes perdudes (jo deia causes justes encara que fossin perdudes), potser perquè de petits els iaios ens portaven cada cap de setmana al tros, i mentre ells collien olives o esporgaven, naltros corríem pel camp. Al costat del Riu Sec em preguntava com havien anat a parar totes aquelles pedres allà, arrodonides, si ara no hi havia aigua; mentrestant el meu germà s’endinsava a les coves que havien fet els soldats durant la Batalla de l’Ebre per a protegir-se. Ell ha acabat sent arqueòleg. Jo tornava amb pedres que em semblaven interessants, em construïa un mapa de la zona (sempre m’han fascinat els mapes), i feia una brúixola casolana per a orientar-me. Mentrestant, prenia notes en una llibreta d’allò que anava descobrint. Al cap i a la fi la geologia és una ciència que es pot mirar des de diferents vessants i el camp és el millor laboratori per a aprendre.

Amb el temps descobreixes que la Geologia està relacionada amb totes les ciències (més avall en teniu un esquema senzill). La Geotècnia, entre altres, forma part de la Geologia Aplicada a l’Enginyeria Civil que s’ha desenvolupat en el Grau en Enginyeria Geològica que s’oferta des de fa 22 anys entre la UPC i la UB.

De la relació de les diferents ciències i la geologia en continuarem parlant en els post següents.

Hi ha la dita que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Aquesta Santa és la protectora contra els llamps. De petita, en tronades braves on s’apagaven els llums i havíem d’encendre espelmes, ens quedàvem en silenci mentre la meua besàvia resava a la Santa. Sant Pere arrossegava caixes (els trons), i de tant en tant podia caure un llamp que, amb la protecció de la Santa, esperàvem que fos lluny…

Bé, el fet és que la Geologia és una mica així: ningú se’n recorda fins que hi ha una gran desgràcia, sigui terratrèmol, esllavissada, inundació… Ara ha passat a Itàlia, en una zona central entre Roma, Perugia i l’Adriàtic. Amatrice, 2650 habitants, és sota runes. Han mort 268 persones, hi ha molts desapareguts i continuen buscant-los. El poble era preciós abans del terratrèmol. Els experts afirmen que aquest no serà l’únic que passarà a la zona.

Aquí teniu un mapa tectònic d’Itàlia:

La Terra té molta activitat sísmica. A casa nostra tenim l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que estudia els fenòmens sísmics. Quan succeïxen desgràcies com aquesta, surten els experts alertant de la importància de conèixer la geologia i els seus riscos: Contra los riesgos naturales, geología. El terratrèmol d’Itàlia ens recorda la necessitat de revisar la normativa espanyola per a prevenir els danys sísmics, diu Manuel Regueiro y González-Barros, President del Ilustre Colegio Oficial de Geólogos (ICOG).

Amatrice, abans i després del terratrèmol

Una anàlisi tranquil·la després del devastador terratrèmol d’Amatrice, per Antonio Aretxabala, geòleg de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Navarra

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

Som a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res…

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

I llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

Divadams

 I fins l’any que ve!

Aquest passat cap de setmana es va celebrar el 40 aniversari dels Jocs Escolars de la Ribera d’Ebre. Són els més antics de Catalunya i fa goig això, la veritat. Recordo quan van començar, ens feia molta il·lusió participar també en la desfilada, ho havíem vist a la tele a les Olimpíades, i ens feia sentir importants. Clar que llavors ho férem al camp de futbol de Móra, ara, a Ascó, hi ha un estadi molt ben dotat per a totes les proves.

Jo hi vaig participar algunes vegades amb salt de longitud, amb escàs èxit, tot s’ha de dir. Ens ho passàvem bé entrenant fora d’hores. Els companys de martell i de curses llargues, van tenir més sort aconseguint sempre pujar al podi. Més tard, amb l’equip de bàsquet vam aconseguir la medalla d’or. Però no és important guanyar medalles, és el fet de participar-hi, de seguir unes pautes d’entrenament, de la pinya que fas amb els companys. L’esport com a vehicle d’inclusió social, també hi participen alumnes de Jeroni de Moragas, o altres alumnes amb certa discapacitat física. A banda que l’esport proporciona beneficis als estudiants, els ajuda a tenir disciplina de treball. Alumnes de la meua tutoria em comenten que fan handbol més per trobar-se amb les companyes que per competir seriosament. És un moment de joc i relax de les activitats diàries, a banda que es mouen. Fer esport, doncs, i participar en esdeveniments esportius com aquest, ajuden a tothom.

En fi, l’esport sempre ha estat una part important de l’escola i també de la Ribera d’Ebre on, darrerament, les noies d’handbol estan aconseguint notables èxits.

Dissabte vam veure als petits de tots els pobles carregats d’il·lusió per participar-hi, tot i la calorada immensa (la cubeta de Móra és el lloc més calorós de Catalunya). Sempre hi ha coses a millorar, això rai, però cal molta gent per a poder realitzar amb èxit tots aquests jocs. Així que, moltes felicitats a tots els que ho heu fet possible durant aquests 40 anys i que sigui per molts anys més!

Fa temps que em balla pel cap aquest títol des que vam saber que tindríem un espai estable dins la Societat Cultural Obrera de Móra d’Ebre. Vaig a posar-me una mica nostàlgica, bé, només una mica perquè tenim moltes ganes de mirar endavant; i és que ens fa molta il·lusió tenir un espai propi, però també que aquest espai sigui dins la Societat Cultural Obrera.  Potser perquè és un lloc amb història, té més de 100 anys, i ERC en té 85. Un espai centenari que albergarà un partit octogenari.

Un cartell que penja dalt la porta d’entrada de la travessera de Sant Pau diu “Sociedad Obrera,1903”. És un edifici al centre de la població, a tocar de la plaça de Dalt, entre el c. Isabel i la Travessera de Sant pau, al nucli antic de Móra. Per l’estructura, no em costa d’imaginar-me moltes discussions republicanes i, probablement, Martí Rouret i Bladé Desumvila, entre moltíssims altres, hi anaven a fer el cafè per trobar-se i xerrar i, sí, també parlar de política. Qui sap si d’allà va nàixer la idea de L’Ideal de l’Ebre, el diari de difusió republicana d’aquestes comarques. Eren altres temps, ara triomfa la via digital, però avui també estrenem 3a època de L’Ideal de l’Ebre en paper, una petita publicació de les notícies més rellevants i de la feina que fem tant des de l’Ajuntament com en altres àmbits. No ho podrem posar tot, però almenys podrem arribar als que no ens poden llegir per internet.

Només entrar per la porta de la travessera de Sant Pau, trobem una escala a la dreta que s’enfila ben amunt. Són escales altes amb barana de ferro. Un cop arribats al segon pis hi trobem la Biblioteca Frederica Montseny.  És una sala que els membres de la junta de l’entitat han deixat molt acollidora i ens van cedir per a fer una xerrada “Digues No a la violència masclista” el passat 27 de novembre, amb Montse Perelló, companya i professora de secundària, com a ponent.

Al primer pis hi ha el bar i una gran terrassa. Molt agradable i tranquil·la. Fa 25 anys era l’únic reducte de la casa on hi podies estar sense fum. ERC, llavors, no teníem local i sovint ens reuníem en aquella terrassa a l’hora del cafè, un lloc tranquil i a tocar de tot arreu. Sempre ens hi hem sentit còmodes allà i poc imaginàvem que anys més tard hi tornaríem d’una manera ocasional, primer, i cada vegada més estable, després.

Els sostres són alts, hi ha una taula de billar i l’espai és ampli, amb taules i cadires ben posades que conviden a tenir converses llargues o a jugar a jocs de taula. Momentàniament, és tancat en vies d’una remodelació, així que haureu d’esperar una mica a veure’l.

Més avall, tot just entrar i a peu de carrer, es traspassa una porta i queda un distribuïdor, allà hi ha aquesta sala que ens han cedit com a local. És una sala que ha estat moltes coses abans, perquè quan ho expliques et diuen que “ah, sí, on hi havia el club d’escacs”, “on hi havia l’escola de música”, “on hi havia l’escola de dansa”… i tantes altres coses que, de ben segur, hi han estat presents formant part de la vida cultural de Móra. Potser, també, per això ens fa tanta il·lusió ser-hi nosaltres també.

Va ser en aquesta sala que ocuparem ara, on vam fer la xerrada “Ser dona avui, reflexions“, a càrrec de la companya i llevadora Carme Celma.

I avui, tindrem una altra xerrada a càrrec d’Amada Rodríguez, professora de secundària i Natàlia Gabarró, psicòloga, ambdues de LGTeBre que ens parlaran de “La diversitat afectivosexual en el món rural” a partir de les 20.30h. Aquest acte s’emmarca entorn el 17 de maig, Dia Internacional contra la LGTBfòbia i que serà el punt de partida d’aquesta nova etapa amb local estable.

Continuem fent camí amb cada vegada més companyes i companys que ens donen un cop de mà, amb el seu suport, amb idees o plantejant-nos dubtes i preguntes… tothom ajuda a la seua manera i ens agrada que tothom hi pugui participar i dir la seua. Un gran privilegi formar part d’aquest equip humà que t’ensenya tant, a vegades sense dir res, però treballant molt.

I també són uns artistes que habiliten espais en un tres i no res! Avui (o quan us vingui de gust), en veureu el resultat. Sempre hi sou benvinguts!

[Actualització: la nit de la inauguració em diu Jasmí Campos, veterà d’ERC, que el 1977 va refundar-se el partit a la Societat Cultural Obrera].

Estem cansats, sí. No ho dic només per mi, és el que copso a l’ambient. Hi ha molts dubtes sobre si anar a votar o no i per qui fer-ho. Hem portat un ritme frenètic i ara ens trobem amb dos mesos sense acord després de “les eleccions de la nostra vida”, i un cert desencís sense veure-hi un final clar. Haguéssim volgut que fos ràpid i fàcil, però la realitat és tossuda i el país és divers. Són temps d’incertesa, però també plens d’esperança.

Fa dos nits vaig tenir la sort de poder assistir a la Nit de Santa Llúcia a Tortosa organitzada per Òmnium Cultural i emesa per TV3. No és habitual trobar una nit d’aquestes característiques vora l’Ebre; de fet, la darrera vegada que això va passar fa 33 anys i jo no ho recordo. Tampoc és gens habitual que en la majoria d’agraïments hi sorgís l’oberta esperança d’assolir aviat la llibertat. Vaig trobar particularment inspirador i encoratjador el discurs del president d’Òmnium, Quim Torra (a partir de l’1:22 minuts de l’emissió de TV3 el podeu sentir íntegre),  i el fet que la gala fos a prop de casa, quedés tan rodona i s’hi respirés un ambient de gran esperança em van acabar d’aixecar els ànims.

“300 anys que hauríem pogut perdre-ho tot i, en canvi, ho tenim tot per guanyar. La voluntat i la persistència són les nostres grans armes com a poble. Ara no ens podem aturar. Endavant, sempre endavant perquè només avançant s’avança.”  Va ser un discurs llarg, però allà enmig de la gèlida i humida nit tortosina em va venir al cap la frase que escoltava sovint de petita: “Els cansats fan la feina”. Una manera de dir que has de continuar insistint fins a aconseguir allò que vols (o allò que t’han demanat que facis). Que has de persistir per molt cansat que estiguis, fins a tenir allò que desitges. I aquí em ve al cap una frase que vaig trobar de casualitat no fa massa i que em va agradar l’origen: “Donec Perficiam” que vol dir: “fins a aconseguir-ho”, i és això el que va acabar demanant la MH Carme Forcadell, presidenta del Parlament i nascuda a Xerta, fent vibrar l’auditori repetint “Fins que ens posem d’acord: Persistirem”. Un crit que aquella nit va ser unànime, ara no podem defallir!

El 20D ens hi juguem molt, també. Potser us fa mandra anar a votar en unes eleccions d’un estat al què no volem pertànyer, però per això mateix cal anar a votar, per acabar de fer la feina, per empènyer, per continuar insistint, per deixar de sentir mentides com aquesta que han estat ben respostes, clar i castellà. Els resultats del 20D s’auguren incerts i el panorama polític pot ser molt divers, ningú sap què passarà, però tothom pot intuir que omplir les urnes (altre cop), de vots independentistes ajudarà al nostre procés, segur.

Avui és Sant Llúcia, tradicionalment es posa el pessebre que es retira per la Candelera. És, també, la patrona de la vista, protectora dels ulls. Mon pare va nàixer un dia com avui de 1936, fins el 1977 no es van tornar a publicar tants llibres en català com en aquell primer any de la guerra. Ell i molts com ell van ajudar a mantenir la flama del Català en l’època de foscor. Si encara fos viu no ens perdonaria el desànim, no ens ho podem permetre, no després de tanta gent que ens ha precedit durant tants anys lluitant, en condicions molt pitjors a les nostres, per a què Catalunya tingués veu pròpia al món. I nosaltres, hereus de tota aquella gent, hem de continuar, hem d’usar la millor arma que tenim: el vot! I hem de persistir i convèncer els que encara no ho estan que Catalunya ha de fer sentir la seua veu, perquè tots sabem que després del 27S res no pot ser igual.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i ens faci veure-hi clar ara més que mai. Ho tenim a tocar i hem de continuar persistint, amb totes les eines, amb totes les forces, per molts cansats que estiguem fins a aconseguir l’anhelat somni de la llibertat! Donec Perficiam!

(els premis de la nit, per si voleu conèixer els guanyadors)

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

“Tots els polítics m’han enganyat”. M’ho ha dit una amiga avui. Per a ella, el milió i mig llarg de gent que vam sortir al carrer l’11 no volíem la independència, el que volíem era un treball digne i que els polítics deixessin de robar. I m’he quedat de pasta de moniato. Tu hi vas ser? -la interpel·lo- No -respon- i m’anuncia que els polítics m’han enganyat tots, des de Felipe González fins al Pujol.  Ahh, és aquí el problema, crèia en Pujol fermament com si fos el pare de la pàtria, venerable fins a l’extrem i ara no s’ho pot arribar a creure tot el que ha confessat (i no ha dit gaire res encara). A mi no m’ha sorprés -li etzibo- i esbatana els ulls. És més -continuo- ara entenc molt bé l’etapa del “peix al cove”. Tot té una explicació i el que falta encara per saber! Cal estirar el fil i per això també ens cal un nou país…

Em dol, però, que pensi que el mosaic-manifestació més inèdit i gran del món no hagi estat per demanar votar el 9N. No sé on s’informa, però no és un fenomen estrany dins del nostre país. Al contrari. I m’amoïna. Sí, m’amoïna perquè gent que es suposa que sap llegir i escriure nega la realitat o l’explica a la seua conveniència sense tenir en compte els fets objectius.

Jo hi vaig ser, i cridàvem independència -li dic-. I també hi vaig ser l’any passat, i l’altre. Tu hi érets? No -em confessa-. Llavors com pots dir el que dius?

“Creure en els polítics” em repeteixo internament. Hi ha de tot, com a tot arreu, però si vaig despotricar de Mas quan va pactar la rebaixa de l’Estatut, ara li reconec el mèrit. Ho està fent de Matrícula d’Honor. Suposo que dels errors se n’aprén (qui vol aprendre’n), i ha demostrat ser el millor president que hem tingut fins ara. El millor, sí. No he votat a cap dels presidents que hem tingut, però sempre els he tingut el respecte institucional que els hi pertoca. El MHPresident Mas, envoltat per altres polítics que saben estar a l’alçada del moment, estan escrivint pàgines brillants per a la història. Ells al capdavant i nosaltres darrere, empenyent.

Venen dies incerts, però val la pena saber que som molts, que tenim ganes de votar el 9N i que estem carregats de raons per fer-ho.

Tarradellas dèia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. M’ha vingut al cap la frase en veure les manifestacions de líders unionistes intentant minimitzar la Diada. Tenim paciència infinita davant el ball de xifres, potser perquè ens sabem guanyadors morals, volem democràcia, Volem Votar.

L’any passat van dir que érem 200.000 per omplir 400Km de carretera. Val, molt bé. Enguany han dit que érem 520.000 per omplir 11km de llarg i uns 16-20 d’ample. Val, molt bé. Això vol dir que érem més del doble de l’any passat, no? Llavors no s’entèn que Alícia Sánchez Camacho digui que l’independentisme perd força. Sobretot quan la gran concentració unionista prevista a Tarragona fregava les 4000 persones (sent generosos). Ni que el país està fracturat, com proclamava la Carme Chacón. Bernat de Déu va encertar-la anit dient en una piulada que les dues manifestacions tenien un punt en comú, les dues ens havien fet somriure.

Tarragona ahir, concentració unionista:

Tenim paciència infinita davant les provocacions. Ahir, una gran bandera espanyola era en un parterre a uns 50 metres de la via. La gent passava pel costat i ni se la mirava. No va passar res, que cadascú s’expressi com vulgui, pacíficament, clar. Van cremar una estelada al davant del monument a Rafael Casanova mentre fèien l’ofrena floral. La gent no va fer res, no va dir res. La policia se’l va emportar.

Estem tranquils, esperançats i il·lusionats. I sí, som gent pacífica, però cridem fort. I, com dèia el poeta: “No podran res contra un poble unit, alegre i combatiu“.

Barcelona ahir, concentració independentista: