Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

El cel de setembre 2008

0

Aquest mes podem trobar mirant a migjorn, prop de l’horitzó, si aquest està lliure de muntanyes i de boires, una petita constel·lació de l’hemisferi sud celeste, Microscopi (Microscopium), inventada per l’astrònom francès Lacaille l’any 1752.

Júpiter continuarà brillant en Sagitari i veient-se en direcció sud en les primeres hores de la nit.

Retorna al cel occidental els planetes Venus i Mercuri.

I la sonda Phoenix Polar Lander continua enviant dades des de la superfície marciana.

Segueix …

Aquest mes podem trobar mirant a migjorn, prop de l’horitzó, si aquest està lliure de muntanyes i de boires, una petita constel·lació de l’hemisferi sud celeste, Microscopi (Microscopium). Aquest instrument científic està representat al cel per obra de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille que la creà l’any 1752 per omplir una zona del cel austral sense denominació. Aquest científic va passar quatre anys observant el cel des del seu observatori a la ciutat del Cap a Sud-Àfrica i va crear 14 noves constel·lacions. Però en contra de la tradició de nomenar-les amb personatges mitològics, associà aquests grups d’estels amb els nous aparells que començaven a revolucionar la ciència moderna: el telescopi, el microscopi, el forn químic, la màquina pneumàtica, el rellotge, la brúixola, etc…

Microscopi només posseeix estels dèbils. La més brillant és Gamma Microscopii, un estel gegant deu vegades més gran que el Sol. S’ha calculat que en el seu camí al voltant del centre de la nostra galàxia, Gamma Microscopii va passar a només 6 anys llum del Sol fa uns 3,8 milions d’anys, sent així uns dels objectes celestes més pròxim al nostre sistema solar. D’aquesta manera va ser durant un temps l’estel més brillant del cel de la Terra amb una magnitud de -3 i per tant tan brillant com Venus.

El mes començarà amb una reunió de tres planetes, tot just després de la posta del Sol. Venus i Mercuri, brillants, tindran al mig el ja distant i dèbil planeta Mart. Aquests planetes aniran variant de posició i aproximant-se de manera aparent. Venus i Mart tindran la màxima aproximació el dia 11 de setembre.

Júpiter continuarà brillant en Sagitari i veient-se en direcció sud en les primeres hores de la nit. Si utilitzem un telescopi, l’observació d’aquest planeta amb les seues bandes de núvols i la seua cort de satèl·lits és sempre una visió espectacular. El dia 9 de setembre el veurem tot just dalt de la Lluna.

El 7 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Tindrem lluna plena el dia 15, i quart minvant el 22. El dia 29 el nostre satèl·lit ens mostrarà l’aspecte de lluna nova.

La nau robòtica marciana Phoenix Mars Lander acaba de completar una de les seues principals missions, la detecció d’aigua. Amb el seu braç excavador ha extret gel a pocs centímetres de la superfície i un dels analitzadors de la nau ha confirmat que és aigua i no cap altra substància congelada. Cal saber-ne més encara d’aquesta aigua, sobretot si alguna vegada va estar descongelada o va mantindre algun tipus de vida. La NASA li ha allargat 90 dies més la vida a la missió pels bons resultats obtinguts fins ara.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: HOW AND WHY WONDER BOOKS van ser una sèrie de llibres editats entre 1960 i primers anys de la dècada dels 70 i dedicats a temes científics. Aquests llibres estaven dirigits a gent jove. Tots tenien un format similar i van ser escrits en forma de una pregunta seguida per una resposta. Pràcticament totes les il·lustracions van ser dibuixos fets a mà.

Arxiu adjunt: Mapa celeste per al mes de setembre 2008. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Eclipsi de Lluna a Ca les Senyoretes

5
Publicat el 23 d'agost de 2008

L’observació de l’eclipsi de Lluna a Otos va ser l’objecte d’una nova Nit Temàtica a Ca les Senyoretes.

La Lluna, en el seu camí al voltant del Sol, va entrar en l’ombra terrestre el passat dia 16 d’agost. L’eclipsi, però, no va ser total. El nostre satèl·lit no va entrar completament en la foscor i es produí, per tant, només un eclipsi parcial de Lluna.

Vaig anar a Ca les Senyoretes d’Otos (la Vall d’Albaida), convidat per l’escriptor Joan Olivares per participar en la seua nova Nit Temàtica. Tres telescopis van seguir pas a pas l’evolució de l’eclipsi parcial i van permetre al nombrós grup de persones presents gaudir de la visió d’un dels espectacles més bonics de la natura.

Durant tot el dia el cel havia estat totalment cobert però pocs minuts abans de l’esdeveniment el cel es va aclarir de núvols. Tanmateix la Lluna va romandre amagada darrere de l’única zona amb núvols, tot just en direcció al cim del Benicadell, així que la primera part de l’eclipsi no va ser possible veure-la.

Però tot s’arreglà al final. Tothom va poder gaudir del joc furtiu d’ombres entre el Sol, la Terra i la Lluna.


Segueix …

Arribe a Otos a les 9:20. La rotonda d’entrada al poble està acabada finalment i la connexió amb la carretera de Gandia i Olleria ja és completa.

A Ca les Senyoretes ja hi ha gent esperant. La Lluna, però encara no ha eixit de darrera del Benicadell.

Els dos telescopis que porte els munte ràpidament i amb el programa de cerca automàtica “autostar” troben sense massa problemes el planeta Júpiter que passeja majestuós damunt la Serra del Benicadell. A través dels oculars veig dos satèl·lits a cada banda, encara que Ió es troba en eixe moment eixint de darrere el planeta rei, quasi pegat a ell encara. Pel Meade ETX 70 mm de Lidl el planeta mostra pocs detalls però amb el ETX 125 mm les bandes de núvols apareixen definides, amb estructura i tot. La nit no ha quedat perfecta, però. Hi ha un poc de turbulència i un vent fluix.

Amb el telescopi que Joan Olivares ja havia muntat i amb els dos que he portat ja donem l’abast per a que tota la gent que ha vingut al sopar de la Nit Temàtica puga veure sense problemes el fenomen més esperat, l’eclipsi parcial de Lluna.

La Lluna, però, és vergonyosa. S’amaga darrere de l’única zona amb núvols del cel, tot just en direcció al cim del Benicadell. Són les 22 h i cal gaudir del sopar que ha preparat Assumpció i la Lluna encara no s’ha deixat veure. L’entrada de la Lluna en l’ombra de la Terra ja s’està produint però la llum lunar només enllumena els núvols per darrere. Caldrà esperar el final del sopar.

Sopem amb els altres assistents. Els pares d’una xiqueta que vol ser astrònoma i l’amic Joan són el nostres companys de taula. Al sopar veig que falten els sopadors habituals Pep Alminyana i Àngel Canet que no fallen mai. Tampoc estan els que venen de tant en tant. Avui justament, Paco Muñoz canta a la plaça de bous de Bocairent i els seus amics no volen faltar a la cita.

Ja durant el sopar la Lluna ha pujat el suficient per a eixir de darrere els núvols i mostrar finalment el mos que li ha causat l’ombra terrestre. La part enllumenada pels rajos de Sol es mostra brillant mentre que la zona enfosquida és de color rogenc a causa dels rajos solars que li arriben a través de l’atmosfera terrestre. Són les 23:10, el màxim de l’eclipsi que en aquest moment tapa un 81% del disc lunar. Faig unes fotos i explique a qui pregunta el mecanisme de l’eclipsi.

Quan tots ja han sopat, Joan prepara la pantalla i el projector i amb l’ordinador engegue la presentació de l’explicació de la formació dels eclipsis de Lluna. És veritat que explicar en dos dimensions els moviments de la Lluna al voltant de la Terra és complicat. Però, més complicat encara és fer notar que l’òrbita lunar es troba inclinada 5º respecte al pla que forma l’òrbita de la Terra al voltant del Sol. Aquest fet és la causa que els eclipsis no es produesquen cada 15 dies, en cada lluna nova (eclipsi de Sol) o en cada lluna plena (eclipsi de Lluna) sinó de manera molt esporàdica. Vegeu un post anterior per a més explicació.

Joan Olivares trau un enginyós artefacte que simula en tres dimensions les òrbites terrestre i lunar. Sembla que la gent ho entén.

Faig notar com els eclipsis de Lluna han estat usats pels antics grecs per determinar la forma de la Terra. Encara que és un fet poc sabut, la forma esfèrica del nostre planeta és coneguda des de fa més de 2500 anys. La idea que els antics, pobrets, pensaven que la Terra era plana és totalment errònia. Només els ignorants o la gent del poble baix podia pensar d’aquesta manera. Si l’ombra de la Terra és circular com es veu sobre la Lluna en els moments dels eclipsis de Lluna, la Terra, que enllumenada pel Sol produeix aquesta ombra, ha de ser, per força, esfèrica.

Acabada la xerrada encara tenim temps de veure les últimes fases de l’eclipsi. La Lluna, movent-se cap a l’est, va deixant l’ombra terrestre i torna a rebre els rajos solars sense impediments. Torna, en tot el seu esplendor, la Lluna plena.

A banda de la Lluna, els telescopis mostren també el planeta Júpiter. Ió i Europa envolten de ben prop el planeta, els altres satèl·lits es troben més lluny.

La llum de la Lluna plena fa molt brillant el cel. És inútil observar qualsevol objecte de cel profund. Fins i tot la galàxia d’Andròmeda, que es presenta per l’est, es troba reduïda a una minúscula i dèbil boirina.

Ja és la una passada. L’eclipsi ja és història i la gent ja va marxant. Ens acomiadem dels amos de la casa amb el goig d’haver presenciat un bell encontre celeste.

Foto del post: Joan Olivares observant la Lluna. Enric Marco
Fotos adjuntes: Diverses fotos dels assistents i una composició d’imatges de l’eclipsi. Enric Marco
Més fotos: Assistents i la Lluna eclipsada. El Tap. Suplement de Vilaweb Ontinyent. Joan Olivares

Saturn també és per als xiquets

2
Publicat el 17 d'agost de 2008

La decisión presa per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana de suprimir Astronomia de l’ESO continua generant protestes. D’aquest fet ja en vaig parlar en un post anterior on deia que els ensenyants de Física i Química de la Societat Marie Curie van fer un comunicat.Avui, al diari Levante-EMV, el periodísta científic i astrònom aficionat, Vicente Aupí en parla extensament i ens mostra l’absurditat d’eliminar Astronomia del curriculum d’ESO pel seu valor pedagògic i a les portes de celebrar l’Any Internacional de l’Astronomia.

Vicente Aupí és autor de diversos llibres d’astronomia.

Per suposat, subscric totalment les opinions de l’article.

Segueix …

Saturno también es para los niños

El debate acerca de Educación para la Ciudadanía ha eclipsado —nunca mejor dicho— la decisión de la Conselleria de Educación de suprimir la astronomía como asignatura optativa de la ESO para el curso 2008-2009. El momento elegido por la Generalitat para borrarla del mapa educativo es un notable desacierto, ya que 2009 ha sido declarado por la Unesco como Año Internacional de la Astronomía, iniciativa que se adopta tras la petición formulada en ese sentido por la Unión Astronómica Internacional (IAU).La fecha elegida no es ninguna casualidad, ya que tanto la IAU como la Unesco consideran que 2009 es un momento excelente para impulsar la ciencia que ha permitido al ser humano comprender cuál es su lugar en el Cosmos, ya que el año próximo se celebra el 400 aniversario de las primeras observaciones telescópicas realizadas por Galileo, que abrieron la puerta a los conocimientos actuales sobre el Universo.

En realidad, estoy convencido de que renunciar a la astronomía como materia optativa en la ESO es un craso error que va mucho más allá de la falta de visión que ha supuesto suprimirla justamente coincidiendo con el Año Internacional de la Astronomía. Es difícil pensar de otra forma tras ver cómo chavales de 13 y 14 años se quedan maravillados al observar, a través de un telescopio, lo que Galileo descubrió 400 años antes. El impacto que causa la visión telescópica de los cráteres que bordean las polvorientas llanuras grisáceas de los mares de la Luna —que, evidentemente, no son de agua— suele dejar unos segundos sin palabras al niño — y al adulto— que observa por primera vez esa estampa celestial. Y si después seguimos emulando a Galileo y orientamos el telescopio hacia Júpiter, el espectáculo de este planeta gigante y la danza de sus cuatro satélites mayores —Europa, Ganimedes, Io y Calisto, las lunas galileanas—, ocultándose tras él o proyectando su sombra sobre la superficie joviana al pasar por delante, no defraudará a nadie.

Si eso parece poco, cualquier niño que observe los anillos de Saturno lo recordará el resto de su vida. Todo eso se puede ver en los libros o en internet gracias a la multitud de galerías fotográficas existentes, pero nada es comparable a la experiencia de observar nosotros mismos un planeta a través del telescopio. Internet nos ofrece algo virtual, la observación astronómica es una forma de viaje, porque aunque no estemos lo vemos con nuestros propios ojos. Es una imagen real, no una fotografía.

Lo importante, en cualquier caso, es que, a diferencia de muchas otras asignaturas, la
función educativa de la astronomía se da la mano con una experiencia apasionante. Mediante la diversión logra aportar a los niños de la ESO una comprensión global del Universo que sin esta materia no será posible. Podremos comprender muchas cosas sobre el mundo, pero no entenderemos lo que es el mundo en el contexto del universo del que forma parte.

Hay pocas certezas que nos den una medida tan exacta de la realidad como saber que el Sol, al que llamamos astro rey y nos da calor y vida cada día, no es más que un pequeño ejemplar de los más de 200.000 millones de estrellas que, seguramente, tiene la Vía Láctea, nuestra galaxia. O que la Galaxia de Andromeda, una de las más cercanas y de características similares a la nuestra, la vemos por el telescopio no como es ahora, sino como era hace 2,9 millones de años.

Pese a que comparativamente es una de las galaxias más próximas, está tan lejos que su imagen nos la muestra como era entonces. Está a una distancia de 2,9 millones de años luz, lo que equivale a decir que la luz, viajando a 300.000 kilómetros por segundo a través del espacio, tarda 2,9 millones de años en llegar desde allí hasta aquí para que podamos verla. Tal vez hace un millón de años ocurriera algo allí y aún no nos hayamos enterado.

Todos estos datos conducen a la evidencia de que el Universo es enorme, y ésta a la inapelable deducción de que sería ridículo pensar que somos sus únicos habitantes. ¿Podemos sustraer toda esta información a los chavales de la ESO o, por el contrario, debemos introducir en la programación materias que, como la astronomía, pueden suponer un extraordinario estímulo para la curiosidad y el conocimiento?

Vicente Aupí, Levante-EMV
17 d’agost 2008

Foto: Dibuix de Saturn de la pàgina de la NASA dedicada a la missió Cassini-Huygens per a ús infantil.

Publicat dins de IYA2009 | Deixa un comentari

El 16 d’agost, eclipsi de Lluna

1
Publicat el 15 d'agost de 2008
La segona part del mes comença amb un alineament entre el Sol, la Terra i la Lluna. La Lluna creuarà el dissabte 16 per la nit l’ombra que la Terra projecta a l’espai a causa de la il·luminació del Sol. Així que tindrem un eclipsi de Lluna.

Ara bé, l’alineament no serà perfecte. La Lluna passarà una mica per dalt de l’eix Sol-Terra i l’eclipsi només serà parcial. Així i tot cal aprofitar-lo. Serà l’últim de l’any.

Aprofitaré l’avinentesa per veure l’eclipsi de Lluna a un lloc privilegiat, envoltat d’amics. Torne a Ca les Senyoretes a Otos, en una nova Nit  Temàtica, convidat per Joan Olivares per parlar de l’eclipsi. També l’observarem amb tres telescopis des de la terrassa de la casa rural de la Vall d’Albaida.

Segueix …

Com ja he explicat en altre post, dedicat a l’eclipsi del dia 3 de març de 2007, el pla de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol, que rep el nom de pla de l’eclíptica, no coincideix amb el pla de l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra.

Un pla està inclinat respecte de l’altre un poc més de 5º. Així és que la Lluna passa la major part de la seua translació al voltant de la Terra per damunt o per sota de l’eclíptica. Però és clar, hi ha dos punts en que la Lluna creua el pla de l’òrbita de la Terra, un en passar de sota a dalt de l’eclíptica i l’altre en passar de dalt a baix de l’eclíptica. Aquests punts s’anomenen nodes (ascendent i descendent) i la línea d’unió dels dos nodes, línea de nodes.

Quan tinguem l’alineació Sol, Lluna i Terra, la Lluna estarà en fase de nova, ja que el Sol allumenarà la Lluna per la seua cara oculta i ens resultarà fosca per a nosaltres. Si és el cas que la Lluna es troba prop d’alguns dels dos nodes, és a dir prop del pla de l’eclíptica, l’alineament serà perfecte i en algun lloc de la Terra s’observarà un eclipsi de Sol. Això mateix passà fa un mes, l’1 d’agost passat, quan els siberians i alguns milions de xinesos observaren un eclipsi de Sol.

Quan es tinga l’alineació Sol-Terra i Lluna, la Lluna estarà en fase de plena, ja que el Sol l’allumenarà directament per la cara que observem des de la Terra. Si és el cas que la Lluna es troba prop d’alguns dels dos nodes, és a dir prop del pla de l’eclíptica, l’alineament serà perfecte i en tots els llocs de la Terra on siga de nit s’observarà un eclipsi de Lluna. Donat que fa 15 dies es va produir un eclipsi de Sol, la Lluna s’hi trobava ben prop de la línea de nodes i demà dia 16, que tindrem lluna plena, aquesta encara s’hi trobarà ben a prop. Així que demà tornem a tindre eclipsi, en que la Lluna es submergirà en les ombres de la Terra i desapareixerà, parcialment aquesta vegada.

Les dades tècniques han estat extretes de la pàgina de Fred Espenak, la millor pàgina dedicada als eclipsis.

L’últim eclipsi de 2008 és un eclipsi parcial de Lluna que passarà en el node ascendent de la Lluna en Capricorn. És visible principalment a Europa i Àsia així com a Àmèrica del Sud. El màxim de l’eclipsi ocorrerà a les  23:10:09 hora local quan la magnitud de l’eclipsi assolisca 0.8076, és a dir que quasi el 81% del disc lunar estarà fosc.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi
(en aquest enllaç, les hores estan en Temps Universal, cal sumar 2 hores
per a l’hora oficial). Els moments destacats de l’eclipsi parcial del 16 d’agost
2008 són els següents:

Moments destacats Hores, minuts i segons 
Començament de l’eclipsi parcial 21:36:07 
Màxim de l’eclipsi 23:10:09
Final de l’eclipsi parcial 00:44:16

La trajectòria de la Lluna passarà per la part nord de l’ombra terrestre produint-se un eclipsi parcial que durarà unes 3 hores i 8 minuts.

Així que aprofiteu el dissabte per la nit i gaudiu de l’espectacle gratiu de la natura. I si veniu a Otos, allí ens veurem. La idea és veure l’eclipsi i gaudir de la vista dels satèl·lits de Júpiter.

Ja us ho contaré en altre post.

Foto: Eclipsi de Lluna sobre Londres.

La Safor a Descobrir Catalunya

1
Publicat el 13 d'agost de 2008
M’he trobat una sorpresa quan aquesta setmana la quiosquera m’ha recomanat el número d’agost de Descobrir Catalunya.

El número és dedicat a la meua comarca adoptiva la Safor on visc des del 1988. Paisatges passetjats i d’altres no tant, personatges coneguts que parlen del seu espai més pròxim juntament amb articles d’autors saforencs com l’escriptor Josep Piera o l’historiador Ferran Garcia-Oliver fan molt recomanable la revista com a primera aproximació a meu petit país. Les festes, la música, els rius i els menjars també són tractats.

A més la portada és una bellíssima fotografia de l’església del Monestir de Santa Maria de Valldigna, tan maltractada pel poder.  Ferran Garcia-Oliver parla d’aquest monestir junt als altres monestirs saforencs, com el de Sant Jeroni de Cotalba, construit pel pare d’Ausiàs March.

Com diu la web de Descobrir Catalunya en el seu número d’agost 2008,


Gandia és la capital d’una comarca valenciana sorprenent, amb paisatges
que regalen mirades de mar i muntanya sobre un territori acollidor i
ple d’encants. Així, coneixerem els monestirs de Santa Maria de
Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba; descobrirem els secrets de les
platges, una a una; menjarem als millors restaurants de cuina marinera;
resseguirem el curs del Serpis; anirem de festa en festa i caminarem
pels nuclis antics de Gandia i Oliva tot seguint el llegats dels
clàssics de la literatura catalana.


Així que aneu ràpid a comprar-la abans que s’acabe i veureu quin paisatge tan bonic, tanta història compartida i penseu en els que volen emportar -s’ho tot…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Sol de ben prop

0
Publicat el 12 d'agost de 2008
Diumenge passat, el Levante-EMV va publicar una entrevista amb el físic solar Valentín Martínez Pillet, valencià, i que treballa a l’Instituto de Astrofísica de Canarias.

A banda que coordina els treballs del detector Imax que volarà en la missió Sunrise l’any que ve, de la qual ja us en parlaré, és el representant espanyol en la missió Solar Orbiter que s’aproximarà al Sol per estudiar-lo de prop.

El conec de fa temps i el seu entusiasme per explicar les coses es veu reflectit en l’entrevista.


El 2015, l’Agència Espacial Europea (ESA) llançarà una sonda amb un telescopi i  aparells de medició que es col·locarà en l’òrbita del Sol, prop de Mercuri, per a estudiar el més prop possible l’astre rei. Un repte científic i tecnològic descomunal la part espanyola del qual és responsabilitat del físic solar Valentín Martínez Pillet, un alacantí que dirigeix les investigacions de l’Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

Segueix …

Lo del calentamiento global parece una religión

En 2015, la Agencia Espacial Europea (ESA) lanzará una sonda con un telescopio y aparatos de medición que se colocará en la órbita del Sol, cerca de Mercurio, para estudiar lo más cerca posible al astro rey. Un desafío científico y tecnológico descomunal cuya parte española es responsabilidad del físico solar Valentín Martínez Pillet, un alicantino que dirige las investigaciones del Instituto Astrofísico de Canarias (IAC).

ROGELIO FENOLL -Con 44 años, usted forma parte del selecto club, apenas unos quince, de especialistas mundiales en manchas solares y magnetismo solar, un campo de la astrofísica que le ha permitido especializarse en misiones espaciales y le ha llevado a ser uno de los elegidos para la misión Solar Orbiter de la ESA,

¿en qué consiste esa misión?

-La ESA lanzó el satélite SOHO en 1995, que ha sido un éxito tre mendo. Todas las imágenes bonitas del Sol visto en ultravioleta, no la típica bola amarilla, vienen de SOHO. Pero había que dar un paso más. La ESA reunió a la comunidad de física solar y preguntó qué era lo siguiente y se pensó que debíamos acercarnos al Sol, entenderlo mejor cerca, con lo cual se hace todo más complejo porque si te acercas te calientas mucho. Los americanos tienen la misión Solar Pro que llegará a diez radio solares, Solar Orbiter llegará a 45, no es tan ambiciosa, pero los americanos no pueden tomar imagen del Sol, llegan tan cerca que un telescopio se quemaría, así que lo único que pueden hacer es medir in situ el plasma solar, las condiciones físicas allí. Solar Orbiter va a llegar hasta Mercurio y desde esa distancia podemos llevar un telescopio que tome imágenes, vamos a medir in situ pero también vamos a hacer imagen de la superficie.

-Llegar hasta Mercurio debe ser todo un reto tecnológico.

-Sí, Solar Orbiter irá a buscar Venus y la gravedad asistida lo impulsará hacia el Sol. Estará orbitando entre Mercurio y Venus. Ahora mismo es lo más vistoso en física solar, por la cantidad de dinero que necesitas. Poner un kilo de masa en un satélite cuesta un millón de euros, poner un kilo sobre Marte ya son diez.

-¿Va con retraso la misión?

-Es un reto tecnológico enorme y eso es lo que ha causado los retrasos. Los científicos decimos que nos queremos acercar al Sol y el ingeniero tiene que conseguir que sobreviva, pero si te acercas al Sol te quemas, y ese es el problema, hay que hacer un escudo protector y se lleva años investigando. Ahora creemos que ya sabemos hacerlo.

-¿Es el proyecto de su vida?

-Sí, con mucho. Salimos en 2017, tardamos tres años en llegar y luego son siete años la misión, con lo cual se termina en 2027 y mi jubilación es para 2030. El problema es Europa, que no da el mismo número de oportunidades a sus in vestigadores que EE UU. Allí, un investiga dor puede desarrollar dos o tres misiones en su vida, en Europa una y poco más, en EE UU se invierte más en I+D.

-¿Con esos plazos, cómo se vive en su profesión los conceptos éxito y fracaso, qué frustra ción estar décadas en un proyecto y que pueda irse al garete en un santiamén?

-Enorme, enorme, la respuesta final se la daré en 2020. En el espacio es así. La ingeniería de espacio es la más com plicada; los controles de calidad, la ingeniería de sistemas son muy complejos porque no te puedes permitir fallos, en tierra se corrigen, pero mira el Hubble, no comprobaron bien las aberraciones y estaba cegato, y el ridículo fue tan grande que NASA pagó unos astronautas para arreglarlo. Solar Orbiter como salga mal, salió mal. Pero yo he podido participar en dos grandes misiones, la otra es Sunrise: un globo estratosférico que lanzaremos desde el Polo Norte y donde hago el mismo instrumento que para Solar Orbiter, conceptualmente hablando, porque el instrumento en sí es distinto. Así que tengo antes una misión que me dará éxito o fracaso. Vamos a volar a 40 kilómetros un telescopio alemán de un metro de diámetro en una barcaza americana, con un globo americano y logística de lanzamiento NASA, que lleva dos instrumentos: uno pequeñito alemán y uno muy grande español que yo estoy dirigiendo ahora mismo: se llama IMaX y es un magnetógrafo para medir el campo magnético solar. Las oportunidades de hacer esto son muy pocas y hay que aprovecharlas muy bien. Así que en 2009 volaremos en el Polo Norte y en 2011 en el Polo Sur. Puede pasar de todo, es frontera de la ingeniería y la investigación y todo puede ir mal.

-¿Entonces investigar en España ya no es llorar?

-En absoluto, eso ya no es verdad y el que diga eso es un cínico, es que no quiere investigar. Eso cambió hace ya tiempo, otra cosa es si la financiación va en la dirección correcta, si el valor añadido de la investigación es el idóneo para la sociedad, cómo repercute, ahí podemos hablar mucho, pero la financiación en España está a nivel europeo. Podemos hablar del I+D+I, pero la investigación en sí está suficientemente financiada, hay dinero si eres competitivo, si te mueves, tienes capacidad de conseguir becarios y tienes incluso programas como el Ramón y Cajal. Hombre, siempre hay quejas, cosas que mejorar, la cantidad que España invierte en I+D está por debajo del promedio de Europa. Primero hay que trabajar y después ya nos quejaremos.

-¿En su caso hay una vocación desde muy pequeño, le gustaba mirar el firmamento o el Sol con un trozo de vidrio ámbar?

-No y sí, no miraba el Sol por que el Sol parecía algo aburrido, una bola amarilla que sale todos los días y se pone ahí, casi irrelevante. Lo que sí hacía era con ocho años mirar por la noches las estrellas con un telescopio con un amigo del colegio, Pascual Monllor. Hubo unaspecto romántico para hacer astrofísica pero lo que me interesaba era el Big Bang, el origen del Universo, los agujeros negros, todo lo que suena raro, es lo que te llama al principio, las cosas más clásicas, que también son frontera del conocimiento. A día de hoy, la Física Solar es la parte más física de la astrofísica, tenemos mucho menos margen para divagar.., sobre el Big Bang puedes decir prácticamente lo que quieras, puedes hacer cualquier teoría loca y nadie puede decirte que no porque no hay forma de demostrar que estás equivocado. En ciencia lo único que hacemos es demostrar las mentiras, hay quien se cree que la ciencia es sobre las verdades, no, no, la ciencia es sobre demostrar qué no es verdad, pero es tan difícil que puedes hacer prácticamente lo que quieras y quedarte toda tu vida haciendo teorías extrañas que nadie te va a demostrar que estás en lo falso, con lo cual tú sigues dándole a la bicicleta y, bueno, a lo mejor un día tiene sentido lo que dices, no se sabe cuándo, pero según vas llegando a cosas más cercanas como las galaxias, a medio interestelar, a las estrellas, al Sol, vas perdiendo margen de divagar, tienes que ir a cosas más concretas como la física que aplicamos al Sol, son teorías muy exactas y en ese sentido es muy satisfactorio para un físico.

-¿Qué misterios contiene el Sol. Siempre está ahí, nos da la vida, la fotosíntesis, etc, pero qué hay además de lo obvio?

-Es el objeto astrofísico que más simpacta en nuestras vidas, con mucho. Nuestra sociedad tecno lógica cada vez depende más de un montón de satélites que tenemos alrededor de la Tierra (GPS, comunicaciones, etc). En la Tierra estamos protegidos de todos los efectos solares por un escudo, pero los satélites están expuestos a todas las tormentas solares. El Sol tiene un ciclo de actividad de once años y en esos picos emite tormentas, plasma magnetizado que cuando llega a la Tierra interacciona con estos satélites y, en muchos casos, hay que apagarlos. Se nos pide que hagamos una predicción de cuándo va a llegar esta tormenta porque si no el satélite se va a cortocircuitar y a romper, se han perdido muchos satélites. En los países más nórdicos tienen las auroras boreales y eso significa interferencias electromagnética, corte de comunicaciones, apagones en ciudades y cuanto más al norte más ocurre. O los vuelos que van por los polos, las compañías aéreas nos piden si va a haber problemas en ciertas épocas cuando saben que ha habido una tormenta en el Sol; éstas tardan en llegar siete minutos, pero las partículas, las radicaciones, lo que más afecta, tarda dos o tres días, ese es el tiempo de que disponemos para predecir y avisar de las tormentas de cierta intensidad. Surge la necesidad de una meteorología espacial para la sociedad tecnológica y somos mucho peores, más nefastos, que los meteorólogos de la Tierra.

-¿Y cómo está ahora el Sol?

-Lleva 5.000 millones de años produciendo energía y le quedan 5.000 millones más, o sea que podemos estar tranquilos, pero antes dejaremos de estar en este planeta. Se va a expandir, a enfriar, pero al hacerse más grande emitirá más, pero lo que no sabe mos a día de hoy es si la Tierra va a verse dentro del Sol. Hasta ahora se creía que sí, que se convertirá en una gigante roja. Se hará grande y se tragará a Mercurio, a Venus, y pensamos que también la Tierra, los últimos cálculos dicen que llega casi hasta aquí, pero da igual, la vida en la Tierra será imposible ¿No estaremos aquí para verlo? Antes nos caerá un meteorito o se extinguirá la forma de vida en la Tierra tal y como la entendemos, o la extinguiremos nosotros por algún tipo de fiesta nuclear. Lo que seremos capaces en ese tiempo es de haber conquistado el Sistema Solar, de cargarnos la Tierra y de vivir en otro sitio, eso me lo creo más.

-¿Hay vida en el Universo?

-Segurísimo, debe estar lleno.

-¿Lo dice porque cree en ello o porque tiene alguna certeza?

– Porque me creo bastante vulgar y creo que la humanidad es muy vulgar. No hemos encontrado nada que nos diga que somos muy especiales. El Sol es una estrella vulgar, todas las estrellas cuando se forman dejan restos que forman planetas. ¿Por qué no va a haber vida? y no hablo de vida inteligente, sino de vida, algo basado en el carbono, algún tipo de bacteria. Se han encontrado moléculas complejas en el Universo, así que tiene que haber vida por todos lados. ¿Vida inteligente? Es un poco mas difícil pero diría también que tiene que haberla por todos los lados… si estuviera convencido de que somos muy especiales, de que Dios creó una especie de Adán y Eva a su ima gen y semejanza… pero como creo que fue un proceso de azar, de la evolución de la materia en el Universo que ha ocurrido aquí y que ha ocurrido en todos los lados. Debemos de ser muy vulgares, muy fáciles de reproducir y el universo debe estar lleno de vida e incluso de vida inteligente, estoy convencido. Pero aunque pueda haber vida, la comunicación entre civilizaciones es muy difícil, el problema es que las distancias son enormes y la velocidad más rápida que podemos en tender, la velocidad de la luz, es muy lenta, con lo cual es una penalización enorme viajar a otro sitio, incluso dentro de la galaxia.

-¿El debate ciencia Dios está muy presente en su trabajo?

-No, no lo plantea nadie, somos conscientes del debate, a veces participas más o menos, pero en el día a día no.

-¿Hay alguna relación entre el Sol y el calentamiento global?

-El Sol no es la causa del calen tamiento durante los últimos treinta años porque el Sol no ha cambiado apreciablemente. Me da un poco de miedo lo del calentamiento global, a veces parece una religión. Si el calentamiento es verdad y es una verdad absoluta que no se puede demostrar que es falso, no es ciencia. Hay que ser críticos, escépticos ante todo. La temperatura ha aumentado un grado en unos 80 años, y eso es muy rápido, coincide con el aumento de emisión de CO2 por parte de la humanidad. La relación directa entre una cosa y otra es parte de lo que hay que estudiar, aquí no hay verdades absolutas. Ese CO2 tiene una química muy compleja en la atmósfera, una interacción complicada con los océanos y no solo emitimos CO2 también vapor de agua y no tenemos ni idea de qué le pasa al vapor y eso es parte de la investigación. Es verdad que emitimos más CO2 , CO2 que por otra parte ya estaba en la atmósfera. Fíjate que originariamente el CO2 que había en la atmósfera lo chuparon las plantas durante el carbonífero, se murieron, se con virtieron en petróleo, y ahora quemamos el petróleo y soltamos el CO2.
Estamos devolviendo a la atmósfera el CO2 que tenía originalmente. La relación de todo eso hay que dejarla a los científicos para que investiguen y empieza a haber demasiada gente que no son científicos hablando de este tema, muy en concreto Al Gore. Manuel Toharia lo da dicho claro, hay que separar lo que es ciencia y debate político. No hay nada sagrado en ciencia, este mes en «Nature» sale una noticia de científicos, climatólogos de reputado prestigio, que dicen que se va a enfriar parte del planeta.

 

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Les Persèides, altra volta

0
Publicat el 11 d'agost de 2008
Ja sóm al punt en que la Terra, en el seu camí al voltant del Sol, talla l’òrbita del cometa Swift-Tuttle i per tant ha arribat el moment en que recollirem part dels petits trossos de pols que aquest cometa ha deixat en els darrers passos al voltant del Sol.

Aquests petits residus celestes són coneguts com les Llàgrimes de Sant Llorenç ja que cauen prop del 10 d’agost. El nom científic és la pluja d’estels de les Persèides.

Si voleu veure com cauen, aquesta nit i la nit de demà, busqueu un lloc fosc, lluny del cel brillant de les ciutats, espereu que es ponga la Lluna, cap allà a les 2 de la matinada i estirats a terra, mirant al cel en direcció a l’est deixeu passar el temps. Pot fer-se llarga l’espera però només veure un “estel” caure ja s’ho val. Millor si esteu amb l’amic o l’amiga….

Segueix… 

La informació general de la pluja d’estels ja la vaig donar l’any passat 2007 en l’apunt La pluja d’estels de les Persèides. Podeu mirar allí per a obtenir dades dels cometes en general, del cometa Swift-Tuttle, de la seua òrbita, etc…

Ací parlaré només de les condicions d’observació d’enguany.

Si comenceu aviat l’observació a un lloc fosc, tot just després de la posta de Sol d’avui, 11 d’agost, ja ben fosc, podreu veure els primers meteors. Aleshores la constel·lació de Perseu, d’on sembla que surten, estarà encara sota l’horitzó o molt baixa. Mirant a l’est veureu com apareixen fregant l’horitzó.

Més endavant a la nit, Perseu s’elevarà al firmament i els meteors vindran cap a tu des de més alt.

A la nit podreu també admirar Júpiter i la Lluna, ben prop a la constel·lació de Sagitari, altrament dita la Tetera. Quan es ponga la Lluna, cap a les 2 de la matinada, les condicions d’observació seran millors i els meteors més dèbils podran veure’s.

Que ho passeu bé. Jo no sé si veuré alguna cosa. Ací a la Safor està ple de núvols alts.


Foto: Joe Westerberg, Joshua Tree National Park, California, 11 d’agost 2007

Phoenix tasta l’aigua marciana i li agrada

2
Publicat el 1 d'agost de 2008
Finalment la nau Phoenix Mars Lander (post meu), arribada a la zona polar nord de Mart ha detectat aigua sota la superfície. La pala robòtica ha dipositat material des de la rasa de 5 cm de fondària que havia excavat al forn de la nau. Després d’escalfar-la, el gas produit ha estat vapor d’aigua.Com ha dit en la conferència de premsa William Boynton de la Universitat d’Arizona i cap científic del Analitzador Tèrmic de Gasos (TEGA), “Tenim aigua. Ja teniem evidència d’aquest gel d’aigua subterrani per observacions realitzades per la nau en òrbita marciana Mars Odyssey i també pels materials observats per Phoenix en la rasa que s’evaporaven en poc temps però aquesta és la primera volta que l’aigua marciana s’ha tocat i tastat.”I a més ha dit: “I estava bona!!!

L’èxit de la missió ha portat a la NASA a perllongar la vida de la nau un mes més,  fins a finals de setembre.

Ara el que cal és veure si aquest gel va estar fos alguna vegada i va poder mantindre algun tipus de biologia. Caldrà esperar….

El cel d’agost 2008

4
Publicat el 1 d'agost de 2008

El Dragó (Draco) és una constel·lació ben antiga i molt extensa que envolta l’Ossa Menor. Representa el ser mitològic d’un o cent caps que protegia les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides.

El planeta rei del cel d’agost serà Júpiter. Es podrà veure a partir de la posta del Sol cap al sud-est tot el mes. La seua cort de satèl·lits és un objectiu interessant de veure.

I per passar la nit amb conversa agradable mentre el Sol i la Lluna tenen un encontre celeste, no us perdeu la nit del 16 al 17 d’agost quan, amb permís dels núvols, observarem un eclipsi parcial de Lluna.

Segueix …

El Dragó (Draco) és una constel·lació ben antiga i molt extensa que envolta l’Ossa Menor. És, per tant, una constel·lació circumpolar, és a dir visible a qualsevol hora de la nit en direcció al nord. Representa el ser mitològic que protegia les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides. Aquestes eren les filles del déu Atlas, condemnat per Zeus a sostenir sobre els seus muscles la volta del cel. Hèrcules aconseguí matar el drac i endur-se les pomes en l’onzé dels seus mítics treballs. Hi ha qui proposa que les pomes d’or eren realment taronges però els grecs no coneixien aquest fruit. De fet, aquest heroi és representat al firmament ben prop del Drac amb un peu situat sobre el seu cap.

No hi ha estrelles realment destacades. Gamma Draconis, una estrella gegant roja, que es troba situada a la posició de l’ull del drac, és de magnitud 2,2 i localitzada a 150 anys llum de la Terra.

La constel·lació destaca per les seues estrelles dobles. Mu, Nu i Psi Draconis són sistemes estel·lars amb dos components que són fàcilment observables amb un telescopi menut o uns prismàtics.

Mart i Saturn ja no són visibles aquest més perquè es troben en direcció a la brillant lluminària solar.

El planeta rei del cel d’agost serà Júpiter. Es podrà veure a partir de la posta del Sol cap al sud-est tot el mes. Tracteu d’observar-lo amb un telescopi o uns prismàtics potents i veureu la seua cort de satèl·lits alineats i les bandes fosques de núvols sobre el seu disc.

El dia 1 d’agost tindrem una Lluna en fase de nova. El 8 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 16, i quart minvant el 24. L’últim dia del mes la Lluna tornarà a presentar-se en fase de nova.

La nit del 16 al 17 d’agost, amb permís dels núvols, observarem un eclipsi parcial de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se i adquireix una tonalitat rogenca. En aquest cas l’alineació serà quasi perfecta. La Lluna es submergirà fins un 85% dins de l’ombra de la Terra. Els moments destacats de l’eclipsi són els següents, en hores i minuts:

Començament de l’eclipsi parcial:      21:36
Màxim de l’eclipsi:                             23:11
Final de l’eclipsi parcial:                      00:46

Tracteu d’observar el fenomen ja que no cal cap instrument per veure’l. Només cal veure com la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, va fent-se cada vegada més fosca.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Les Hespèrides en el Jardí. Ací les pomes són a l’arbre i el dragó Ladon només té un cap (algunes versions diuen que en tenia 100!). Figures sobre una hydria roja àtica. Aprox. 410-400 aC. Fotografia cortesia dels Trustees of the British Museum, Londres.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes d’agost 2008. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

 

Eclipsi total a la Xina

0
Encara esteu a temps. Agafeu un avió a la Xina, com ha fet Leo Messi, i veureu un dels fenòmens més bonics de la natura. Com el dia es fa nit de sobte, com qui apaga el llum de l’estança. La Lluna anirà posant-se poc a poc davant el Sol fins tapar-nos completament la seua llum.

Però si bé no podrem estar a Sibèria o la Xina demà, si que és possible que alguns de nosaltres estiguem pel nord d’Europa. Allí, com explicaré en la resta de l’article, es veurà un interessant eclipsi parcial de Sol. Per tant, no us oblideu de les ulleres d’eclipsi i d’una càmera per fer espectaculars i molt estranyes fotos.

Segueix …


Divendres, 1 d’agost de 2008.

En una banda d’uns centenars de quilòmetres que va des de Greenlàndia fins a la Xina, passant pel nord de Rússsia, Sibèria i Mongòlia, milions de persones seran testimonis de com la Lluna va tapant el Sol en un espectacular eclipse total. Veuran, si es troben en un lloc alt i sense obstacles cap a l’oest, com l’ombra de la Lluna va corrent per la superfície terrestre a una velocitat d’avió supersònic fins que en arribar a ells la nit es fa completa. Veuran les capes més subtils de l’atmosfera solar, la corona plena de zones filamentoses mostrant els camins de l’intens camp magnètic i els planetes al seu voltant, Venus, Mercuri, Saturn i Mart.

La Nasa, entre altres, ho retransmetrà en directe. Si teniu connexió de banda ampla tracteu de veure-ho. S’ho val…

Ara bé no tothom, llevat de Leo Messi i la colla d’esportistes de les olimpíades xineses, podrà estar a la Xina a temps.

Amb temps i diners podria haver programat un viatge per veure l’eclipsi a Sibèria agafant el transsiberià, però no és aquest el meu cas. 🙁

Nosaltres podríem conformar-nos a viatjar a Paris o encara més al nord d’Europa. Allí, encara que l’eclipsi no siga total, si que podeu veure com la llum va minvant com en un capvespre. Segons on es trobeu hi haurà més o menys cobertura per la Lluna. Aquesta foto animada de la NASA ens dóna les distintes parcialitats per a tota Europa. Com veieu a casa nostra no ens toca res de res. Altra vegada serà.

Com diu la nota de premsa de la NASA, que en això té la trencada i és model per a tots en això de la divulgació científica (ja en parlarem en un altre post), els mortals que no puguen anara a la Xina, podem aprofitar l’eclipsi parcial. I a més dura molt més!

I és veritat. Com ja vàrem fer a l’eclipsi parcial del 29 de març del 2006 es poden fer boniques i estranyes fotografies. A través de les fulles dels arbres les imatges del Sol resulten espectaculars. Veien a continuació les fotos que ens envia la NASA.

see caption

Sols creixents fotografiats durant l’eclipsi parcial de juny 2002 [més]

Les hores de l’eclipsi parcial varien depenent de quina zona de la Terra ens trobem ja que la Lluna va movent-se però també la Terra gira. En Europa passarà entre les 10:00 i les 13:00 hora local aproximadament.

Per tant, si demà viatgeu pel nord d’Europa no oblideu les vostres ulleres d’eclipsi i la càmera.

NO MIREU DIRECTAMENT el Sol i encara menys amb prismàtics i telescopis sense protecció. Això mai de la vida. L’observació del Sol és perillosa per la qual cosa cal proveir-se de filtres adequats. Les ulleres d’eclipsi i o bé un filtre de soldador del número /densitat 14 és la millor opció.

Ja em direu com us ha anat. Jo, des de la Safor, no veuré res de res….

Més informació de l’eclipsi del dia 1 d’agost a la pàgina de Fred Espenak. Ell també ha preparat una pàgina amb Google Maps amb el recorregut de l’ombra de la Lluna sobre la Terra, ampliable amb el detall desitjat.

Foto: Eclipsi total de Sol del 24 d’octubre de 1995 a Dundlod, India. Crèdit: Fred Espenak/NASA’s Goddard Space Flight Center

Publicat dins de El Sol | Deixa un comentari

Poble Sahraui

0
Estic acostumat a rebre visites de col·legis, associacions o persones particulars per veure el Sol de dia o les estrelles de nit. Però la visita de l’altre dia ha estat la més diferent de totes i també la més gratificant.

Els xiquets sahrauis, acollits per Al-Amal ONG Solidaritat amb el Poble Sahraui de València en el programa Vacances en Pau, han vingut a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València amb els ulls ben oberts.

Una benvinguda i una sèrie d’imatges terrestres i celestes espectaculars explicades han donat pas a les activitats del taller d’astronomia. Després hem visitat el telescopi. Llàstima que el cel ha estat cobert tot el matí.

Segueix …

Arriben 12 xiquets i xiquetes de pell bruna. Bells, actius i receptius. La classe perfecta.

Els rep amb una presentació de belles imatges de la Terra des de l’espai que miren captivats. Un monitor, que només parla castellà, traduirà la meua intervenció a hassania, una variant de l’àrab parlada pels sahrauis.

Després els mostre, mitjançant Google Earth, el lloc on ens trobem i vaig volant per València. El nen de la primera fila, que entén i parla castellà molt bé, em demanà veure el camp de Mestalla, el del València CF. Després, no amb cert temor per la reacció dels xiquets, pose en la casella superior esquerra, Tinduf. M’eleve sobre les teulades i terrats del Cap i Casal i pujant, em desplaçe cap al nord d’Àfrica i em precipite sobre Tinduf.

Aquesta ciutat d’uns 70 000 habitants, amb aeroport, és just a la frontera amb el Sahara ocupat per Marroc. Allí es refugiaren 170 000 persones l’any 1976 en declarar-se la guerra entre l’exercit marroquí i el Front Polisario. Es crearen uns quants camps de refugiats a unes desenes de quilòmetres de la ciutat. Cases de maons senzilles, escoles, tendes. En record de les principals ciutats saharauis, porten els noms de El Aaiun, Awserd, Smara i Dakhla (no han de ser confosos amb les ciutats sahrauís el nom de les quals se’ls posa) amb una població total de 200.000 refugiats. Veig un paisatge desèrtic, sense arbres, ni carrers. On està l’aigua, l’element principal de la vida? El monitor em diu que només hi ha aigua salada que han de potabilitzar.

Els xiquets, en veure les seues cases i la seua escola s’emocionen. S’alcen de la seua cadira, s’acosten a la pantalla. Però se’ls veu contents per tornar, encara que virtualment, a casa. Veig carrers de terra, cap arbre i moltes casetes escampades per la sorra. I algunes cases agrupades en forma de cercle formen l’escola.

Després tornem al tema per al qual havien vingut. Amb el programa Celestia viatgem pel sistema solar, botant de planeta en planeta. Obrin els ulls com a plats en veure l’anell de Saturn. Em pregunten com està fet i de que.

Em construeixen un senzill planisferi per conèixer les estrelles. Segur que el podran fer servir molt millors als campaments que per ací. Ells si que tindran un cel ben fosc.

Estan nerviosos. Brahim, el nen espavilat de la primera fila, diu que vol pujar a veure els telescopis. Pugem encara que el cel està totalment cobert. Llàstima. No podrem ni observar de manera segura el Sol.

Gire la cúpula, moc el telescopi. A la vista només tenim les cases allunyades pròximes al port de València que és l’únic que podem veure. Sembla que estem allí mateix.

La traca final és el llançament del coet de l’Aula. Tots al voltant del coet inocu que s’enlaira una desena de metres davant dels expectants xiquets.

Ja són les dues. Fa un quart d’hora que havien d’haver marxat. Ens agrupem per la foto final enfront del radiotelescopi i ens acomiadem. A les poques hores el Sol ha eixit avergonyit del calor infernal amb que fa partir els perseverants lluitadors pel seu país.

Foto: Un xiquet mirant. Enric Marco

Nit marciana a Ca les Senyoretes

2
La nit es va presentar serena i sense núvols, malgrat algunes pessimistes previsions.

La Nit Marciana a Ca les Senyoretes del passat 11 de juliol va seguir el guió previst. A les 22 hores observació dels anells de Saturn i del minvant Mart. Després vingué el sopar i a les 24 hores xerrada marciana amb visió dels desolats paisatges marcians en visió 3D.

La resta de la nit va continuar amb l’observació del rei dels planetes, Júpiter i la seua cort simètrica de llunes, fins que la pujada de la humitat va entelar els telescopis i va fer cloure la nit cap a les 2 de la matinada.

Segueix …

El dia va ser pesat amb temperatures fregant els 40 graus a València. També, a Otos, capital dels rellotges de Sol i seu de Ca les Senyoretes, l’aire era calent.

Una hora abans de l’hora de l’encontre ja comence a muntar els telescopis. El cel és blau amb un poc de vent. El Sol ja no es veu des de la terrassa que mira al Sud, a la imponent serra de Benicadell. Prompte començarà a veure’s la conjunció dels planetes Saturn i Mars prop de Regulus, l’estel principal de Leo. Ara encara no.

Finalment es veuen. Estan prop de l’horitzó i només el públic primerenc podrà observar Saturn. Algú que va demanar veure’l cap a les 24 hores ja no va poder ser atés.

La Lluna és un objectiu més fàcil. Acaba d’arribar al quart minvant i es troba clar i dalt la serra. El telescopi reflector de 25 cm és l’admiració dels primers arribats al sopar. Marcelino Álvarez, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, també ha instal·lat el seu telescopi reflector i amb el màxim d’augments ja mostra els cràters de ben prop. Algun amb el pic central en primer pla i tot.

El meu telescopi ETX 125, una meravella d’òptica, em dona problemes d’alineació i me’n continuarà donant tota la nit. Tanmateix amb ell aconseguesc també veure la Lluna i mostrar-la als visitants que van prenent seient a taula.

A les 22:20 trau el cap, de darrere el Benicadell, tal com estava previst, el gegant dels planetes, Júpiter, envoltat de manera simètrica, com en una desfilada, per dos llunes a cada banda. Els últims soparistes arriben i després de mirar per l’ocular breument, s’asseuen. Aquest és el moment de deixar-ho i seure per gaudir del sopar d’Assumpció.

A la taula coincidesc amb coneguts i velles amistats, com Susi, que feia més de 20 anys que no veia. Amb l’activista cultural Pep Alminyana, que ens contà les darreres novetats de l’actuació de Paco Muñoz a Bocairent, sembla que l’última a la Vall d’Albaida. I a Àngel Canet, abnegat blocaire, a causa de la fractura digital entre les poblacions grans i les menudes sense accés a la banda ampla. Joan Olivares i jo mateix li proposem alguns avanços tecnològics per a solucionar el problema. A veure si algun d’ells li aprofita. O prompte deixarem de llegir els seus variats i interessants articles al seu bloc.

Són les 12 de la nit. Ara cal parlar de Mart, el motiu de la meua visita a Otos. El canó preparat i el powerpoint també. Faig un breu repàs històric a les característiques visuals i físiques de Mart. Aquest planeta, en molts aspectes tan semblants a la Terra que molts han pensat sempre que estava habitat per una civilització decadent, sobretot després de la “descoberta” dels canals marcians. Tothom pensava en un planeta sec en el que els transvasaments d’aigua provenint dels gels dels casquets polars cap a les zones temperades del planeta travessaven tot el planeta. El planeta ideal del senyor Camps! Tot això desaparegué amb la primera missió fotogràfica a Mart, la Mariner 9. Ni ciutats, ni canals ni mars marcians. Només un desert gèlid i sec. Un repàs furtiu a les missions passades i futures, una aturada al rellotge marcià ideat per Bill Nye i per Woodruff “Woody” Sullivan, conegut de Joan Olivares, per acabar amb la possibilitat de vida microbiana a Mart.

La visió 3D dels paisatges marcians on tothom portava les ulleres bicolors ens donà l’oportunitat de bones fotos dels assistents. Son tan familiars aquests paisatges de Mart, pensava. Semblen els pedregars de les comarques del sud del País, o del desert del Sàhara o d’Acatama.

Vaig conéixer Rafael Ferrandis, aficionat a la meteorologia i mantenidor de la web meteontinyent, l’oratge de la Vall d’Albaida a la xarxa. Parlem de possibles contactes amb un familiar meu també afeccionat a l’observació de l’atmosfera terrestre. Sempre he admirat aquests observadors pacients de la natura que dia rere dia van registrant milers de dades. Preveient l’oratge present però també contribuint a la cobertura global d’estacions a tot el món.

Després nova sessió d’observació amb Júpiter i la Lluna fins que la humitat començà a cobrir amb un tel de baf les lents i els tubs dels telescopis. Hora de marxar. Ja eren les 2 de la matinada i encara calia desmuntar-ho tot.

Foto: Alguns assistents mirant els paisatges desolats de Mart. Enric Marco
Fotos adjuntes: Observació, sopar i visió 3D de Mart. Enric Marco

El cel des d’Aras de los Olmos

0

Acostumats com estem al cel nocturn de color taronja de les nostres ciutats, la visita a un observatori allunyat dels centres urbans ens retorna al firmament dels nostres avis.

El passat dissabte 5 de juliol vaig visitar el Centre Astronòmic de l’Alt Túria situat a Aras de los Olmos (els Serrans) junt amb amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), invitats per l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA)

Un gran desplegament de telescopis, càmeres i ordinadors comandats per membres d’AVA i de l’AAS va omplir l’esplanada del recinte per observar, captar i retenir una petita part de les meravelles celestes.

El cel, negre com la sutja, estava tan ple d’estels que es feia difícil distingir les constel·lacions. Tres estels fugaços il·luminaren el cel. El primer va deixar el seu rastre celeste durant uns quants segons.

Segueix …

El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) celebra enguany 10 anys. L’observatori, situat a la Muela de Santa Catalina prop d’Aras de los Olmos, a un centenar de quilòmetres de València, ha estat l’obra de la gent tenaç i treballadora de l’ Associació Valenciana d’Astronomia. Aquesta, fundada el 1972, agrupa als amants del cel i en pocs anys ha passat de fer turisme astronòmic a utilitzar les eines més professionals per captar els més subtils filaments de les nebuloses.

El passat dissabte 5 de juliol l’AVA organitzà el I Encontre d’aficionats a l’Astronomia en Aras de los Olmos convidant a totes les associacions astronòmiques valencianes a gaudir de les instal·lacions del CAAT.

El programa d’actes va començar amb una recepió als assistents al Teatre Municipal on s’hi reté homenatge a Timoteo Gamir, el propietari dels terrenys on està situat el CAAT, que fa deu anys regalà a AVA. Ángel Flores, president d’AVA, ens rebé als astònoms del sud.

Després la gent pujà a l’observatori. Sofisticats telescopis de totes les mides, abertures, amb seguiment automàtic, correcció de seguiment, càmeres, vídeos, ordenadors per control i adquisició d’imatges es desplegaren a la zona adaptada.

Jo, que venia amb gent de l’ Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez, vaig desplegar el meu petit telescopi Lidl. Després de la configuració inicial i l’alineació el giny va permetre veure els més diversos objectes.

Encara que els núvols van fer acte de presència durant part de la nit, alguns moments van ser espectaculars. Jo em vaig dedicar a explorar les constel·lacions de l’Escorpí (Scorpio) i Sagitari situades cap al Sud i on ara mateix s’hi troba Júpiter.

Júpiter, acompanyat amb la seua cort de satèl·lits, va ser el meu primer objectiu. Les bandes de núvols es veien clarament encara que un ventet fresquet movia els telescopis.

Després vaig passar a Scorpio, l’aràcnid assassí d’Orió. Semblava molt alt en el cel a causa de l’horizó pla, sense muntanyes altes en direcció sud.

Allí em vaig deleitar amb M4, un cúmul estel·lar a 7000 anys llum i els cúmuls estel·lars M6 i M7, aquest últim sobre la brillant Vía Làctia.

Aquesta Vía Làctia, la nostra visió de la nostra Galàxia, es veia perfectament, des de Sagitari fins Cassiopea, passant pel Cigne, amb totes les seues illes brillants i camí foscos de pols.

Va ser però en Sagitari on vaig veure les nebuloses més boniques i més famoses.

Vaig començar amb M22, el tercer cúmul globular més visible del cel, situat a uns 10000 anys llum. Amb el meu petit telescopi es mostra com una taca brillant arrodonida tan gran com 2/3 la grandària aparent de la Lluna plena.

La nebulosa de la Llacuna (M8) es veia de forma allargada, amb dues parts diferenciades amb una separació fosca de pols entre elles. Es troba a uns 5200 anys-llum.

Una mica més al nord d’M8 es troba la famossísima nebulosa Trífida (M20). En telescopis grans i amb fotografia s’observa dividida en tres parts, d’ací el seu nom. Amb telescopis menuts com el meu només s’observa un petit núvol amb una estella doble en el centre.

Vaig provar a observar objectes molt més difícils com la galàxia dels Gossos de Cacera (Canes Venatici), M51, també anomenada Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral vista de front que, a més, es troba interaccionant amb la petita galàxia NGC5195. Ambdues es troben situades a uns 25 milions d’anys llum. Amb el 70 mm, un petit nuvolet es veia al centre del camp d’observació. Al meu costat un telescopi amb una abertura major em permeté veure els braços espirals de la galàxia. Un poc més tard un astrònom m’ensenyava la foto que havia fet que no tenia res a envejar a les fotos del Hubble. Quina meravella…

De sobte un meteor brillant creuà el cel des de l’Àguila fins l’Escorpí. Un clam general dels assistents feu girar el cap als qui, com jo, no estaven mirant en aquella direcció. Encara vaig veure un rastre brillant sobre Sagitari que durà uns quants segons.

Dos meteors més passaren pel cel i tampoc vaig tindre l’oportunitat de veure’ls. Llàstima.

Vaig acabar amb el cúmul dels Ànecs Salvatges (M11) situat a la constel·lació de Scutum. És un cúmul estel·lar dens com una bola de vellut amb una forma de V, que recorda el vol en formació dels ànecs.

Ja cap a les 4 de la matinada, la gent, cansada, anava retirant-se a descansar. Encara vaig veure el treball dels astrofotògrafs pròxims que amb fotos de 45 minuts d’exposició havien captat les mes belles sinuositats d’una nebulosa pròxima a la Via Làctia. 

Foto: El camp d’observació, atapeït de telescopis. Enric Marco

Fa 100 anys passà ben prop

3

Aquell dia la Terra i els seus habitants van tindre molta sort.Un cos rocós d’uns 40 metres de diàmetre va xocar contra el  nostre planeta en les inaccessibles i, per sort, deshabitades terres de Sibèria.

Milers de quilòmetres quadrats i milions d’arbres foren arrasats.

Ara acaba de complir-se un segle des de l’esdeveniment còsmic més important que ha sofert la Terra en temps històrics conegut com l’impacte de Tungunska.

Segueix …

Són les 7:17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte una enorme explosió al cel, a uns 80 km més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.

Aquest impacte del petit meteoroide contra la Terra és l’únic del qual es van poder recollir testimonis de primera ma. De fet, la primera expedició científica que l’estudià no hi arribà fins 1927. La primera dècada del segle XX a Rússia va ser tot menys tranquil·la. Les revoltes, manifestacions, la Primera Guerra Mundial, els fets d’octubre de 1917, la formació de la Unió Soviètica i la guerra civil després no van ajudar gaire per a la investigació de l’impacte.

L’any 1921, Leonid Kulik, el cap de la col·lecció de meteorits del museu de Sant Petersburg, va dur una expedició a Tungunska que va fracassar per les dures condicions atmosfèriques.

Fins 1927 Kulik no aconseguí arribar al punt central de l’impacte. Els habitants no volien parlar-ne al principi ja que creien que havia estat una visita del seu déu Ogdy.

No calia tampoc de moment. Milions d’arbres estaven cremats i situats de manera radial. De manera natural apuntaven al centre de l’explosió. Curiosament al centre els arbres estaven drets, sense branques ni fulles, tal con posts telefonics. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arranca les branques dels arbres centrals deixant els trons pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima.

Però no s’observà cap cràter. Això desconcertà de moment els investigadors.

Finalment Kulik aconseguí fer parlar els testimonis. El més interessant va ser l’home llençat cap arrere i cremat.

De sobte en el cel nord… el cel es va partir en dues parts i allà dalt del bosc la part nord del cel aparegué coberta amb foc… En aquest moment va haver un bang en el cel i un gran espetec … Aquest va ser seguit per un soroll com pedres caient del cel o com pistoles disparant. La terra tremolà

L’explosió no va ser només un fenomen local. L’impacte es registrà a sismògrafs a Anglaterra. Es formaren densos núvols sobre la regió que a la nit reflectien la llum del Sol quan estava sota l’horitzó. Es conta que la gent a Àsia podia llegir el diari a la mitjanit fora de casa. Milers d’animals moriren en l’impacte però sembla que cap persona resultà morta.

Els científics han estat 100 anys avançant teories per explicar l’esdeveniment.

Don Yeomans, de la Oficina d’Objectes Pròxims a la Terra, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA diu que “La teoria generalment acceptada és que el matí del 30 de juny de 1908 una gran roca d’uns 40 metres entrà a l’atmosfera terrestre i explotà al cel“.

S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruïren. Tanmateix l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima (veieu les simulacions de l’event).

Aquesta és la raó que no s’hi observara cap cràter. L’asteroide es va consumir en l’explosió.

Yeomans ha estimat que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada 300 anys. Tanmateix no cal desvelar-se per això. Pot ser demà o d’ací a 1000 anys. Només és una estadística.

Aquell dia la gent va dir uf. Que hagués passat si hagués caigut al mig de la vella Europa o al mig del mar. Milers de persones hagueren mort o bé cremades o ofegades per l’immens tsunami.

Article basat en 100 Years of Space Rock: The Tunguska Impact.

Foto: Fotos com aquesta, presa per l’expedició de Leonid Kulik el 1930, mostra la caiguda radial dels arbres.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de juliol 2008

2
Esculapi, déu de la medicina,  torna al cel  aquests mesos duent entre les mans la serp. Aquesta, partida en dos, es troba també al cel en forma de constel·lació: Serpens Caput i Serpens Cauda.

Esculapi també porta de vegades la serp enrrotllada a una vara, simbol actual de la Organizació Mundial de la Salut.

Mart, Saturn i Regulus fan un ball còsmic al cel. S’ajuntaran i es separaran els primers dies de juliol. Molt curiós de veure com van variant les seues distàncies respectives en uns dies.

La Phoenix Mars Lander ja treballa de valent al pol nord marcià i traent mostres del subsol marcià. Ha descobert que en les mostres apareix gel. La setmana pròxima l’analitzarà.

I l’estiu continua, amb els dies llargs i les nits curtes.  No passeu massa calor i no abuseu de l’aire condicionat. Aprofiteu les nits per mirar al cel i veure el nostre futur com a espècie. Algun dia viatjarem a les estrelles.

Segueix …

La Serp (Serpens) és una constel·lació ben antiga, doncs és una de les 48 que ja apareixien a l’Almagest de l’astrònom Ptolomeu del segle II. La serp es troba separada en dues parts pel Serpentari: el cap rep el nom de Serpens Caput, mentre que la cua és la Serpens Cauda. El Serpentari, o Ophiuchus, que amanolla la serp, és Asclepi o Esculapi, déu de la medicina. Aquest, fill d’Apol·lo, educat pel centaure Quiró, que curava els malalts i ressuscitava els morts, va ser fulminat per Zeus, a instàncies d’Hermes, déu de l’ínfern, que veia que no li arribaven difunts. 

Esculapi és representat moltes vegades amb una vara a la qual s’enrosca una serp. Aquest símbol, anomenat vara d’Esculapi, és emprat actualment pels cossos mèdics de molts exèrcits del món i des de 1947 la mateixa Organització Mundial de la Salut l’ha fet el seu símbol.

Encara que la constel·lació de la Serp només conté estrelles dèbils, presenta uns quants objectes d’interés.

Allí trobarem el cúmul globular M5, situat a uns 25000 anys llum de nosaltres, però que amb prismàtics és fàcilment visible en llocs foscos. En el cel ocupa una zona tan gran com la meitat de la Lluna plena. Realment és un objecte molt vell ja que té una edat de 13000 milions d’anys, tan sols un poc més jove que l’univers mateix!

L’objecte més espectacular, però, és el cúmul M16, que està incrustat en la nebulosa de l’Àguila. Aquest grandiós núvol d’hidrogen i pols es troba situat a uns 7000 anys llum. Al seu centre presenta unes estructures molt peculiars anomenades “els Pilars de la Creació”. Són una espècie de columnes d’uns 3 anys llum de llargària on ara mateix s’estan creant noves estrelles. Aquestes formacions han estat molt estudiades pel telescopi espacial Hubble que les ha fetes famoses. Els extrems d’aquests pilars són brillants ja que els estels acabats de nàixer evaporen el material.

Mart es trobarà aquest mes molt prop de Saturn i Regulus, l’estel principal de la constel·lació de Leo. De fet, el dia 1 de juliol, Mart es trobarà a un poc més d’un diàmetre lunar de Regulus. Entre el dia 2 i el 8, els tres cossos estaran alineats, i seran fàcils de trobar al cel. Els dies 9, 10 i 11 Mart i Saturn estaran ben junts, com a un diàmetre lunar.

El dia 6 de juliol una Lluna prima de només 4 dies se situarà prop dels planetes i formaran una bella estampa. Tot acò, però, caldrà veure-ho en les primeres hores de la nit, ja que s’observaran en direcció a l’oest i aquests objectes es pondran molt prompte.

Júpiter es podrà veure a partir de les 23 hores cap al sud-est a principis de mes. A finals de mes ja el podrem veure només es faça fosc. Serà l’astre més interessant de l’estiu.
 
El dia 3 de juliol tindrem una Lluna en fase de nova. El 10 de juliol la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 18, i quart minvant el 25.

Ha arribat a Mart sense problemes la nau Phoenix Mars Lander de la NASA. La seua pala mecànica ja ha tret mostres del subsòl que ha situat a un dels forns de la nau. Sembla que la presència d’aigua congelada està confirmada. L’enginy s’ha posat sobre una clapa de gel i, dins de les rases excavades per la pala, s’han trobat mostres blanques que s’han evaporat pel calor del sol. A l’espera d’anàlisis més acurats, tot això apunta a considerar que, realment, es tracte d’aigua congelada. Continuaré informant.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juliol de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Solament caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Un pilar situat més a l’est, imatge presa al 15è aniversari del telescopi Hubble. (2005)

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de juliol 2008. Vàlid per al dia 1 de juliol a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.