Pols d'estels

Acostumats com estem al cel nocturn de color taronja de les nostres ciutats, la visita a un observatori allunyat dels centres urbans ens retorna al firmament dels nostres avis.

El passat dissabte 5 de juliol vaig visitar el Centre Astronòmic de l’Alt Túria situat a Aras de los Olmos (els Serrans) junt amb amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), invitats per l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA)

Un gran desplegament de telescopis, càmeres i ordinadors comandats per membres d’AVA i de l’AAS va omplir l’esplanada del recinte per observar, captar i retenir una petita part de les meravelles celestes.

El cel, negre com la sutja, estava tan ple d’estels que es feia difícil distingir les constel·lacions. Tres estels fugaços il·luminaren el cel. El primer va deixar el seu rastre celeste durant uns quants segons.

Segueix …

El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) celebra enguany 10 anys. L’observatori, situat a la Muela de Santa Catalina prop d’Aras de los Olmos, a un centenar de quilòmetres de València, ha estat l’obra de la gent tenaç i treballadora de l’ Associació Valenciana d’Astronomia. Aquesta, fundada el 1972, agrupa als amants del cel i en pocs anys ha passat de fer turisme astronòmic a utilitzar les eines més professionals per captar els més subtils filaments de les nebuloses.

El passat dissabte 5 de juliol l’AVA organitzà el I Encontre d’aficionats a l’Astronomia en Aras de los Olmos convidant a totes les associacions astronòmiques valencianes a gaudir de les instal·lacions del CAAT.

El programa d’actes va començar amb una recepió als assistents al Teatre Municipal on s’hi reté homenatge a Timoteo Gamir, el propietari dels terrenys on està situat el CAAT, que fa deu anys regalà a AVA. Ángel Flores, president d’AVA, ens rebé als astònoms del sud.

Després la gent pujà a l’observatori. Sofisticats telescopis de totes les mides, abertures, amb seguiment automàtic, correcció de seguiment, càmeres, vídeos, ordenadors per control i adquisició d’imatges es desplegaren a la zona adaptada.

Jo, que venia amb gent de l’ Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez, vaig desplegar el meu petit telescopi Lidl. Després de la configuració inicial i l’alineació el giny va permetre veure els més diversos objectes.

Encara que els núvols van fer acte de presència durant part de la nit, alguns moments van ser espectaculars. Jo em vaig dedicar a explorar les constel·lacions de l’Escorpí (Scorpio) i Sagitari situades cap al Sud i on ara mateix s’hi troba Júpiter.

Júpiter, acompanyat amb la seua cort de satèl·lits, va ser el meu primer objectiu. Les bandes de núvols es veien clarament encara que un ventet fresquet movia els telescopis.

Després vaig passar a Scorpio, l’aràcnid assassí d’Orió. Semblava molt alt en el cel a causa de l’horizó pla, sense muntanyes altes en direcció sud.

Allí em vaig deleitar amb M4, un cúmul estel·lar a 7000 anys llum i els cúmuls estel·lars M6 i M7, aquest últim sobre la brillant Vía Làctia.

Aquesta Vía Làctia, la nostra visió de la nostra Galàxia, es veia perfectament, des de Sagitari fins Cassiopea, passant pel Cigne, amb totes les seues illes brillants i camí foscos de pols.

Va ser però en Sagitari on vaig veure les nebuloses més boniques i més famoses.

Vaig començar amb M22, el tercer cúmul globular més visible del cel, situat a uns 10000 anys llum. Amb el meu petit telescopi es mostra com una taca brillant arrodonida tan gran com 2/3 la grandària aparent de la Lluna plena.

La nebulosa de la Llacuna (M8) es veia de forma allargada, amb dues parts diferenciades amb una separació fosca de pols entre elles. Es troba a uns 5200 anys-llum.

Una mica més al nord d’M8 es troba la famossísima nebulosa Trífida (M20). En telescopis grans i amb fotografia s’observa dividida en tres parts, d’ací el seu nom. Amb telescopis menuts com el meu només s’observa un petit núvol amb una estella doble en el centre.

Vaig provar a observar objectes molt més difícils com la galàxia dels Gossos de Cacera (Canes Venatici), M51, també anomenada Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral vista de front que, a més, es troba interaccionant amb la petita galàxia NGC5195. Ambdues es troben situades a uns 25 milions d’anys llum. Amb el 70 mm, un petit nuvolet es veia al centre del camp d’observació. Al meu costat un telescopi amb una abertura major em permeté veure els braços espirals de la galàxia. Un poc més tard un astrònom m’ensenyava la foto que havia fet que no tenia res a envejar a les fotos del Hubble. Quina meravella…

De sobte un meteor brillant creuà el cel des de l’Àguila fins l’Escorpí. Un clam general dels assistents feu girar el cap als qui, com jo, no estaven mirant en aquella direcció. Encara vaig veure un rastre brillant sobre Sagitari que durà uns quants segons.

Dos meteors més passaren pel cel i tampoc vaig tindre l’oportunitat de veure’ls. Llàstima.

Vaig acabar amb el cúmul dels Ànecs Salvatges (M11) situat a la constel·lació de Scutum. És un cúmul estel·lar dens com una bola de vellut amb una forma de V, que recorda el vol en formació dels ànecs.

Ja cap a les 4 de la matinada, la gent, cansada, anava retirant-se a descansar. Encara vaig veure el treball dels astrofotògrafs pròxims que amb fotos de 45 minuts d’exposició havien captat les mes belles sinuositats d’una nebulosa pròxima a la Via Làctia. 

Foto: El camp d’observació, atapeït de telescopis. Enric Marco

Avui, a les 1:59 minuts, el Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, ha assolit la seua màxima altura a l’hemisferi nord ( mínima altura a l’hemisferi sud).

Comença l’estiu a l’hemisferi nord. 

I hi romandrem durant uns 3 mesos fins el 22 de setembre.

Si heu acabat els exàmens, bon moment per descansar. Si no, ho sent, caldrà estudiar encara amb la calor sufocant que fa ara…

Segueix …

A València, cap a les 14 h, ja ha assolit els 74º d’altura, a Barcelona, 72º.

A llocs com Canàries, ja prop del tròpic de Càncer, el Sol ha passat pràcticament per dalt del cap. Durant uns minuts les ombres dels objectes han desaparegut. Espectacular… 

I si viatjem cap al nord llunyà, allà pel Cercle Polar Àrtic, podrem gaudir de l’espectacle del Sol de mitjanit. Els dies al voltant del solstici d’estiu el Sol no és pon. Mirant al nord es veu que el Sol va baixant, baixant, arriba a besar l’horitzó i després torna a pujar.

Com que pagar-se un viatge al Cap Nord (Noruega) no està a l’abast de tots, vos deixe un vídeo que he trobat sobre aquest fenomen vist a Tuktoyaktuk, al llunà nord canadenc. Punxeu ací si voleu saber això per on para….

———

———

En el vídeo es veu que el punt més baix és al voltant de les 2 am (ante-meridian, del matí). Segur que les hores són hores oficials amb una hora per davant de l’hora del fus horari que li correspon més l’afegit de l’hora d’estiu.

Molt bon estiu a la platja, la muntanya o a casa. I llegiu molt….

Foto: Eixida de Sol al solstici d’estiu. Oceà Atlàntic (2006)

La vida va vindre de l’espai?

No ho sabem.  Segurament no. Però el que sembla clar és que els meteorits hi van contribuir aportant components per fer les primeres molècules de material genètic, segons han descobert un grup de científics europeus i americans.

L’anàlisi de fragments del meteorit Murchison que caigué a Austràlia el 1969 ha portat a la troballa de les molècules uracil i xantina, que són precursores de les molècules que formen el DNA i el RNA, i que són conegudes com a nucleobases.

La connexió còsmica entre nosaltres i l’espai ha estat una altra vegada confirmada.

Segueix …
 

La història de la Terra primitiva és una lluita violenta per sobreviure. Després d’haver-se format la Lluna a partir d’una col·lisió amb un altre cos, encara va haver de suportar un bombardeig constant de grans roques similars al meteorit de Murchison. Això passà entre 3,8 i 4,5 milions d’anys enrere, just quan als oceans primitius la vida primitiva s’anava formant.

El bombardeig hauria dipositat grans quantitats de material meteòric en la superfície de la Terra i de també de Mart.

A l’article “Extraterrestrial nucleobases in the Murchison meteorite”, publicat al Earth and Planetary Science Letters, (15 June 2008), i que podeu llegir a la xarxa si esteu subscrits, els grups de científics europeus i americans expliquen com han descobert les molècules uracil i xantina al meteorit Murchison.
 
Ara la doctora Zita Martins, del Department of Earth Science and Engineering at Imperial College de Londres, diu que la recerca ha permés donar una altra peça del trencaclosques de la creació i evolució de la vida a la Terra.

“Creiem que la vida primitiva pot haver adoptat les nucleobases dels fragments meteòrics per a usar-los en el codi genètic que els permetia passar en els seus trets reeixits fins a les subsegüents generacions.”

El coautor Mark Sephton, també del mateix departament, creu que aquesta recerca és un pas important per a entendre com va evolucionar la vida primitiva:

“Com que els meteorits representen materials residuals de la formació del sistema solar, els components clau per a la vida, incloent les nucleobases, poden estar escampats en el cosmos.  Com que cada vegada es descobreixen més materials bàsics per a la vida la possibilitat que la vida salte endavant on la química siga la correcta es torna més probable“.

Tot això ho podeu llegir al comunicat de premsa de l’Imperial College.

Som, com ja he dit algunes vegades, pols d’estels, química i evolució…

Oblidem de vegades que el nostre planeta és viu.

Fa unes hores, a les 22:50, hora local del diumenge 15 de juny, la terra ha tremolat a Tavernes de la Valldigna, el lloc on viu el vostre blocaire astrònom. He notat que l’ordenador i la taula on era ha tremolat durant uns 5 segons. De primer em semblava que era només un mareig. Però de seguida m’he adonat de la realitat, en preguntar-me la meua filla, asseguda ben a prop, Això és un terratrèmol? Després tot s’ha aturat.

Remirant per la xarxa observe que ja fa uns dies que s’observen aquests fenòmens a la Vall d’Albaida i a la Mariola. Ara hi ha hagut un petit terratrèmol a Benigànim (la Vall d’Albaida) el matí de diumenge. I fa poc hi ha hagut un altre.

A la web de l’Instituto Geográfico Nacional hi els terratremols dels últims 10 dies. 
I allí he trobat les dades del lleu terratrèmol que he viscut:

<!–

–>

<!–

–>

Així que el terratrèmol que he sentit ha tingut l’epicentre a la població de Barxeta (la Costera) ha tingut una intensitat de 3.4 a l’escala de Richter.

No ha estat res però m’ha recordat com de vulnerables som els humans…

Foto: De la web de l’Instituto Geográfico Nacional.

La Generalitat Valenciana va publicar fa unes setmanes el catàleg d’assignatures optatives d’ESO. I sorpresa! L’assignatura d’Astronomia ha desaparegut del llistat.

Després de més de 25 anys treballant en aquesta matèria  amb gran èxit, tant per part dels professors de secundària com per part dels alumnes, la nostra Generalitat ha decidit que ja n’hi ha prou.

I, tot això, a les portes de la celebració de l’Any Internacional de l’Astronomia que se celebrarà l’any vinent.

Segueix …

Durant els anys 80 del segle passat, al mateix temps que a Catalunya, també al País Valencià es formaven professors de secundària, es feien seminaris i cursos d’astronomia. Jo també hi vaig participar modestament en aquests moments èpics. 

I s’han escrit llibres, comprat material i els estudiants, primerament de BUP i ara d’ESO han agafat amb gust l’assignatura. 

L’Associació per a l’Ensenyament de la Física i la Química – Curie (AEFiQ-Curie) ha emés un comunicat de premsa protestant per la mesura.

Entre altres coses diu:

Està plenament demostrat que l’ensenyament de l’Astronomia, com a optativa a l’Ensenyament Secundari Obligatori, contribueix a despertar entre els joves estudiants les vocacions científiques, de les que tan necessitada està en l’actualitat la societat.

I resulta ben curiosa la mesura, justament en el curs escolar en que tot el món celebrarà el 400è aniversari de les primeres observacions de Galileo Galilei. Diverses institucions valencianes com el departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic, ambdos de la Universitat de València, el Museu de la Ciència i les agrupacions astronòmiques com l’Associació Valenciana d’Astronomia i l’Agrupació Astronòmica de la Safor van a participar activament en l’esdeveniment. Mentre tant, els instituts de secundària deixaran de donar l’assignatura. 

Vos deixe el comunicat sencer de la associació de professors.

Dibuix: Tret d’una nit d’observació a la web de l’associació d’afeccionats a l’astronomia de Puerto Rico.

Ja acaba el curs i ix el Sol després d’un mes sense veure’l. S’han omplit els pantans durant aquests dies però, en contrapartida, l’observació del cel ha quedat en suspens.

Venen uns xiquets d’un poble del Camp de Túria per tindre el seu bateig científic. Són de pre-escolar però ja tenen el do de la curiositat, l’embrió d’un futur científic. Els ulls ben oberts, la ma sempre aixecada per preguntar coses interessants. Han estat els perfectes alumnes.

Ja fa un mes que no hem pogut observar res pràcticament. O plovia o senzillament estava nuvolós. Avui, però, ha eixit el Sol i només uns tímids núvols han aparegut a l’horitzó.
Quina sort, ja que justament avui venien tots els xiquets de 4 i 5 anys d’un col·legi del Camp de Túria. Venien a veure les instal·lacions i a aprendre una miqueta sobre el sistema solar, tema que estan treballant a classe.

Els mostre imatges obtingudes per la nau europea/americana SOHO que contínuament està observant el Sol des de 1995, imatges comparatives de la Terra i el Sol, o de les taques solars i la Terra. Veuen fotos on enormes explosions de plasma calent ix llançat a l’espai o cap a la Terra.

I davant de tanta explosió, tanta grandiositat, un xiquet de 4 anys diu espontàniament: I per què el Sol està furiós?

M’he quedat meravellat per la utilització d’un adjectiu d’ús personal per a descriure un fenomen de la natura. I, després d’uns segons, m’ha semblat que el xiquet realment ha encertat de ple.

L’atmosfera solar està dominada pel seu camp magnètic. Aquest, format per multitud de línees, tubs de flux i bucles, va variant la seua configuració al llarg del temps. Grans bucles xoquen, s’entrellacen, es reestructuren i llencen a l’espai tones de plasma calent, partícules energètiques que poden arribar a la Terra. Són per tant, fenòmens violents. S’ha dit i és cert, que aquestes reestructuracions, que són també conegudes per flares o erupcions solars, són els fenòmens més energètics del sistema solar. Les estructures magnètiques solars trauen tot l’excés d’energia cap a fora.

Si, per tant, podem dir d’alguna manera que el Sol està furiós.

Però aquestes imatges ja tenen uns anys. Del 2001 o 2003. (Me n’adone que els meus alumnes temporals encara no havien nascut!) Ara, el 2008, no és aquest el cas del Sol d’aquests últims mesos. L’activitat solar està molt baixa. Estem al mínim del cicle solar. No es veu cap taca i erupció solar d’importància des de novembre passat. Així que quan els xiquets han vist la imatge del Sol sobre la pantalla de projecció no s’han emocionat massa. La natura, també se sol dir, és vergonyosa i només mostra els seus encants a qui persevera. Caldrà, per tant, esperar uns mesos per a veure alguna taca del nou cicle solar.

Foto: Doble protuberància. Cortesia de SOHO/EIT consortium. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA
  

Teseu arribà a Creta per matar el Minotaure que estava tancat dins del Laberint. Ariadna, amb un cabdell de fil, li ajudà a tornar junt a ella. Però, tot i la mort del Minotaure, l’encontre no va eixir com s’esperava.

Prepareu-vos per a la trobada celeste entre Mart i Saturn, amb la mirada atenta de Regulus. Ja estan prop de l’horitzó i cada vegada són més difícils de veure.

I Júpiter, el reis dels déus i dels planetes, pren el seu relleu com a planeta brillant del cel de l’estiu.

I l’estiu començarà el 21 de juny a les 01:59 hores.

Segueix …

Teseu arribà a Creta per matar el Minotaure que estava tancat dins del Laberint. Ariadna, princesa de Creta, s’enamorà d’ell de seguida i li ajudà a no perdre’s donant-li un carret de fil que Teseu anà desenrotllant fins arribar al monstre. Després els dos fugiren cap a Atenes, però per raons poc clares, Teseu abandonà Ariadna a l’illa de Naxos. Allí la princesa trobà el déu Dionís que en veure-la s’enamorà. Es casaren i anaren a la residència dels déus, l’Olimp. Com a regal de noces, Dionís li regalà una diadema d’or i joies. En morir Ariadna, el déu llençà la diadema al cel on es convertí en la constel·lació de la Corona Boreal i les seues joies en estrelles. Aquesta constel·lació ja estava referida en el catàleg de Ptolomeu del segle II. Tanmateix l’adjectiu Boreal va ser afegit més tard per diferenciar-la de la constel·lació observada a l’hemisferi sud anomenada Corona Austral.

Aquest conjunt d’estrelles no té cap nebulosa o galàxia d’interés. L’objecte més curiós és l’estrella variable R Corona Borealis. És una supergegant groga situada a uns 7000 anys llum. De manera ocasional i irregularment la seua lluminositat minva i deixa de ser visible a simple vista durant uns quants mesos.

Si mirem cap a l’oest veurem el planeta roig, Mart, que ara està situat a la constel·lació de Càncer. Saturn es veurà prop de Regulus, l’estel principal de la constel·lació de Leo. Durant el mes de juny, Mart es mourà dia a dia sobre el cel en direcció a Saturn  i Regulus.  A finals de mes i principis de juliol formaran un bonic trio estel·lar. 

Júpiter ja es veurà a partir de la una de la matinada cap al sud-est a principis de mes. A finals de mes ja el podrem veure a les 23 hores. Serà l’astre més interessant de l’estiu.
 
El dia 3 de juny tindrem una Lluna en fase de nova. El 10 de juny la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el dia 18, i quart minvant el 26.

I l’estiu començarà el 21 de juny a les 01:59 hores.

El passat 25 de maig arribà a les zones polars marcianes la nau Phoenix Mars Lander de la NASA. La seua missió és estudiar el sòl i el gel marcià per veure si en el passat el lloc va tindre vida bacteriana i mirarà les mostres del sòl i gel per si hi ha compostos basats en el carboni indicatius de vida passada o present.

La imatge adjunta representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juny de 2008, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de juny 2008. Vàlid per al dia 1 de juny a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Foto: Cabdell de llana. Extret de la web llanestravessera.

Tot ha anat perfecte. La nau Phoenix ha arribat a Mart.

Si penses la multitud de coses que havia de fer la nau per aterrar a Mart, i de manera totalment automàtica, no t’ho pots creure que tot haja funcionat bé. Els enginyers de la NASA ho han fet molt bé i des d’ací la meua felicitació.

Ara, per tant tenim un altre ull obert a Mart. La zona polar nord està a l’abast de la mà (robòtica) per conéixer la seua geologia i la possible biosfera passada o present de Mart.

Segueix …

El diumenge al Jet Propulsion Laboratory, situat  a Pasadena, California, no tot estava tan clar. Tot eren nervis. L’anterior intent de col·locar una nau, la Mars Polar Lander, fa ser un fracàs. El dia 3 de desembre de 1999, 10 minuts abans d’aterrar es va perdre el contacte amb ella. Se suposa que es va estavellar. De fet la Phoenix ha reciclat part dels experiments i sistemes, millorats això sí, de la Polar Lander. D’ací li ve el nom de l’au fènix que renaix de les seues cendres.

Ara tot ha anat perfecte. La nau Mars Reconnaissance Orbiter, en òrbita a Mart, ha pogut captar, des de dalt, el moment en que Phoenix té desplegat l’immens paracaigudes de 10 metres de diàmetre. A una altura d’uns 12 km d’altura soltà el paracaigudes i acabà el descens amb retro-coets. La cosa ha funcionat perfectament com podem comprovar també amb aquesta imatge del  Mars Reconnaissance Orbiter on es veu la sonda en blanc i els dos pannells solars desplegats en blau.

Els científics encarregats de la missió boten d’alegria i nosaltres podem gaudir de les primeres fotografies de la zona polar marciana. El primer que ha sorprés és que no hi ha gel. Però s’observen estructures poligonals semblants a les observades en zones polars terrestres.

La Phoenix té acoblat un mini DVD on s’hi troba tota la literatura més famosa sobre el planeta des de La guerra dels mons de H.G. Wells, juntament amb la gravació de l’emissió en ràdio de l’obra per Orson Welles de 1938 fins a les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. També inclou missatges de Carl Sagan i d’Arthur C. Clarke a futurs exploradors terrestres.

Vos recomane veure l’animació completa de l’aterratge complet de la nau. Quantes coses a fer..

Crèdit image: NASA/JPL-Caltech/University of Arizona

D’ací a unes hores aterrarà una nova nau automàtica a Mart. La Phoenix Mars Lander de la NASA farà el que no ha fet encara cap enginy humà a Mart. Tractarà d’aterrar prop del pol Nord marcià per extraure gel d’aigua del subsòl per analitzar-lo en la nau.

La història de l’aigua a Mart amaga encara molts secrets. Sabem que van haver-hi mars i rius però no en sabem res de si van començar a existir les condicions adients per a la vida o si fins i tot els primers éssers vius van aparéixer.

Aquesta, entre altres, és la missió del Phoenix. Analitzar el gel per veure si els possibles essers marcians encara hi estan presents o, almenys, hi han deixat l’empremta.

Segueix …

El planeta Mart està essent explorat actualment per un estol de naus pacífiques enviades des del planeta Terra. Mars Express, Mars Odyssey, Mars Reconaissance Orbiter, els dos robots Spirit i Opportunity estan enviant dades i imatges de tots els racons del planeta, de la supercífie i del subsòl.

Alguns com el Spirit i l’Opportunity ja han demostrat l’existència d’aigua a la superfície marciana fa milions d’anys. L’aigua, però, no es troba a la vista. La baixa pressió atmosfèrica (1% de l’atmosfèrica terrestre) fa que l’aigua líquida passe ràpidament a vapor. Així, la que puga haver a Mart es creu que està soterrada a uns metres sota el sec terreny marcià. Tanmateix a les zones polars hi ha gel d’aigua en abundància. El gel, en ser sòlid, no se sublima.  Però aquestes zones estan molt poc estudiades.

A la zona del pol nord marcià és on es dirigeix la Phoenix Mars Lander de la NASA. La seua missió és excavar el gel, mescla de gel de C0₂ i gel d’aigua, i a uns quants metres de fondària extraure gel verge, no esterilitzat per la radiació ultraviolada del Sol com ocorre a la superfície, per analitzar-lo. El seu estudi ens dirà quina història ha tingut l’aigua a Mart. Es creu que durant un breu període cada 100 000 anys, a causa del balanceig de l’eix de rotació de Mart, aquest gel polar s’ha escalfat i esdevingut líquid i ha fet la superfície habitable.

Phoenix, amb el material extret de l’interior del gel, mirarà de veure la possibilitat de vida marciana mitjançant experiments químics sofisticats que ens mostren la composició d’elements del sòl relacionats amb possibles processos biològics com el carboni, nitrogen, fòsfor i hidrogen. De fet, és possible que espores de bacteris estiguen hivernades en les condicions del gel i puguen despertar-se i activar-se si les condicions ambientals són favorables. Aquestes colònies podrien encara existir sota el gel de l’àrtic marcià. Phoenix podria ser, per tant, el descobridor dels primers sers extraterrestres.

Bé, esperem que l’aterratge siga un èxit ja de les últimes 16 naus enviades a Mart només 8 han aconseguit aterrar. Les delicades maniobres finals no sempre han resultat efectives.

Ara és estiu a l’hemisferi nord de Mart. Com en la Terra, el Sol estarà contínuament visible al cel marcià carregant les bateries mitjançant les plaques solars de Phoenix. Quan comence l’hivern, el Sol abandonarà el cel polar marcià, la llum solar ja no il·luminarà les plaques solars i les bateries de la nau s’esgotaran. Finalment la neu començarà a caure i Phoenix Mars Lander morirà sota tones de gel.

Crèdit de l’imatge : NASA/JPL-Calech/University of Arizona

Fa una setmana la NASA anuncià que prompte desvetllaria un descobriment sensacional. Així ens han mantingut expectants durant set dies. Centenars d’hipòtesis, algunes d’elles ben estrambòtiques, han estat corrent per la xarxa aquests dies.

Les ganes de vendre el producte, que es parle de la NASA, i dels seus projectes, va portar a aquesta a crear unes grans expectatives que només han satisfet els astrònoms. Perquè el fet de descobrir una supernova jove en el centre de la Galàxia ens mostra que la Via Làctia és ara més semblant a la resta de galàxies espirals de l’Univers.

Segueix…

El passat dia 7 de maig un estrany i ben curt comunicat de la NASA ens avisava d’una conferència de premsa per al dia 14. Una setmana més tard!
S’anunciava el descobriment d’un objecte en la nostra galàxia que els astrònoms han estat buscant els últims 50 anys. La combinació d’observacions des de l’Observatori Chandra de raigs X, en òrbita i d’observacions des de terra ha fet possible la troballa.

Així que ens han tingut una setmana sense dormir. Un nou forat negre al centre de la galàxia? Evidències directes de la matèria fosca? Un forat negre pròxim a la Terra? Alguns internautes sense manies ja parlaven del possible descobriment de detecció de vida extraterrestre. Al bloc de ciència i tecnologia Microsiervos podeu veure les diverses propostes.

El que estava clar és que havia de ser algun objecte brillant en raigs X ja que s’anomenava el Chandra…

Finalment el passat 14 la NASA anunciava el descobriment de la supernova més jove de la nostra galàxia. I aquesta troballa és realment interessant ja que té implicacions sobre la tasa de formació estel·lar en la que les supernoves prenen part contaminant les nebuloses de gas amb elements pesats així com desencadenant la formació d’estels. Però d’aquest tema ja en parlaré en altre post.

El que realment intrigava als astrònoms és veure que totes les galàxies espirals mostren un ritme d’una explosió de supernova cada 30 o 50 anys, unes 3 per segle. A la nostra galàxia, espiral també, no sembla haver explotat cap estel com a supernova en els últimes 350 anys. La darrera va ser l’any 1667, situada al lloc on ara hi ha una potent font de ràdio, Cassiopeia A.  Malgrat que una supernova és un objecte molt brillant i aquesta es trobava relativament pròxima, cap persona no se’n va adonar. Només l’astrònom reial britànic l’observà com un estel dèbil de 6ena magnitud el 1680 quan ja havia minvat la lluminositat i no se li va prestar gaire atenció.

Les supernoves exploten expulsant gran part de la seua massa a l’ambient espacial en una immensa bambolla al centre de la qual es troben les restes de l’estel. Aquesta estructura nebular, anomenada romanent de supernova, va expandint-se a gran velocitat (pot ser d’uns 3000 km/s) i interactuant amb l’espai circumdant amb una ona de xoc.

L’any 1985, l’objecte G1.9+0.3 va ser estudiat amb uns radiotelescopis mostrant que era un clar romanent de supernova. Però quan va explotar el progenitor?

Després de 22 anys d’espera s’han tornat a fer uns estudis acurats de l’objecte. L’any passat el satèl·lit Chandra va fer observacions en raig X i els astrònoms van comprovar que la nebulosa s’havia expandit. S’ha confirmat amb noves observacions amb radiotelescopis terrestres el 2008. S’havia expandit i molt. La qual cosa demostra que la velocitat d’expansió és alta i, per tant, que l’explosió es va produir no fa massa anys. Es calcula que fa uns 140 anys (1868) la supernova devia haver il·luminat els cels terrestres. Però està situada prop del centre galàctic, a una zona opaca a la llum visible, plena de nebuloses de pols,  i no la pogueren veure els nostres avantpassats.

Podeu veure una interessant animació de la formació de la supernova i del seu residu conegut com a G1.9+0.3

Foto: Comparació  de les imatges superposades de Chandra en raigs X (2007, roig) i imatges en ràdio amb VLA (1985, blau). (Crèdit: Raigs-X (NASA/CXC/NCSU/S.Reynolds et al.); Ràdio (NSF/NRAO/VLA/Cambridge/D.Green et al.)

Antonio Stradivarius, el millor lutier de la història de la música, va fabricar el violí perfecte. La sonoritat dels instruments que va crear no s’ha pogut igualar mai més. Ni tampoc s’ha pogut saber el secret dels seus violins.

Una hipòtesi que va guanyant força està relacionada amb la nostra estrella, el Sol. Durant el segle XVII aquest es va comportar de manera estranya. A banda del fred que feia, durant décades cap taca va ser observada sobre el disc solar. Però que hi té a veure aquest fet amb els Stradivarius? Si en voleu saber més només heu de seguir llegint l’article…

Segueix…

El Sol no és simplement una gran esfera de gas en la que en el nucli més intern es produeixen reaccions nuclears. El que fa realment interessant el Sol per a tots els astrofísics és el seu intens camp magnètic. Els efectes d’aquest camp sobre l’atmosfera solar és l’anomenada activitat solar, el fenomen més conegut de la qual són les taques, concentracions de tubs de flux magnètic, que apareixen fosques en la brillant fotosfera del Sol.

Aquestes taques van ser observades per primera vegada pels xinesos però Galileo Galilei fou dels primers que les observà amb telescopi cap al 1609 o 1610. El nombre de taques va augmentant i minvant seguint un cicle d’11 anys. Cada 11 anys el Sol presenta multitud de taques i altres fenòmens actius com erupcions o emissions de massa coronal mentre que en els anys centrals del cicle, al 7é any des del començament del cicle, les taques desapareixen completament junt amb tot altre tipus d’activitat. El 2000 va ser any de màxim solar mentre que durant el final del 2007 i per ara també durant el principi del 2008 no hem vist cap taca digna d’aquest nom.

Aquests cicles són molt regulars. Tanmateix alguna cosa passà al segle XVII. Feia molt pocs anys que Galileo Galilei havia observat per primera vegada el Sol i el 1645 les taques desaparegueren totalment. I continuaren sense aparèixer durant 70 anys, fins el 1715. Aquest estrany comportament del Sol ha estat anomenat el mínim de Maunder a partir de l’astronom que ho estudià al segle XIX.

Durant aquells anys els freds de l’anomenada Petit Edat de Gel es van fer encara més intensos. Molts rius cabdalosos es congelaven en hivern com el Tamesi, sobre el qual es feien festes, fires i passaven carruatges. El riu Ebre també es congelà diverses vegades.

En aquella època, uns artesans de Cremona, al nord d’Itàlia, anaven fent violins. Dos anys abans de començar el Mínim de Mauder va náixer Antonio Stradivarious, que es faria famós pels violins i altres instruments de corda que va fer. Amb fusta d’arbres que creixien per les muntanyes dels Alps va fer els instruments perfectes. Es calcula que va fer uns 1100 violins, dels quals se’n conserven uns 600, entre l’any 1666 fins a la seua mort.

Els violins s’han estudiat intensament per tractar de reproduir les seues propietats en els violins moderns però no s’ha sabut perquè sonen tan bé.

Alguns científics, però, s’han fixat en la coincidència temporal de la vida i obra d’Antonio Stradivarius amb el mínim de Maunder. Grissino-Mayer, especialista en dendrologia (anells dels arbres) de la University of Tennessee i el climatòleg Lloyd Burckle de la Columbia University a Nova York han proposat que el clima més fred d’aquells anys va fer que els arbres d’aquella època tingueren els anells de creixements més prims i per tant la fusta era més compacta. Els arbres mostren en aquells anys la tasa de creixement més lenta dels últims 500 anys.

La relació entre la falta d’activitat solar i la perfecció dels violins de Cremona sembla evident. Una connexió de l’art més suprema de la música amb la ciència de la física solar.

He trobat en la xarxa algunes pel·lícules que parlen dels violins de Stadivarius. Estan en anglés, peró són ben interessants. Cliqueu en aquest enllaç si ho voleu veure.

Foto: Stadivarius de la Col·lecció del Palacio Real de Madrid. Håkan Svensson