Pols d'estels

Els poetes sempre han cantat a la Lluna. Recorde ara el preciós Romance de la Luna de Federico Garcia Lorca. El nostre poeta nacional, Vicent Andrés Estellés, també va cantar a la Lluna. Com que demà celebrarem la Festa Estellés a Tavernes de la Valldigna i aquest és un bloc d’astronomia, us deixe el poema que demà recitaré al carrer Sant Agustí de Tavernes, a partir de les 21:00 h.

Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada!

Ai, com m’agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna

amb una mirada franca?

És un luxe innecessari;

vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran

un ganivet per l’espatla,

et robaran la cartera,

la muller i l’esperança.

Però jo pense en la lluna,

la lluna de la muntanya,

i em sé ric d’alguna cosa

que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes

es miraran cara a cara:

cada paraula que diguen

serà més que una paraula.

Pense en la lluna, la lluna,

la cosa que més m’agrada.

La vida llavors tenia

una gràcia no encetada.

Ai, com m’agrada la lluna,

la lluna de la muntanya!

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m’agrada.

Foto: Jo mateix recitant “Els amants” amb els músics Ximo Caffarena i Quim Sanz. A la Festa Estellés de Benimodo, poble on va viure el poeta expulsat de Burjassot durant la Batalla de València. Dissabte 9 de setembre 2012.

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot un 4 de setembre de 1924 i avui hauria fet 87 anys. Ell se sentia un entre tants, un valencià més, però per a nosaltres és un dels nostres millors poetes. Un exemple de bon valencià. Un home senzill i alhora molt culte, amb un món interior immens i una gran expressivitat. Un poeta del poble, el fill del forner que feia versos. I quins versos! Quanta generositat ens brinden els seus poemes! I que fàcil ens resulta identificar-nos amb l’estellés més quotidià, amb el més reivindicatiu o amb el més tendre.

En el seu homenatge i a l’espera de la primera Festa Estellés que farem a Tavernes el 9 de setembre, en la qual participarem, us deixem un dels nostres poemes preferits:

Un poema del Llibre de meravelles, 1971, potser un dels que més significativament es parla de l’ofici familiar de forner i de com va conformar-li la manera de ser:

L’OFICI
“Lo jorn sencer tostemps sospir”. Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners
i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l’alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.
Una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

Rosa Magraner i Enric Marco.