L’escena.
Un noi s’afarta a casa dels seus pares (uf! ya no puedo más!) i la mare li pregunta si vol endur-se el que ha sobrat en un tuper (la carmanyola de tota la vida). No cal que la mare n’hi subministri un: el fill porta els del dia abans… bruts.
El missatge.
No cal preocupar-se pels tupers amb menjar resec. Queden nous i lluents si hi posem el detergent apropiat al rentavaixelles.
Per què em posa nerviós?
Pel bon rotllet intergeneracional que pretén transmetre, que és més fals que les promeses de ZP. No havíem quedat que els joves no poden independitzar-se? Si poden pagar-se un pis, per què han d’anar de gorra a casa els pares? I si van de gorra, tant els costa rentar-se una puta carmanyola?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La funció de la publicitat és posar en contacte la gent amb els productes, no pas canviar la societat. T’asseguro que l’anècdota de l’anunci del Fairy és absolutament real: cap publicitari no s’hi atreviria si no ho fos.
En canvi, el que a mi em posa nerviós és que l’anunci sigui en castellà en una televisió catalana.
Genial això dels anuncis que fan ràbia. Jo havia pensat de fer una entrada al bloc pel mateix, perquè per Nadal sobretot es passen un ou. Tu no ets idiota, oi? Jo tampoc. Però pel què sembla, pels anunciants i publicistes som totes i tots uns idiotes rematats. Quina barra! A mi em posen especialment nerviós els de perfum que reprodueixen l’eslogan en anglès o francès (molt piju) passant de que molta gent no pugui entendre el què diuen. Com si els importés. Està clar que volen els accents, la manera i el suposat prestigi que dóna. I si diu “Merda química que val una pasta, imbècil” els és igual. Encara que, potser va dirigit a certa classe social que se suposa que entén aquests idiomes “prestigiosos”. Mentiders! I classistes! I pesseterus! En fi, vaig a fer-me una til·la.