L’escena.Una mestressa de casa es posa un munt de peces de roba per tal de buidar l’armari i fer lloc per desar-hi el seu voluminós aparell de planxar. La senyora queda rendida. El missatge.Si compres l’aparell (una mena de sistema compacte de planxat a vapor), no et caldrà posar-te deu jerseis i quatre barrets. Per què em posa nerviós?Mira
Com saben els que em coneixen, no sóc aficionat al futbol. M’avorreix bastant. Avui, però, estic fent una excepció per veure el Barça-Reial Madrid. És un encontre diferent als altres. Sintonitzo la Sexta (imatge) i Catalunya Ràdio (so), i així evito els comentaris d’aquell tio de la pajarita i el seu taka-taka. La veritat és que
El que digui Fraga Iribarne, a aquestes alçades de la pel·lícula, no ens hauria de fer perdre gaire el temps. No és més que un pobre home decrèpit, i la seva afirmació d’ahir és una més a afegir al voluminós àlbum de perles espanyoles. Però potser les seves paraules també se les dirigia a ell
L’escena.Diverses (són uns quants anuncis): una mena d’Alícia al País de les Meravelles que es torna petita després de menjar formatge, un noi amb cara de seminarista sent com li grinyolen els budells de gana mentre tot de plats de colors li obren pas, una noia es disposa a baixar per unes escales tretes del castell de El nom
Seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, per ser més precisos. Déu n’hi do el que se n’ha parlat aquest any! I fa falta parlar-ne molt: als mitjans de comunicació, a les escoles, a tot arreu, perquè el respecte als drets humans és la base sobre la que hem de bastir qualsevol estructura
L’escena. És un bar com de barriada, totalment buit. L’amo, mentre eixuga gots, li mana al cambrer: – au, engega la tele! I acompanya l’ordre amb un cop de cap i un grunyit. El cambrer, diligent, dóna cops d’escombra a una capsa de cartró que figura que és el televisor. I és clar, com que
Esquerra Republicana de Catalunya continua donant titulars. És cert que els adversaris, els rivals o els enemics són molts, són poderosos i usen amb diabòlica habilitat els seus mitjans comunicatius per agredir la causa catalana, però no és menys cert que, de vegades, significats militants del partit independentista hi col·laboren amb les seves sortides de to. Fa
Un company blocaire (l’autor de “La Finestra Fotogràfica”) em pregunta si la foto que acompanyava el meu apunt d’ahir, sobre un episodi a una benzinera, la vaig fer jo mateix. Ben cert que no. La imatge està “afusellada” de la xarxa, com totes les dels altres apunts. El mètode que faig servir és simple: poso una
Ahir vaig passar per una benzinera a omplir el dipòsit del vehicle. Vaig calcular que hi cabrien uns 40 €, que vaig pre-pagar amb targeta. Es veu que la benzina va més barata del que jo em pensava perquè quan faltaven exactament 2,02 €, la manguera va fer un soroll característic: era la seva manera
El meu apunt de dissabte passat, sobre el passi televisiu de Salvador, ha rebut un comentari, anònim però extremadament correcte, que ve a mostrar el seu desacord no amb la crítica a la pel·lícula sinó a les reflexions que faig sobre un manifest signat pels hereus del MIL. Igualment, em convida a llegir dues obres sobre
El que semblava que mai no arribaria, ha arribat. Després de mil argúcies legals, finalment el Fortí de la Reina de Tarragona tornarà al seu estat original amb l’enderroc del restaurant que l’ocupava. Per a qui no conegui el tema, es tracta d’un autèntic culebrot on no ha faltat res: edificació en zona verda, llicències
Avui és el Dia Mundial contra la Sida. Sembla que ja no té la transcendència de fa uns anys. La ràpida evolució en la investigació de la lluita contra el VIH i el descobriment d’eficaços tractaments antivirals ha fet que l’opinió pública vagi relegant la qüestió a un segon terme. Jo mateix hi he col·laborat, involuntàriament, i