Pols d'estels

El cap de setmana tenim un espectacle celeste que es repeteix cada any al voltant del 18 de novembre. Les leònides, residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, xocaran contra la Terra formant una pluja de meteors.

Els cometes són cossos de gels, roques i pols, restes de la nebulosa primitiva que no es van condensar en planetes. Aquests cossos antics, a penes modificats, estan situats en les afores del Sistema Solar, en el cinturó de Kuiper o en el núvol d’Oort i es troben congelats i inactius. Pertorbacions gravitacionals entre ells poden espentar aquests cossos cap al Sistema Solar intern, on es troba la Terra. A unes 2 unitats astronòmiques  (300 milions de km) del Sol, el gel comença a fondre’s per l’escalfor de la nostra estrella.  Però en estar en el buit el gel passa directament a fase de vapor i se sublima. Es forma aleshores una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. La sublimació del gel no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i dolls, arrossegant pols i roques amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en la seua òrbita al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any i en dies concrets. El nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament formant unes traces de llum al cel nocturn. L’efecte és similar al que experimentem en conduir per una carretera i en xocar contra un núvol d’insectes. En el moment del xoc contra el parabrises del cotxe ens dóna la sensació que els insectes venien directament cap a nosaltres.

De manera similar, en xocar la pols cometària contra l’atmosfera terrestre, ens dóna també la sensació que els residus cometaris venen cap a nosaltres i des d’un punt concret del cel. Aquest punt d’on sembla que vinguen els meteors brillants s’anomena radiant. Normalment aquests radiants estan associats a una constel·lació ja que sembla que provenen d’un punt d’ella. Els radiants més coneguts són les Perseides (de Perseu) cap al 12 d’agost que estan associats al cometa Swift-Tuttle i el radiant de les Leònides (de Leo) cap al 18 de novembre i associat al cometa Tempel-Tuttle.

Les leònides d’enguany tindran dos pics d’emissió de meteors: un serà el divendres 17 a les 21h 50m amb uns 15-20 meteors per hora.  L’altre serà a les 5h 45m del diumenge 19, unes dues hores abans de l’eixida del Sol i serà molt més intens.  En aquest pic el radiant es veurà en Leo, cap al Sud-est i a uns 60 graus d’altura. Evidentment és interessant estar en el lloc d’observació abans de l’hora dels pics ja que els meteors brillants poden aparèixer molt abans o després dels màxims principals.

Busqueu un lloc fosc, lliure de llums i sense edificis. Abrigueu-vos bé que pot fer fred… I gaudiu-los. És preveu que poden veure’s uns 100-150 meteors per hora des de llocs foscos.

Que tingeu sort i que el cel estiga net de núvols.

Foto: Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.

El cicle de conferències sobre Mart organitzat pel Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València ha donat una visió multidisciplinària del nostre planeta veí. Estudiants, geòlegs, biòlegs i alguns astrònoms van ser el principal públic d’aquestes sessions.

Durant dos dies, el 9 i 10 de novembre passat, un conjunt d’especialistes parlaren de diversos aspectes del planeta Mart al Saló d’Actes  de la Facultat de Farmàcia.

Agustín Chicarro, de l’Agència Espacial Europea i director del Projecte Mars Express explicà aquesta missió, actualment en òrbita polar de Mart, i els seus resultats més interessants.

La nau que arribà el dia de Nadal del 2003 té cartografiat, de moment, el 35% de la superfície amb una resolució de 20 m/píxel. Les fotografies són en estèreo i en color i poden descarregar-se gratuïtament de la xarxa. Aquest fet és usual en les missions europees i americanes ja que si el projecte s’ha finançat amb diners públics, els ciutadans han de poder veure els resultats si ho desitjen.

Sembla haver-se descobert alguns petits volcans actius al costat de grans volcans apagats. L’erosió causada per glaceres sembla també activa. Els gels d’aigua i de diòxid de carboni (CO₂) es troben en els pols però també sota la superfície. S’han observat aurores en zones equatorials, cosa curiosa ja que Mart no té camp magnètic. Aquest fenomen de l’alta atmosfera marciana és causat per una reacció d’un camp magnètic antic de l’escorça (paleomagnetisme) a les partícules energètiques del vent solar.

Però la troballa més interessant ha estat trobar la presència de metà (CH₄) en l’atmosfera. Aquest fet només pot ser causat per l’activitat volcànica o bé per processos biològics encara no detectats. La concentració de metà augmenta de matí però minva a la vesprada. Discernir entre el vulcanisme o algun tipus de vida marciana no es pot fer de moment per falta de dades.

El radar incorporat a la nau pot observar l’interior del planeta fins a uns 5 km de profunditat. Ha detectat capes de gel pur d’aigua sota la superfície.

Mars Express està donat molt bons fruits així que la missió durarà fins el 2008.

Es va parlar de les futures missions tripulades a Mart. Per anar els europeus sols ESA necessitaria tenir un pressupost 100 vegades més gran del que té actualment, així que segurament el viatge tripulat a Mart serà liderat per NASA i hi participaran totes les altres agències espacials (ESA,  Rússia, Japó, India i Xina.). És important que ESA oferesca algun instrument, com per exemple un explorador robòtic.

Francisco Anguita del departament de Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid parlà de l’evolució climàtica de Mart.

Amb una explicació molt clara, només amb transparències i sense l’ajut de l’omnipresent Power Point, va fer un repàs dels trets destacats de la superfície que poden justificar-se amb un passat humit del planeta.

Existeixen canals de 500 km de llargària amb parets d’1 km d’alçada. Semblen ser canals d’inundació pareguts als canals de desaigüe que podem trobar a les glaceres d’Islàndia que fan inundacions sobtades en fondre’s el gel per alguna activitat volcànica.

Apareixen també zones de drenatge que podrien ser causades per pluja marciana.

S’ha detectat l’isòtop de l’hidrogen, deuteri (²H) a l’atmosfera marciana. La quantitat és 5 vegades major que a l’atmosfera terrestre. Podria ser un indicatiu de l’antiga presència d’oceans marcians que es van evaporar.

El fet més rellevant és que l’hemisferi nord de Mart té un desnivell de 5000 metres respecte a l’hemisferi sud. Tot sembla indicar que l’oceà primitiu estaria allí. Les línies de costa semblen clares. Semblen haver rius secs que desemboquen en un “mar” sec.

Els gels del pol sud estan retrocedint de manera que en uns 15-20 anys desapareixeran totalment.

El gran volcans com Olympus Mons semblen tenir grans glaceres i valls glacials en forma  d’U.

El clima de Mart ha passat per diverses fases. A partir d’un clima fret amb l’aigua congelada als pols o subterrània a l’anomenat permafrost, un seguit d’activitat volcànica continuada va llençar a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com l’H₂0 i el CO₂. Això va escalfar el planeta, va augmentar la pressió atmosfèrica i durant un temps l’aigua va ser líquida a la superfície, amb plujes i núvols. Però després es va passar a una altra fase seca i freda que va congelar l’aigua i el CO₂.

A més, fa poc s’ha descobert que l’inclinació orbital és variable i que aquest fet ha d’influir necessariament en el clima.

La vida, si va existir, s’hauria generat en l’època humida però no va passar segurament d’una biologia elemental en passar a l’època seca.

Carlos Fernández del departament de Geodinàmica de la Universitat de Huelva va explicar l’evolució dinàmica de Mart. Va descriure els elements més importants de la topografia i va detallar les diferents èpoques geològiques del planeta.

El divendres 10 vaig haver de realitzar algunes activitats amb estudiants d’un institut de secundària de València relacionades amb la 8ena Setmana de la Ciència a la Universitat de València. Per tant no vaig poder anar a les xerrades del matí. M’hagués agradat molt assistir a la xerrada Química i història de la vida de Juli Peretó, de l’Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València en que donà una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes.

De la xerrada de Ricardo Amils de la Universitat Autònoma de Madrid – Centro de Astrobiología (CSIC/INTA) Posibilitats astrobiològiques de Mart  m’han contat que parlà de les interessants troballes dels bacteris del riu Tinto que s’alimenten de pirita.

Finalment remarcar una sensació estranya. El planeta Mart era disseccionat per geòlegs i biòlegs, mentre que els astrònoms presents érem minoria. El regne dels planetes que havia estat feu exclusiu dels astrònoms, quan la informació disponible era només accessible a través dels telescopis, ha passat a ser un camp d’estudi dels geòlegs planetaris i dels biòlegs ara que els robots circulen per la superfície marciana. Prova que la ciència és universal i que les parcel·les de coneixement que anomenem astronomia, física, química etc.. són realment artificials i que la natura és una i s’ha d’estudiar des de moltes branques distintes. 

Foto: Sistema fluvial a Mart. Ara aquests canals estan secs però es creu que en l’època humida de Mart l’aigua corria per aquests rius.

El Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València organitzen el dijous 9 i divendres 10 de novembre un cicle de conferències sobre el planeta Mart. S’hi parlara de l’exploració duta a terme per la ESA, dels canvis climàtics i de l’evolució geològica que ha passat el nostre veí planetari i de la possibilitat de trobar vida al planeta roig. Agustín Chicarro, Francisco Anguita, Carlos Fernández, Ricardo Amils i el nostre company blocaire, Juli Peretó, són els conferenciants invitats.

Us pose el programa del cicle de conferències que m’han enviat des del Museu de Geologia de la Universitat de València.

——————–

Mart, el quart planeta del Sistema Solar, forma part dels anomenats planetes tel·lúrics per la seua natura rocosa i és possiblement, el més semblant a la Terra.

Les primeres observacions sobre Mart foren realitzades per Cristiaan Huygens el 1659; tanmateix, el 1877 presentà una oposició molt propera a la Terra i foren descoberts els seus satèl·lits Fobos i Deimos, mentre l’astrònom Schiaparelli es dedicà a cartografiar acuradament la seua superfície, descrivint, entre altres, els canali, que despertaren les especulacions sobre la possible vida a Mart.

Tanmateix, l’exploració espacial de Mart començà el 1963, encara que no va ser fins 1965 quan la Mariner 4 va transmetre les primeres informacions des de les seues proximitats.

El Juny de 2003 l’Agència Espacial Europea (ESA) llençà la sonda Mars Express que actualment orbita sobre Mart junt amb altres sondes de la Nasa, l’última arribà  a Mart el 10 de març de 2006.

Aquest cicle de conferències sobre Mart s’articula sobre l’exploració duta a terme per l’Agència Espacial Europea (Agustín Chicarro), els seus resultats i els seus futurs projectes que aquesta Agència té sobre l’exploració científica de Mart. Les dades obtingudes a través de les imatges enviades fins a la Terra per les sondes Mariner 6, 7 i 9, les Viking I i II, la Mars Pathfinder, la Mars Express, la Mars Global Surveyor i la Mars Reconnaissance Orbiter, són analitzades per a interpretar els possibles canvis climàtics ocorreguts en Mart (Francisco Anguita) i l’evolució geològica d’aquest planeta (Carlos Fernández). A les preguntes: existeix o va existir vida a Mart? ens remetrem a una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes (Juli Peretó) i a la més immediata (Ricardo Amils) sobre el nostre planeta veí, amb el que hem compartit moments semblants de la nostra llarga història dins del Sistema Solar.

Lloc: Saló d’Actes de la Facultat de Farmàcia. Burjassot.

Dies: 9 i 10 de Novembre de 2006

Programa: Dia 9

Matí

10 h-Agustín Chicarro– Agència Espacial Europea. Director del Projecte Mars Express

"Una visió global de la missió Mars Express"

12,30 h-Francisco Anguita– Dpt. Petrologia , Universidad Complutense, Madrid

"L’evolució climàtica de Mart"

Vesprada

16,30 h-Carlos Fernández– Dpt. de Geodinàmica Universidad de Huelva

"L’evolució dinàmica de Mart".

Dia 10

Matí

10 h-Juli Peretó– Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.

"Química i història de la vida"

12,30 h-Ricardo Amils– Universidad Autónoma de Madrid-Centro de Astrobiología (CSIC-INTA).

"Possibilitats astrobiològiques de Mart”

16,30 h. Taula Redona.

ORGANITZA: MUSEU DE GEOLOGIA. DPT GEOLOGIA

Aquest mes de novembre serà un mes ben pobre per a l’observació planetària. Cap planeta brillant no podrà veure’s en la primera part de la nit, després de la posta de Sol. Només a partir de les dotze veurem Saturn entre la zona est i sud del cel.

La constel·lació de la Balena (Cetus) ocupa una gran porció del cel, al sud de Pisces i Àries. Cassiopea, reina d’Etiòpia, va gosar dir que ella era més bella que les Nereides, filles de Posidó. Aquest déu, en represàlia, envià el monstre Cetus per assolar les costes del regne. La princesa Andròmeda, filla de Cassiopea, va ser oferida al monstre en sacrifici per aplacar el déu, però l’arribada de Perseu, que matà el monstre, la salvà.

L’estrella Omicron Ceti, també anomenada Mira, és una gegant roja, unes 300 vegades més gran que el Sol. És una estrella variable polsant que augmenta i disminueix molt de brillantor al llarg d’un període d’11 mesos. La seua variació en brillantor fa que de vegades desaparega del cel observable a ull nu. Hi ha astrònoms que han especulat que la primera observació d’aquesta pulsació podria associar-se a l’estel de Betlem.

Aquest mes de novembre serà un mes ben pobre per a l’observació planetària. Cap planeta brillant no podrà veure’s en la primera part de la nit, després de la posta de Sol. Només a la segona part de la nit, a partir de les dotze, podrem gaudir en la constel·lació de Leo del planeta Saturn entre la zona est i sud del cel. El dia 13 tindrem un encontre pròxim entre una Lluna en quart minvant i Saturn. El dia 18 de novembre veurem la pluja d’estels de les Leònides en la constel·lació de Leo, prop de Saturn. Són restes del cometa Tempel-Tuttle recollides per la Terra en travessar l’òrbita del cometa.

La Lluna serà plena el 5 de novembre, mentre que el 12 estarà en fase de quart minvant. El dia 20 tindrem una lluna en fase de nova. Finalment, el 28 de novembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent.

La nau Mars Express, en òrbita al voltant de Mart, ha obtingut imatges de la regió de Cydònia, la zona de la famosa “cara de Mart“. Les fotos obtingudes amb la càmera estèreo d’alta resolució presenten algunes de les més espectaculars vistes del planeta roig.

La “cara de Mart” és una formació molt erosionada. Les primeres imatges foren preses per la nau Viking el 1976. Les condicions particulars d’il·luminació de la formació la feien semblants a un rostre humà. Això va portar a molts amants de les conspiracions i de les pseudociències a especular sobre l’existència d’una avançada civilització marciana a la qual s’atribuí la “cara”. El 1998, unes imatges de la nau Mars Global Surveyor, preses en unes altres condicions d’il·luminació, ja confirmaren l’inexistència d’aquesta cara.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de novembre 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes de novembre. Vàlid per al dia 1 de novembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Ahir, es va concedir el premi Nobel de Física a George F. Smoot i a John C. Mather, per la seua contribució a l’estudi de la radiació còsmica de fons de l’Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions.

És acceptat que l’Univers va sorgir d’una immensa explosió inicial fa uns 13,7 milers de milions d’anys. Al principi tot és una bola de plasma que va expandint-se i mentre es refreda es van creant les partícules elementals que coneixem ara: electrons, protons, neutrons. Tanmateix tot és tan dens que els fotons de llum no poden moure’s molt. Ràpidament són capturats per múltiples xocs. La matèria i la radiació comparteixen la mateixa temperatura. Tot està en una fase d’equilibri tèrmic. És la fase de la radiació dominant, en que l’univers és opac ja que la radiació emesa és reabsorbida ràpidament i mai podrà ser observada. L’univers continua expandint-se i per tant la temperatura del plasma va minvant. Quan la temperatura davalla als 3 000 graus comencen a formar-se els primers àtoms d’hidrogen: els protons es combinen amb els electrons per formar àtoms estables. És l’època de la recombinació (realment aquest és un nom impropi ja que mai abans havien estat combinats). És aleshores quan els fotons és desacoblen de la matèria i s’escapen lliurement sense interaccionar. Aquesta radiació si que és possible observar-la i a més ens hauria de donar informació de l’Univers a aquestes edats, dels últims moments quan estaven lligats, al voltant d’uns 380 000 anys després de la Gran Explosió.

Aquesta radiació, anomenada primordial, ha d’omplir tot el cel i provenir de totes les direccions. Donada l’expansió de l’univers i el temps transcorregut des del desacoblament radiació-matèria cal esperar que la radiació observada actualment siga extremadament feble i equivalent a una temperatura d’un cos (tècnicament anomenat cos negre) a uns 3 K (-270 C). Aquesta radiació va ser descoberta per Arno Penzias and Robert Woodrow Wilson el 1965, quan descobriren una radiació paràsita en la seua antena i li donaren l’explicació. Per això van obtenir el premi Nobel de Física l’any 1978. De manera precisa és una radiació de microones a una temperatura de 2,725 K.

Quedaven encara molts interrogants. Si aquella radiació es va separar de la matèria, va portar amb ella les petjades de la distribució de matèria tal com estava uns 380 000 anys després de la Gran Explosió? Per això calia escombrar tot el cel i veure com era la radiació còsmica en cada “punt” del cel. És a dir, veure, amb angles molt petits la variació de la temperatura de la radiació de fons. Podeu pensar la immensitat de la feina a fer i de la sensibilitat necessària dels aparells. Com a primera dificultat la nostra Galàxia emet molt més que el fons de radiació.

Aquesta fluctuació de la radiació de fons és molt dèbil: una part en 100 000 al voltant de la temperatura mitjana de 2,725 K. Aquestes fluctuacions són les petjades del contrast de densitat de l’Univers primitiu. Aquestes variacions de densitat es creu que causaren més endavant la formació de les galàxies i dels cúmuls de galàxies que coneixem ara.

George F. Smoot i a John C. Mather i tots els seus col·laboradors en van embarcar en la construcció i posterior llançament de la sonda COBE per tractar de detectar les anisotropies d’aquesta radiació. L’any 1992 van mostrar el primer mapa de l’Univers primitiu on s’observen les petites variacions de temperatura causades per les petites variacions de densitat. L’impacte sobre la comunitat científica internacional va ser brutal. Una nova prova, i ben ferma, de la solidesa de la teoria de la formació de l’Univers.

Més endavant el satèl·lit Wilkinson Microwave Anisotropy Probe (WMAP), llençat el 2001, va augmentar la resolució i la sensibilitat dels aparells.

L’any que ve es llençarà la missió Planck de la ESA, on hi ha implicats personal de la Universitat, per millorar encara més les dades obtingudes del fons còsmic de microones.

Un company del departament ha treballat amb G.F. Smoot i hi va fer una estada a San Francisco. Ahir la festa pel Nobel va començar per felicitar-lo. Les anisotropies de l’Univers són el seu tema de treball i ell mateix es troba implicat en la missió Planck.

A més ahir va fer un any de l’espectacular eclipsi anular de Sol que gaudirem al País Valencià. Quin any més ple d’esdeveniments astronòmics!

Imatge: Mapa de l’Univers obtingut per la sonda COBE mostrant les anisotropies de la radiació de fons.

La constel·lació del Dofí (Delphinus) és una de les més menudes del firmament. Situada entre les constel·lacions del Cigne i de l’Àguila, té també una història lligada a la mitologia. Representa un dofí saltant, possiblement el que envià Posidó, el deu del mar, perquè li portàs la seua núvia Anfitrite amb qui s’havia de casar. Les seues estrelles principals, Alfa i Beta Delphini, són bastant dèbils i tenen uns noms molt estranys, Sualocin i Rotanev, que corresponen al nom i cognom a l’inrevés de l’astrònom de Palerm, Nicolaus Venator. Com veieu, als astrònoms també els agrada jugar, de tant en tant.

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Només el veurem poc després de la posta de Sol cap al sud-oest les dues primeres setmanes del mes. Mercuri també es veurà molt prop de l’horitzó a la posta i anirà aproximant-se a Júpiter a mesura que avança el mes. El planeta Saturn es veurà a la matinada, cap a l’est, poques hores abans de l’eixida del Sol entre les constel·lacions de Leo i Càncer.                                                    

La Lluna serà plena el 7 d’octubre, mentre que el 14 estarà en fase de quart minvant. El dia 22 tindrem una lluna en fase de nova. Finalment, el 29 d’octubre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent.

La reunió d’agost de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va decidir finalment eliminar Plutó de la llista dels planetes. Plutó, juntament amb Ceres, el major dels asteroides, i el nou cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena, formen el grup de planetes que ara anomenem nans. La reacció dels astrònoms americans ha estat de sorpresa i de frustració. Cal recordar que Plutó va ser descobert el 1930 per l’americà Clyde Tombaugh i la recent retirada de Plutó de la família planetària s’ha percebut quasi com una ofensa nacional. Aquesta nova categoria de planeta nan permetrà englobar tots els nous cossos que es descobriran, de segur, més enllà de Neptú, dins del Cinturó de Kuiper. A més a més, fa pocs dies la IAU donà finalment nom propi a 2003 UB313. El nom elegit pels seus descobridors amb molt de sentit de l’humor i acceptat per la IAU ha estat Eris, la deessa de la discòrdia. Molt bona elecció per a un cos que ha provocat discussió i la davallada de Plutó. La seua lluna ha rebut el nom de Disnòmia, la deessa del desordre.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’octubre 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. He adjuntat a aquest post un arxiu amb una imatge amb més resolució. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes d’octubre. Vàlid per al dia 1 d’octubre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel. He adjuntat un arxiu amb una imatge amb més resolució. Punxeu-la per obtindre-la.

El nou cos transneptunià 2003UB313 descobert més enllà de Plutó ja ha rebut nom. El cos popularment conegut per Xena es dirà a partir d’ara Eris. L’elecció d’aquest nom no és improvisat.

Ja vaig contar en dos posts, aquest i aquest, com va anar la degradació del planeta Plutó i la polèmica que aquest fet ha provocat, sobre tot en la comunitat astronòmica americana.  De tota manera no hem d’oblidar que encara que Plutó ja no és planeta “clàssic”, és el prototip de planeta nan. D’aquest tipus de planetes hi ha de moment tres membres: Plutó, Ceres i el popularment conegut per Xena.

Ceres, d’uns 900 km de diàmetre, va ser descobert l’1 de gener de 1801 per Giovanni Piazzi.  Durant uns anys va ser considerat planeta però finalment va ser renomenat, en descobrir-se desenes i després milers de cossos com ell entre les òrbites de Mart i Júpiter.  Ceres és, des d’aleshores, el major dels asteroides.

Una cosa semblant li ha passat a Plutó. Si durant 76 anys ha estat un planeta, l’observació continua del cel i la millora de la nostra instrumentació astronòmica han permés descobrir desenes de cossos més enllà de Plutó i similars a ell. El  més gran de tots ells, tècnicament anomenat 2003UB313, i popularment Xena, ha desencadenat la discòrdia. O aquest és planeta o es crea una nova categoria de cossos del sistema solar. La jugada és repeteix, per tant.

Finalment, el dia 24 d’agost de 2006 l’assemblea de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va crear la subcategoria de planeta nan on posar Plutó, Ceres i Xena.

El nom de Xena, va ser proposat mig en broma per M. Brown, el seu codescobridor. Xena és una princesa guerrera, heroïna d’una sèrie de televisió. Però aquest nom no podia durar. El bateig del planetes i altres cossos del sistema solar és competència exclusiva de la IAU, encara que els seus descobridors poden proposar noms. Els noms de planetes han de provindre de la mitologia, preferentment grecoromana.

Així que, amb un sentit de l’humor molt apropiat, els codescobridors de Xena, Michael Brown, Chad Trujillo i Davis Rabinowitz van proposar el nom d’Eris. La IAU va comunicar fa uns dies que aceptava la proposta i el nou planeta nan 2003UB313 s’anomenarà a partir d’ara Eris.

Gràcies a Raül (vegeu comentaris) que em fa un comentari molt adient, caldria adoptar en català el nom Eris. A més he trobat aquest enllaç molt adient en català.

Eris és la deessa grega de la discòrdia i de les bregues. Sembla que a la boda de Peleu i Tetis, on estaven invitats tots els deus de l’Olimp, s’oblidaren d’Eris. Aquesta, astuta, envia una poma d’or com a regal per a la més bella de la boda. Tots pensaven  que aquesta seria la núvia però les deesses Atenea, Hera i Afrodita van discutir molt per endur-se el premi. Finalment Paris va fer d’arbitre i elegí Afrodita. Com a premi la deessa li atorgà Helena. I ja sabeu que passà quan se l’endugué a Troia. Podeu llegir la història sencera en aquest bloc. Molt bon nom per a un cos que ha revolucionat el món dels astrònoms planetaris i de la cultura popular en general, descavalcant Plutó de la família planetària. El satèl·lit d’Eris s’anomenarà Disnomia. Aquesta, filla d’Eris, és la deessa del desordre. Quina família!

Se n’ha fet alguna pel·lícula on la deessa Eris hi apareix. Per exemple tenim la bella Michelle Pfeiffer posant la veu a la deessa Eris a la pel·lícula de dibuixos animats Simbad, la llegenda dels set mars (2003). Mireu la versió en català ací.

Són curiosos els comentaris de la pàgina de la NASA on es fa esment de la noticia:

 After the International Astronomical Union ruling on the definition of a planet, Dr. Paul Hertz, chief scientist for the Science Mission Directorate at NASA Headquarters, said, “NASA will, of course, use the new guidelines established by the International Astronomical Union. We will continue pursuing exploration of the most scientifically interesting objects in the solar system, regardless of how they are categorized.”

En resum, la NASA treurà també Plutó de la llista dels planetes “clàssics” per imperatiu legal.

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Els planetes Venus i Saturn es veuran a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. I Plutó ha deixat de ser un planeta…

La constel·lació de l’Àguila (Aquila) és un dels grans conjunts estel·lars de l’estiu. La seua estrella principal, Altair, forma un dels vèrtexs del triangle estival que cobreix el cel aquests mesos de calor, constituït també per Vega, l’estel principal de la constel·lació de Lyra, i per Deneb, l’estel més brillant del Cigne. Durant el mes de setembre veurem l’Àguila en direcció sud, a una altura mitjana. Representa Zeus, convertit en Àguila, que s’endu el jove Ganímedes a l’Olimp per convertir-lo en el seu amant. La constel·lació està situada sobre la Via Làctia i per això, en haver una major concentració d’estrelles, s’han observat diverses explosions estel·lars. Es tracta de noves, estrelles que augmenten espectacularment i periòdicament de brillantor en aquesta regió del cel.

Júpiter encara serà visible però ja estarà molt baix. Només el veurem les primeres hores de la nit cap al sud-oest. Els planetes Venus i Saturn es veuran a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol. Els primers dies estaran prou junts però Venus s’anirà separant i s’aproximarà al Sol. El dia 19 un filet de lluna decreixent es trobarà en les proximitats de Saturn a només 2 graus.

La Lluna serà quart creixent l’1 de setembre, mentre que el 7 estarà en fase de lluna plena. El dia 14 tindrem una lluna en quart minvant. El 22 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova. Finalment el dia 30 tornarem a tindre quart creixent.

Plutó ha sorprès sempre els astrònoms. Descobert el 1930, la seua grandària, distància al Sol i òrbita el fan més semblant als cossos provinents del Cinturó de Kuiper. A més a més, la seua lluna Caront descoberta el 1978 és molt gran de manera que es podria parlar d’un sistema planetari doble. La cosa s’ha complicat aquests últims anys quan s’han descobert alguns altres cossos, més enllà de Plutó, fins i tot més grans que ell. A més a més, la continuada troballa de nous planetes al voltant d’altres estrelles ha obligat la Unió Astronòmica Internacional, en la seua reunió d’agost a Praga, a aprovar una nova definició de planeta del sistema solar que en la seua versió senzilla seria: un planeta és tot cos aproximadament esfèric que gira al voltant del Sol i que ha netejat el seu entorn de cossos menors. El sistema solar s’ha quedat, de fet, amb 8 planetes: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. S’ha creat una nova categoria de planeta nan que inclou Ceres, actualment l’asteroide més gran, Plutó i el nou cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena. Ja en parlaré detalladament en una entrada d’aquest bloc els pròxims dies.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Existeix un mapa amb major resolució. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Altra vegada a la feina. Un mes sense accés fàcil a internet ja començava a pesar. Un mes en que han passat moltes coses en el món de l’astronomia. Per començar, Plutó ha deixat de ser un planeta.

M’he de posar al dia en aquest bloc i aniré donant la meua opinió sobre aquest i altres temes. I moltes gràcies pel seguidors (molts o segurament pocs d’aquest bloc). 

I l’estiu, continuarà fins el 22 de setembre. Però aquesta és una altra història.

Una salutació a l’afició.