Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Plutó, la batalla continua

Els que pensaven que l’assumpte de la degradació de Plutó havia acabat s’han equivocat.  Estan començant a sortir a la xarxa un munt d’iniciatives per a reivindicar el bon nom i l’honor de Plutó. Quasi totes, però, vénen dels Estats Units. Hauran d’esperar, però, almenys 3 anys, fins a la pròxima reunió de la Unió Astronòmica Internacional (IAU)  per decidir alguna cosa. La cosa promet ser divertida.

Com ja vaig dir en un post anterior, Plutó ha estat classificat en la darrera assemblea de la IAU com a planeta nan. La viquipèdia anglesa, sempre tan eficaç, ja fa dies que ha incorporat les darreres definicions.

Els nord-americans s’han quedat sense planeta doncs. Josep Emili Arias en parla molt bé a l’article publicat al Levante. (Posaré l’enllaç quan puga. Quina web més dolenta tenen…) Plutó, descobert el 1930 per Clyde Tombough, tot just en plena depressió americana, era tot un orgull nacional. Ampliar el Sistema Solar amb el 9é planeta!. M’acabe d’assabentar en aquest últim enllaç que aquest astrònom deia haver vist OVNIS i que creia fermament que els extraterrestres ja havien vingut(!)…

Michael E. Brown, codescobridor del cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena, ja no serà el descobridor del 10é planeta del sistema solar, sinó que el fet que aquest cos siga més gran que Plutó ha portat més bé a eliminar Plutó de la llista de planetes. Ha passat a ser, per dir-ho d’alguna manera, l’assassí de Plutó. Mireu la pàgina web on descriu com van trobar Xena. Fixeu-vos en el titular de la pàgina. Està ratllat!

He fet una petita enquesta al voltant d’aquest tema entre els col·legues que es dediquen a les més variades branques de l’astronomia. Aquesta enquesta no té cap valor, podeu suposar-ho. Alguns, -la majoria- estem clarament a favor de la proposta que va triomfar. Jo m’hi incloc, per les raons que s’han exposat en l’anterior post en què parlava del tema.

D’altres estan en contra. Pensen que s’hauria d’haver acceptat que Plutó, Ceres i Xena, foren declarats planetes. L’estudi sistemàtic del cinturó de Kuiper portarà, sens dubte, a la descoberta de més cossos més enllà de Plutó. Que, així, si d’ací a 5 anys, diuen,  el Sistema Solar té 50 planetes més, doncs cap problema…

Finalment, estan els que podríem anomenar els historicistes. Diuen que, encara que Plutó no compleix els estàndards per ser un planeta, hauria pogut ser acceptat al club dels planetes per raons culturals. Plutó és un planeta per raons històriques. Els cossos descoberts a partir d’ara ja no ho seran. Tancar la porta i tirar la clau.  No us escandalitzeu. La ciència en general i l’astronomia en particular n’està plena de casos semblants. Per exemple, una nebulosa planetària és un núvol immens que envolta un estel de poca massa en les fases finals de la seua evolució.  Clarament no té res a veure a la formació planetària però ha conservat el nom de quan es pensava el contrari. També les supernoves no tenen res a veure amb les noves. Ni les estrelles noves són estrelles acabades de néixer sinó tota una altra cosa.

Però Plutó continua degradant-se. Se li acaba d’assignar el número 134340 pel Minor Planet Center. L’objecte transneptunià 2003 UB313 té el número 136199.

Els nord-americans són els que pitjor s’ho han pres. Ja hi ha moltes pàgines demanant la tornada per la porta gran del cos que orbita el Sol més enllà de Neptú.  Podeu veure aquesta, o bé aquesta. Si poseu per exemple al google “pluto save petition” obtindreu 326,000 pàgines.  També podeu comprar samarretes per donar suport a Plutó. O com diuen des de la revista Sky and Telescope, revista de divulgació molt popular: Was the pluto vote anti-american?

Avui he rebut aquesta.

PLUTO PETITION: Got an opinion about Pluto?  Sign the Pluto Petition:  
http://plutopetition.com

M’ha estat enviada avui pel servei de noticies de la NASA. Tots agranen cap a casa…



  1. Donat que no he pogut enllaçar l’article, una vegada trobat, vos el reproduesc.
    —————————————–

    Plutón desciende a «segunda B»
     
    JOSEP EMILI ARIAS – Agrupació Astronòmica de la Safor, Gandia

    El 18 de febrero de 1930, Clyde Tombaugh, un joven astrónomo
    norteamericano de 24 años, revisando la sucesión de placas fotográficas
    del entorno estelar Delta Geminorum, advirtió el desplazamiento de un
    objeto de muy débil magnitud lumínica. En las siguientes noches, desde
    el Observatorio Lowell en Flagstaff (Arizona), confirmó el hallazgo de
    un nuevo cuerpo celeste de gran periodo orbital, de 248 años.
    El 1 de mayo de 1930 la Unión AstronómicaInternacional (IAU) le
    otorgó la condición de noveno planeta, inscribiéndolo con el nombre de
    Plutón, Dios romano del Inframundo, acorde con este minúsculo y gélido
    mundo perdido en los confines del Sistema Solar y de tamaño bastante
    inferior a nuestra Luna. Nombre propuesto por la niña inglesa de 11
    años, Venetia Phair, lectora asidua de mitología clásica. Sin duda, tal
    propuesta fue muy bien acogida porque sus dos primeras letras
    inmortalizaban las iniciales de Percival Lowell, el fundador del
    Observatorio.

    ¿Por qué un planeta?

    Desde 1919, la IAU en Harvard (EEUU), ya era el Colegiado Oficial
    de Astrónomos, un órgano mundial decisorio para establecer
    definiciones, fijar estándares astronómicos y la calificación y
    nomenclátor de nuevos objetos celestes. En la IAU fueron conscientes
    que el diámetro de Plutón estuvo sobredimensionado y presentaba una
    inclinación orbital muy anómala, aún así, la comisión de la IAU no
    quiso perder la bendita oportunidad de adjudicar a un norteamericano la
    gloria de descubrir un planeta. Otra razón, más política, por la cual
    se dio la concesión categórica de planeta fue el circunstancial crac
    bursátil del «octubre negro» de 1929 y el descalabro de la economía
    norteamericana, el país necesitaba de héroes que levantasen el orgullo
    nacional.

    Plutón es planeta menor

    El pasado 24 de agosto, en Praga, la XXVI Asamblea de la IAU
    destituyó a Plutón como planeta. Instituyéndolo, ahora, como un planeta
    menor transneptuniano que fijó su propia órbita tras desinhibirse del
    Cinturón de Kuiper, cinturón de planetoides y cometas que se extiende
    desde las 35 Unidades Astronómicas del Sol, hasta las 55 UA. La
    distancia máxima del Sol a la que orbita Plutón es de 7.375 millones de
    km (49,16 UA). En la actual redefinición de planeta, Plutón cumple los
    dos primeros requisitos: Tener suficiente masa para que su propia
    gravedad someta toda fuerza de cuerpo rígido hacia un equilibrio
    hidrostático que configure su redondez y que, a la vez, orbite a una
    estrella, sin ser un satélite o luna.

    Pero estos congelados cuasi planetas, «planetas enanos», plutones
    o planetoides transneptunianos del Cinturón de Kuiper con temperaturas
    en superficie de -230 ºC, incumple toda ortodoxia orbital. Mientras que
    las órbitas de todos los planetas, desde Mercurio hasta Neptuno, son
    órbitas relativamente circulares y que están en el entorno del plano de
    la eclíptica (plano de trayectoria de la Tierra), las órbitas que
    describen estos objetos transneptunianos son muy elípticas y
    excéntricas, y sus planos difieren mucho sobre la eclíptica. Pues la
    inclinación orbital de Plutón difiere 17º sobre la eclíptica y su
    órbita elíptica interfiere (se entrecruza) con la de Neptuno.

    La destitución de Plutón del status cósmico de planeta estaba
    anunciada, tan solo era cuestión de tiempo, cuando apareciesen más
    plutones o planetoides esféricos. Efectivamente, desde 1996 fueron
    apareciendo objetos transneptunianos, entre ellos destaquemos: Varuna,
    KX76 (2001), Orcus, Sedna, Quaoar y el UB313 (Xena) cuyo diámetro
    ecuatorial de 3.000 km supera a Plutón (2.349 km) y con una inclinación
    orbital de 44º.

    Pero, ¿por qué el gran asteroide Ceres, un planetoide de 970 km de
    diámetro y con redondez hidrostática, descubierto en 1801 por Piazzi,
    con órbita circular alrededor del Sol y casi en el mismo plano de la
    eclíptica, no ostenta condición de planeta?. Ceres no cumple la tercera
    condición de planeta que obliga a éste a imponer y despejar su órbita,
    como propia e independiente. Ya que Ceres orbita inmerso dentro del
    Cinturón de Asteroide entre Marte y Júpiter.

    El que Plutón tenga tres satélites conocidos, la gran luna
    agregada Caronte (con la que se orbitan mutuamente) y las lunas P1 y
    P2, tal hecho no otorga la más mínima condición de planeta. Pues,
    también, al asteroide 243 Ida (de sólo 56 km de longitud) le orbita la
    pequeñísima luna «Dactyl».

  2. jo també vull que Pluto sigui un planeta normal.Perque abans era el meu planeta preferit.A vegades somniava que era astronauta i anava a pluto, hi descubria essers vius a l´espai…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Transneptunians | s'ha etiquetat en , , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent