Coses a dir

És ben sabut que una de les obsessions dels nostres dirigens ha estat internacionalitzar el conflicte. En aquests sis mesos hem vist com primer Bèlgica, després Dinamarca, Suïssa, Escòcia i ara Alemanya, eren llocs visitats o de residència per als nostres polítics. Són ja quatre els països amb polítics exiliats (veure post anterior), però és Alemanya qui té ara al M.H. President Carles Puigdemont. El tenia a la presó per decidir sobre l’Euroordre, i el dia 5 d’abril la justícia alemanya va deixar Puigdemont en llibertat descartant el delicte de rebel·lió sota fiança de 75.000€. Un bon cop a la justícia espanyola (perdó per l’oxímoron) i, de retruc, als que havien predit que Alemanya extradiria Puigdemont (la xarxa fa befa d’Albert Rivera i Rosa Díez, que tenien coll avall l’extradició de Puigdemont per rebel·lió).

Ens veiem demà. Moltes gràcies a tothom! #LlibertatPresosPolítics 🎗 pic.twitter.com/quG18LKvQp

— Carles Puigdemont (@KRLS) April 5, 2018

Així doncs, el M.H. President només està acusat de malversació i la Ministra de Justícia Alemanya adverteix: “España tendrá que explicar por qué acusan de malversación a Puigdemont“, i si no poden “entonces Puigdemont será un hombre libre en un país libre, es decir, en Alemania”. I també: El govern alemany demana la formació d’un govern a Catalunya per a trobar una solució política.

Divendres, Puigdemont va sortir de la presó exigint a Rajoy una solució política. El president de la Generalitat reclama diàleg al govern espanyol i l’alliberament dels presos polítics.

A la dreta l’entrevista que havia fet l’1 d’abril Pere Aragonès, adjunt a la Presidència d’ERC i Secretari d’Economia (un dels càrrecs visibles després de l’empresonament de Junqueras i l’exili de Marta Rovira), va reclamar diàleg; i avui, diumenge, ho ha tornat a fer. El mateix que proposa Puigdemont, diàleg sense condicions prèvies i sense línies vermelles. Per cert, quan ho va proposar Aragonès fa una setmana se li van llençar tota mena d’acusacions a ell i a ERC, quan el normal en política és que es parli, que es dialogui. En fi, potser hauríem de reflexionar com és que dita la mateixa cosa per un o altre (partit) polític canvien tan les coses, deixem-ho aquí.

Mentrestant, a Bèlgica, els consellers Comín, Serret i Puig havien estat citats a declarar un altre cop i el judge va decretar, el mateix dia, llibertat sense mesures cautelars per als tres. Una altra bona notícia.

La tercera no és tan bona: L’Audiència espanyola processa Trapero per sedició i organització criminal.

Sembla, doncs, que la justícia Alemanya té una mica la clau de volta de tot això. Si el President no pot ser acusat de rebel·lió els membres del seu govern tampoc. No us perdeu l’anàlisi de Pere Martí: Alemanya destrossa la ficció de Llarena, i de Roger Graells: Què implica la decisió de la justícia alemanya sobre Puigdemont? 

(més…)

Avui és 1 d’abril. Diumenge de Pasqua. Fa 100 anys que va nàixer Pedrolo i fa sis mesos de l’u d’octubre que no oblidarem mai i que ho ha canviat tot. Això vol dir, també, que fa sis mesos que intento anar explicant el què va passant (aquí comença el fil). Se m’escapen moltes coses, clar, perquè en passen moltes de cop a vegades, però he intentat posar el més significatiu per tenir-ne una idea general. Hi ha molts articles, moltes opinions, molts blocs que també expliquen, cadascú des de la seua òptica, cadascú la seua visió que fa que tinguem un bon ventall entre tots per poder recordar aquesta època i el que va passar aquell dia.

Avui celebrem els sis mesos de l'1 d'Octubre, primer acte fundacional de la República. Un orgull i una esperança que anem fent realitat. Seguim🌹😊🌹

— Lluís Llach (@lluis_llach) April 1, 2018

Mentrestant, Puigdemont porta una setmana a una presó alemanya (la presència d’un geolocalitzador al cotxe podria anul·lar-ne la detenció). Serret, Comín i Puig continuen a Bèlgica, lliures. Ponsatí a Escòcia, en llibertat després de lliurar-se a les autoritats i d’aconseguir donacions per pagar la seua defensa amb un  rècord de micromecenatge. Marta Rovira i Anna Gabriel a Suïssa, que ja ha dit que no extraditarà per motius polítics.

S’internacionalitza més el conflicte, a banda dels quatre països on hi ha exiliats, a Portugal polítics de cinc partits demanen en un manifest l’alliberament dels presos polítics catalans; a Bèlgica cinquanta-cinc diputats flamencs reclamen a Rajoy que deixi de perseguir l’independentisme i que retiri el 155;  a Brussel·les Eurodiputats escocesos de l’SNP i del Partit Laborista denuncien la ‘persecució’ dels polítics catalans i demanen que s’obri una mediació entre Catalunya i Espanya. A Alemanya es produeix una manifestació convocada pels CDRs demana que sigui alliberat i no extradit. El parlamentari Diether Dehm, del partit d’esquerres Die linke, ha visitat el president de la Generalitat a la presó de Neumünster i demana que sigui alliberat  i el president del Bundestag demana a Espanya que solucioni ‘el problema català’.

El prestigiós periodista britànic Paul Mason i l’eurodiputada Marina Albiol denuncien les vulneracions de drets fonamentals a l’estat espanyol i demanen l’aplicació de l’article 7 de la Unió Europea contra Espanya arran de la repressió. I M. D. Nalapat, un dels acadèmics més prestigiosos de l’Índia en política internacional, acusa la Unió Europea d’hipòcrita i diu que els catalans estan perseguits a Europa. En un manifest a “Le Monde”, els intel·lectuals Pennac, De Luca i Saviano reclamen “llibertat immediata” per als polítics catalans “empresonats per les seves conviccions”. L’editorial del diari nord-americà The New York Times diu “Puigdemont mai va recórrer a la violència” i suggereix al govern alemany que obligui Madrid a fer un gest de conciliació cap a l’independentisme.

(més…)

Hi ha hagut molts dies que no ha passat gaire cosa, però aquest procés ens té acostumats a les giragonses i al vertígen i, quan crèiem que estava més adormit, revifa. A començament de setmana semblava que s’obria una clariana amb la petició de la fiscalia d’una fiança per a Quim Forn. Dos dies més tard el judge cita a sis parlamentaris a declarar divendres i denega la sortida a Forn. Dijous ple convocat urgent per intentar tenir president, però es frustra i divendres arriba el que temíem: empresonaments de cinc diputats més i l’exili de Marta Rovira van tornar a començar a escalfar els ànims. Hi van haver concentracions i talls de carretera arreu del país per protestar pels empresonaments. I el TNC i el Lliure van suspendre les funcions de divendres en solidaritat amb els presos polítics. El país es comença a moure altre cop amb fermesa, dignitat i pacíficament.

El dia 24 hi havia convocat el Ple d’investidura on hi havia de ser Jordi Turull, però, com sabeu va ser empresonat divendres. Així que, el M.H. President Roger Torrent decideix que no hi ha votació, però sí una intervenció de 15 minuts per a cada grup parlamentari. El PP es fa l’ofès i marxa de l’hemicicle. Ciutadans fa el seu discurs habitual i Iceta marca distància de l’aval a la repressió de Ciutadans i el PP. Reclama empatia. Sembla un discurs sincer, però minuts més tard es produeix una fotografia que dóna la volta arreu:

Després del Ple es fa una declaració amb un front ampli contra la repressió: JxCat, ERC, la CUP i els comuns fan pinya contra la repressió en un ple que evidencia un bloc del 155 tocat.

A migdia va saltar la notícia que Elisenda Paluzié era la nova presidenta de l’ANC. Pep Cruanyes en serà el vice-president, Montserrat Rossell la secretària, i Joaquim Arnau el tresorer.

(més…)

Han passat tres mesos del 21 de desembre on la república va tornar a guanyar les eleccions. Junts per Catalunya de Puigdemont va ser la força més votada entre els tres partits republicans i era ell, per tant, el que havia de ser investit president. Recordem què va dir Íñigo Méndez de Vigo abans del 21D: “Puigdemont y todos los líderes políticos pueden participar en estas elecciones y sería bueno que lo hicieran”. Els judges, però, no volien una investidura telemàtica i van amenaçar a la mesa del Parlament amb querelles (i veladament, presó), per permètre-ho. Després d’esgotar totes les vies per a aconseguir la investidura de Puigdemont, es va optar per oferir un altre candidat: el número dos de la llista, Jordi Sànchez. Tampoc van deixar-lo sortir de la presó per a fer el seu discurs d’investidura. Després de molts estira i arronsa, finalment Sànchez va renunciar a l’acta de diputat i es va postular al tercer: Jordi Turull.

Turull ja havia estat a la presó d’Estremera un mes i posar-lo en aquesta tessitura altre cop implicava un risc personal. Però va acceptar i es van començar a accelerar les coses. El jutge Llarena tornava a convocar a sis diputats al Suprem per divendres 23 i Roger Torrent decideix convocar el ple d’investidura dijous 22 amb la proposta de Turull sobre la taula, en comptes de fer-ho la setmana vinent. Semblava que tot estava lligat, però la CUP anuncia que han de consultar a les bases i decidir-ho a les 3 de la tarda del mateix 22. És cert que tot s’ha accelerat, bàsicament perquè es vol tenir un president abans que (previsiblement) els sis diputats cridats divendres vagin a la presó. El ple estava convocat a les 5. Finalment, anuncien que s’abstindran deixant coix el bàndol republicà. Turull no serà president dijous, caldrà esperar dos dies a tornar a convocar el ple i guanyar per majoria simple; això si no entra a la presó divendres, clar.

Massa que va fer Jordi Turull de parlar durant una hora sabent que al dia següent, molt probablement, aniria a presó. Sense poder expressar-se lliurement després d’haver estat imputat. Va ser valent. I van ser valents i valentes els nostres diputats imputats sabent que al dia següent anirien a Madrid i probablement no tornarien. Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

(més…)

Ha estat un cap de setmana revelador. Dissabte, el judge emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín, va parlar sobre la situació política, els presos (polítics), l’exili (o no), i va anar contestant les preguntes que li feien periodistes de diversos mitjans. Per als que consideren a Puidemont un fugit de la justícia, o que els presos no són presos polítics,  van haver d’escoltar unes veritats incòmodes.

"Dicen '¡es q se han saltado la ley!'.Por favor,q se lean el art 3 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal (…).Q me expliquen que 1 opinión política es una reiteración delictiva. No puedo entender q en 1 democracia 1 opinión política, sea la q sea,pueda ser reiteración delictiva". pic.twitter.com/nZpRoxDWnC

— Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) March 4, 2018

Tota la série de tuits ressegueix l’entrevista i apunta els moments clau. Si voleu l’entrevista sencera aneu a aquesta notícia: La magistral lliçó de dret de Martín Pallín que fulmina tota l’actuació de Llarena. Va ser una entrevista impecable, es van tocar tots els punts més controvertits i el convidat els va anar explicant un a un. Val la pena veure-la (i escoltar-la) sencera, va ser molt revelador. Ah, i cal recordar-ho: Pallín NO és independentista.

I bé, si diumenge les xarxes anaven plenes de Martín Pallín i l’entrevista al FAQS (un fantàstic programa), diumenge tard i dilluns anaven plenes de titulars sobre un article de Joan Tardà a El Períódico “Ni astúcies ni fugida cap endavant; ara toca ser més“.  L’article ha encès la polèmica sobretot en els lectors de titulars fàcils (“Tardà diu ara que vol convergir amb comuns i PSC“, per exemple), i ha rebut fortes crítiques. Però diu el que no volem sentir: “l’independentisme només reeixirà si entén que ha d’acumular forces (“no en som prou” hem repetit manta vegades)”. És una veritat incòmoda, perquè sí, som majoria, però una majoria insuficient.

(més…)

Fa dies que anem molt accelerats. Cada dia hi ha més d’una notícia a comentar en una espiral que sembla que no té aturador. I sembla que, enmig de tot això, el temps ha vingut a donar-nos una pausa. A mig matí ha començat a nevar. Els alumnes miraven els flocs caient rere la finestra com si se’ls aparegués alguna cosa màgica. Aquí és un fet extraordinari que nevi, perquè la nostra alçada oficial (segons es marca a Alacant), és de 38m sobre el nivell del mar. Estem envoltats de muntanyes que no sobrepassen els 500 metres. Però als Ports i al Matarranya nevarà bé, i també a la Serra de Tivissa i el Montsant, tots ells amb alçades més considerables. Estarem envoltats de neu i, potser, passarà que la neu aquí quallarà i a tothom li sembla que és un temps màgic. “Any de neu, any de Déu”.

Fa bonic, tot s’ha de dir, sobretot quan ets rere una finestra i veus caure la neu amb suavitat. Sense pressa, però sense pausa, mentre et prens alguna beguda calenta i somies una mica més de l’habitual. La professora de filosofia ha decidit sortir al pati a fer la classe. Alguns alumnes deixaven que els flocs els quedèssin als cabells mentre anaven comentant els textos del dia. Qualsevol trencament de la rutina és benvingut en un dia tan gris i fred com avui. I ja sabem que, si neva aquí és que neva arreu.

Però, tornem a la política.

Roger Torrent és, per mèrits pròpis, el protagonista dels darrers dies. Primer, amb un discurs al Col·legi d’advocats que va provocar la fugida d’alguns dels prohoms de l’advocacia catalana. Roger Torrent diu: ‘No deixaré de denunciar la situació dels diputats presos i exiliats fins que no siguin a casa’. “Ja ho deia ma iaia: si dius les veritats, perdràs les amistats.”

Crònica: Així es va originar la plantada contra Torrent al Col·legi d’Advocats. I això ha provocat la reacció, entre altres, de Benet Salellas: diu que la plantada a Torrent “demostra que la cúpula judicial espanyola es troba sota dependència política“.

(més…)

El 16 de febrer fa ha fet quatre mesos que els Jordis són a la presó preventiva. Les mostres de suport s’han escampat arreu de Catalunya. No els oblidem, ni a ells, ni als que són a Estremera, ni als que són a l’exili.  “La manifestació pels presos polítics es converteix en un clam per la unitat“. A Móra d’Ebre també ens vam reunir a la plaça i vam llegir el manifest davant l’Ajuntament.

4 mesos sense els Jordis. Ens hem concentrat davant l'ajuntament per llegir el manifest i recordar-los, avui i cada dia.#LlibertatPresosPolitics#UsVolemACasa #llibertatjordis pic.twitter.com/bSiBbL1LJl

— ERC-Móra d'Ebre (@ERCmoradEbre) February 16, 2018

Mentrestant, continuen les negociacions per fer govern i revertir el 155. I enmig d’això, Rajoy anuncia que vol aprofitar el 155 per liquidar la immersió lingüística. “Ja hi tornem a ser!” -vaig pensar-, els obsessiona la llengua un altre cop! Allò que els molesta tant, allò que és recurrent, sempre: “españolizar a los niños catalanes“, deia Wert. Ells mateixos es delaten: “si no parles castellà, no ets espanyol”, vindria a ser. I així porten anys i panys volent aniquilar la llengua, perquè els fa nosa.

(més…)

Ja fa 100 dies que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn són a la presó d’Estremera, i 117 que hi són els Jordis a Soto del Real. Cent dies i cent nits. Els que han vist al vicepresident diuen que està bé, més prim i més fort, i continua amb les conviccions intactes i més força que mai.

Mentrestant, han passat moltes coses en aquests cent dies: la república ha tornat a guanyar les eleccions, per exemple, i ara estem amb el tràmit de formar govern. Seria un tràmit normal si no estessim visquent una situació tan extraordinària. Puigdemont president, Junqueras vicepresident i a partir d’aquí la resta de consellers. I a continuar construint la república. Però no estem en situació normal, prou que ho sabem; líders presos o a l’exili, un nou president del Parlament a qui van amençar el dia abans del ple d’investidura del president (El PP adverteix Torrent: “Té dos fills i sap què l’espera”). Així doncs, dimarts 30 no es va celebrar el ple d’investidura: Torrent ajorna el debat d’investidura fins que pugui ser “efectiu i amb garanties”. El dia abans “Puigdemont havia demanat empara a Torrent per poder acudir a la investidura“. Torrent va anunciar que el posposava a les 10 del matí (s’havia de celebrar a les 3 de la tarda). Fora del Parlament hi havia molta gent esperant que aparegués Puigdemont per a fer la investidura. Res d’això no es va produir, i a partir d’aquí foc creuat entre JxC, PDeCAT, CUP i ERC. Des de Madrid exigint un altre candidat i des de JxC i la CUP exigint que fos Puigdemont. Torrent, a tot això, dient que l’únic candidat és Puidemont, perquè és l’únic que té els suports necessaris, i que s’està buscant la manera d’investir-lo amb garanties.

A 100 dies val la pena escoltar l’entrevista a FAQS a Laura Rosel amb els familiars dels 4 presos. Una radiografia de sentiments i de lluita pacífica. Beatriz Talegón, advocada i periodista manxega que no és independentista, però és demòcrata, va fer una petició molt clara a les famílies dels presos: que ho expliquin en castellà perquè, segons ella, “Los medios de comunicación en España manipulan la información hasta el punto de que la mayoría de los españoles piensan que los Jordis subieron al coche a liarla y no a dispersar la manifestación”. Si ho expliquen veuran que “son gente de paz, de diálogo y están en prisión por motivos políticos y para ser silenciados”.

Recomanable article de Jordi Basté: Cien días de soledad (preventiva).

(més…)

Dijous, Zoido compareixia al Senat per explicar l’1 d’octubre. I diu que l’operatiu per desmuntar-lo va costar 87 milions d’euros. Recordem que l’operatiu no va trobar cap urna abans de l’1 d’octubre, va causar un total de 1066 ferits durant l’1 d’octubre i van estar-se fins després de Cap d’Any, “vigilant”.

En el seu discurs, defensa l’actuació policial dient que va ser “proporcionada” (aquí la coparteixença). Un senador basc recorda a Zoido com els agents orinaven sobre la gent a Calella l’1-O. I aquí podeu veure els vídeos que desmenteixen les afirmacions de Zoido sobre l’1-O.

Mentrestant, la premsa obre portades mirant a una altra banda:

Una dada numèrica, de les moltes que s’han fet aquests dies arran dels 87 M€.

Per saber de què estem parlant: el Departament d'Exteriors de @raulromeva tenia 64 milions d'€ de pressupost. Enviar la policia a impedir el referèndum, un cost de 87 milions. Queda tot dit. #Zoido1O

— Bernat Picornell Grenzner (@bernatpicornell) January 18, 2018

De fet, va costar més de 87 M€ tota la repressió a Catalunya, perquè el Ministre Margallo ha estat molt actiu viatjant a diversos països (més d’un i més de dos cops), per tal d’avortar els possibles recolzaments a la causa catalana. Per exemple, “Espanya va evitar un pronunciament de Letònia a favor del procés amb una ajuda militar de 63 milions d’euros“. I n’hi ha més encara: La prensa esconde en las portadas los pactos secretos de Margallo. De fet, Margallo reconeix “Los ‘sobornos’ de Margallo para parar la independencia de Catalunya.”

Margallo admite que España debe favores a nivel internacional a cambio de conseguir declaraciones contra la independencia de Catalunya. pic.twitter.com/ehN5zmBGOd

— Silvio Falcón (@silviofalcon) March 22, 2017

Per cert, corre un altre vídeo 1-O, per si encara algú vol tenir una altra visió del que va passar: Els periodistes de Sky News narren com els va impactar la brutalitat de la policia espanyola. No us el perdeu, és colpidor.

(més…)

Des del 21D Arrimadas s’autoproclamava la guanyadora de les eleccions obviant que el bloc independentista té 70 escons i l’unionista 57, els comuns (ni sí, ni no), 9 (veure apunt anterior), total, 135 diputats. Albiol li va dir que l’alegria li duraria 5 minuts. La majoria parlamentària és a 68 escons, així doncs, la República compta amb més nombre d’escons (70) que el bloc monàrquic (57). Per triar un President/a del Parlament o de la Generalitat cal majoria absoluta en primera volta o més vots positius que negatius en segona volta, que s’ha de produir dos dies després.

Respectant la majoria de la voluntat del poble català, tant el president del Parlament com el de la Generalitat han de ser del bloc guanyador. La qüestió és que amb cinc diputats a Bèlgica i tres a la presó, el bloc independentista (només) té 62 diputats. Els dies anteriors a l’elecció del president i la mesa del Parlament, Ciutadans i PP van acusar als comuns (CeC) que serien els culpables que hi hagués un president independendista perquè depenia d’ells (Los comuns resisten la presión de Arrimadas y Albiol para que Ciutadans presida el Parlament). Ells (CeC) havien dit per activa i per passiva que s’abstindrien en la votació. És a dir, el plantejament de PP i Cs era que com que els independentistes de l’exili i de la presó no poden votar (obro parèntesi: el jutge Llarena va deixar aquesta possibilitat oberta als tres diputats a la presó, com s’ha explicat en un apunt anterior), s’obria la possibilitat que el bloc del 155 i CeC sumats (57+9= 66), superarien als 65 dels independentistes (62+3 a la presó amb permís de delegar el vot). És a dir, per a què ens entenguem, no els interessa la voluntat del poble expressada a les urnes que vol, clarament, restituir el govern anterior i continuar construint la República; volen guanyar, sigui com sigui.

(més…)

Després de nou anys d’instrucció, dilluns 15 s’esperava la sentència del Cas Palau (Palau de la Música). Finalment, arriba: La sentència del cas Palau: presó per a Millet, Montull i Osàcar i condemna a CDC a retornar 6 milions al Palau. Per cert, Els corruptes reben condemnes, però els corruptors, no: La justícia no toca Ferrovial.

La setmana anterior, Mas anunciava per sorpresa que feia un altre pas al costat i deixava la presidència del PDECAT. Ho explicava en el context que ara era un bon moment després de les eleccions del 21D i que JxCat havia d’eixamplar la base social i ell podia ser percebut com una rèmora del passat. A ningú se li va escapar que faltaven quatre dies per sortir la sentència del cas Palau. Mentrestant, Marta Pascal nega que la sentència tingui res a veure amb PDeCAT (El PDeCAT, sobre la sentència del ‘cas Palau’: “Té a veure amb CDC”). Mas critica la ‘duresa’ de la sentència del cas Palau i diu que hi recorreran en contra. Encara que no tothom hi està d’acord en això que diu Mas:

Sale más barato robar que votar.

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) January 15, 2018

És un bon moment per recordar que ERC, partit en què tinc l’orgull de militar des de fa més de vint anys, no té un sol cas de corrupció en els seus 86 anys d’història. Ni un. No ens hauríem de cansar de repertir-ho! I és així com volem la República que estem construint!

Mentrestant, els Jordis i en Quim tornaven a declarar, però es rebutjava deixar-los en llibertat. Igual que a Junqueras. El Suprem denega el trasllat de Junqueras a una presó catalana i li prohibeix d’assistir als plens en una decisió sense precedents. Llarena no deixa anar els presos polítics al parlament perquè tenen massa suport social. 

El cas és que he votat a Junqueras i vull que sigui ell qui em representi. Com jo, hi ha 935.860 persones més que esperem que ens pugui representar a la cambra. Els nostres presos estan Pitjor que els presos d’ETA (no us perdeu aquest article de José Antich), que sí que van poder anar a la cambra a representar als seus votants.

(més…)

Oriol Junqueras és a la presó des del dia 2 de novembre. Havia estat citat 36 hores abans. Després de cinc minuts de declaració ell i la resta de citats, tots membres del govern, van entrar a la presó. Mentrestant els que van marxar a Brussel·les a denunciar-ho internacionalment, també eren citats, però no van comparèixer i es va cursar una ordre de detenció internacional. La justícia belga va interrogar als cinc membres del govern i va decidir que no anaven a presó, clar contrast amb la justícia espanyola. Setmanes més tard, la justícia espanyola va retirar l’euroordre i ara poden circular lliurement per tot el món, excepte entrar a l’estat on serien detinguts immediatament. El president, ho explica.

El 4 de desembre es produeix la sortida d’alguns dels empresonats, no tots. Quatre es queden a la presó: els Jordis a Soto del Real i l’Oriol Junqueras i en Quim Forn a Estremera. Després del cop, la campanya electoral més atípica i després que tornés a guanyar la República a les eleccions, citen a declarar el 4 de gener a l’Oriol i el dia 11 els tocarà a la resta. Trascendeix que “La fiscalia veu Junqueras responsable de ‘comportaments violents’ i demana que continuï a la presó“.

Mentrestant, Laura Masvidal, dona de Quim Forn, feia una crida a l’activisme pacífic: “hem callat massa temps“. I, finalment, el dia 5 surt la interlocutòria (27 pàgines), que ve a dir que Junqueras té la culpa de la violència de l’estat contra els catalans per mantenir-lo a la presó. La xarxa bull de reaccions, algunes a favor de la sentència i moltes en contra (en tindriem molts exemples, aquest és rellevant). L’advocat de Junqueras diu que la interlocutòria del Suprem és com una sentència. Es contrasten notícies.

“En aquests dies que vindran, mantingueu-vos forts i units. Transformeu la indignació en coratge i perseverança. La ràbia en amor. Penseu sempre en els altres. En el que hem de refer. Persistiu perquè jo persistiré. Gràcies per tot el vostre suport. Us estimo.”

Oriol Junqueras.

Sense cap motiu que ho justifiqui, s'ha decidit mantenir a la presó un home de pau. No és un error, és una indecència.

— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) January 5, 2018

S’analitza la interlocutòria i comencen a sortir-ne trossos. El Suprem ‘empresona’ Nuet en un error de la interlocutòria sobre Junqueras.

(més…)

Dijous hi ha espectació perquè el vicepresident torna al TS per l’apelació i poder sortir de la presó. Els jutges s’ho prenen amb calma i no es pronunciaran fins al dia següent.

Mentrestant repassem què ha passat aquests dies.

Hi havia una vegada un país on una idea va guanyar les eleccions x majoria absoluta dues vegades consecutives tenint en contra els dos diaris de més difusió, el 87% del share televisiu, els bancs i la gran patronal.
Es diu Catalunya.

— Eduard Voltas (@eduardvoltas) January 3, 2018

És així, l’independentisme ha guanyat les eleccions malgrat tenir molts elements en contra, els principals líders dels partits, un a l’exili i l’altre a la presó, i els membres del govern amenaçats. Els Observadors internacionals critiquen la premsa espanyola i lloen la cobertura de TV3 el 21-D. Certament, per això es volen carregar TV3 i, de passada, la indústria del sector audiovisual català: El director de Televisió de Catalunya explica l’atac ‘a la línia de flotació de la CCMA’ que ha fet el govern espanyol.

Amb aquesta dada s’entenen moltes coses. Ara no em sorprèn que en una trobada, fa unes setmanes, amb amics del País Valencià, em preguntèssin pel “referèndum il·legal” i vam estar discutint sobre el tema. M’explicaven els arguments calcats dels contraris al referèndum, ho sentia en estéreo com si fos una ràdio, ho tenien claríssim, però cap referència a que TC l’avalava (notícia que ells no havien vist). Amb això, el que va succeïr els dies 6 i 7 de setembre, era legal i per tant, les lleis de transitorietat jurídica i del referèndum, eren legals. Votar l’1 d’octubre era legal.

Uns amics catalans que viuen a Albacete m’explicaven fa pocs dies que estan patint molt per tot el procés, perquè allà ells veuen TV3 i almenys s’informen, però la resta de canals constataven que més que informar, desinformaven, i la gent no entenia res i era molt complicat, per no dir impossible, fer-los-hi entendre.

Per això torno al principi, fins i tot tenint molts mitjans de comunicació en contra, hem guanyat tres vegades consecutives.

Per cert, just el dia abans de Pablo Iglesias digués allò de “despertar el feixisme” ho vaig sentir allà, al País Valencià. De fet, estàven empipats amb nosaltres, els catalans, per això. No vaig entendre res. En aquell moment teniem a mig govern a l’exili i a l’altre mig a la presó i em van preguntar si valia la pena, que no sabíem que són així? I vaig preguntar-los si davant les injustícies cal callar i acotar el cap o cal rebelar-se, es van mirar i no van dir res, després algú va dir que érem molt valents. No sé si som valents -vaig dir- hi ha hagut dies que hem tingut molta por, encara la tenim, però defensem allò que creiem just.

1) La mayoría de los españoles están manipulados y desinformados sobre Cataluña

2) Los han adoctrinado en la idea que España es incuestionable y está por encima de todo

3) Les inculcan odio hacia lo catalán y consideran criminal ser indepe, por eso, justifican violencia

— Sergi Castañé 🌈🏴 (@SergiCastanye) January 5, 2018

D’altra banda, coses que passen el mateix dia 4:  “Els docents de Sant Andreu de la Barca perseguits per l’1-O es defensen davant la fiscalia“. Això per debatre sobre l’1 d’octubre a classe a petició dels alumnes. Això provoca moltes reaccions, entre altres la del nostre president: “Puigdemont denuncia que les escoles catalanes no puguin debatre sobre Catalunya mentre que a les americanes sí que ho fan”.

I arribem al Castor. El TC anul·la la indemnització pel magatzem de gas del Castor. La indemnització a les empreses promotores era de 1350 milions. Però malgrat això “el Govern endossa el cost de Castor als consumidors“. “L’Executiu fixa en 96,38 milions d’euros la indemnització en els rebuts del 2018 per a l’empresa de Florentino Pérez”.

Avui fa tres mesos de l’1 d’octubre que no oblidarem mai, i seguim tossudament alçats enmig d’unes festes que enguany tenen un regust diferent. No serà una veritable festa fins que no hi siguem tots.

Des del dia 21 de desembre tenim encara més raons. Amb el recompte del vot exterior, els resultats electorals definitius donen 2.078.710 vots a les forces independentistes. Ciutadans ha perdut un escó a Tarragona que l’ha guanyat el PP. Així, el PP continua sent la darrera força al Parlament empatada amb la CUP, però amb menys vots. Aquí trobareu els 135 diputats.

El Diari Oficial publica avui la proclamacio dels resultats definitus del 21-D, que queden així: pic.twitter.com/bfbkAkV01R

— Josep Costa🎗 (@josepcosta) December 29, 2017

Les reaccions després del 21D han estat molt diferents: Jordi Cuixart diu ‘La majoria aclaparadora del sobiranisme demana actuar amb més generositat i sentit d’estat que mai’. Eurodiputats demanen a la UE que exigeixi a Espanya dialogar amb els independentistes (enllaç). En canvi, Rajoy no fa autocrítica pel 21-D i menysprea Puigdemont, a qui no considera interlocutor.

Tot i això, la maquinària repressora de l’estat no s’atura: un informe de la Guàrdia Civil assenyala Pep Guardiola, Lluís Llach, Anna Gabriel i Agustí Alcoberro, entre altres desenes de persones. També diu que les manifestacions de la Diada són considerades delicte de rebel·lió, posat en qüestió per molts juristes, un és aquest.

El dia 27 van ser detinguts dos regidors de la CUP de Reus encausats per l’1-O. Es produeix una gran concentració davant els jutjats per demanar l’alliberament. Al dia següent són alliberats.

I no només aquí al Principat hi ha repressió: La policia identifica dues persones a Palma per cantar nadales a favor de l’alliberament dels presos polítics i Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. Després del 21D l’estat continua aplicant el 155 i fins i tot colla encara més l’economia. 

Potser el 21D té a veure amb què els policies nacionals que vivien en vaixells, han marxat definitivament abans del 30 de desembre. El mateix dia que, al vespre, el nostre president a l’exili feia el tradicional “discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, emès des de Brussel·les el 30 de desembre de 2017“. I Junqueras fa un missatge des de la presó: ‘Actuarem seguint els valors del diàleg, la pau, la concòrdia i l’amor’.

A tot això cal afegir les negociacions per a formar la mesa del Parlament. La nova mesa del parlament estarà formada per dos membres de Cs, dos de Junts per Catalunya, dos d’ERC i un del PSC, es constituirà el proper 17 de gener. També hem vist reclamacions exòtiques amb un evident “si cola, cola”. I la Diputació Permanent aprova presentar un recurs contra l’aplicació del 155. A tot això, una menció per Anna Simó i Castelló, diputada al Parlament durant 11 anys, membre de la mesa en les dues darreres legislatures i que ja no serà diputada per decisió pròpia. Després de tants anys dedicada a la política de primer nivell canviarà el seu rumb professional. És una pèrdua i un exemple a seguir per la feinada que ha fet tots aquests anys. Ha deixat una forta petjada i se la trobarà a faltar.

Mentrestant, els partits que defensen la república volen restituir el govern cessat. Sabem que hi haurà molts entrebancs entre els consellers que són a l’exili i els que són a la presó. En els propers dies  caldrà resoldre-ho. De moment, el dia 4 anirà Junqueras al Suprem per decidir si continua empresonat. El dia 11 serà el torn dels tres restants (Cuixart, Sànchez i Forn).

Dijous 21 de desembre de 2017, una altra vegada, votem. Mariano Rajoy havia convocat eleccions en aplicació del 155. Unes eleccions fetes a mida, amb líders a la presó o a l’exili i, els que n’han sortit, sota mesures que els impedeixen parlar amb claredat. Suposo que la convocatòria va ser precipitada perquè va caure en dijous, dia laborable. No votàvem en dia laborable, també dijous, des de 1982. La seua esperança era que guanyés el bloc constitucionalista, com en diuen ells (C’s, PP i PSC) i acabar així amb el procés. La nostra que guanyés el bloc de la república (JxC, ERC i CUP).

El dia va començar amb nervis. No eren unes eleccions normals, ens ho jugàvem tot. Molts apoderats nous, més de 1000 per ERC a les Terres de l’Ebre. A Móra d’Ebre en vam tenir 10 de nous, i va anar molt bé perquè, al ser dia laborable, no tothom estava disponible totes les hores. Vam fer torns. Havíem fet formació els dies previs. Un goig ser tants. Ens esperàvem que podien fer de tot i calia estar al cas per garantir el vot.

A Móra d’Ebre la jornada va transcórrer amb normalitat. Gentada a les 9 del matí per anar a votar, segurament aprofitant abans d’anar a la feina.Tot i el permís de 4 hores també hi ha molts autònoms. Cues a primera hora. El darrer cop que havíem votat ho havíem fet allà mateix, però en unes altres urnes, aquell 1 d’octubre que no oblidarem mai (en vaig parlar en un altre post).

Cap a les 10 van arribar molts apoderats de C’s. Una vintena. Venien de Saragossa, després es van repartir per altres pobles de la comarca. A la tarda van protagonitzar algun enfrontament verbal amb un president de mesa. No va passar res destacable, però sí que vam tenir tots més cura de l’habitual en revisar les cabines i particularment mirar si els sobres eren correctes, atès el que havia passat en altres col·legis.

Cap a la 1 la participació era al voltant del 30%, més o menys com el 27S del 2015. Però a la tarda va augmentar i vam arribar fins al 80%. Més que fa dos anys. Va venir moltíssima gent. Set meses de votació. Apoderats de diverses formacions. Tots vigilants. Potser per això, per les particularitats de la jornada (estàvem molt advertits sobre possible frau electoral), tothom va estar molt concentrat. A la meua taula els resultats van quadrar a la primera. Frec a frec ERC i JxC. C’s empatava amb PSC. A nivell nacional C’s anava agafant avantatge, però el bloc de la república sumava.

En arribar a casa em vaig trobar Arrimadas fent un discurs de victòria sense precedents (“les set postveritats d’Arrimadas”). A l’esquerra de la pantalla posava la suma d’escons per blocs. L’opció de república continua tenint majoria. Hem resistit l’embat.

Els mitjans internacionals se’n fan ressò. I Merkel demana que es deixi formar govern a Catalunya (reconeix la victòria de l’independentisme).

Res no serà fàcil, però “tot està pe a fer i tot és possible” (com deia el poeta).