Coses a dir

Han passat tres mesos del 21 de desembre on la república va tornar a guanyar les eleccions. Junts per Catalunya de Puigdemont va ser la força més votada entre els tres partits republicans i era ell, per tant, el que havia de ser investit president. Recordem què va dir Íñigo Méndez de Vigo abans del 21D: “Puigdemont y todos los líderes políticos pueden participar en estas elecciones y sería bueno que lo hicieran”. Els judges, però, no volien una investidura telemàtica i van amenaçar a la mesa del Parlament amb querelles (i veladament, presó), per permètre-ho. Després d’esgotar totes les vies per a aconseguir la investidura de Puigdemont, es va optar per oferir un altre candidat: el número dos de la llista, Jordi Sànchez. Tampoc van deixar-lo sortir de la presó per a fer el seu discurs d’investidura. Després de molts estira i arronsa, finalment Sànchez va renunciar a l’acta de diputat i es va postular al tercer: Jordi Turull.

Turull ja havia estat a la presó d’Estremera un mes i posar-lo en aquesta tessitura altre cop implicava un risc personal. Però va acceptar i es van començar a accelerar les coses. El jutge Llarena tornava a convocar a sis diputats al Suprem per divendres 23 i Roger Torrent decideix convocar el ple d’investidura dijous 22 amb la proposta de Turull sobre la taula, en comptes de fer-ho la setmana vinent. Semblava que tot estava lligat, però la CUP anuncia que han de consultar a les bases i decidir-ho a les 3 de la tarda del mateix 22. És cert que tot s’ha accelerat, bàsicament perquè es vol tenir un president abans que (previsiblement) els sis diputats cridats divendres vagin a la presó. El ple estava convocat a les 5. Finalment, anuncien que s’abstindran deixant coix el bàndol republicà. Turull no serà president dijous, caldrà esperar dos dies a tornar a convocar el ple i guanyar per majoria simple; això si no entra a la presó divendres, clar.

Massa que va fer Jordi Turull de parlar durant una hora sabent que al dia següent, molt probablement, aniria a presó. Sense poder expressar-se lliurement després d’haver estat imputat. Va ser valent. I van ser valents i valentes els nostres diputats imputats sabent que al dia següent anirien a Madrid i probablement no tornarien. Dolors Bassa, Carme Forcadell, Marta Rovira, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

El ple va acabar tard i just llavors es va saber que les tres diputades havien renunciat al seu escó perquè la seua situació personal no condicioni l’activitat normal del Parlament. Van marxar les tres juntes i tots es van acomiadar dels companys. Emotiu.

La nit va ser curta, però es va fer llarga. No em podia treure del cap els nostres diputats que anirien a presó. Alguns tenen fills petits de menys de deu anys, com el meu fill, i privar-los de llibertat amb el pretext d’una suposada violència…, en fi. Per això entenc perfectament na Marta Rovira quan va anunciar per carta el camí dur de l’exili. Dins dels motius, a banda del de poder expressar-se lliurement, cosa que ara no podia fer i menys des de la presó, va dir: “Tinc una filla, l’Agnès. Les mares sabeu com me l’estimo. I com de fort és el sentiment de donar-li tot el que li pugui donar. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.”

Així doncs ERC, que és un partit que justament aquests dies ha fet 87 anys d’història i que -cal repetir-ho- no té cap cas de corrupció, té el seu president privat de llibertat i la secretària general a l’exili. Com tants altres republicans que van haver de marxar o van ser empresonats, o afusellats. Què trist que es repeteixi la història al s. XXI!