Les aigües turbulentes

Aquests dies fa exactament cinquanta anys del fet més antic que recordo (un esdeveniment de caràcter familiar). Fa una mica de vertigen constatar que ha passat mig segle (que sembla més llarg encara que cinquanta anys) d’una vivència concreta, però també és satisfactori comprovar que ha quedat gravat a la memòria i d’allí no s’ha mogut.

Diuen que, conforme et fas gran, cada vegada et costa menys oblidar-te de situacions immediatament passades i que, en canvi, fets llunyans, agradables o no, significatius o no tant de la teva vida, es queden gravats a foc al nostre cervell. És curiós perquè, segons diuen els científics i en contra de la dita popular, el saber sí ocupa lloc i també la memòria, igual que un ordinador, de manera que cada vegada que aprenem o memoritzem coses noves, automàticament en “desaprenem” o n’oblidem d’altres. Al cervell hi caben els bits que hi caben, i un expulsa un altre, com aquell memorable gag d’una pel·lícula de Charlot i un tramvia (potser l’escena cinematogràfica que m’ha fet riure més en aquests cinquanta anys de records).

Hem de fer veritables esforços per recordar què vam menjar ahir o a on vam anar abans-d’ahir, però en canvi fets com el primer dia d’escola, l’últim de la mili, el moment que vam conèixer l’amor de la nostra vida o alguna situació particularment emotiva, còmica, irritant o curiosa la podríem descriure amb tot luxe de detalls.

Les malalties relacionades amb la manca de memòria, l’Alzheimer, la senilitat… estan a l’ordre del dia, però també, com una petita compensació, mai la humanitat no havia tingut tants mitjans (em refereixo a les noves tecnologies, és clar) per conservar escrits, imatges, pel·lícules, documents sonors… que ens ajudin a recordar tot allò que el cervell, per llei de vida o per malaltia, va oblidant amb els anys.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!