Amb molt de dolor

Sempre m’he considerat un pujolista. Malgrat haver militat en tres formacions políques (cap d’elles Convergència) sempre vaig sentir-me identificat en el corrent polític catalanista, centrat, integrador i europeista que encapçalava Jordi Pujol. Igualment, sempre he sentit un especial respecte vers la seva persona, més enllà de la que li corresponia com a màxima figura institucional de Catalunya.

Es comprendrà, doncs, que el comunicat de l’ex-president en el qual admet irregularitats fiscals de fa tres dècades i escaig m’ha causat una enorme decepció i una certa desorientació sobre quin haurà de ser el meu capteniment sobre l’assumpte. Sé ben bé què no faré: una cosa que alguns ja estan fent i que és allò tan antic de fer llenya de l’arbre caigut. Que valents són alguns. Tampoc cauré en la trampa de confondre Pujol amb la formació que va fundar i, encara menys, amb Catalunya sencera. Sóc conscient de que el propi interessat va promoure, amb calculada ambigüitat, aquesta confusió de conceptes, aquesta mena de metonímia i sé que molts, jo també, vam estar còmodes amb aquesta imatge perquè crèiem, honestament, que beneficiava el llarg camí d’alliberament nacional. Per últim, i com no podria ser d’altra forma, tampoc m’alinearé amb l’artilleria centralista i casposa que, de nou, dispararà a cor que vols els seus maliciosos dards: de fet és el que fan cada dia de l’any, amb la diferència que les portades d’avui es fonamenten en un fet verídic i no en una fosca investigació policial o en una recargolada reinterpretació de dades no contrastades.

Em sembla a mi que el més important és respondre a la pregunta de quina influència tindrà la bomba informativa d’ahir en el procés sobiranista. Jo crec que es pot resumir molt bé en un dels molts tuits que han sorgit: no és Pujol que frena el procés, sinó que és el procés el que ha provocat la decisió pujoliana. El procés està contribuint també a fer cau i net en totes les formacions polítiques, siguin o no siguin “casta”. Mirem-s’ho pel cantó positiu: l’afer hagués esclatat tard o d’hora (abans del 9 de novembre, això segur) i la reacció de l’ex-president desactiva la traca final que estava curosament preparada contra nosaltres. Des d’aquesta òptica, la confessió de Pujol es pot entendre com un servei al país. Un servei a destemps, posant al descobert una conducta reprovable i desdient una trajectòria que crèiem més íntegra, però un servei, al cap i a la fi, que caldrà tenir-ho en compte quan se’n faci un judici més equilibrat. O és que hem de regatejar a partir d’ara el brillant full de serveis de Pujol al país?

[Imatge: Vilaweb]

 

4 pensaments a “Amb molt de dolor

  1. Tenim una gran sort, s’ha destapat un d’aquells tufs que molt probablement servien d’eina de xantatge als serveis secrets de l’Estat Espanyol.

    Pujol no anava ni endavant ni endarrere, i quan es devia moure una mica li arribava l’imput de “si fas això, destapo allò”.

    Jordio Pujol, amb el seu darrer gest ha guanyat dignitat i ha alliberat el procés d’independència de Catalunya de possibles nous xantatges.

    En aquest sentit, per fi, gràcies Sr. ex President de Catalunya.

    Ara faci l’esforç d’empènyer més i més a CDC, al President Mas i tots els catalans que en vostè confien vers la Independència total i plena de la nostra Nació.

    Salvador Molins, Conseller de Catalunya i membre de “UDIC”

  2. He llegit molts comentaris al voltant de l’afer de la confessió de Jordi Pujol. Aquest sens dubte és, entre tots, el més equilibrat i seré que he llegit. Dos factors aquests, essencials per a tirar en davant en els temps que ens toca viure. Estic totalment d’acord amb les teues reflexions, des de la decepció que compateix –i fins i tot una certa perplexitat: quina necessitat hi havia de no fer les coses be?– passant pel comentari central referent a fer net, fins la darrera frase: és cert, açò ho ha fet molt malament, però té també un extens full de servei al país de coses ben fetes.
    cordialment,
    josep

  3. Mai he estat pujolista convençut, però trobo absolutament exagerada la forma com s’està tractant aquest assumpte als mitjans. El fet confessat és una taca evident, però les circumstàncies no justifiquen tant escàndol. El pare li va deixar els diners fora per precaució, cosa lògica: el president era un represaliat del franquisme i la democràcia aleshores era dèbil, com es va comprovar el 23F. Mal fet no haver-ho regularitzat després i mala excusa dir que mai va trobar el moment. Però no és un delicte si s’ha acollit a una regularització, com milers d’altres ciutadans. I es tractava de diners guanyats de forma legal, no com els milions que es repartien tota la cúpula del PP, o com els molts milions que diuen que JoanCarles te en paradisos fiscals, cosa que també fan les empreses de l’Ibex i tots els amos del galliner espanyol. Hipòcrites tots.

    Artur Mas, Messi, Neymar, el Barça, ara Pujol… tot un seguit de casos no casuals. Que la Moreneta es prepari i vagi buscant la factura de la bola.

    I el procés… és un riu en baixada, els obstacles només fan turbulències.

  4. Molt d’acord en l’article. Ems hem estalviat una portada del MUNDO que en aquests moments ja els hi feia salivera. El que Pujol ha fet és la millor cosa que podia fer per desactivar als xantagistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *