El vell continent (3: les quatre Europes)

Europa és un mot certament polisèmic, territorialment parlant, i això dóna molt de joc. Juguem-hi una mica, doncs. 

Segons vam estudiar a geografia de primària, i m’imagino que ningú no ho ha canviat (encara que amb tants plans d’estudis mai se sap), Europa és un continent rodejat pels oceans Àrtic i Atlàntic, el Mar Mediterrani i els Urals, que parteixen Rússia en dos, deixant el gegant eslau al raval europeu i prefigurant, en l’imaginari col·lectiu, una segona Europa: tot allò que no és Rússia. Ergo, Ucraïna, per exemple, sí que és europea, i això ens donaria una mica de llum sobre el que està passant allí: recordem que tot va començar perquè el govern de Kíev es va acostar excessivament a la Unió Europea, cosa que Moscou no està disposada a acceptar. Després tot va derivar en una frenètica successió de fets cada vegada més incomprensibles i desorientadors des de la nostra òptica: moviments de tropes, declaracions d’independència d’un dia per l’altre, referèndums sota pressió… 

Aquesta incomprensió, aquesta aparent falta de lògica en els moviments socio-polítics d’aquelles contrades ens porta a estrènyer encara més el concepte Europa, per definir-lo com aquell conjunt de països on, per raons històriques i culturals, tenim un altre tarannà més democràtic i dialogant per intentar resoldre els conflictes econòmics, socials, territorials o de qualsevol altre índole, i on la Unió Europea actua alhora com a causa i conseqüència d’aquest tarannà.

Però encara queda una quarta Europa. Jo l’anomeno “l’Europa sèria”. El poeta en va dir “noble, culta, desvetllada, feliç…”. Aquí Catalunya encara n’està exclosa. És la idíl·lica Europa de la vida ordenada, dels horaris racionals, dels trens a l’hora, del respecte a les grans i petites decisions comunitàries, on es paguen els impostos, la que no perd el temps en migdiades i cafelitos, la que no maltracta els animals… segueixo?

Jo no sé si anar a votar el 25 de maig servirà per acostar-nos, ni que sigui mil·limètricament, a aquesta Europa. El que sí que sé és que no fer-ho ens hi allunya.

[Imatge: www.naciodigital.cat]

Un pensament a “El vell continent (3: les quatre Europes)

  1. Quan diem Europa, gairebé mai no ens referim a la geogràfica, la que va fins als Urals, i gairebé sempre a la cultural. Quina és aquesta Europa cultural? No té límits precisos, però jo goso dir que si un país té un Pantocràtor de Taüll, la catedral gòtica de Girona, un palau renaixentista com una part de la Generalitat, una Il·lustració – ni que sigui modesta com la de l’Acadèmia dels desconfiats -, un romanticisme com el de la Renaixença i un pont del Sr. Eiffel com el de l’Onyar, aleshores això és Europa. Dit així és potser políticament incorrecte, reduccionista i poc matisat; però no en altra cosa pensaven els qui van decidir les imatges que il·lustren els bitllets d’euro. Mireu-vos-els bé (Sí, sí, ja sé que els de 100 i els de 500, ai, no es veuen sovint, però són tots a Internet).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *