Lectures d’estiu: Josep Maria Espinàs

“Alguns ciutadans s’han escandalitzat pel fet que hi hagi senadors espanyols que llegien una novel·la mentre es debatia la llei de pensions. Evidentment, tractant-se d’una llei que afecta la majoria de la població, no queda gaire bé el senador que es desentén de la discussió i troba que una novel·la és divertida.

Tal com està muntat el Senat i el Congrés, que gairebé totes les senyories llegissin novel·les, resolguessin mots encreuats, fessin ganxet o dibuixessin al carbó em semblaria normal. (Si no m’equivoco, hi ha un ‘representant del poble’ que no tan sols llegeix novel·les a la Cambra, sinó que n’hi ha escrit una.)

¿Què voleu que facin, si els han impedit pensar i expressar qualsevol opinió? Ha de ser terrible haver d’escoltar durant hores i hores els portaveus dels diferents grups, que ja se sap què diran i, al capdavall, votar d’acord amb el que ja s’ha decidit abans de començar el debat. ¿Vostès creuen que això és humà? El diputat o el senador de número, per dir-ho així, no pot modificar el seu vot per molt que el convenci l’argumentació del portaveu d’un altre grup, ni per errònia que li sembli l’argumentació del seu propi portaveu, ¿Per què escoltar, doncs? ¿Per què arriscar-se a l’esquizofrènia? Jo penso que és per l’encertat instint de conservar la salut mental que molts diputats o senadors ‘s’abstenen’ com poden.

Si la situació no és modificada, hi ha dues possibilitats: que compareguin a la Cambra només els portaveus (estalvi econòmic); o que s’estimulin i legalitzin les ocupacions ‘clandestines’ de les senyories (inversió cultural), que podrien dedicar les llargues sessions d’obligat mutisme a estudiar idiomes, produir artesania típica, etc.”.

Josep Maria Espinàs: Una vida articulada (fragment).