OTAN, d’entrada vés a saber

Insòlita l’enèsima amenaça que ens llança l’unionisme davant la perspectiva de la independència de Catalunya: quedaria fora de l’OTAN i per a ser admesa caldria l’aprovació de tots els estats membres. Ui, quina por.

Fa gràcia que ens diguin això quan va ser Catalunya un dels pocs territoris de l’estat que es va pronunciar nítidament pel “no” en el famós referèndum del 1986. Des d’aquesta perspectiva, sembla clar que el nostre país no voldria pertànyer a aquesta aliança militar quan ja es va pronunciar al respecte en el passat, i per tant l’espantall que mostra Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor. El problema és que el món del 2013 no és el del 1986. La guerra freda, en el context de la qual es va concebre l’OTAN ja és història, de manera que és agosarat donar per bona en l’actualitat l’opinió de la societat de fa 27 anys.

Li convindria a la Catalunya independent pertànyer a l’actual OTAN, suposant que no li posessin traves? Doncs no ho sé. Sí que sé que la decisió definitiva, la prengués el Parlament o el poble sobirà en referèndum, estaria supeditada a una resposta prèvia, la pregunta de la qual encara no ens hem formulat: quin és el model de defensa que volem per al nostre estat? Catalunya, país de gent de pau però també del flower power, és notòriament refractària a plantejar-se aquest tipus de qüestions, però la defensa del país (exèrcit propi, política armamentística, aliances militars…) també s’haurà d’abordar, encara que faci mandra o no agradi gens. O què us pensàveu que era ser independents?

[Imatge: papereta del referèndum de 1986; www.todocoleccion.net]