El meu Onze de Setembre (i 3: la xinesa no es talla ni un pèl)

Marxo del barri de la Ribera i m’arribo a l’Arc de Triomf, on cada any s’organitza la fira d’entitats. La passejada és profitosa: m’adhereixo a la iniciativa legislativa “Per una televisió sense fronteres”, em prenc una orxata d’Alboraia i demano el carnet d’identitat català (que ja tenia, però que em van robar amb la cartera, fa anys). Tinc la satisfacció de saludar el Xavier Mir, incansable agitador de la blogosfera. Quan ens acomiadem, ens desitjem que a la manifestació hi hagi un bon ambient.

I, efectivament, hi ha un bon ambient. La impressió, sempre subjectiva, és que hi ha més participants que l’any passat. Informacions posteriors ho corroboraran. Una vegada més, comença amb una hora de retard, però no passa res: ens entreté l’espera l’Elèctrica Dharma. Desfilem festivament per tota la ronda de Sant Pere als crits d'”Amunt, amunt, amunt Arenys de Munt!” i d’altres. No puc sentir els oradors de la gentada que hi ha. Missió complerta.

No marxo de la fira d’entitats sense rascar-me la butxaca: compro un pack de cerveses catalanes Cap d’Ona, fetes a Argelers, i el llibre El moment de dir prou, de Toni Strubell, que he tingut ocasió d’escoltar aquest matí. Quan abandono la fira, una xinesa em fa a mans propaganda del seu restaurant, escrita tota i només en castellà, i ho fa amb desimboltura, sense tallar-se ni un pèl, malgrat el lloc on es troba i l’ambient que s’hi respira.

Això és el que hem de fer els catalans: no tallar-nos ni un pèl. De moment, a Arenys de Munt ja han après la lliçó. I la resta?

El meu Onze de Setembre (2: “this is Catalonia, you know?”)

Són quarts de tres, ja he dinat i faig camí cap a un altre dels escenaris d’interès: el barri de la Ribera. El passeig del Born ha acollit aquest matí el tradicional acte de l’esquerra independentista. El carrer està ple de propaganda enganxada a les parets, i alguna entitat bancària exhibeix estoicament pintades no precisament favorables als seus interessos. Ja hi estan acostumats, és clar.

Al centre del passeig, al costat de les taules on es fa un dinar popular, s’hi ha instal·lat una mena d’exposició amb fotos, notícies i explicacions sobre el treball que duen a terme les diferents entitats. Mentre me la miro, se m’acosta una parella estrangera que em pregunta què se celebra avui i aquí. Amb el meu anglès macarrònic els engego tres frases amb els tres conceptes clau:

this is Catalonia, you know? (ells contesten que sí, que ja ho sabien)

hier, tree hunder years ago we are independents

– now, we want are independents

I marxen amb l’actitud d’haver-ho entès a la primera. No sabeu el què costa enllaçar tres frases en una llengua que no es practica absolutament mai. Avui, però, l’esforç valia la pena.

M’arribo al Fossar de les Moreres, animat, tot i que per l’hora que és ja hi ha ambient de plegar les taules i paradetes que cada any munten els grups, amb tota la parafernàlia del cas, de llibres a pins, d’enganxines a pòsters, de samarretes a fulls volants. El material reivindicatiu abasta diverses famílies ideològiques, però també altres pobles de l’estat, causes internacionals i la inevitable Cuba. És el tradicional mosaic independentista radical català, trencat en mil colors. És un entranyable microcosmos, de consum intern però fidel a uns principis, ineficaç però engrescador, déjà vu però estèticament atractiu. Com diu la meva mare, tot es despatxa.

[continuarà]