Les llàgrimes de Jesse Jackson

La imatge de Jesse Jackson, històric líder negre, fent esforços per contenir l’emoció, és una de les imatges el dia de l’elecció del nou president dels Estats Units. Potser no s’ha acomplert del tot el somni de Martin Luther King, però va en la bona direcció. Un representant d’una minoria ètnica guanya unes eleccions, ho fa de manera clara, rodejat d’entusiasme i d’il·lusió, i amb tot a favor, inclosa l’esportivitat del seu derrotat contrincant.

Per “col·laborar” amb aquest dia rodó per als Estats Units i per al món, ja han començat a aparèixer, com ocells de mal averany, tertulians i comentaristes relativitzant la victòria, pronosticant tot tipus de desgràcies i dificultats, i venint a dir que, en el fons, res no canvia. Els polítics electes tenen cent dies de gràcia: ja hi ha qui no en dóna ni dotze hores. Com són.

M’apunto a l’onada optimista, il·lusionant i renovadora que representa Barack Obama, i m’apunto per la part que m’afecta: la transposició del seu esperit, de la seva actitud, a la política catalana. Llegiu l’article d’avui de Vicent Partal. Sí, nosaltres podem.