Comencem la visita turística a l’illa pujant a la Caldera de Bandama, muntanya d’uns 500 metres, amb un cràter al mig (recordem que les Canàries són unes illes d’origen volcànic). Des de dalt es divisen les dues principals aglomeracions, Las Palmas i Telde. És com una mena de Tibidabo, sense església ni atraccions, per entendre’ns. Baixem
Vés on et porti el cor, ens deia Susana Tamaro, i a mi el cor ja fa un any que em porta a Gran Canària. He aprofitat el pont del Pilar per anar-hi i heus aquí les quatre anotacions personals del viatge. Considereu aquests lliuraments una continuació del meu post del 25 de maig, corresponent a una
En pocs dies de diferència, algunes persones s’han recordat de mi, sabedores de la meva afició pel transport públic. La meva mare m’ha pogut lliurar, gràcies a una amiga seva de Palma de Mallorca, diversa documentació sobre el nou metro d’aquesta ciutat (inauguració, inundació i… interrupció sine die: té el rècord històric de menys dies en servei). El
He estat quatre dies a la ciutat de València. Feia alguns anys que no hi anava, i sempre havia sigut per passejar pel centre històric i per seguir de prop el procés d’expansió del transport públic de la capital. Però aquesta vegada ha estat diferent, i m’he entretingut a visitar el què podríem dir la
Últim dia a Milà. L’avió surt al vespre, per tant tinc moltes hores encara per aprofitar i les aprofito. La jornada em proporcionarà, en la meva dèria de comparar Milà amb Barcelona i Itàlia amb Catalunya, exemples diversos de que som iguals i som diferents. Començo el programa entrant a l’edifici de la famosa Biblioteca Ambrosiana (a la
El quart dia italià em reserva algunes decepcions milaneses. Tota gran ciutat té un gran museu i el de Milà es diu Pinacoteca de Brera, però no respon a les expectatives. No parlo del seu contingut, ple de pintura italiana i flamenca, renaixentista i contemporània, sinó de la seva presentació. Costa de trobar si no
Arribo de bon matí a l’estació de tren de Milà per anar a Gènova. Com que em sobra temps m’entretinc a admirar-la. És enorme, preciosa, d’estètica mussoliniana. Es troba en plena restauració i, tot i les moltes tanques i lones, continua sent plenament operativa. Gènova és una ciutat força més desconeguda que Milà o Torí.
Dedico el meu segon dia a Itàlia a passejar-me per Torí, la ciutat més senyora d’Europa, segons m’havien dit. Efectivament, només baixar del tren i sortir al carrer ja es nota un aire distingit i elegant en vianants i edificacions. Capital de la Savoia, la influència francesa hi és evident. És diumenge i em topo,
Surto de les galeries Vittorio Emmanuele i em topo amb la Scala, de discreta façana, com la del Liceu. L’entrada al museu, ple de quadres i bustos de cantants i compositors, dóna dret a ficar el nas a una llotja i contemplar la sala (a la foto) i l’immens escenari on hi han cantat els més grans
El meu viatge d’anada no va tenir cap incidència remarcable, com no sigui el fet de que l’avió de Vueling (companyia guai i enrotllada, amb revistes Rolling Stones) es va enlairar amb més de mitja hora de retard. Explicació oficial: la Guàrdia Civil de l’aeroport del Prat exigia al comandant una targeta d’embarcament (!) que
Com deia ahir, en el preludi-esquela, he fet una escapadeta de cinc dies al nord d’Itàlia. Heus aquí, en còmodes fascicles, les meves impressions personals i les petites incidències del viatge. Jo ja coneixia Itàlia. Concretament havia estat a Roma fa més de vint anys, però Roma, més que italiana, és romana, i jo el que volia conèixer
Són les onze de la nit del 15 d’agost, en una gran ciutat, Tarragona. Silenci quasi total. Tota la xusma és fora. Ni cotxes, ni motos, ni teles a tota castanya. Només se sent el plor d’un infant i uns sorolls que no sé si són els petards de la festa de Sant Roc o els
Parlava ahir de la plena actualitat del missatge escolta, en ocasió del centenari del moviment. Durant prop de vint anys, mitja vida com qui diu, vaig estar vinculat a l’Agrupament Escolta Alverna, de Tarragona. Hi vaig entrar poc després de la seva fundació, el 1969, a recer dels Caputxins, com a rànger; després vaig ser
Després d’una setmana de vacances (curta, com totes les setmanes de vacances), de desconnexió total, aterro a la rutina habitual. Rutina absoluta, perquè tot és deja vu. Vegeu si no: – segueix el culebrot de l’apagada amb contradiccions entre polítics per les inversions en la xarxa elèctrica a Catalunya (i són tots del mateix partit…) –
Aquest és el post que fa cent. No em pensava fer-ne tants i amb tanta regularitat, tenint en compte que vaig començar la bitàcola fa uns cinc mesos. No és fàcil trobar temes per fer un comentari diari. En aquest sentit, el mestre és en Josep Maria Espinàs, que ha estat capaç de fer un