Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

12 de setembre de 2007
0 comentaris

Itàlia (4): Torí, la ciutat senyora… “non si toca”

Dedico el meu segon dia a Itàlia a passejar-me per Torí, la ciutat més senyora d’Europa, segons m’havien dit. Efectivament, només baixar del tren i sortir al carrer ja es nota un aire distingit i elegant en vianants i edificacions. Capital de la Savoia, la influència francesa hi és evident.

És diumenge i em topo, com a primera sorpresa, amb una mena de mercat de Sant Antoni a la Via Roma, plena de parades de llibres vells, segells i monedes. Arribo a la Piazza San Carlo (a la foto) i el moment és màgic: llu el sol, un músic toca sense fer soroll, la gent pren un cafè a les terrasses mentre conversa o fulleja la Stampa… És una ciutat europea i, efectivament, senyora.

Començo el meu periple pròpiament turístic i entro al Museu Egipci. La sala dedicada a les immenses escultures de déus i faraons, magníficament il·luminada, és atentament vigilada per dues noies que quan observen a algú posant els dits on no es pot, el renyen tot dient a l’uníson:

non si toca…

I ho fan amb aquella musicalitat típica de l’italià. Surto del museu i dino en una pizzeria amb taules a l’aire lliure. El fet de que estigui plena i vagi sol m’obliga a ocupar una llarga taula compartida amb més gent de diverses procedències (italians, francesos, holandesos). Una taula internacional, com diu un dels comensals. Com a curiositat, el restaurant ofereix a la seva carta la pizza "Sorpresa", on els ingredients són això, una sorpresa. No tempto la sort.

A la tarda, em passejo per la Via Pallazo Città, ocupat per parades que venen fruites, verdures i aliments envasats. Sento el comentari d’una parella espanyola:

esto también lo encuentras en el Caprabo…

Comentari molt espanyol, també. Arribo a l’església i museu del Sindone, el llençol que va cobrir suposadament el cos de Jesús. És un tema que sempre m’havia cridat l’atenció. Unes senyores grans, molt amables, pertanyents a la Confraria del Sindone, s’ocupen de donar tot tipus d’informació sobre la qüestió, et mostren el petit museu, t’obren l’església, et passen un àudio-visual… Per cert, el llençol està molt ben guardat al Duomo i només s’ensenya molt de tard en tard (l’ostensió, en diuen, d’aquest acte). Si és realment el sudari de Crist o no continua en el misteri i la meva posició respectuosa i escèptica sobre el tema no canvia, però almenys és millor visitar aquest lloc que no empassar-se la brossa del "Cuarto Milenio" televisiu.

Arribo, finalment, a un dels meus objectius del viatge. Pujar al metro lleuger de Torí, construït en motiu dels passats Jocs Olímpics. Automàtic, sense conductor, molt ben dissenyat pensant en tot tipus de minusvalideses, net, sense publicitat… Com a comparació masoquista amb el de Barcelona només diré que la freqüència de trens els diumenges a la tarda és de… quatre minuts! Un únic però: se m’ocorre fer una foto del tren i apareix un vigilant dient-me que està prohibit fer-ne, però sense dir-m’en el motiu. Al sortir de les instal·lacions, a més, uns altres vigilants obliguen tothom a mostrar el bitllet. Efectivament, el metro, com la ciutat de Torí, és molt senyora i non si toca.

Quan arribo, rendit, a l’hotel de Milà, encara tinc esma per mirar per televisió un interessant reportatge sobre el general Dalla Chiesa, conegut per la seva lluita contra el terrorisme i les diverses màfies, i que va tenir el final desgraciadament esperable. Un funcionari eficaç i honest en un país amb fama de tenir una administració que no ho és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!