Les aigües turbulentes

El quart dia italià em reserva algunes decepcions milaneses.

Tota gran ciutat té un gran museu i el de Milà es diu Pinacoteca de Brera, però no respon a les expectatives. No parlo del seu contingut, ple de pintura italiana i flamenca, renaixentista i contemporània, sinó de la seva presentació. Costa de trobar si no disposes d’un bon planell, a l’entrada no et donen ni una trista guia que et permeti orientar-te per les sales (em molesta visitar-les sense ordre cronològic o temàtic), enmig d’una de les sales hi ha una mena de taller de restauració de quadres protegit amb unes mampares de metacril·lat, i així fins al passadís de sortida on, de casualitat, hi descobreixo penjat el famós quadre que va inspirar el cartell de Novecento. Tots els progres dels vuitanta es penjaven aquest pòster a l’habitació.

El passadís del quadre de Novecento dóna pas a la inevitable botiga del museu, on hi adquireixo una samarreta amb aquell famós dibuix de Leonardo d’un home amb quatre cames i quatre braços. També hi compro un llibre de fotos antigues de Milà que inclou la que em tenia fascinat des que la vaig descobrir penjada a la tintoreria tarragonina on vaig habitualment (que es diu Milano): representa el Corso Vittorio Emmanuele, a principis de segle, amb dos tramvies circulant. Evocador.

Surto de la pinacoteca i em dirigeixo cap a Santa Maria delle Grazie, delerós de contemplar el Cenacolo (a la foto) de Leonardo. La gerra d’aigua freda me la proporciona la venedora d’entrades quan m’informa que s’ha de reservar prèviament per telèfon i que tot el setembre ja està ocupat. Donat el precari estat de conservació del fresc, les visites estan molt racionades, com feien amb les pintures d’Altamira abans de fabricar-ne una rèplica, i em sembla molt bé. Em quedo sense sopar…

L’últim desengany del dia arriba amb la visita al Museu de la Ciència. No deixa de ser el mateix museu que trobaríem a altres ciutats (artefactes de diferents èpoques, vehicles, mitjans de comunicació, estris perquè els escolars hi facin experiments…) però amb una sensació de molta provisionalitat, amb sales tancades i altres en reformes. Un soterrani del museu em promet una sala dedicada als transports i m’hi trobo ben poca cosa. Només la locomotora del darrer tramvia a vapor que va circular per Milà.

El vehicle va ser retirat el 1958. Una mica capbaix, jo també em retiro a l’hotel.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!