Després de veure l’explosió de joia i alegria dels kosovars i l’empipada de govern i oposició espanyols he pensat en el ric refranyer castellà:
"Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar".
Són aquelles coses que passen que semblen casualitat. Fa uns dies que no toco l’ordinador anant d’una banda a l’altra com vaig, però l’altre dia escoltant el radiobloc de "El matí de Catalunya Ràdio" vaig sentir la notícia i tot just ara acabo de rebre un correu amb el (famós) vídeo d’Amnistia Internacional que fa vuit mesos que vol emetre i que el Ministeri d’Indústria no li deixa (censura?)…
M’afegeixo a la iniciativa de recordar el naixement de Jaume I i celebro el vídeo de vilaweb, realment molt interessant…
Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement
El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller.
Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i
València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre
el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca,
Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou
lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones
mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot
i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas
d’esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el
Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries
incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són
els Països Catalans.Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres
d’estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador
assentà les bases de l’actual nació catalana. Des d’EstatPropi.Cat us
proposem que la campanya «Suma’t al mapa per un Estat Propi», i per
tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El
mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit
del seu regnat. La portada d’EstatPropi.Cat és doncs la demostració que
vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures
trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació
al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca.
Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de
contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim
hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l’empenta
necessària per a erigir un nostre propi Estat.
Fent zàping m’he trobat que l’Om entrevistava l’Àngels Gonyalons al programa "El Club". Justament avui he vist que torna al Teatre Borràs a partir de febrer i ho celebro, fa mesos que està desapareguda dels escenaris catalans i ja era hora…
Gràcies a l’entrevista he sabut que, de fet, sí que ha treballat aquest temps, però a Madrid fent una sèrie i ara assaja per tornar al Teatre Borràs. Recordo que va ser en aquest teatre que la vaig veure el darrer cop fa milions d’anys amb en Carles Sabater, quan cantaven "Tots dos". Mira que ha plogut i això que plou poc.
He trobat l’Àngels renovada, sense piga i amb maternitat estrenada, tot un gran canvi als seus quaranta i pocs anys, que celebro.
Friso per tornar-la a veure dalt de l’escenari, el darrer cop va ser al Comtal, amb una obra musical: Paradís, simpàtica, però em va agradar molt més a Acosta’t, sense cantar i al Villarroel. Veurem ara aquest tu a tu escènic amb l’Abel Folk.
Vaig recordar-la aquí.
Fotografia extreta d’una entrevista al web d’Andreu Sotorra.
Ahir no va ser un dia gaire reeixit per diversos motius dels quals en citaré dos de públics i notoris: el Barça i el final d’una sèrie que m’havia robat el cor…
El Barça mereix un capítol a part, així doncs, anem per Porca Misèria.
Durant les quatre temporades m’ha agradat molt tot el que hi passava. Ha estat molt ben explicat. Bons actors i bones actrius. Trames ben travades i molt interessants, que et deixaven un bon gust i, com sempre passa en aquests casos, m’esperava que el final fos la cirereta del pastís… i no. M’ha agradat més el dia a dia de la trama que no el final.
De fet, com en els llibres de la Patrícia Highsmith [wiki], que quan els llegeixo no m’agrada que s’acabin perquè no aconsegueix bons finals (o almenys no són tan espectaculars com la resta del llibre, pel meu gust), on hi ha moments de la història que no voldries que s’acabés mai, perquè està molt ben escrita, amb la sèrie m’ha passat el mateix, tampoc el final no ha estat gaire reeixit i ho ha deixat en uns punts suspensius estranys.
En fi, tot i això, ha estat una molt bona sèrie: innovadora, dinàmica, imaginativa… espero que en vinguin més de l’estil.
La ràbia i la impotència m’han deixat sense paraules, sort que hi ha gent com l’Emigdi que ho explica molt bé i hi estic prou d’acord. I sort d’en Ferreres que hi posa la imatge.
Ferreres a El Periodico d’avui.
No és la vacuna definitiva contra la malària [wiki] però ajudarà a salvar moltes vides a partir del 2008 i és un primer pas per al control de la malaltia.
Pedro Alonso és el cap del centre de salut de l’Hospital Clínic de Barcelona.
La malària causa uns 200 milions de casos l’any a tot el món. Només a Àfrica, s’estima que moren uns tres milions de persones cada any, el 90% de les quals són nens; podem dir que more un nen a causa d’aquesta malaltia cada 30 segons.
És una molt bona notícia, perquè les vacunacions començaran l’any que ve a Kenia, Mozambic, Gana, Gabon i Tanzània i Pedro Alonso és optimista i pensa que abans d’acabar la dècada es podrà donar la vacuna a gran escala, com si fos el tetanus.
El producte ha estat finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates i no estarà en venda ni a Europa ni als Estats Units, perquè el destí és Àfrica i em sembla molt bé, és allà on es necessita. Els que vulguin (o vulguem), anar-hi de vacances o a treballar un temps tenim altres productes que ens podem pagar i, a més, aquesta vacuna és més eficaç en nadons i nens fins als cinc anys.
Em quedo amb la frase que diu Pedro Alonso a l’entrevista de El País: "La malària és la mare de les malalties que generen pobresa", i explica que el mosquit de la malària va aparèixer al segle V o VI i que si els grecs o els romans l’haguessin patit segurament les coses haurien anat d’una altra manera.
Tan de bo això serveixi perquè Àfrica comenci a treure el cap.
Notícia a l’Avui: La vacuna de la malària es comercialitzarà el 2008
Notícia a El Periodico: Una vacuna desenvolupada al Clínic obre el camí per al control de la malària
Entrevista a El País:"La malaria es la madre de las enfermedades que generan pobreza"
Foto de Pedro Alonso feta per Marta Casellas publicada en una notícia al web de la UB: Nous resultats en nadons africans de la vacuna més avançada del món contra la malària
M’acaba d’arribar per correu i què millor que penjar-ho al bloc per fer-ho conèixer. Que Moritz etiqueti en català es veu que no acaba d’agradar a tothom, quina llàstima…
Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en
potència i ells fan d’àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la
víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la
premsa-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començat a
disparar contra els propietaris de la marca ‘catalana’, ‘per haver
subvencionat l’organització Plataforma per la Llengua’.
Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica.
Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la
Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta ‘exclusivament en català’.
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas
contra la campanya i proclamen ‘el profund compromís amb Catalunya des
de 1856′. ‘Per això donem suport en la mesura de les nostres
possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de
l’ús del català i a la cultura catalana’.
Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català ‘perquè és
l’idioma propi del país en el qual té l’origen, la seu social i el cent per cent del mercat’. Que
n’és de difícil, ser normal…
Passa-ho si us plau
Va ser una mala notícia que després de tants anys fent una lectura crítica dels mèdia, el col·lectiu Contrastant llencés la tovallola per manca de temps i recursos. El web de Contrastant ja fa temps que roman aturat.
Han trobat, però, un altre lloc per fer-los d’altaveu i continuar amb les cròniques (aquest cop quinzenals), d’articles o notícies d’interès.
La darrera m’ha cridat prou l’atenció: Peri Rossi i Ingelmo segons Branchadell. Molt recomanable.
Era un dimecres tranquil i he baixat al centre a fer un vol, res no em feia pensar que em trobaria uns hooligans bebent cerveses pels descosits i cantant de maner poc discreta (m’estranyaria que no plogués aviat).
Les Rambles sempre han sigut especials i per això m’agrada anar-hi de tant en tant, avui he passat por, però…
Una massa indefinible havia pres la Plaça Catalunya i part de les Rambles. Massa gent per al meu gust. Era impossible avançar per la vorera sense que et vingués una bafarada de cervesa d’un escocés poc discret.
El Zurich a les 5 ja era tancat i barrat i un parell d’ambulàncies eren aparcades al davant ben visibles. Suposo que no hi havia ferits, sinó prevenció de que n’hi pogués haver. Els escocesos han pres el centre de la ciutat i ningú ha fet res per impedir-ho.
No he anat mai a visitar les illes britàniques, però aquestes exportacions de hooligans no m’ajuden a què en tingui una millor visió.
Recordo que Salou era (temps a) un lloc pacífic i tranquil… fins que van arribar ordes de britànics assedegats de cerveses, sol i paelles a les cinc de la tarda.
Sort que el partit de futbol va anar bé. Ronaldinho va fer moltes passades de mèrit, tot i què en algunes ocasions el vaig trobar un pèl lent, però s’està recuperant, temps al temps.
Tot i això, m’han faltat un parell de gols més, per arrodonir la xifra: un 4 a 0 hagués sonat molt bé, no trobeu?
M’agraden les pel·lícules en blanc i negre. M’agraden els actors i actrius dels anys 40 i 50. M’agraden les comèdies romàntiques. M’agrada veure-les en versió original (subtitulada si pot ser). I m’agraden les pelis de la Deborah Kerr…
L’actriu escocesa va morir dimarts passat segons va sortir publicat ahir.
He vist “An affair to remember” en la V.O (“Tu y yo” en la doblada al castellà), un munt de vegades i sempre ploro al mateix tros, no ho puc evitar. Igual que m’emociono quan canten la “Marsellesa” al cafè d’en Rick a “Casablanca“, i ja ho he pogut veure vint vegades que sempre em passa el mateix.
De la peli aquesta “Tu y yo” en van fer una versió moderna la Nora Ephron amb Tom Hanks i Meg Ryan en els papers estel·lars que em va agradar força i que “mitificava” l’anterior. En anglès es va dir “Sleepless in Seattle” i la van traduir com a “Algo para recordar” que hagués estat la traducció literal de la primera pel·lícula. Un embolic, vaja.
Dissabte a la tarda solien fer pel·lícules antigues, a vegades romàntiques (“Tu y Yo”), a vegades de romans (“Julio César”), d’aventures (“El Prisionero de Zenda”, “Las Minas del Rey Salomón”), i la Deborah Kerr compartia protagonisme amb els millors actors de Hollywood.
Se’n va un mite… per sort ens queda el seu art.
Aquest és el resultat global dels dos partits que la Selecció Catalana de Futbol-Sala ha jugat contra el combinat dels Estats Units. El primer va ser a Girona, el segon a Cornellà i a aquest darrer sí que hi he pogut anar. En vista que no deixaven jugar “als grans”, hem anat a veure “els petits”.
Ens ha costat localitzar el lloc, però ho hem trobat gràcies a veure els cotxes amb el CAT, a Cornellà no és habitual. Un cop dins, ens hem plantat a la grada per animar el nostre equip. Val a dir que m’esperava trobar més gent al pavelló, però no és estrany, ha estat dit a corre-cuita i aquestes coses volen organització i temps.
El partit ha estat prou distret, amb ràpides anades i vingudes de porteria a porteria. Tenim bons porters i una bona defensa. Ha trigat molta estona el primer gol, però un cop fet la resta ha vingut rodada fins arribar al cinquè, després de tres penals fallats pel nostre equip.
M’ha sorprès que alguns dels jugadors de l’equip americà parlessin sud americà entre ells, tot i què per animar-se i córrer cap a la porteria contraria, feien servir el “go”. No sé què deuen haver entès de tot plegat, si és que han entès alguna cosa; Catalunya els ha passat per sobre en els dos partits que han jugat, i això que tampoc m’han semblat tan dolents per tenir aquest resultat tan nefast. Queda clar que, almenys en futbol-sala, no són una potència mundial.
Espero que la nostra selecció faci un bon paper en el proper europeu, en vista d’aquest amistós potser ens poden donar alguna alegria.
No he pogut anar al Festival de Sitges a veure’n la nova versió ampliada i renovada, però recordo vivament la pel·lícula per l’impacte que em va causar. Realment és un film avançat al seu temps i que ja forma part de la història del Cinema (en majúscules).
Rutger Hauer, que també va protagonitzar "Lady Falcó", ha vingut fins a aquesta ciutat del Garraf per presentar la renovada pel·lícula. Sembla que no li passi el temps, continua tenint l’aire estrany de sempre.
Diuen les cròniques que diumenge dissabte vas parlar favorablement de les seleccions catalanes en un programa de TV3. Potser ja era hora que algú defensés les seleccions nacionals des de la tele pública del nostre país. Això a qualsevol lloc hauria de ser normal, no entenc com algú en pot fer escarafalls.
D’altra banda t’atribueixen un programa que no és (el "Gol a gol" diumenge), quan en realitat presentes "El futbol és així" (dissabte), i espero que ho continuïs fent molt temps.
M’agradaria que això no fos "una flor d’estiu", algú que defensi les causes justes no fa mai nosa.
Ves per on, un dia, li diuen que ha de parlar en català i s’estranya, la senyora, perquè ella ve de l’Uruguai i acaba d’arribar… bé, només fa 33 anys que és aquí i, tot i què és una "intel·lectual", no sap dir ni "bon dia". Vergonya em faria a mi estar vivint tan de temps en un lloc i no parlar-hi la llengua i més encara si se suposa que sóc una "intel·lectual" i que vull treballar com a tal.
La meua veïna argentina fa uns cinc anys que ha arribat i s’ho manega la mar de bé en català. Té un negoci propi i sap tractar la clientela, canvia de llengua i sap perfectament qui se li adreça normalment en català i qui en castellà. La botiga sempre està plena i, a vegades, hi entres només a fer un cop d’ull i a tenir una petita conversa. La cantarella del català parlat amb accent argentí és fantàstica, dolça, suau… penso en Messi, que fa tants anys com la meua veïna que és aquí, que també es guanya el sou i que, per edat, tindria més facilitats a aprendre la nostra llengua. Però no ho ha fet, encara. Segurament l’entorn de la meua veïna i el de Messi són radicalment diferents. La meua veïna, que és molt espavilada, ha entès perfectament on està i sap que ha de guanyar clients.
No m’imagino a Messi fent-li passar un examen de català per fer jugar la pilota, dit ras i curt: no li cal (almenys ara com ara). Però se n’hauria d’adonar que no és només algú que juga (molt bé) a futbol, també és una persona que viu en aquest país i que hi treballa amb normalitat i el (petit) gest de dir quatre mots en català quan li posen la carxofa al davant ja no només el convertiria en ídol (que ja ho és) sinó que l’elevaria als altars on només hi són els cracs dels cracs. El dia que se n’adoni (que ha de ser crac dins i fora del camp), ho farà (esperem que sigui aviat).
Crec que hauria de ser obligatori (moralment almenys), que algú que vulgui guanyar-se la vida en un país en parli la llengua i, més encara, si ha de ser parlant des d’una ràdio pública on hauria de ser obligatori que ho fes sempre en català, que tampoc és tan difícil.
Tinc temptacions de dir-li a la veïna que li faci classes particulars de català al Messi (potser la Peri Rossi també s’hi apuntaria), de franc si vol (per allò que és un ídol i els ídols no paguen amb diners), només caldria que de tant en tant es passegés per la botiga i la tindria més plena encara…
ps. he posat la foto del Messi perquè juga més bé al futbol que la Peri Rossi dibla els tertulians, i perquè no en tinc de la veïna que aquesta sí que es mereix un monument.